IBÈRIA ESTRÀBICA - V

En aquest article parlarem de la costa del Mediterrani. Estrabó ens torna a donar les mides des de la Bastetània fins als Pirineus.  Ens explica que les distàncies potser van més enllà, segons alguns navegants. El punt de referència torna a ser Calpe, és a dir, les Columnes d'Hèrcules o Gibraltar. A l'oest de Calpe trobarem els Turdetans, però des de Gibraltar cap a l'est està poblat pels els Bastetans. Al nord s'estén la serralada Bètica que els separa dels Oretans. La franja costanera dels bastetans destaca per la ciutat de Màlaca, Màlaga, fins que arriba a Cartago Nova, Cartagena. Aquest és la pròspera ciutat d'aquest cantó de la Mediterrània, un gran pol d'atracció tant de l'interior com de l'exterior.  

El següent tros va des de Cartago Nova, Cartagena, fins al riu Iber, l'Ebre. Aquest territori està poblat pels Edetans. El nom significa els de més avall. "Ede" és "edan" en bretó que vol dir per sota. En destaca el riu Sucro, el Xúquer, i la seva població del mateix nom a la desembocadura, Cullera. Una proposta etimològica seria el ganxo del sud, on "su" fa sud, i "krog" fa forma de ganxo, com la forma de la conca del riu que volta. També ens esmentarà la ciutat de Dènia, la discutida Hemeroscopèon, la Torre de Guaita, en un paisatge dominat pel Montgó. Trobo a faltar l'esment de la ciutat d'Alacant, sent un punt important de la costa. El nom antic de Leukanté, on "kanté" voldria dir el cantó, o faixa, amb un cim que seria "Leu", en bretó "lein". 

Del Xúquer cap amunt trobaríem Sagunt, i més aprop "Querronès", Peníscola, "Oleàstron", diria que el Puig de la Nau iber a Benicarló, i "Cartàlia", que posaria al Puig de la Misericòrdia a Vinaròs. Aquestes poblacions estan abans de l'Iber, el nostre Ebre, on es troba la ciutat de Dertosa, Tortosa.  No esmenta tampoc ni Alcanar, "Tyrika", ni Tivissa, "Kum". Després de l'Ebre puja fins als Pirineus, tot i que la descripció que en fa és pobre, indeterminada com veurem. Diria que hi manquen algunes dades, sobretot pel que fa als indigetes i als ilergetes. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - IV

Estrabó ens porta ara cap a la costa nord, des del Cap Neri fins als Pirineus Atlàntics. El Cap Neri, que seria el de Finisterra, com el punt més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense riba, de "Ne-", i de "-ri". Al país dels àrtabres. Tant els Lusitans com els àrtabres els inclou en el món celta. 

Continuarem estirant el fil etimològic. Recordem que l'autor ens diu en la seva descripció d'Ibèria que el sud era temperat, i el nord peninsular era molt més fred. Per això, els noms que trobem esmenten aquesta climatologia més adversa que l'actual. Aquí trobarem el sufix "-re", que vol dir fred, gelat, àr-tab-res, i "-tan-" que muta en "tab". El seu gran golf ens porta fins al Far de la Torre d'Hèrcules, al costat de A Corunha. Un nom per a una illa, que té una forma de banya, i d'aquí ens sortiria "Kor-" com fa "Ker-now" en forma de corn, a Cornualla. També l'etimologia ens porta al nom rebut per als Càntabres, on "can" vol dir faixa o llenca. Aquí també trobem "tan" i "re", on la n canvia a b. 

Però què vol dir "tan", una síl.laba que apareix a molts noms dels pobles ibers? . En llengua celta vol dir foc. En aquest cas, el camp semàntic del foc s'estén als pobles perquè està lligat a la família, a la llar de foc, a la casa on hi viuen. Us enrecordeu que a l'Edat Mitjana era habitual a Catalunya comptar les poblacions per focs, o fogatges, amb tothom qui viu sota el mateix sostre?. Per tant, podem dir que aquest idea neix de temps molt més antics, com veiem. Aleshores el conjunt dels focs, i per tant, de la gent que s'aplega en un país o territori. Cal tenir en compte que també existeix la paraula "tir" o "ti" per casa, més lligat al llinatge, on el seu significat és una mica diferent de "tan". Així tenim la Turdetània, la Lusitània, Artàbria, Cantàbria, i a l'altra banda la Bastetània, la Cossetània, l'Edetània, etc... 

