diumenge, 23 de setembre del 2007

Diferències de Tracte a Sant Boi

De vegades, les coses que ens semblen més importants per als altres no ho són tant. Això que sembla normal, per desgràcia, es converteix en una mena de falta de respecte envers les persones, i acusa les diferències de tracte i visió de diferents col.lectius. Quan aquesta diferència afecta als drets civils i personals, i afecta a la vulneració de les lleis, aleshores es torna insultant i humiliant.

Aquest mateix divendres passat, s'esdevingueren tres fets a Sant Boi. Potser no passarien d'anécdotes personals, però com feia Eugeni d'Ors, intentarem portar-ho al terreny de la categoria.
La primera d'elles, en el temps, va ser la petició d'un agent de seguretat "hábleme en castellano, por favor!", i davant de la meva resposta una mica inquisitiva, va respondre amb "estamos en España!" i "circule que si no avisaré a la policia". Vaig marxar amb la cua entre les cames, no creia pas que fos el moment de donar-li la raó, ja que em va tractar de no ser "espanyol" ni de parlar una llengua "espanyola". La segona d'elles, va ser la xerrada que va fer Josep Cruanyes sobre els Papers de Salamanca a Cal Sílio, organitzada per l'Oreig. Allà, davant d'una trentena de persones, el portaveu de la Comissió de la Dignitat explicava tot el procés seguit fins aleshores per retornar els papers a tots els seus propietaris, i va anunciar l'acte que es farà el diumenge 21 d'octubre a les 11,30h al Palau Sant Jordi. A l'acte no va assistir cap membre del govern municipal de Sant Boi, ni va tenir gaire ressó als mitjans de comunicació locals tot i la casualitat d'acaparar algunes portades a la premsa i televisions nacionals. La tercera anècdota va ser exemplar, ja que després de l'acte vaig anar a donar un tomb amb un amic, ell parla castellà i jo català, cap problema perquè ens respectem. Per casualitat, vam passar davant d'una coneguda pizzeria-restaurant de Sant Boi, i allà vam trobar sopant els membres de la candidatura de Ciudadanos.
És una cosa molt normal, però quan he fet un recompte d'aquest tríptic d'anècdotes, no puc deixar de treure conseqüències: per què no estaven els membres de Ciudadanos a la xerrada de Josep Cruanyes, el qual va recalcar que només volen fer cumplir una llei aprovada a Madrid? si tots som iguals davant la llei, per què sembla que uns són més iguals que altres, com va insinuar Orwell? o potser, és que malgrat ser de raça blanca, potser ens veuen com uns "negres", tal com diu la dita cubana: "Virgencita Mía, ojalá fuera blanco aunque fuera catalán!" que demanava un negre a Nostra Senyora. En aquest sentit, em declaro "negre", em vaig sentir de la mateixa manera, i em van tractar igual. Què faran els Ciudadanos per defensar la "igualtat" dels Ciutadans, o potser no som tampoc ciutadans de ple dret. Ja que només es defensa el dret del més fort?

divendres, 21 de setembre del 2007

Entrevista amb Mònica Sabata de la Plataforma pel Dret a Decidir


Aprofitant l'altre dia el lliurament del III Premi Joan Sardà a la Plataforma pel Dret a Decidir, vam entrevistar la seva portaveu Mònica Sabata. Tal com esmentàvem a la notícia, havíem de publicar-ne un resum a la nostra edició de Vilaweb Sant Boi. Fet i fet, he cregut més convenient publicar-lo al bloc editorial com a espai de reflexió. Espero que us agradi.





Entrevista Resumida a Mònica Sabata,
portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir
Aquesta entrevista es va fer el vespre del dia 14 de setembre
a Sant Boi de Llobregat, després de la Diada.
Vam començar una mica directes, degut a la poca disponibilitat de temps. La primera pregunta era on estava treballant ara mateix: actualment treballa a la institució Linguapax, dedicada a la sociolingüística, i depenent de la Generalitat.
Abans havia estat treballant amb el Ciemen, i després del referèndum del Nou Estatut es va canviar de feina. Els rumors sobre el cas els va desmentir la Mònica, ja que el camí emprés per la Plataforma va ser deguda a decisions internes dels seus membres. De fet, la Campanya que es va triar Decideixo Decidir està allotjada al mateix edifici del Ciemen, i les relacions són bones.
Un altre punt que es va comentar va ser la relació d'entesa amb Sobirania i Progrés, originària també de la Plataforma, i la coordinació entre elles per a la recollida de firmes entre la societat civil. Davant de la proliferació de plataformes civils, estaven oberts a diferents propostes, ja que la mateixa setmana Òmnium Cultural havia ofert un paper de coordinació entre totes elles.
Una de les preguntes es va referir a l'acceptació de la independència de Catalunya per part dels estats de la Unió Europea, i amb un posat seriòs, Mònica Sabata ens va dir que no creia que ho acceptessin. Per això, vam preguntar si els catalans podríem acollir-nos als mateixos drets dels pobles indígenes, que d'acord amb la Declaració aprovada a l'Assemblea de l'Onu, disposen del dret d'autodeterminació. La resposta va ser un somriure amable.
Un altre punt, que ja es va fer present durant els parlaments del Premi Joan Sardà, va ser la relació entre la societat civil, els partits i el poder. Vam acordar que en aquestos moments, calia que la societat civil fos responsable dels seus actes, i trobés un camí per donar resposta a les seves inquietuds. Tanmateix, vam coincidir en que ara mateix ens trobàvem en un moment de discussió i recerca de diferents propostes. I davant de la situació política i social, encara calia lluitar pels drets dels catalans.

diumenge, 9 de setembre del 2007

1 2 . 0 0 0 G R À C I E S

Des del començament d'aquest bloc del Pont de Sant Boi, us volia donar gràcies a les 12.000 vegades que l'heu llegit. Tot i ser el bloc editorial de Vilaweb Sant Boi, cortesia d'en Vicenç Partal, no podia ser d'altra manera que hi haguès un ventall d'articles més enllà de la nostra ciutat. Perquè també hi ha altres interessos que ens porten més enllà d'on voldríem.
Hi ha altres blocs a Sant Boi amb més visites, més ben fets, o amb més qualitat, podeu veure l'excel.lent tasca de la web de Xarxa Santboiana. Aquest bloc, en tot cas, i malgrat les aspiracions i ambicions personals legítimes no deixa de ser una aportació modesta a la catosfera catalana. I en aquest sentit, com diuen els anglesos, potser "the last, but not the least", intento aportar el meu gra de sorra, i que esdevingui un gra de mostassa. A sota trobareu les estadístiques del bloc i algun comentari més. Gràcies a tothom pel vostre interès.

Aquestes són els articles més visitats del nostre bloc. Durant aquestos dos anys, hem penjat uns 78 posts i hem rebuts 68 comentaris escrits.
Com podeu veure, aquell que ha generat més visites i més comentaris ha estat el referent a 1714. Era el més polèmic, sens dubte, i el més combatiu. Serà que els catalans només som "a l'atac"? . De fet, els de tipus polític han estat més visitats que altres, tot i que jo els considero molt lligats al mateix tema: el poble català. Ja que la política va lligada a la nostra cultura, economia, etc... No podem deslligar la revolució popular de la revolució econòmica i cultural. Els intents de reforma com una nova cultura de l'aigua, de la mobilitat, etc... no han estat prou escoltats pels responsables polítics actuals. I la gent, tot i que sabem què hauríem de fer, encara no hem fet els pas d'actuar en conseqüència. I quan parlo de revolució, que ningú s'espanti: soc més partidari d'una revolució americana que d'una francesa. Però crec que allò més important i decisiu seria que existís realment una revolució catalana, que ens permetès viure amb llibertat, i viure amb pau i justícia amb la resta del món. Si Déu vol.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Article de Xirinacs a la revista L'Esborrany

