Mossèn Cinto coneix el català, i el treballa fins que surt tot polit, a raig. Un doll natural on, més enllà de la norma, triomfa el geni de la llengua. L'escriptor, com molts religiosos catalans, posa la seva formació per transmetre el missatge als seus feligresos. És un sermó, en els fons aquesta és la seva literatura, per esmenar els fidels, per convertir-los i redreçar-los. Segueix En Ramon Llull, el foll. És el cant dels ocells que refilen enmig del paisatge. Dels boscos, dels camps, de les cases, com unes trones que escampen llurs sons.
Verdaguer es posa al cim de l'arcada gòtica. És un pont traçat entre les dues ribes del segle XIX, per on passa el riu anomenat Renaixença. Farà l'enllaç entre les classes populars i burgeses, donant exemple amb el seu martiri. Si comparem el moviment català amb el felibrisme, observarem que el poeta Frederic Mistral recollirà el regal enverinat dels honors públics, i la Renaixença Occitana i Provençal quedarà erma a la seva mort.
No cal exalçar més Mossèn Cinto que ja no ho hagin fet molts per tot arreu. La seva herència la trobareu en algunes adreces: la Fundació Verdaguer o la Biblioteca Verdagueriana. Ningú ha portat amb més dignitat la barretina que ell. I la seva porta el color de la llengua, la llueix i la fa lluir. Els puristes diuen que és arcaic, com el "lo", com "hermós", etc.... O el qualifiquen de dialectal, pels barcelonins camuflats que ja no en saben de parlar català. Aquells que segueixen els postulats del Noucentisme, el qual va ser anorreat durant la Guerra dels Tres Anys. Més papistes que en Pompeu Fabra, han encarcarat la llengua, i en canvi, són els primers en admetre castellanismes i anglicismes sense mida. Només perquè ho diuen ells.
Com desterren mots i construccions genuïnes de la llengua catalana? No saben que el castellà és un dialecte del català occidental, i que es va apropiar de molts recursos de la llengua per enriquir la seva. No debades, escrivien els erudits d'aquells segles d'or que precisament el català influïa descaradament en el romanç castellà. Els saberuts d'ara no es creuen els testimonis d'aleshores, ni s'ho imaginen ni s'estimen en el fons la seva llengua. Certament som un país ocupat, i la nostra ànima arrossega segles de repressió. Cal descolonitzar-nos, i la nostra llengua també. Amb el cap i amb el cor, tal com va fer en Jacint Verdaguer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada