diumenge, 31 de juliol del 2016

EL MÈTODE DE LA PURESA


El dissabte anterior tornàvem de passar uns dies de vacances a la ciutat de Bonn, l'antiga capital de la República Federal Alemanya, que amb la reunificació va transferir aquest títol a Berlin. La comissió d'agermanament entre les dues ciutats és més aviat una comissió de transferències entre la regió o land de Nord-Rhein Westfalia cap a Brandenburg, tenint en compte que Berlin mateixa ja gaudia de l'estatut de ciutat-estat.

A la vora del Rin, el barri administratiu de Bonn mostra els moderns edificis aixecats després de la Segona Guerra Mundial, que aniran buidant-se a poc a poc. Encara es busca mantenir la seva rellevància impulsant el paper de ciutat universitària, i seu europea de les Nacions Unides. En plena bombolla immobiliària, s'aixequen residències d'estudiants a costa dels espais verds de la ciutat. La ciutat no és gaire gran, però sí que té una llarga història. Des de la fundació del castra Bonna durant l'imperi romà per controlar la frontera del Rin, no deixen d'aparèixer testimonis arqueològics al barri de Castell Bonn, així com en català, és clar. I la ciutat, a més d'ensenyar aquestes troballes als seus museus,  els mostra enmig dels carrers amb una certa indiferència ciutadana, acostumats a formar part dels elements urbans.

El seu paper fronterer entre Colònia i Trier, l'antiga Treveris, s'ha mantingut durant segles. Al davant els germànics van esperar per recuperar l'altra riba del Rin guaitant des de la muntanya del drac, el Drachenfels, que forma part de la regió dels set turons. A sang i foc, els francs merovingis van desfer la ciutat romana i la van traslladar una mica més al sud. Ben aprop, es troba l'antiga capital d'Aquisgrà, Aachen, durant l'imperi franc carolingi, com a mostra de la situació estratègica de la regió a nivell europeu. Al segle XXI Bonn es troba en un moment de transició, a la recerca d'un nou paper dintre de l'actual Alemanya.

De moment, encara allotja el departament d'Interior de l'estat. La façana de la seva seu lluïa una cinta negra superposada a la corda que fermava la bandera alemanya l'endemà de l'atemptat sagnant de Munic. En aquest cas, un jove nascut al país, d'origen iranià, és a dir, persa, va matar al centre comercial del parc olímpic unes persones en defensa d'un ideal de puresa de l'estat-nació alemany. El fanatisme de la defensa del caràcter sagrat de l'estat es va adreçar especialment contra turcs i àrabs. És molt significativa la conversa on s'afirmava com a més alemany que els bavaresos amb qui va parlar. La radicalització de dreta s'afermava en l'alt alemany, el hoch deutsch, enfront de la gent del país que parlen el dialecte germànic del bavarès, encara defensat i estès entre ells. L'ideal sacralitzava  l'estat-nació, igual que en altres atemptats com el de Noruega. Anant més enllà, es fa pensar en els tirotejos mortals als Estats Units. El fet que els assassins van actuar moguts per haver estat marginats i assetjats anteriorment, només és la justificació d'una superioritat moral que busca el sacrifici personal. Es consideren soldats en una guerra contra una societat que consideren corrompuda, i que està en bona part sotmesa al poder econòmic. No busquen pas una recompensa material, sinó espiritual. El fet que la ideologia nacional-socialista governés Alemanya i fracassés, no vol dir pas que el concepte d'estat com a religió hagi quedat fora de la societat.

En els primers moments de l'atemptat de Baviera es va témer que fos obra dels fanàtics musulmans, tal com havia passat tot just a Niça, feia pocs dies. En aquest cas, la radicalització inverteix els termes, l'estat està subordinat a la religió. És allò de l'estat confessional, del qual tenim recent memòria a Catalunya. L'Isis, el Daeix, etc... posen el nucli del poder en la puresa de la religió. Tal com van fer al seu dia les guerres carlistes al segle XIX, més enllà de qüestions dinàstics i defensa d'antics drets forals.

