diumenge, 16 de juliol del 2006

Sobre l'Orígen d'un President

Aquestos dies s'està fent un gran debat sobre si una persona nascuda fora de Catalunya pot ser president de la Generalitat de Catalunya? Tant uns, com altres, fan jugar els conceptes en funció dels seus interessos polítics. I això no fa més que confondre la gent. Entre el discurs políticament correcte i les mitges veritats se'ns amaga la realitat. Però aquesta l'haurà de trobar la gent. En tot cas, intentaré veure quins són els fonaments jurídics de tot això.

Per començar, un bàndol diu que és correcte que qualsevol persona pot ser president de la Generalitat, independentment del seu orígen. Des d'aquest punt de vista, podria ser-ho qualsevol veí de Catalunya. Tant socialistes com convergents van a favor d'aquest punt de vista, seguint la cèlebre frase de Jordi Pujol: "és català qui viu i treballa a Catalunya". Tanmateix, aquestes paraules són una veritat a mitges, i per tant, una mentida a mitges. Aquesta expressió afavoreix el concepte de dret territorial, o "ius soli". I de retop, el concepte d'estat-nació.
Des dels temps del grecs, ja sabem que la natura de les coses està formada per quatre aspectes: la terra, el foc, l'aigua, i l'aire. En aquesta comparació tenim que la terra seria el viure, i el foc, el treball. Però i l'aigua i l'aire? L'aigua seria el sentiment de pertinença a una gent, i l'aire la voluntat de formar-ne part. I això se'n ha amagat en profit dels seus interessos particulars, que han passat davant dels de la gent i el país.
D'acord amb el dret espanyol vigent, és clar que qualsevol pot ser president de la Generalitat. Però no ens enganyem, en altres estats, com els Estats Units, només pot ser president una persona nascuda en el seu territori. Ni per Kissinger es va canviar la seva Constitució.
Algú pot dir aleshores que existeixen precedents entre els catalans: és clar, els comtes de Barcelona eren els oficials més grans, i van haver-hi comtes com els Trastàmara de Castella o Lluís XIII de França, però no ens hem d'enganyar. Tots ells estaven subjectes a les Constitucions de Catalunya, i aquesta era la màxima autoritat. Però els mateixos espanyols les van deslegitimar. Per tant, ells no poden fer-les servir al seu favor.

dijous, 13 de juliol del 2006

Colom i Amèrica

Hem llegit amb molt d'interès el llibre de Jordi Bilbeny titulat "Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya", d'editorial Proa. En la seva recerca sobre Colom, ha pujat un graó més. I per als catalans és una cosa molt important. Si sobre el navegant existeix el misteri, on es barreja l'admiració i la vergonya a causa de les conseqüències de la colonització, cal afrontar els fets cara a cara. I si cal desaprendre allò que ens han ensenyat, no tinguem por. Perquè com diu la Bíblia, "la veritat us farà lliures".

La recerca de Jordi Bilbeny va avançant. Enmig de la boira que s'aixeca del mar de documents, es poden trobar ports segurs i arrecerats. En aquest cas, amb l'ajuda inestimable de Víctor Ferro, que amb el seu llibre "Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta", de l'editorial Eumo, posa en el bon camí els seus treballs. Aquest llibre permet entendre tota la part pública del dret civil dels catalans, i d'aquesta manera, Bilbeny pot demostrar que la descoberta d'Amèrica parteix d'un sistema jurídic català. I això sense necessitat de recòrrer a altres fonts com el dret de sang.
Certament, el llibre de vegades es fa reiteratiu, o una mica espès. Però sempre sobre aspectes secundaris. Cosa disculpable davant la necessitat de justificació que els historiadors oficials demanen, per allò de la palla a l'ull de l'altre.
La seva recerca deductiva es fa tan interessant com una novel.la de Sherlock Holmes. I encara caldrà arribar fins al final. En aquest sentit, cal tenir en compte que el sistema jurídic català es fonamenta en el dret civil, i per a aquest, no hi ha distinció entre dret privat i públic. Per la qual cosa, caldrà continuar observant tot el conjunt. I per entendre això, cal tenir en compte que el dret català és el més acostat al dret anglosaxó. Si Colom va descobrir Amèrica, ara Amèrica descobrirà que Colom era català.

