dilluns, 23 de gener de 2023

NO DEIXAR-HO AERMAR

Aquest Nadal vaig poder parlar amb una persona del Pallars. Una àvia que encara conserva algunes terres, ni moltes ni poques, i la casa de la família. Per l'edat ja no puja gaire, està vivint a Barcelona amb els fills, i es troba que ha de fer servir més aviat el telèfon per poder parlar amb el masover. No ho deixa de petja, però ja no pot fer tot lo que voldria. Per sort, n'és conscient i no s'ho pren gaire malament. Amb aquella saviesa, que dóna haver-ne passat moltes, es diu que almenys el masover li treballa la terra, i encara en dóna fruit. Malgrat que sigui un profit escàs per a la propietària, s'estima més que el tros estigui cuidat i vagi donant. Sap que el perill més gran és que la terra s'ermi, i tal com diu l'àvia pallaresa: "no es pot deixar aermar!". Perquè sap que aleshores ja no tindria cap valor. 

Això és lo que està passant aquestos dies amb el nostre país. La Catalunya, que és propietat dels catalans, es troba amb molts camps i horts en mans de molts masovers. Uns els cuiden millor que els altres, però la veritat és que no ho fan gaire bé. No només això, sinó que a més es tenen enveja entre els uns dels altres, i perden més temps discutint entre ells i tenint llurs raons, que no pas treballant perquè les terres donin bon fruit. Què me'n diu l'àvia? "Què he de fer, tancar els ulls, i que vagin fent, mentre no s'aermi tot!". 

També té un altre tros, del qual ha recuperat la propietat, però que al seu dia l'amo d'aleshores se'n va desentendre. I va passar que els veïns del costat se'l van partir per treure'n profit del seu costat. L'àvia es va posar en contacte amb ells per arribar a un tracte, a veure si almenys li donaven un sac de blat, o d'ametlles, però com saben que ella és gran i no pujarà, ni això l'hi donen. L'ama ha hagut de tornar a tancar els ulls. Aquestos veïns han faltat a la seva paraula, i a més han treballat per al seu profit, però el camp no s'ha ermat. 

L'àvia diu que això no és cap desencusa. Un verb que és un occitanisme com una casa, i que es posi el Coromines com vulgui, amb tots els respectes, que les ulleres basques tenen els vidres trencats. Malgrat tot, l'àvia és conscient que és la propietària, i potser més endavant els hereus tindran la força i les ganes de recuperar i posar les terres en millors condicions. I si cal, aleshores els masovers dolents es trobaran que ja no tindran cap camp ni tros ni hort per malbaratar.

dimarts, 10 de gener de 2023

CAVALCADES DE REIS

El dia de la Cavalcada de Reis van néixer la padrina de la Marta i el Jordi. La padrina va marxar fa força anys. El Jordi ens va deixar l'any passat d'un mal dolent. En parlem de tant en tant, però sobretot els recordem. Ara que també sóc orfe de pare, ells s'afegeixen als que hem trobat a faltar aquestos Nadals. Unes absències que es fan paleses enmig del silenci, quiet i callat, que més que la fe, ens remet a l'esperança. Aquella voluntat de passar un any sencer esperant la tornada dels Reis Mags amb la confiança de rebre els regals que porten. De fet, són els presents que, enmig de les dificultats i maltempsades, podem trobar de bo en aquesta vida.

Tantes coses bones com el llibre de Josep M. Ballarin, "Paràbola dels Retorns" editat el 1980 per l'Abadia de Montserrat. Ell ja no hi és en aquest món, ens acompanyen els seus escrits i les seves paraules. Aquestos contes que ens explica a la vora del foc encès, en un poble petit i tranquil com Gósol. La saviesa de la vida explicada entremig d'aquestes ratlles, la callada comprensió de les persones, més enllà dels dogmes. 