Estrabó continua descrivint-nos els pobles septentrionals, des dels Àrtabres, de Galaecia, passant pels Asturs i els Càntabres, cap als extrems dels Pirineus. Els seus costums són semblants entre ells, com a pobles celtes que viuen en aquestos climes més freds que els actuals.  Les descripcions etnogràfiques són molt interessants. Cal llegir amb atenció les observacions que ens fa, fins als límits de la Bascònia. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - III

En aquest article sobre la Ibèria d'Estrabó parlarem del costat peninsular que va des del cap de Sant Vicenç, a Sagres, fins al nord, al cap Neri, a Finisterra.  L'historiador grec ens explica aquesta zona banyada per l'Oceà Atlàntic, quan hom passa el cap Barbari, l'actual Espichel, s'entra en el gran estuari del riu Tagus, el Tejo actual. A "Barbari" ens trobem amb el significat de "bar" que vol dir gran, "ba" de "bae" que és badia, i "ri" de riba. 

Navegant riu amunt ens destaca la ciutat de Moro, a Santarém. Juntament amb la ciutat principal d'Olissipo, Lisboa, formen els nuclis habitats més importants del país dels Lusitans. En un article anterior ja vaig parlar d'aquest territori i de l'etimologia celta que explica llur nom.  O-li-si-po, com la ciutat de l'estuari, "li", tranquil, "si". Així com Lu-si-tània significa una cosa semblant. Recordem que la Lusitània s'estenia entre les conques del riu Tejo i el Douro, i una mica més enllà, fins a les muntanyes. Si fem memòria de la gent antiga "oestriminnis", veurem que en el nom trobem -estri- que derivaria "d'ester", que vol dir riu, i -minnis que derivaria de "minnyd" que vol dir serra en gal.lès. Estrabó ens fa esment que els romans van portar gent lusitana al sud de la frontera del Tejo, sud enllà, fora del seu territori. 

Pugem per la costa fins al Duri, el riu Douro, el nom del qual provindria de "du-dun" que vol dir fosc, i de "-ri" que vol dir riba. En els textos catalans el nom recollit és el de Duri!. L'autor no s'oblida pas d'anomenar els altres pobles celtes de l'interior peninsular per on passen el Tajo i el Duero. Seguint la costa, arribem fins al riu Munda, el Mondego que passa per Coïmbra. Més amunt esmenta el riu Letes, que anomenen Limia o Belió, l'actual Límia que desemboca a Viana do Castelo. I d'aquí al riu Minho, que anomenen també Mínion o Benis. Amb Mínion ens trobem amb "min", de mina o de serra en bretó, i amb "-ion" el plural. Amb Benis ens trobem amb "ben" que vol dir talla, riba escarpada, tal com sabem i explica Estrabó. El sufix "-is" fa referència a la forma, com l'"-ís" català. 

Costejant cap al nord, arribaríem al Cap Neri, que seria Finisterra, el més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense, Ne-, riba de -ri. Fins aquí en diu Lusitània, i més al nord ens parla dels àrtabres. Ambdós pobles els inclou en el món celta. En el següent article ens centrarem en aquest darrer poble, i els del mar Cantàbric, per entendre llur nom.  

IBÈRIA ESTRÀBICA- II

En aquesta segona part anirem resseguint la descripció general d'Estrabó, i els diferents països i pobles que descriu. Des de la seva perspectiva distribueix en quatre costats la península: primer el Mediterrani des dels Pirineus fins a les Columnes, és a dir, les Torres d'Hèrcules, en el segons tros fins al Cap Sagrat, l'actual Sant Vicenç a Sagres, el tercer des d'allà fins a l'altre cap de Neri, que seria Finisterra, el cap dels àrtabres, i la quarta part, des d'aquí fins als Pirineus Atlàntics. 

De fet, Estrabó comença pel tros que és més ric i fèrtil, la Turdetània. Des del cap de Sant Vicenç cap avall, als quals també anomena cèltics... El nom és celta, "tur" de torre,  i els "túrduls", amb Augusta Emèrita, són els turdetans de més amunt, com assenyala el sufix -ul, en bretó tenim "uhel". Serien els extremenys. Dins de la Turdetània destaca els rius Guadiana, "Anas", i Guadalquivir, el "Betis". Fins a "Calpe" l'actual Gibraltar. El nom derivaria de "Cal" per calcari, "kalch", i -"pe" per "penn" que vol dir turó en llengua celta. Ja ens explica que es deia Heraclea, i era un port iber. 

Destaquen les illes de "Gadira", Cadis, i el seu paper tant important per a la navegació i el comerç. Altres ciutats destacades eren les de "Còrduba", Còrdova, o "Hispàlis" i "Betis" a Sevilla. Tot està ben explicat i detallat per Estrabó davant de les seves riqueses de tota mena: agrícola, piscícola, minera, comerç per la navegació marítima i fluvial. Sobretot adreçada cap a Itàlia i Roma. Destaca el paper de les marees atlàntiques pels seus efectes en els estuaris i les desembocadures dels rius. 

Què més pot dir Estrabó? Recordar els viatges d'Hèracles, o el poeta Homer, la Ilíada i la Odissea, que van portar els seus protagonistes per aquestos verals de la Turdetània. També el paper dominant dels fenicis en aquest país, i per extensió, dels cartaginesos, en les zones més riques i fèrtils d'Ibèria i Líbia, fins a la conquesta romana. De fet, un cop conquerida Ibèria, els romans van assimilar els seus pobles de manera ràpida. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - I

Una traducció d'un llibre clàssic ha tingut força èxit aquest passat Sant Jordi. És un dels volums que va escriure l'historiador grec Estrabó. El que tracta sobre "Ibèria". Una edició bilingüe grec-català, amb una bona traducció de Xavier Boscà,  d'Adesiara publicada aquest 2026. El text ens dóna el punt de vista grec d'aleshores, durant el domini de l'Imperi Romà, sobre la geografia peninsular. Amb força apunts etnogràfics, entrellaçant el medi natural amb els pobles i llurs costums coneguts. 

Una de les primeres coses que destacaria és la seva climatologia. La península era molt més freda que ara, per la qual cosa, el sud era més fèrtil que no pas la part nord. Això ens dóna una perspectiva diferent de l'actual pel que fa als diferents pobles que l'habitaven.  

La segona qüestió és que les mides i les escales estan preses des del punt de vista marítim, és un portolà, de fet allò que interessava més als navegants per al seu comerç. Aquí s'esmenta la metàfora de la "pell de brau", vista de cara. Però és correcta la comparança? Em fa dubtar que Estrabó era, i volia dir, estràbic, fins i tot podia ser borni. És aquesta la raó per la qual considera que els Pirineus van de nord a sud, i no pas d'est a oest? Això és una pell de brau? D'on surt aquesta forma alterada? O és que algunes coses s'han adaptat al punt de vista estatal? Una altra opció que caldria considerar és que l'escriptor estigués en un lloc del riu Iber, com Tortosa, mirant amunt, de manera que a la seva dreta quedarien els Pirineus, o més aviat els afluents del riu Ebre, paral.lels al seu braç dret, de nord a sud figurat. 

Es descriu bé el seu contorn geogràfic perquè els grecs van circumval·lar la península, passant per Gibraltar fins a l'altre extrem dels Pirineus, on la part estreta s'obre en els golfs "cèltics" o "galàtics", és a dir, el de Lleó i el de Biscaia.  I esmenta la teoria de què el periple de l'Odissea no va estar limitada al Mediterrani, sinó aniria més enllà, cap a l'Oceà Atlàntic! 

Deixarem per més endavant la part etnogràfica i les denominacions dels pobles i llurs territoris. De moment acabaria aquest article amb la descripció que Estrabó dóna dels guerrers ibers com a "peltes o peltastes" grecs". Els compara a una infanteria lleugera, d'escut semiesfèric, javelina i falcata, etc...  diferents de la imatge dels guerrers gals, amb llança, escut llarg, i espasa celta llarga de punxa. És un model semblant al dels almogàvers medievals. 

EL CAMÍ DE L'AIGUA DE LA COLÒNIA SEDÓ

Aquest diumenge, 22 de març del 2026, celebràvem el Dia Internacional de l'Aigua. Per aquesta raó, el Centre d'Estudis del Baix Llobregat va organitzar una sortida per visitar la Colònia Sedó. La van batejar amb el nom "El Camí de l'Aigua". perquè començava a la presa del Cairat. 

Vam començar a la presa del Cairat, i des d'aquí seguíem la canal que portava aigua fins a la Colònia. Érem força gent que vam compartir els cotxes per arribar a les parades més significatives. Una d'elles era l'ermita de Santa Margarida del Cairat, que ens oferia un dels paisatges més espectaculars del país. Abaix el riu Llobregat, que baixava majestuós gràcies a l'hivern plujós que hem tingut enguany. A davant nostre el Tossal Rodó, oferint una perspectiva grega com la del Partenó, als seus peus Can Tobella, amb les ruïnes del Balneari de la Puda. Més a la dreta, el castell de Sant Salvador, i les Espases fent muralla als seus vessants. El panorama ens mostrava l'imponent congost. 