Aquesta setmana, En Jorge López ens va fer arribar un exemplar de l'excel.lent revista L'Esborrany que es va editar fa anys a la nostra ciutat. En el número 15, apareix un article escrit per Lluís Maria Xirinacs l'any 1991. Com a homenatge al nostre filòsof, és a dir, a aquell que és amic de la veritat, posem al vostre abast aquest escrit titulat "El diàleg difícil entre ciència i consciència". Tracta de les posicions de partida per establir un veritable diàleg entre aquestos dos conceptes. Més enllà de l'activista polític català i de l'eficàcia de la no-violència, en Xirinacs ens deixa tot un treball de recarca en el camp del coneixement global. Seguint la tradició catalana de Ramon Llull, de Francesc Pujols, i d'altres. Esperem que en gaudiu.
El diàleg difícil entre ciència i consciència. Lluís M. Xirinacs.
L'Esborrany. Revista Político-Cultural. Sant Boi. Any V. Número 15. Maig de 1991. Article escrit per Lluís M. Xirinacs per a la revista L'Esborrany. Exemplar lliurat per un dels membres del Consell de Redacció l'any 2007.
“El diàleg difícil entre ciència i consciència”
Lluís M. Xirinacs

En el nostre país hi ha un sector important de gent que es manifesta contrari a la ciència. Els cataloguem sota l'epígraf generós de “neoanarquistes”. Aquest concepte engloba antics anarquistes, alternatius hereus del Maig del 68, descendents dels hippies, naturistes, primitivistes, orientalistes, catastrofistes ecològics, etc., etc. D'entre ells, alguns són “amateurs” i altres podríem considerar-los més o menys com a il·lustrats. Generalment però, tots disposen d'alguna figura senyera que els va al davant.
La primera feina seria la de definir què és la “ciència”. En el diàleg al·ludit es dóna per fet que ens referim a la ciència occidental en el grau d'evolució amb què es presenta avui dia. Cal tenir present un llibre extraordinari, ben voluminós per cert: Science et Conscience, que recull les excel·lents conferències d'un congrés convocat a Còrdova per France-Culture durant la tardor de 1979. Hi assistiren, al costat dels millors físics, psicòlegs i sociòlegs del món, els mestres espirituals de les diferents i més grans tradicions i cultures per tal d'abraçar-se...!
Però els alternatius interculturals volen adjectivar aquesta ciència amb el mot de moderna perquè no volen perdre un sentit més ampli de la paraula: ciència estètica, ciència mítica, ciència metafísica, ciència mística, ciència ètica, etc. És per aquest motiu que ens caldria modificar el títol del diàleg pel de “Ciència moderna i Consciència”.
La segona feina ens vindria donada pel convenciment que bona part dels alternatius, d'antuvi, han judicat i condemnat la ciència moderna tot qualificant-la de perversa. I ens demanem, ¿Com es pot establir un diàleg entre ciència (moderna) i consciència si, d'entrada, la primera ha estat judicada i condemnada?. Malgrat tenir molta més predilecció per la consciència que per la ciència, l'haurem de defensar in extremis de la pena de mort a què l'han pre-sentenciada.
Cal rectificar aleshores el sentit del tema. Ja no es tracta d'un diàleg sinó d'un procés. Un procés -diem- en el qual els advocats defensors de l'acusada, amenaçada de pena de mort, no han estat prèviament convocats. La millor defensa llavors serà l'atac i per tant, no hi haurà manera de parlar de la consciència! Tots ho desitgen, però la força dialèctica s'aboca inexorablement damunt la processada. L'acusació comet contínuament dos errors cabdals: El primer és el de confondre la ciència moderna amb el sistema imperant que la fa servir per a les pròpies finalitats de rapinya. Aquest sistema imperant, l'imperialisme, no fou inventat estrictament a occident. Nasqué probablement a Mesopotàmia fa uns 4.200 anys i no ha parat d'estendre's a l'orient i a l'occident i de perfeccionar-se en la seva capacitat de perversió. Ha fet servir la ciència, però també la tècnica, l'art i les organitzacions espirituals, les persones individuals i les nacions emprant la força militar, si s'esqueia, per oprimir, esprémer, torturar i matar. ¿Haurem, per aquest motiu, de prohibir l'art o bandejar les persones individuals i les nacions perquè sovint han estat utilitzats per destruir, alienar, distreure o afeblir els homes?
El segon error fa confondre una ciència moderna jove, orgullosa i inepta, a causa de la seva adolescència, com és la primera ciència moderna dels segles proppassats, amb la madura, serena, autocrítica i limitada ciència moderna del nostre segle. Totes les novetats acostumen a passar el xarampió de creure's la panacea universal. Després ve la reducció als seus propis límits. El racionalisme i el cientifisme, que pensaven explicar-ho tot mitjançant la ciència, no són ciència, sinó ideologies que sovint s'hi han adherit gràcies a filòsofs-polítics i també a científics que, per deformació professional, extrapolaren indegudament les seves conclusions científiques. Un exemple esclatant és el llibre L'Atzar i la Necessitat de Jacques Monod, premi Nobel de biologia (1).

La vera ciència moderna, contràriament, és circumspecta, moderada, humil, no individualista, disciplinada, autocrítica i atenta en la mesura de les seves possibilitats materials, a pal·liar amb les seves descobertes les misèries de l'home i de la natura. Existeix una deontologia científica. Molts científics han perdut sous, subvencions, beques, premis, lloc de treball i llibertat per tal de mantenir-se fidels a llur ètica professional. Alguns han lliurat la seva vida al servei de la investigació a favor dels necessitats (Mme. Curie, A. Schweitzer, etc.,etc.). La ciència ha salvat milions de vides (A. Fleming) i n'ha alegrades moltes més. La major part dels atacs en contra que se li fan són producte d'anàlisis superficials i de manca, en definitiva, del coneixement d'una autèntica ciència moderna.
S'arriba a afirmar que: “Les regularitats de la ciència (les lleis científiques) són la imposició de les nostres regles de càlcul a la realitat que no és de cap manera regular.” Creiem que la realitat té aspectes de regularitat i d'irregularitat més o menys mantinguts. La ciència moderna cataloga les regularitats i en fixa els límits. Deixa la resta a la intuïció, l'endevinació i la imaginació.
També es diu que: “L'experimentació constitueix una violació de la naturalesa.” “La naturalesa pot ser observada o experimentada passivament, però no sela pot forçar a experiències provocades. No se la pot obrir per veure què hi ha dins.” “Si no podem aplicar els nostres càlculs a la realitat, encara menys podem pertorbar la realitat per fer-li obeir els nostres càlculs.” I així queda prohibit l'estudi de l'anatomia interna d'homes, animals i vegetals. Queda prohibida també l'anàlisi química i a fortiori els experiments dels acceleradors de partícules. Són una violació de la natura. “Descobrir què hi ha dins del nucli atòmic és provocar un avortament.” En el cor del sol es poden desintegrar els nucli atòmics, en l'interior d'un volcà ho poden fer les molècules, en el budell d'un tigre les cèl·lules, a les mans de l'home sembla ser que no. Si és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores no. L'home pot salvar el seu germà moribund, però si això és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores no. Si és al preu de fer un nou compost químic tot descomponent vells productes que existeixen naturalment en la terra, doncs tampoc. Així, fins i tot fóra immoral escalfar-se tot cremant un tros de llenya o carbó. Esdevindria una violació trencar les molècules de carboni o d'oxigen per fer molècules de diòxid de carboni.
Alguns, més moderats, des de llur tirànica consciència perdonen la vida a la ciència moderna a condició de sotmetre-la a una sentència tan forta que l'obligui a autotrair-se. Se li demana una perversa conversió:
a) Renúncia a la pretensió d'objectivar. Cal que la ciència moderna accepti que les seves “creacions” són terribles projeccions mentals sobre la realitat. De fet, en el nostre segle, existeixen ja científics-ideòlegs, idealistes extrems – l'escola física de Copenhaguen (Bohr, Heisenberg, Born, Jordan, etc.) - que signarien això. Com hi ha encara científics tradicionals objectivistes materialistes (Plank, Einstein, de Broglie,Schrödinger, etc.) que diuen el contrari. Tots plegats però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna tenen aspectes objectius i subjectius: l'aportació del científic estudiós i l'aportació de la natura estudiada.
b) Renúncia a la pretensió d'exactitud. Cal que la ciència moderna accepti que les seves “creacions” fan una terrible violència a l'hora de regularitzar la realitat. També en el nostre segle, L'Escola de Copenhaguen – plena de científics indeterministes – signaria això. Com hi ha científics deterministes que s'hi negarien. Tots plegats però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna tenen aspectes ben determinats i d'altres ben indeterminats.
En resum, els detractors de la ciència moderna parlen molt i malament de la ciència moderna... en nom d'una consciència poc conscient i poc dialogant de la qual en parlen molt poc.
Resta en l'aire el desig d'encetar serenament el diàleg entre ciència i consciència.
NOTES
(1) Vegi's Cultura en Weimar, causalidad y teoría cuántica, Alianza Editorial, Madrid, 1984.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Rafael Casanova, la Lluita pels Drets Civils