En el fons, aquestos fanatismes volen donar resposta als problemes del món cercant el triomf d'un model ideal que han d'aplicar a la gent. Sigui un ideal occidental o oriental, no deixa de ser la implantació d'un concepte totalitari. I per tant, la perversió de la religió i de l'estat-nació. En l'àmbit sagrat ho consideraríem una blasfèmia, un pecat contra Déu, i en l'àmbit profà, un pecat contra els homes. Perquè els humans som imperfectes, la pregunta què ens fem continua sent la mateixa de l'Evangeli: "si el dissabte està fet per a l'home, o l'home per al dissabte?". Jesús, Déu per a uns, i profeta per a d'altres, no deixa d'explicar-nos que l'home forma part de la Creació, i que el fonament del dret, al qual hauria d'estar subordinada la religió i l'estat, és la gent. I aquest és el combat al qual estem sotmesos, tal com esmentava Albert Camós, o Lluís Mª Xirinacs. No existeix una jihad ni una croada contra els altres, sinó contra un mateix.

Enguany es celebren els 500 anys de la llei de puresa en l'elaboració de la cervesa a Alemanya. El seu mètode ha permès oferir als consumidors unes garanties de qualitat durant segles, i per això ha perdurat, perquè estava feta per a les persones, per evitar adulteracions del producte en mans d'especuladors. Si algú vol, pot prendre cerveses que no segueixin aquest mètode, però és bo tenir una referència o norma, que no és sagrada. És la llibertat de cadascú, la llibertat de creure-hi o no, perquè som persones lliures. Aquells dies a Bonn, vam anar a sopar al vespre a un restaurant cèntric, i la cambrera que ens va atendre molt bé, era una jove nascuda a Alemanya d'origen iranià també. Per casualitats de la vida, potser seria el revers del destí d'aquell desgraciat xicot de Baviera. Costa molt al cor saber on posar-se al servei dels altres.

dissabte, 2 de juliol del 2016

LA SORT JA ESTÀ FETA

En llatí es recorden les paraules "Alea jacta est", que més aviat traduiríem per la tirada està feta. Aquestes les deien els jugadors quan llençaven els daus en el joc, i es van posar en boca de Juli Cèsar quan va creuar el riu Rubicó. Aquest és un riu que marcava la frontera de dues regions de l'imperi en el camí que portava a Roma. Els soldats no podien travessar aquesta línia sense desarmar-se, perquè aleshores s'entenia que volien atacar la república i la seva capital. Abans de convertir-se en Cèsar, Juli va esdevenir enemic de Roma. El destí el va fer triomfador, però al capdavall l'esperava la mort en el cim del seu poder. La república romana agonitzava, i amb Octavi August, nebot de Juli, s'encetava l'època de l'imperi.

La biografia de Juli Cèsar ha estat prou ben explicada tant en els aspectes públics, com en els personals. Malgrat tot, hi ha parts fosques en punts importants, com la seva relació amb la província de la Gàl.lia Narbonesa. Cal saber que a més de la família per part del pare, estava lligat per part de mare amb Narbona, i vinculat a la casa Martius, tal com ens diu ell mateix en els discurs que esmenta Suetoni a la Vida de Cèsar.

La província de la Gàl.lia Cisalpina, i la Transalpina, feia un segle que es van conquerir durant les guerres púniques. La Narbonesa també era molt important perquè controlava l'accés terrestre a Roma pel camí de l'oest, i es situava entre el sud de les Gàl.lies i el nord de les Hispànies. En els nombrosos viatges Juli la va travessar força vegades, tant per anar a les guerres contra Pompeu, com per visitar la família i els companys d'armes que colonitzaven el territori. De fet, els Pirineus van ser decisius en la seva trajectòria professional de guerrer. Al vessant banda sud de la serralada, el triomf al riu Segre contra les legions pompeianes va garantir el triomf final contra el seu rival.