Vam resseguir els trossos visitables del canal, tant ben obrat de totxana com la presa del segle XIX. O els pilars de l'aqüeducte, que manté el nivell adient fins a la torre de caiguda. Arribava l'aigua amb tanta força que van haver de rectificar el canal. A la Colònia Sedó vam decidir completar la visita seguint el nostre guia, el Josep Mª Cobos, membre de l'Associació per a la Defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó, que ens ensenyava el catàleg de fotos de la Colònia. Per entremig dels edificis més destacats, vam arribar fins al Museu que és la cirereta del pastís. Molt ben explicat, i amb maquinària digna dels titans que van aixecar les fàbriques catalanes. Encara que la Colònia ja no té la bellesa ni l'esplendor d'altres èpoques, conserva aquell encant que pot fer-la reviscolar en qualsevol moment si les administracions, o algun inversor creu en les seves possibilitats. 

Alguns bescantaran l'herència del passat, altres es faran l'orni. Però si Esparreguera o Olesa són alguna cosa, és perquè van nèixer del Congost. Fa segles aquestos pobles no existien al lloc que avui coneixem. Porten el nom original del castell d'Esparreguera, on Corominas insinua l'origen germànic, per "espeut", de llança. Són les espases o llances de pedra que contemplem davant nostre. En alemany trobem "Speer" o en anglès "spear" per llança. 

O més aviat, afavorim el d'esparra, que vol dir portella d'un clos o cleda. Aleshores anirem al verb germànic "sperren" que vol dir lligar, tancar o barrar el pas. I ens trobem amb el nostre congost. Al darrera l'astut o prudent "karg". Una combinació que ens donaria el nom modern d'Esperreguera. Si ens atansem a l'alou de Can Tobella, trobarem la paraula alemanya "Tobel" que vol dir precisament "vall estreta". Des d'aquestos llocs la gent es va desplaçar cap a les poblacions actuals. 

Ja veieu com el paisatge parla amb la gent, i aquesta el bateja amb els mots adients. Topònims que s'han conservat durant més d'un mil·lenni. Una herència que ens cal transmetre a les noves generacions perquè sàpiguen d'on venen, i cap a on poden anar. Llur futur s'ompliria de significats. Recordem aquells que van obrir pas per connectar una riba del Llobregat amb l'altra. Ho van fer a peu i a cavall. Avui dia tenim el deure de refer aquesta xarxa de camins per a les persones, perquè les carreteres actuals i el seu trànsit ens priven de copsar les meravelles de la nostra comarca.  

LA LLENGUA DE VERDAGUER, LO TALENT AL SEU SERVEI

Acabem de llegir-nos el llibre "Antologia" de Jacint Verdaguer de l'Editorial Barcanova, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Didàctica, de l'any 2001.  L'encarregat de la recopilació és Joan Vilamala que fa un excel.lent treball. Confecciona un volum fantàstic, ple d'anotacions. No només perquè ens presenta el nostre escriptor, sinó també per aprendre el tresor de la llengua i els seus recursos literaris. 

Mossèn Cinto coneix el català, i el treballa fins que surt tot polit, a raig. Un doll natural on, més enllà de la norma, triomfa el geni de la llengua. L'escriptor, com molts religiosos catalans, posa la seva formació per transmetre el missatge als seus feligresos. És un sermó, en els fons aquesta és la seva literatura, per esmenar els fidels, per convertir-los i redreçar-los. Segueix En Ramon Llull, el foll. És el cant dels ocells que refilen enmig del paisatge. Dels boscos, dels camps, de les cases, com unes trones que escampen llurs sons. 

Verdaguer es posa al cim de l'arcada gòtica. És un pont traçat entre les dues ribes del segle XIX, per on passa el riu anomenat Renaixença. Farà l'enllaç entre les classes populars i burgeses, donant exemple amb el seu martiri. Si comparem el moviment català amb el felibrisme, observarem que el poeta Frederic Mistral recollirà el regal enverinat dels honors públics, i la Renaixença Occitana i Provençal quedarà erma a la seva mort. 

No cal exalçar més Mossèn Cinto que ja no ho hagin fet molts per tot arreu. La seva herència la trobareu en algunes adreces: la Fundació Verdaguer o la Biblioteca Verdagueriana. Ningú ha portat amb més dignitat la barretina que ell. I la seva porta el color de la llengua, la llueix i la fa lluir. Els puristes diuen que és arcaic, com el "lo", com "hermós", etc.... O el qualifiquen de dialectal, pels barcelonins camuflats que ja no en saben de parlar català. Aquells que segueixen els postulats del Noucentisme, el qual va ser anorreat durant la Guerra dels Tres Anys. Més papistes que en Pompeu Fabra, han encarcarat la llengua, i en canvi, són els primers en admetre castellanismes i anglicismes sense mida. Només perquè ho diuen ells. 

