diumenge, 20 de desembre del 2009

"La Visió que els Ulls no obliden" de Joan Vinuesa Baliu


A l'Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d'aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema "És quan és de nit que puc parlar ben alt..." , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat "La Visió que els Ulls no obliden", títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.

De Joan Vinuesa podem dir que és més joglar que trobador, que pren els poemes i els hi dona un caire nou, una nova faceta, on escoltar i sentir el mateix vers d'una altra manera. Tant fa que siguin els seus propis poemes o no, antics o nous, els versos sempre els fa viure en el moment d'ara, ja que tot i sent un joglar modern, no deixa de banda la tradició de la nostra poesia, i la porta al dia amb aquesta música del folc nordamericà, que no deixa de ser per tant "popular" en el sentit de cançó del poble.
Podem destacar del disc, el poema de "La Font" del Francesc Pujols, que de l'estil maragallià, ens acosta al sentit imaginari d'en Verdaguer, que tant bé ha cantat el Roger Mas. Tant de trobar pla com de trobar clos ens fa el joglar, tal com feia el Celdoni Fonoll. De "Plegar Cargols" ens porta a "La Sabata", d'en Palau i Fabra, que és tot un sabatot llençat al cap de les patums i capelletes, de tipus cultural, però també polític, amb un vers que diu: "Vaig donar el meu cor a una dona barata, i se m'està podrint a les mans..." que tots hem experimentat a la vida. D'aquí cap a "Com si morís", doncs! Per fer-nos arribar "És quan dormo que hi veig clar" d'en Foix, com si fos una mena d'himne, amb un to reivindicatiu, i perquè no, carregat de sexualitat, ....
Per acabar, una cançó d'homenatge al seu pare, Andreu Vinuesa, cantada amb respecte i amor, el mateix que l'autor dels versos expressa per Barcelona. En Joan Vinuesa ja no sent el mateix per la ciutat, però sí pel seu pare, i així anomena aquest disc de maduresa "La visió que els ulls no obliden". Tot un homenatge i un record de les meravelles que els ulls de cadascú ha pogut veure al llarg de la vida. Un disc vital i sincer, com un llum de Nadal enmig de la foscor de l'Hivern català.