Amb aquestos esdeveniments prou difosos, voldria centrar-me en el concepte de frontera que tenien els romans. Com sabem, ells parlaven de "limes" com a límits, però moltes vegades el traçat d'un territori estava vinculat al concepte de província o regió, depenent de la gent o del poble que hi vivia, i quin espai ocupaven. Per als romans, regió es referia al territori governat per un magistrat romà, depenent del senat o de l'imperi. La regió estava delimitada des del punt de vista geogràfic pel centre de l'imperi, és a dir, Roma. Tots els camins portaven a Roma, però sobretot començaven a la ciutat i des d'aquest centre es veia tota la resta. Aquesta cosmovisió es fa palesa canviant les coordenades. Només cal que girem el mapa geogràfic d'Europa posant Roma al centre i encarant els Pirineus enlloc de l'oest, cap al nord, per entendre quina perspectiva tenien de l'aleshores per a ells, "Far West".

El domini dels coneixements geomètrics, i sobretot, la seva aplicació, van permetre centrar-se en l'administració dels seus territoris des de la base de la construcció d'una xarxa de camins, que com a venes i artèries del cos, portaven vida a l'imperi. L'altre element determinant era el domini de l'aigua, no només per al proveïment i salut de la gent, com per determinar els vessants de la muntanya cap on baixava l'aigua, i establir una frontera territorial. La frontera del riu Rin, o del Danubi, estaven assenyalades pels cursos de l'aigua. Així com va fer Juli Cèsar travessant el Rubicó.

L'arrel llatina "rubri", de "ruber", voldria dir vermell, roig, i es referiria a la sang, com hem recordat amb el paper de les artèries viàries. Cal explicitar aquest significat per recordar que a l'actual Catalunya el nom del riu Llobregat deriva de Rubricatus. En tenim el que neix al Bergadà, n'hi ha un de més petit a l'Empordà. L'homofonia de la ciutat de Rubí es confon amb la ciutat de Rubricata esmentada als textos. Però és molt més adient per a Rubí fer-la derivar de la paraula plana "rupinat" que es refereix precisament a una riera, en aquest cas, la de Sant Llorenç, que davalla de la Mola per arribar al riu Llobregat. Faig aquesta reflexió al voltant del significat de "rubricatus" perquè assenyala que el riu és un limes o frontera. La pregunta què ens faríem seria de quines regions o províncies fa frontera?

Doncs el Llobregat feia frontera entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Citerior. La frontera no estava a la Jonquera, ni al Portús, estava al costat de Barcino. Això explica que tant Barcino, colònia Iulia Augusta, com Llívia, Iulia Líbica, portin al nom llatí la paraula Iulia, i en canvi, Tarragona s'esmenti només com colònia Augusta, per ser província imperial. Recordem que la Narbonesa era província senatorial, institució a la qual pertanyia Cèsar.

Altres observacions donarien suport a aquest plantejament. Com a petit exemple, el model d'espases dels pobles conquerits. Si els ibers dominaven la falcata, una espasa curta i combada com arma de combat. Els gals portaven espases més llargues i rectes, com la que es va trobar al jaciment de les Lloses de Tona. Un altre exemple més determinant seria el cas de la denominació grega dels gals, que sempre feia més dificultosa la tasca de classificar les poblacions. Els grecs els anomenaven "keltoi", i sabien que aquesta gent a ella mateixa s'anomenaven "gals". Aleshores quan els grecs descriuen en els seus viatges, i després recullen els romans, aquesta gent diuen que es divideixen en el grup dels "indi-ketes" i dels "iler-ketes", amb la qual cosa ens estan dient que són "keltes", és a dir, celtes, per la banda d'orient, a l'est, l'indi, i per la banda de l'occident, a l'oest, per "iler". A l'orient del riu Llobregat i al seu occident.

No m'estendré gaire més, conscient de que aquest plantejament desmunta moltes teories històriques acceptades durant segles. Implicaria que la Via Domitia arribava fins a Barcino, i des d'aquí en començaria la Via Augusta, cap a Tarraco. Teories interessades, crec jo, com la desaparició de la primera taula dels camins romans, que es va "recrear" de manera artificial. En el fons, el fet que el Llobregat fos la frontera de la Gàl.lia Narbonesa ens respon moltes més preguntes que no les teories acceptades actualment, i aquí rau la fortalesa del meu raonament, fonament del mètode científic, per sobre dels interessos polítics. Aquesta és la meva sort.