Com desterren mots i construccions genuïnes de la llengua catalana? No saben que el castellà és un dialecte del català occidental, i que es va apropiar de molts recursos de la llengua per enriquir la seva. No debades, escrivien els erudits d'aquells segles d'or que precisament el català influïa descaradament en el romanç castellà. Els saberuts d'ara no es creuen els testimonis d'aleshores, ni s'ho imaginen ni s'estimen en el fons la seva llengua. Certament som un país ocupat, i la nostra ànima arrossega segles de repressió. Cal descolonitzar-nos, i la nostra llengua també. Amb el cap i amb el cor, tal com va fer en Jacint Verdaguer. 

LA PRINCESA LAVINIA

Adès hem llegit el llibre de "Lavínia" escrit per Ursula K. Le Guin el 2008. L'editorial Raig Verd el va editar el 2025 amb la traducció al català d'Anna Llisterri.  L'obra és un dels títols destacats de Le Guin. Nosaltres la inclouríem en el gènere de la novel.la històrica, més que en el fantàstic o de ciència ficció, tal com és habitual en aquesta famosa escriptora. 

La portada il.lustrada segueix la moda actual, tal com fan els híbrids de "fantasia romàntica" que hom abreuja com "romantasy". Està editat acuradament,  amb els mapes que ens cal per situar l'escenari on s'esdevindrà l'acció. Una trama molt ben construïda per Le Guin, sobre un personatge poc anomenat, però important per al futur històric. La vida ficcionada de la princesa Lavínia del Laci, futura esposa d'Enees, i mare del llinatge que fundarà la ciutat de Roma. 

Tot i ser una ficció, Le Guin fa un bon treball de fons històric i mitològic, cercant els coneixements per fer-nos entendre la cosmovisió d'aquell món antic, on entrexoquen els grecs d'orient, i els d'occident, amb els llatins a la Península Itàlica. Una trobada afortunada, no exempta de coses bones i dolentes. De la vida i de la mort. L'escriptora segueix els patrons èpics, tal com s'expressen en Homer. Tot i que aquí el demiürgs no són ben bé els Déus; sinó el poeta Virgili, l'autor de l'Eneida, que s'apareix a Lavínia des del futur. La traducció d'Anna Llisterri transmet fidelment el seu missatge, per fer comprensible la trama de l'epopeia.  

Fins i tot els noms del paisatge se'ns fan entenedors. Trobem el Laci, la regió per sota del riu, en aquest cas el Tíber, comparable a la regió dels Lacetans que estan sota el Llobregat. També ens adonem que el Mont Albà, que és un volcà, és al-"banne", vol dir copa en bretó, o "wanne" en germànic, bassa. Per sota el llac Albà, i l'estany petit, Nemic, on "nemet" en bretó vol dir més petit. Fins i tot es recull el nom antic de Roma com a "Rumo", que significaria "ru" com a roda, i "mo" com a forma o manera, tal com fan els set turons de la Ciutat Eterna. Són traces o senyals d'aquestos pobles antics, celtes, que construiran una nova aliança amb els troians, els grecs d'Orient que van ser anorreats?

En aquell món antic connectat a la natura i als déus, cada persona ha d'acomplir el seu destí, tant bé com pugui. No ens pensem pas que és un món determinista. Cal lligar el cap i el cor, a fi de trobar un objectiu sagrat que no és sols individual, sinó també compartit amb la resta de la societat. I en el món contemporani del segle XXI sentir tot això és fa difícil enmig de tant de soroll. Cal celebrar la lectura de "Lavínia" per reivindicar el món femení, on s'insinua el símbol de la lloba. Però des d'aquesta  perspectiva no es pot viure sense escoltar el món masculí. Ens cal un príncep i una princesa per a un renaixement vital. 

  

QUAN LA CRIATURA BRAMA

Vam anar a veure al Teatre Poliorama la darrera obra de la companyia La Calòrica titulada "La Brama del Cérvol". És una obra coral que destaca per la interpretació dels personatges. Compta amb una direcció escènica ben treballada i contundent. Hom diu que és una comèdia, però la sensació interna de l'espectador és amarga. Per què? 

