diumenge, 18 de desembre del 2011

Homenatjant la Mancomunitat i sa Gent

Avui 18 de desembre es recorda l'efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L'any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d'Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d'un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb "La Nacionalitat Catalana". En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República. L'intent de reforma que volia fer-se extensiu a l'estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.

Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l'austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l'escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d'aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d'un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.

Però el 1917 la tuberculosi es va emportar Prat de la Riba. L'havia agafat a la presó espanyola quan va ser arrestat per publicar un article a la Veu de Catalunya anys abans. Precisament un article que va comentar al seu bloc en Josep Serra, "Cala", del qual ens arriba la notícia recent de la seva mort després d'una vida ferrenya plena de treballs i lluita. Com ells, molts catalans han esmerçat la seva vida per un ideal de progrés per al nostre país, i fins i tot, fer-lo extensiu fins a la imposició, no ens enganyem, als espanyols i als francesos. La reacció d'aquestos estats-nació sempre ha estat negativa. És la por de l'elefant davant del ratolí. I aquesta por els ha paralitzat i portat a mantenir tancat el seu corral. Per això, com el Titanic, s'aniran enfonsant lentament mentre l'orquestra toca al saló principal. Els catalans haurem d'anar a buscar altres llocs del món on algú ens vulgui escoltar, i puguem enraonar. Bon viatge als lliutadors, més enllà d'Itaca, doncs caldrà voltar tot el món per tornar algun dia al born.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Pastorets per la Independència

Aquesta setmana es va celebrar un debat excepcional a Sant Boi. El casal del barri centre, Cal Ninyo, va acollir el dijous a les 8 del vespre un acte sobre la independència de Catalunya, amb dos punts claus: full de ruta i unitat d'acció. L'associació Sant Boi Decideix va aconseguir organitzar un esdeveniment de gran nivell: amb la excel.lent moderació de Saül Gordillo, que va deixar marge als ponents per a dir la seva. I tots ells eren de primera fila: en Joan Carretero per Reagrupament, en Xavier Anguelergues per la CUP, Jordi Fàbrega per ERC, Uriel Bertran per SI, i Èric Bertran per CiU. Davant d'un públic prou convençut que omplia el teatre, es van anar exposant les visions i les perspectives de cada un d'ells: tant des del més jove fins al més veterà. Escoltats en públic, però sense tenir-los tots junts i a tocar.

En aquestos dies d'Advent, i tenint en compte que en el mateix teatre es representarà "Els Pastorets", vam tenir l'impressió de viure una d'aquelles memorables escenes: entre la duresa de la realitat i la il.lusió per saber què es vol i on es vol arribar. Vam imaginar una conversa de la colla de pastors i rabadans al voltant de la foguera en els crus dies d'hivern, després de guardar la ramada. Una ramada que va creixent lentament, però que igual que els pastors està expectant, no saben encara el què, però esperen una llibertat gran i plena.

Saúl Gordillo ja es coneix prou Sant Boi, i la veritat s'hi sentia com a casa, per això, el debat va anar ben acompanyat, sense gaire tibantors. L'Èric Bertran de CiU va encetar el debat, i malgrat la seva joventut, va estar prou bé defensant els seus punts. Tenia el gust del vi blanc fresc que entra bé. L'Uriel Beltran va fer una bona exposició, i les seves taules de diputat ensenyen els seus mestres, i la força retòrica que l'acompanya. Un tast de vi de la Terra Alta, amb força i una mica afruitat. En Jordi Fàbrega no es va quedar enrera, i va passar al contraatac mitiner, demostrant perquè ha arribat a ser alcalde. Un bon vi negre, més fet com els del Bages. En Xavier Anguelergues de la CUP va estar ben clar en els seus plantejaments, però la seva força quedava contrarestada pel "tot o res". Recordava la frescor àcida del vi novell, bo per a segons quins plats. I al final, en Joan Carretero, pacient i ferreny, va fer una bona anàlisi de la situació al nostre país. Sap que les coses estan millor que fa anys, però que tot està molt difícil encara i que hi ha molta feina a fer. El seu posat el feia digne hereu del corrent del Coronel Macià, tot i que estava també molt a prop del comte Hug Roger del Pallars. Un bon regust de criança, fort i aspre, de vins del Montsant o de la Conca de Tremp.

Fet el tast de vi de les botes de portava cada pastor, encara es va fer una segona ronda a galet, i es va obrir el torn de preguntes al públic. Hi havia ganes a la platea, docns es van fer unes preguntes que també eren exposició de diferents punts de vista. Algú que estava al galliner va intentar esvalotar el pati, però el pollet no va arribar a gall, i es va quedar en pollastre. En fi, que defensar drets i constitucions dels catalans i de Catalunya és encara com parlar "xino", tanta és la ignorància que ens consumeix. Encara cal aprendre moltes lliçons, però tenim la il.lusió d'assolir la fita entre tots algun dia. I que ens arribi el Messies, tot i que potser no serà com nosaltres pensem. Com cada any cantarem el "25 de Desembre, fum, fum, fum...", i acabarem amb el verset "qui dirà més gran mentida".

diumenge, 11 de desembre del 2011

La Sobirania dels Drets Civils

Aquest dissabte al vespre tornava a casa amb l'autobús, i des de la finestra podia veure com s'havien encès els llums dels edificis i carrers. Em vaig fixar en el rètol de l'Hotel Rey Juan Carlos I, i em va sobtar que llegia J an Carlos I. Resulta que el llum de la U no funcionava, la qual cosa vaig atribuir a que seria la U d'Urdangarin? O és que la crisi també ha arribat als hotels de luxe, aparença durant molts anys i que ara es veu de llautó. O de cromat sospitós escampat per totes les Catalunyes, Espanyes, i altres llocs d'arreu.

La llum del rètol de l'hotel Jan Carlos serà tant anècdotica com la de l'afer Urdangarin per als catalans. Altres interessats ja s'encarregaran de burxar les ferides a Madrid. Però no voldria entrar en el joc de reis i villans. Defensaré la neutralitat en aquestos casos, una neutralitat activa, no violenta, ben catalana. Doncs, per fer justícia no podem afavorir ni als monàrquics ni als villans: entre la dinastia borbònica i els dels promotors d'una tercera república espanyola, amb un Aznar de president com si fos el Cid. Però el títol de Cid, o Sidi, amb que el van batejar els moros vol dir senyor. I els catalans ja sabem que tot vé de mena.
Nosaltres hem de tenir ben clar que el nostre Sobirà no és d'aquest món, i en tot cas, que a la terra, allò que hauria de manar sobre tots els catalans és la primacia dels Drets i Constitucions de Catalunya.

Doncs són el fonament de les nostres llibertats aconseguides davant dels poderosos i pactades amb ells. Tant era si de la casa de Barcelona, Cerdanya i Conflent, si de la Trastàmara, si de Portugal, o si de la casa d'Anjou, tots havien de jurar els Drets i Constitucions per a ser sobirans dels catalans. Per això, cal recordar que Felip IV de Catalunya, i V de Castella, va ser coronat comte de Barcelona durant les Corts desenvolupades al convent de Sant Francesc de Barcelona a principis del segle XVIII. Penseu en tot allò que ens han esborrat a consciència, per saber que a més de construir la fortalesa de la Ciutadella, també es va enderrocar el convent, i no van deixar pedra sobre pedra, tal era la seva voluntat d'esborrar l'escena del crim jurídic que van cometre amb el Decret de Nova Planta.
Allò va ser un perjuri com una casa! Fa que tot des d'aleshores sigui nul de ple dret. Només per conquesta, és clar! En tot cas, tinc l'esperança que algun dia el futur sobirà, comte de Barcelona, juri els Drets i Constitucions, encara que sigui Felip VI de Castella, i V d'Aragó, qui ho sap?