Aquestos dies els "polítics catalans" han encetat un tema de debat al voltant de la sobirania quan s'acosta la Diada. Aprofiten l'oportunitat per marejar la perdiu, cosa que suposa una frivolitat i una falta de respecte a les creences polítiques de les persones, tant als d'avui com als que van lluitar l'Onze de Setembre. A més a més, desvien l'atenció cap a la lluita pel poder polític i els càrrecs a l'administració. Jo crec que el debat real, avui dia, gira al voltant dels drets civils dels catalans. No en va, Rafael Casanova, Conseller en Cap, era Doctor en Drets, i que la primera acció de Felip IV de Catalunya i V d'Espanya va ser la derogació del dret civil amb el "Decreto de Nueva Planta", tant al Regne de València com al Principat de Catalunya.
Per això, crec que primer cal recuperar el Dret Civil Català, tot el sistema jurídic, i no parlo de la codificació que ha fet el Parlament de Catalunya. Ja que no ho oblidem, la Generalitat de Catalunya forma part de l'Estat. Per tant, primer cal derogar el Decret de Nueva Planta, que conculca la base del sistema dels drets civils catalans, els quals atorguen la sobirania real en el poble català. No és el mateix quan el dret puja del poble cap amunt, que el dret del rei que va cap avall.
Algú dirà que això que dic no és realitzable, que les Constitucions de Catalunya són reaccionàries, quan ni se les han llegit. No parlo de la lletra, sinó sobretot de l'esperit. Dels drets dels catalans, dels quals Rafael Casanova era Doctor en Drets. De tot allò pel qual van lluitar els nostres avantpassats, sobretot, la lluita per la llibertat. Perquè sense llibertat, no podem viure amb dignitat.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Sant Ramon Nonat com a Patró dels Blocs i dels Blocaires


Aquest 31 d'agost es va celebrar el dia dels blocs. Sembla ser que el motiu per escollir aquest dia rau en l'anagrama de la mateixa paraula. Com que ja és la tercera edició, s'ha proposat una activitat consistent en recomanar cinc blocs als altres blocaires. Jo, a més a més, voldria recomanar el sant del dia com a patró dels blocs i dels blocaires. El seu nom és Sant Ramon Nonat, i els seus mèrits encaixen amb la idea principal dels blocs.
Jo no us puc recomanar només cinc blocs. En tot cas, us recomano el directori de Xarxa Santboiana, on s'apleguen ja vora noranta blocs escrits per santboians o que parlen de la nostra ciutat. Com que a més, el 31 d'agost se celebra Sant Ramon Nonat, festa destacada de Sant Boi, i que coincideix amb el Blog Day, voldria proposar aquest sant per patró dels blocaires. Així com tenim Santa Tecla per als informàtics, i algun altre de dedicat a les noves tecnologies, em permeto fer aquesta ofrena al sant. Els seus mèrits s'adiuen amb el cas.
Resulta que Sant Ramon Nonat va nèixer per cesàrea de la mare quan aquesta ja havia mort, i per això, és molt demanat en els naixements difícils. En aquest cas, crec que aquesta experiència es pot traslladar als blocs, ja que són pàgines web preparades que donen la possibilitat, més enllà de la informàtica de donar a conèixer les idees i els pensaments de molta gent que d'una altra manera no seria capaç de sortir a la llum del dia. En el fet de donar a conéixer i treure de dins tot allò que portem els blocaires, m'encomano, doncs, al mercedari Sant Ramon Nonat.