 

L'argument ens parla d'un matrimoni de la ciutat que visiten el Pallars per escoltar la Brama del Cérvol. Coincideixen amb gent del món del teatre, els quals estan fent una trobada anual, una parella que fan cap a una "rave" o sarau, i un agent immobiliari que vol especular per la zona. L'acció es va trenant per exposar les emocions de cadascun, allò que se'ls hi va despertant enmig d'aquest paisatge natural. Tot surt a raig! Un retrat humà de la nostra societat contemporània que va caient a pes per la gravetat sense saber on som. 

 

Ja sabem que la brama del cérvol es fa a la Serra del Boumort, durant la tardor. Però en aquesta obra la Vall Fosca és més que una metàfora. És una llicència poètica que mostra com  l'electricitat que baixa d'Estany Gento il.lumina les nits fosques de la ciutat. Aquestos fils plens d'energia que arriben a la Terra Baixa. 

 

Perquè hem perdut la connexió personal entre els uns i els altres. Per això, busquem la natura salvatge que nia dintre nostre, amb la qual hem tallat el cordó umbilical. El paisatge humà contemporani em recorda els quadres de Jeroni Bosch, plens de sarcasme i compassió. És la vida moderna, on la Vall Fosca no es troba al Pallars, sinó a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Allò que alguns bategen amb el malnom d'ameba. 

LA COPA OFERTA PER JULI RONJAT

Acabem de llegir el llibre escrit per Jean Thomas titulat "Jules Ronjat entre linguistique et Félibrige (1864-1925)" editat per Vent Terral el 2017. La portada està ben aconseguida, un mapa occità sobre el qual apareix la foto del nostre protagonista. Es mostra fumant amb pipa, barret pla i calça curta, al costat de la seva bicicleta. Sobre el manillar un bastó, un mapa i quaderns, i un abric plegat en cas de pluja. És la imatge d'un home que fa la seva recerca sobre el terreny, anant a buscar la gent. Més que no pas en un despatx o biblioteca, que també però menys. 

Ronjat va néixer a Viena del Delfinat, al país Franco-Provençal. Pertanyia a una nissaga de l'àmbit polític i del dret, prou ben situada. Però la seva vida va ser força polièdrica, com correspon a un home de frontera. Jo la resumiria en un tríptic: com a felibre, com a romanista i com a lingüista. S'entrellacen en un home de caràcter ferm, fidel i treballador. Per mi, son tòtem seria el de ruc coneixent, a cavall de la seva bicicleta. Per sobre de tot, amant de la llibertat. Fent la seva tasca des de la tangent dels polítics o els catedràtics. Un autodidacte que va estimar allò que feia, i que rebutjava qualsevol tirania. 

Com a Félibre, Jùli Rounjat, va admirar l'obra i la tasca de Frederic Mistral. L'objectiu era prestigiar la llengua provençal, i per extensió tota l'occitana. La renovació literària i cultural mitjançant la transcripció fonètica amb la grafia francesa va ser el seu eix central. Durant vint anys va treballar amb afany i dedicació. Però la decisió dels felibres de mantenir-se allunyats de la política va significar l'allunyament de Ronjat i son amic Devoluy del moviment. Aquesta mateixa qüestió ja s'havia plantejat entre Mistral i Jaurès. Malgrat tot, sempre van ser fidels al mestre i als seus objectius. 

Com a romanista, Jules Ronjat, també era contundent i prou directe en les seves crítiques apassionades. Va tractar a tots els romanistes de la seva època. Fossin occitans, provençals, francesos, alemanys, suïssos... va fer la seva recerca teixint una xarxa de coneixences. Algunes de gran valor i ajuda, d'altres que li van barrar el pas a les publicacions oficials. El seu posicionament polític contra la ideologia jacobina dels estats-nació va motivar que alguns dels seus textos no fossin editats. Era prou conscient del paper dels historiadors al servei del poder: "uno istòri adoubado à bèl esprèssi per sa vano glòri!".  La majoria dels seus articles els trobareu a la Revista de Llengües Romances. En aquesta publicació va exposar conceptes innovadors aleshores,  com la intercomprensió dels dialectes, o la delimitació de fronteres entre llengües en contacte. 

Com a lingüista, Juli Ronjat, va estar al cas de tot allò que afectava al seu estudi, tant a nivell diacrònic com sincrònic. A nivell sincrònic va treballar l'aprenentatge bilingüe pel que fa als infants, gràcies al seu fill Louis. Els seus pares van seguir el principi d'una persona, una llengua. Des de petit va aprendre francès, occità i alemany, perquè sa mare, Ilse Loebell, era alemanya. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els Ronjat van haver de marxar cap a Suïssa. Allà ensenyava a la universitat de Ginebra fent seminaris i recerca. A nivell diacrònic, la seva gran obra publicada pòstumament va ser la Gramàtica Històrica dels Parlars Provençals Moderns. Encara no superada. Era prou conscient de la divisa "Se tèn sa lenga, tèn la clau!".

