Aquestos dies s’està emetent una sèrie documental per la televisió
sobre la Primera Guerra Mundial. Amb unes bones imatges d’arxiu, va
mostrant-nos aquells anys de mort i patiment, als quals atorguen la
categoria d’apocalipsi. No va ser literalment la fi de tot el món, però
sí el d’un món nascut sobre el progrés racionalista de l’home. I el
primer esclat dels que se succeïren al segle XX: la Segona Guerra
Mundial acabaria amb l’apriorisme del progrés material de la humanitat,
amb el fenomen de la bomba atòmica.
Tornant a la Primera Guerra, una de les escenes que em va corprendre
va ser la que ensenyava el polític Jean Jaurès, dies o setmanes abans de
la seva mort. Estava enmig d’altres personalitats, tots vestits
d’esmoking i cofats amb barret de copa, Jorès sembla que portava un
bastó també. El cas és que la seva figura era més baixa i corpulenta que
la dels seus companys, i en comparança, més rabassut. Es notava que
pertanyia més al món de pagès, del Midi, dels camps occitans, que a la
típica estampa dels francs, llargs i estirats. Suposo que l’esguardaven
de dalt a baix, com si miressin un patufet. Però estic segur que dintre
del seu cor, tenien tanta por com si veièssin un gegant. Ja va donar
proves del seu talent aturant algunes pràctiques manipuladores durant
la seva carrera política. Una de les seves habilitats era la de poder
veure cap a on s’adreçaven les intencions dels seus oponents, què
s’amagava darrera de les seves accions. Precisament per aquest motiu,
Jorès va lluitar fins a l’últim alè per frenar l’entrada de l’estat
francès a la Primera Guerra. S’adonava que era el final de les idees
socials que va defensar a França, i que volia estendre a tot arreu. El
final d’aquell món obrer i pagès que havia viscut i defensat.
Paradoxalment, la revolució va donar fruits ben lluny del seu país, a la
llunyana Rússia. A França la pàtria nacional va avantposar-se a la
societat internacionalista. Encara li hauria de doldre més que al final
de la seva carrera, quan va començar a viatjar fora de les seves
fronteres, es va adonar que la diversitat del món era una riquesa, i que
es podia defensar Occitània sense perdre de vista el progrés social. La
disjuntiva que es va plantejar entre Jaurès i Mistral, entre pàtria o
progrés, es va demostrar que era falsa. Precisament la mort els va
agermanar el mateix any 1914.
Enguany, 2014, els esdeveniments polítics a Catalunya també volen
plantejar aquesta falsa disjuntiva filosòfica: cal superar la tesi i
l’antitesi, cal superar l’aparent contradicció entre pàtria i progrés,
per entendre que la seva síntesi les engloba. Com Jorès o Mistral, no
hi ha disjuntiva entre dos pols, n’hi ha més d’una, i la metàfora
televisiva i ben catalana, de no voler baixar del burro és força
encertada. Els burros són animals molt coneixents, no trepitjaran un
bassal d’aigua tèrbola perquè saben que si no veuen el fons es poden
trobar amb un esvoranc que els faci caure, trencar les potes i perdre la
vida. De fet, no caldria fer baixar a ningú del burro. En aquestos
casos, cal que algú tibi de la corda per fer-los tirar endavant. I per
això, sempre és millor un xicot més jove i més àgil que ells que passi
al davant, i que tingui prou fe per veure que es pot passar per allà.
Més acostada a la realitat és la perspectiva del ying i el yang, els
quals conformen el tao, la vida. És aquest camí vital que hem de
recórrer els catalans tots junts. Cal superar les individualitats
separades, per poder fonamentar la unió sobre un projecte de superació
del present, i amb la vista posada en el futur esdevenidor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada