dissabte, 20 de desembre del 2014

Els Balls de Cal Jaumet o del Jimmy's Hall

Vam anar al cine a veure la darrera pel.lícula del director Ken Loach: Jimmy's Hall. De factura sòbria i estil naturalista, explica la història d'un ateneu popular irlandès creat pel diputat Jimmy Gralton. El seu cine està al servei de l'argument: la lluita per la supervivència del casal fora del control de la dominant església catòlica d'aquells anys. Dos cops aixecat, i dos cops enderrocat, en un moment de por al contagi de la revolució russa i del moviment comunista a Irlanda. Tot i que sembli un conflicte local, no ho és pas, precisament aquest cas planteja clarament la lluita per la llibertat cultural, i de pensament.
Potser hi ha la temptació d'assignar a la jerarquia catòlica el típic paper de censor i cacic. Però aquest paper es pot trobar en altres moments de la història, i per altres personatges o institucions, siguin polítiques, o religioses. En aquells mateixos anys 30, la Unió Soviètica vivia unes purgues terribles també. Per no parlar de la República a Espanya i a Catalunya, i de les repressions per part de l'estat espanyol i francès sobre els moviments culturals fora del seu control. Tampoc no cal caure en la temptació de la lluita entre tradició i modernitat, perquè això sempre ha estat així, i normalment, s'encavalquen.
Des del segle XIX, i durant tot el segle XX, existeix un esclat d'ateneus o casals de tot tipus al nostre país. Catalunya vivia un moment cultural fantàstic, tant fos de la banda dretana o de l'esquerrana: casals familiars, cercles catòlics, ateneus populars, enciclopèdics, etc... La cultura i l'educació eren instruments de creixement personal i social, i la gent els cuidava com cal. Només cal valorar la ingent tasca cultural de la Mancomunitat a principis del segle passat. Per això, és molt fàcil traslladar el Saló del Jimmy, i trasplantar-lo pel Casal del Jaumet, en to familiar, gens a veure amb el "jaimitismo" actual. Les comparacions amb Sant Boi mateix parlen del passat esplendorós de tots aquells ateneus i casals, la majoria dels quals aguantaren el franquisme, però ja no van poder amb la "transición". El balanç cultural de la "democracia española", i del balanç que podem fer a "l'autonomia catalana" no són gaire bons. La gent, que omplia i donava sentit als edificis,ja no hi són en la seva majoria, i els edificis que van bastir, com els teatres, sales de ball, etc... es van enrunant a poc a poc.
Encara més, les polítiques culturals dels ajuntaments han tendit a dominar la creació, producció i distribució cultural, marginalitzant els antics casals, i ofegant les iniciatives que no tenien un carnet del partit al darrera. I els ciutadans s'han anat acomodant a la situació. El seu nivell cultural ha anat baixant de tal manera que no passa de programes tipus "salvados", o d'alguns personatges de cartró-pedra, doncs ja no sé qui ens salvarà de tot això. La fractura social no és de tipus polític, per més que alguns aprofitats en parlin per als seus interessos, sinó per la profunda fractura cultural entre la massa i una elit, totes dues de molt poc talent i amb finalitats productivistes.
Homes com el mossèn irlandès de la pel.lícula almenys eren plenament conscients dels seus actes, sabien perquè i contra qui lluitaven. Sabien amb quina parella de ball els hi tocava. En Jimmy sabia quin contrincant tenia al davant, però a Sant Boi em sembla que no. El nostre Jaumet té davant seu un personatge equivalent que és regidor, i no precisament de cultura, que té una carrera tant llarga com la del nostre mossèn, i que té uns interessos no tant ex-celsos. Al final el nostre Jimmy o Jaumet també va haver de sortir amb la cua entre cames, però amb el cap ben alt. El seu combat no va ser en va, els joves van admirar-lo, i ell va poder sembrar per a la següent generació.

dimecres, 17 de desembre del 2014

Els Apocalipsis de Joan Jorès i Frederic Mistral

Aquestos dies s’està emetent una sèrie documental per la televisió sobre la Primera Guerra Mundial. Amb unes bones imatges d’arxiu, va mostrant-nos aquells anys de mort i patiment, als quals atorguen la categoria d’apocalipsi. No va ser literalment la fi de tot el món,  però sí el d’un món nascut sobre el progrés racionalista de l’home. I el primer esclat dels que se succeïren al segle XX: la Segona Guerra Mundial acabaria amb l’apriorisme del progrés material de la humanitat, amb el fenomen de la bomba atòmica.
Tornant a la Primera Guerra, una de les escenes que em va corprendre va ser la que ensenyava el polític Jean Jaurès, dies o setmanes abans de la seva mort. Estava enmig d’altres personalitats, tots vestits d’esmoking i cofats amb barret de copa, Jorès sembla que portava un bastó també. El cas és que la seva figura era més baixa i corpulenta que la dels seus companys, i en comparança, més rabassut. Es notava que pertanyia més al món de pagès, del Midi, dels camps occitans, que a la típica estampa dels francs, llargs i estirats. Suposo que l’esguardaven de dalt a baix, com si miressin un patufet. Però estic segur que dintre del seu cor, tenien tanta por com si veièssin un gegant. Ja va donar proves del seu talent aturant  algunes pràctiques manipuladores durant la seva carrera política. Una de les seves habilitats era la de poder veure cap a on s’adreçaven les intencions dels seus oponents, què s’amagava darrera de les seves accions. Precisament per aquest motiu, Jorès va lluitar fins a l’últim alè per frenar l’entrada de l’estat francès a la Primera Guerra. S’adonava que era el final de les idees socials que va defensar a França, i que volia estendre a tot arreu. El final d’aquell món obrer i pagès que havia viscut i defensat. Paradoxalment, la revolució va donar fruits ben lluny del seu país, a la llunyana Rússia. A França la pàtria nacional va avantposar-se a la societat internacionalista. Encara li hauria de doldre més que al final de la seva carrera, quan va començar a viatjar fora de les seves fronteres, es va adonar que la diversitat del món era una riquesa, i que es podia defensar Occitània sense perdre de vista el progrés social. La disjuntiva que es va plantejar entre Jaurès i Mistral, entre pàtria o progrés, es va demostrar que era falsa. Precisament la mort els va agermanar el mateix any 1914.
Enguany, 2014, els esdeveniments polítics a Catalunya també volen plantejar aquesta falsa disjuntiva filosòfica: cal superar la tesi i l’antitesi, cal superar l’aparent contradicció entre pàtria i progrés, per entendre que la seva síntesi les engloba.  Com Jorès o Mistral, no hi ha disjuntiva entre dos pols, n’hi ha més d’una, i la metàfora televisiva i ben catalana, de no voler baixar del burro és força encertada. Els burros són animals molt coneixents, no trepitjaran un bassal d’aigua tèrbola perquè saben que si no veuen el fons es poden trobar amb un esvoranc que els faci caure, trencar les potes i perdre la vida. De fet, no caldria fer baixar a ningú del burro. En aquestos casos, cal que algú tibi de la corda per fer-los tirar endavant. I per això, sempre és millor un xicot més jove i més àgil que ells que passi al davant, i que tingui prou fe per veure que es pot passar per allà.
Més acostada a la realitat és la perspectiva del ying i el yang, els quals conformen el tao,  la vida. És aquest camí vital que hem de recórrer els catalans tots junts. Cal superar les individualitats separades, per poder fonamentar la unió sobre un projecte de superació del present, i amb la vista posada en el futur esdevenidor.