Un altre exemple de la seva dedicació era el seguiment dels fets que s'esdevenien al món, incloent Catalunya i el català. L'impacte del discurs d'Angel Guimerà a l'Ateneu Barcelonès va ser molt important per a ell. A més d'estar subscrit a la Veu de Catalunya, va contactar amb Ramon Picó de la Unió Catalanista i l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Era un defensor del federalisme, pacifista i protestant, hugonot com a malnom pels franchimands. Així doncs, no en volia saber res de París!.  

En resum, us recomano aquest llibre ben treballat. Amb una bona biografia, la correspondència epistolar entre els diferents protagonistes, un bon recull de textos escampats, i un complet índex onomàstic.  Així podem redescobrir el gran lingüista Juli Ronjat, el qual va posar uns fonaments ferms en el camp de la lingüística europea, especialment de la llengua provençal, i per extensió de tota l'Occitània. 

LA INNOCÈNCIA DE LES BRUIXES

 

Aquest dimecres, 21 de gener, es va celebrar una vetllada literària a Sant Boi de Llobregat. Es va presentar un llibre de la dibuixant Raquel Gu. Es titula "És una bruixa" . Mites, mentides i realitat com a subtítol. Està editat el 2025 en un format amanós. Aquest còmic ha rebut unes quantes mencions a la premsa. 

 

Maite Moreno, qui porta el grup Estonetes Literàries, va fer la presentació de l'obra de la santboiana coneguda com a Raquel Gu. Aquesta va exposar el seu treball, la recerca feta i l'acostament a aquest fenomen històric que ha provocat tantes víctimes. A nivell català ja s'han fet recerques importants i serioses que han mostrat la seva repercussió en la nostra societat, des del punt de vista general fins al lloc més proper, com pot ser el mateix Sant Boi. Entre aquestes investigacions afegiria el llibre "La Sardana i la Religió de les Bruixes" d'en Jordi Bilbeny. 

La il.lustradora ha volgut desfer malentesos, i ha defensat les bruixes des del punt de vista de les víctimes, moltes vegades, acusades pels propis veïns. Va treure importància al paper de la Inquisició i la religió en aquest afer.  Tot i que Innocenci III ja va proclamar una croada contra els càtars a tota Occitània a l'Edat Mitjana, no seria fins al Renaixement Clàssic i l'Edat Moderna amb la butlla d'un altre papa Innocenci VIII, l'any 1484, que es va produir la seva persecució generalitzada. Què és una bruixa, o un bruixot? Les paraules amaguen significats diversos, i la majoria no eren gent que fes cap mal. Dones o homes amb coneixements fora de lo normal, però moltes vegades acusats injustament. 

De fet, el problema és la interpretació de la realitat d'aquest món. Els protestants occitans, anomenats càtars, cercaven la puresa enmig d'aquest món al qual només trobaven el regne del mal, i n'eren conscients. Actualment, el pensament positivista i bonista nega l'existència d'aquest mal en el món. És veritat que no tot és blanc o negre, però aconseguir un món millor no amaga les imperfeccions de la humanitat. I aquestes no poden ser ignorades per cap ideologia sense tocar de peus a terra. 

Ens ho exposa Hannah Arendt amb el concepte de "la banalitat del mal". No podem oblidar que forma part de la vida, i el mal es troba entre les institucions i la gent. La societat, com cadascú, és responsable de la seves decisions. Ens afecten les guerres del segle XXI, tant descarnades, però hom parla poc sobre les conseqüències de l'1 d'octubre del 2017 en el dret internacional i la repressió contra el poble català. 

Què podem dir de la frase del Bill Clinton: "El futur serà català o talibà!". I el futur immediat és talibà. Hem tornat a la seguretat de les ideologies, als cants de sirena. El perill no són aquestos cants de les sirenes, ni els encanteris de les bruixes, sinó allò que volem escoltar i ens referma en un pensament únic promogut per l'estat i els poders dominants. Tot això escampat per uns altaveus com els mitjans de comunicació moderns, incloent les xarxes socials. 