dissabte, 8 de juliol del 2006

La Mare i la Filla

La setmana passada vaig anar a buscar el diari El Punt, com cada dia, al quiosc de la Riera Basté. Però aquell dijous estava tancat. Al davant es trobava el cunyat de l'Alfonso explicant als clients habituals que la seva filla havia mort. Només tenia 38 anys. Li deien Paqui, i havia deixat dos nens petits. No la coneixia personalment, potser de vista, però sempre et sap greu per la repercussió en les persones que tractes. En aquest cas, el "meu quiosquer". En aquestos casos, les paraules sempre es queden curtes.
Aleshores vaig marxar cap a una jornada sobre empreses d'inserció laboral que es feia a la biblioteca de la Muntanyeta. Una d'aquestes empreses que es diu Txoko havia de servir la pausa del cafè i l'aperitiu del migdia. A la pausa que van muntar puntualment, només es trobava una noia. I la seva expressió era una mica seriosa. De vegades, no hi donem gaire importància, perquè pensem que són impressions pròpies sense gaire trascendència. Però aquest no va ser el cas.
L'aperitiu del migdia es va suspendre, i extranyat vaig preguntar als responsables de l'acte perquè havien canviat el programa. Va resultar que la cap d'aquest equip, qui dirigia aquestos treballadors amb problemes d'inserció laboral, havia mort el dia abans. El seu nom era Paqui. No calia ser gaire espavilat per lligar caps. En unes hores vaig conèixer més d'aquella persona que durant tots els anys que he estat vivint a Sant Boi. Per a l'Alfonso era la seva filla, i per als altres era la seva mare. En el seu record i de tots aquells que la van conèixer i estimar.

El Pit-Roig de Sant Boi

Al pic del migdia, a la cantonada del meu carrer vaig trobar un ocell petit mort. Era un pit-roig, difícils de trobar a la ciutat. Un altre detall interessant era que estava anellat. Com que conec gent d'associacions de medi ambient, i natura, que en saben molt del tema dels ocells a Sant Boi, el vaig recollir.
El vaig ficar en una bossa de plàstic, i el vaig guardar en el congelador fins a trobar el dia de portar-lo als entesos. Com que la reunió del Consell de Medi Ambient no era fins al dilluns a la tarda, allà es va quedar. Tanmateix, un fet inesperat va passar dilluns al matí. Em vaig assabentar que en Joan Puig havia mort. Era un santboià de tota la vida. I havia treballat a la Caixa durant molts anys. El darrer any estava de baixa per culpa del càncer que el va assetjar. No se n'havia sortit. I tot i que potser no el coneixia gaire, però si a alguns companys seus, vaig afegir-me a la missa que es va fer a la parròquia. Quin estiu, l'Agustí, i ara ell, van aplegar molts santboians que van omplir a vessar l'esglèsia. A dos quarts de cinc ja t'havies de posar als laterals de la gent que hi havia. A la sortida vaig poder saludar i parlar amb alguns companys. Ja estava tot dit. O no?
Cap a les set vaig anar a la reunió. A la cartera portava la bossa de plàstic amb el pit-roig. I quan va acabar el consell, em vaig acostar a l'Andrés, d'una associació naturalista santboiana, i li vaig ensenyar l'ocell perquè poguessin fer el seguiment de l'anella, i poder saber-ne més. Quan l'hi va donar un cop d'ull, la seva cara va canviar. Estava emprenyat, resultava que l'anella del pit-roig no era oficial, que en tot cas, pertanyia a un ocellaire particular. Això volia dir que el pit-roig havia estat engabiat, i que s'havia mort perquè són aus silvestres que mengen insectes i no poden estar tancades. Amb disgust, em va dir que llencés l'ocell a les escombraries.
Així ho vaig fer, però aquesta anecdota em va fer pensar. I més després de tot lo que havia passat aquell dia, i els anteriors. La natura havia donat al pit-roig el seu sentit, però els homes de vegades el canviem. I no pensem que les coses, i les persones, som com som. Voler-les tancar, quan no toca, o voler-les d'una altra manera, és com jugar a ser Déu. I el fruit de l'arbre del coneixement és amarg per als homes. En tot cas, no crec que la mort de l'ocell fos en va. Tanmateix, la qüestió que em faig és si la lliçó apresa es referia al Joan, a mi o a qualsevol de nosaltres mateixos?