dimarts, 16 de desembre del 2014

Temps de Records i Esperances

Aquesta setmana de novembre, a la Gran Bretanya s’ha celebrat el dia de la Remembrança. Es recorda als soldats morts durant la Primera Guerra Mundial, i se’ls homenatja amb el símbol vermell de les roselles. L’edifici del Parlament apareixia envoltat per un mar d’aquestes flors, i el rellotge Big Ben donava l’hora acompanyat pel voleiar de la bandera de la Union Jack. En aquest centenari, els britànics llueixen aquesta símbol a la pitrera del seu vestit, tot i que també hi ha ciutadans d’altres pobles que s’abstenen de lluir-la, com ha fet observar algun irlandès.
Per casualitat, va arribar a les meves mans un llibret d’Edward Thomas, anglès d’orígen gal.lès,  mort durant aquella contesa. Va escriure poesia de tipus elegíac, de melangia pel temps passat, i del país on va viure. Un cant a la bucòlica terra anglesa. El títol de l’editorial Phoenix és “There was a Time”, que jo traduiria per “En aquell temps” .  D’aquella terra eixia l’espasa Excalibur, en mans del rei Artús. La lluita pel domini de les terres va esclatar a principis del segle XX, i es va ensorrar el mite del progrés social als estats de l’Europa Occidental. La revolució russa triomfaria en la perifèria europea, i sota altres circumstàncies. La solidaritat entre partits socialistes francesos i alemanys no van poder evitar els combats. També es va ensorrar la solidaritat dinàstica, entre les famílies reials europees emparentades, incloent la britànica i l’alemanya.
Si visiteu Alemanya, trobareu pocs monuments funeraris de la Segona, però sí de la Primera Guerra Mundial. La foto il.lustra un cementiri de Wurttemberg, amb les creus plantades en filera. Ells també lluitaven pel mateix objectiu, i per això, la lluita va ser a ultrança. Al 1918 es va firmar l’Armistici, que va ser tant sols una treva, vist en la perspectiva històrica. Un segle després, Alemanya domina aquella Europa que la vèncer, tal com va pronosticar aleshores l’Alexandre Deulofeu. Pel que fa als catalans, també vam perdre-hi molt. Prenent partit en les lluites d’aquestos regnes, en nom d’ideals de progrés. Fos dels aliats o dels germanòfils. És paradigmàtic el cas de les despulles del català Henri Pajau que enguany va ser identificat, i sebollit al seu bonic poble d’Eus, a la Catalunya Nord, amb honors d’estat. La regió del Llenguadoc-Rosselló és la que té les taxes més altes d’atur i pobresa de l’estat francès. Què me’n dieu de l’aventura dels voluntaris sud-catalans prou ben explicada?.
Aquestos mesos també va arribar a les meves mans, gràcies a les taules de canvi de llibres, un exemplar de l’obra teatral de Pep Albanell, “El Rei i el Drac”, editat per Edicions 62 l’any 1985. Recomano la seva lectura i representació per fer-nos veure com funcionen els interessos polítics d’alguns regnes, i les males arts que de vegades fan servir els seus governants. Una paràbola interessant, que ens permet entendre el gran avantatge del poble català, que no ha tingut mai rei. Teníem comtes, que era l’equivalent actual d’un president de república, perquè estava subjecte al compliment dels drets i constitucions. Un d’ells era que els catalans només podien ser cridats a les armes en cas d’atac al nostre territori, amb l’usatge Princeps namque…, doncs no els podien mobilitzar per a guerres exteriors.
Enguany, en un mes de novembre en què coincideixen l’aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i de la Primera Guerra Mundial, veiem clarament que tots els murs d’aquest món seran algun dia enderrocats. Fins i tot els que volen garantir “unitats intemporals”. Només la mort, aquell mur etern, serà per als nostres cossos infranquejable. La gran lliçó de la vida és que els nostres esforços no són en va, si no els aboquem en causes alienes a nosaltres mateixos. Per això podem celebrar amb alegria aquest 9 de novembre, i compartir amb goig la festa de Sant Martí, quan el guerrer fa servir l’espasa per partir la capa amb el necessitat.