La majoria de la gent acusada de bruixeria era innocent, i va morir injustament. Avui dia estem acostumats a lapidar tothom que ens porta la contrària. No es fa físicament, sinó socialment, silenciant la dissidència i els que no tenen el carnet del partit. Cal esmentar que la cacera de bruixes refermava el patriarcat, però també el matriarcat. Ens oblidem que moltes denúncies provenien d'altres dones, com van demostrar amb l'exemple de les bruixes de Salem. Mirar només cap a una banda és caure en una temptació perillosa, la creença que nosaltres sols som els bons i els altres els dolents.  

 

BIKIMEL, EL CANT DEL FÈNIX

Aquest divendres 16 de gener es va fer el concert de Bikimel al Centre Comarcal Lleidatà. Forma part del cicle de Vespres Musicals que coordina la cantant Meritxell Gené. Una excel.lent programació que acosta els músics de Ponent a Barcelona. Ja hi han passat artistes com el Fill del Mestre, Guillemino o Rabadàb. Avui tocava el torn de la trempolina Vicky de Clascà, coneguda amb el nom artístic de Bikimel. Com a mestres de cerimònia tenia la mateixa Meritxell Gené i el director del Centre, En Roger Mestre. 

Una generosa benvinguda que transmetia la il.lusió pel retrobament de Bikimel amb els escenaris després d'un temps de silenci. Contrastava la blancor de la sala amb un elegant conjunt negre i gris de la cantant, tocada amb un capell del mateix color. Afinar la guitarra, també la veu, posar-se a punt. Al davant un públic amatent que omplia les taules amb moltes ganes d'escoltar-la en directe. 

Un concert amb dues parts destacades. El primer va ser un repertori en anglès de conegudes cançons modernes americanes, amb especial atenció a Bob Dylan. Va anar aixecant el vol a poc a poc, la veu trontollant asseguda a la cadira. Fins que va entrar en escena per acompanyar-la un excel.lent guitarrista com és Esteve Felipe. I ja tot va anar prenent volada. El segon tram estava dedicat als seus èxits en català: Nen del Bosc, Farrera, etc... Si a les cançons angleses dóna un segell d'autenticitat, a les cançons catalanes trasllada amb escreix aquest esperit folc. Els moments culminants van comptar amb la participació de Meritxell Gené, que li feia costat. Aleshores Bikimel es va acabar d'aixecar de la cadira per volar damunt l'escenari. 

El públic taral.lejava les cançons i gaudia plenament del concert en directe. Potser no va ser un recital perfecte, però sí que vam gaudir de la bellesa de la imperfecció. De la retrobada amb una gran cantant, que com un fènix ha retornat als escenaris. Al final dels aplaudiments i dels bisos, ella es va treure el seu capell negre. I nosaltres només podem fer que treure'ns també el barret davant d'ella. Una vetllada fantàstica.   

LA CUMBANCHA DE VERACREU

Aquest divendres 9 de febrer del 2026 es va fer a Cal Ninyo el concert de La Cumbancha. És una de les primeres actuacions d'enguany que ens porta el Club de Folc a Sant Boi de Llobregat. Aquest grup musical format per un trio, al qual es va afegir un baix convidat, interpretava cançons i balls de l'estat de Veracreu, a Mèxic. 

Un concert de gran nivell que ens acostava els ritmes d'aquell país. Sons "jarochos", peteneres, i fandangos d'allà. Lletres lligades a la natura i el seu vincle amb la gent que hi viu. Aquest conjunt recull el llegat popular amb ganes d'actualitzar-lo. És una proposta que ens acosta a una "nova cançó" mexicana. 

Aquest pont musical entre Catalunya i Mèxic exposa el mestissatge de la música "txalalpa" i la catalana. Carles Camps explica en el seu llibre "La Conquesta Catalana de Mèxic", l'arribada al lloc i port de Veracreu, on es va fundar la primera ciutat al continent. Allà el comte de Ribagorça, anomenat Ferran Cortés, de sang reial, comença la conquesta de l'imperi asteca. Els vincles amb el Regne de València també són prou clars amb la canya de sucre. D'aquí surt una cançó molt maca titulada "La Canya". De fet, el repertori musical també presenta aquestos lligams històrics, malgrat que moltes vegades queden soterrats, com passava amb els ritmes africans dels "cimarrons", presents amb les congues. 

Si hom no es troba pas documentació original de la Conquesta de l'Imperi Asteca, estranyament per a un fet històric tant gran, encara podem rastrejar els documents vius que es perllonguen durant generacions. En el nostre cas, per la via musical. Com la pervivència de la canya, en un viatge a l'inrevés del que ens explica en la seva meravellosa distopia del gran Tísner, "Les Paraules d'Opoton Vell".