També aquest Nadal hem pogut llegir uns escrits que va fer la padrina sobre la seva infantesa al barri de Galvany. No són gaire extensos, però els records d'ella ens acosten a una època on la canalla podia sortir als carrers de Barcelona. A ella li agradava molt estar-s'hi, mentre sa germana era més de quedar-se a casa. S'hi sentia més lliure, en un món que s'anava eixamplant cap a la Travessera de Gràcia i Gal.la Placídia, fins a Casanova i el Turó Park. Paradoxalment, ella va morir a casa seva, hi va tornar per poder ajudar a la seva gent. Sempre ho va fer. Ella també esperava amb il·lusió els Reixos. Contemplar la cavalcada de cada any, com el dia que hi va néixer. 

O com el Jordi, que vam conèixer en un dia assolellat a l'Hospitalet de Llobregat, quan es feia una d'aquelles cavalcades en bicicleta que s'organitzen per la Setmana de la Mobilitat. Digueu-li marxa ciclista, pedalada, etc... que organitzen els municipis puntualment, per fer-nos creure que la mobilitat sostenible és una cosa seriosa per tots ells. Com si fossin els pares que fan de Reis, quina presumpció més gran!, que es fan passar pels Reis. Per les administracions públiques d'aquestos verals, el rei no deixa de ser el cotxe, i la resta són joguines a les seves mans. Quan creixem ens adonem que som nosaltres mateixos qui hem de fer de Reis, i portar els regals de cada dia als que ens envolten. Pot ser que la cavalcada dels Reis s'acabi a la nit, quan arribem al portal. Però cada dia tornem a emprendre el camí seguint la nostra Estrella d'Orient. I que l'Àngel ens guardi, per evitar tots els Herodes, que per por de perdre el poder van matant els Innocents.

dimecres, 23 de novembre de 2022

COSES MOLT BONES QUE S'ESDEVENEN A SANT BOI

Aquesta setmana és la última que podem gaudir del Circ Raluy a Sant Boi de Llobregat. Han tornat després d'uns quatre anys per causa de la crisi econòmica i les restriccions de la plaguèmia. I encara és una meravella poder contemplar el seu espectacle "Kirko" a la nostra ciutat. Cal dir que s'ha actualitzat mantenint l'estil tradicional del circ. Amb números clàssics, molt ben executats. La modernització també es nota en un acostament més artístic, com l'homenatge al fundador Carlos Raluy, mort fa uns mesos. Malgrat algun moment de relaxació, el conjunt manté la força i atracció que ens transporta a un món màgic. És una d'aquelles coses bones que de tant en tant passen per Sant Boi. Encara que les etiquetes penjades a la nostra ciutat portin la marca de la follia, podem tenir el goig de trobar esdeveniments dignes de qualsevol capital. 

Un altre exemple és la programació que porta a l'Escola BlaiNet les Joventuts Musicals del Baix Llobregat. Cal recordar la magnífica actuació de Miguel Bonal el passat 17 d'octubre. El solista, que toca la viola de gamba de manera excel.lent, va interpretar diferents obres del repertori musical antic i modern. Més enllà del Marin Marais de "Les veus humanes", retratat a la pel.lícula "Tots els matins del món", va tocar Hume, Telemann, Bach o Abel, i una composició moderna que va mostrar son nivell de mestria. L'aragonès és una promesa que ha de madurar i harmonitzar amb el seu esperit. Ganes no li en falten, i venir a l'Esmuc és un bona experiència. Demostra una gran bona voluntat, fins i tot en el seu català molt correcte. El proper concert serà el dia 30 de novembre a dos quarts de vuit per Miquel Muñoz al violí, i Lluís Rodríguez al piano, amb dues sonates, una de Schumann i l'altra de Cesar frank. 

De vegades et trobes que coincideixen actes de molta qualitat, perquè aquell mateix dimecres es farà la presentació a la nostra ciutat del poemari del santboià Carles Ribó. Es titula "Cendra batuda pel Vent", editada aquest 2022 per Anem, i que va rebre el Premi Grandalla 2021. Es farà també el dia 30 de novembre, diada de Sant Andreu, a dos quarts de 7 al saló dels Cinemes de Can Castellet. Els poemes expressen els sentiments viscuts durant la separació d'una parella. La seva qualitat formal i de contingut són molt altes. No us ho perdeu, no us quedeu escarxofats i morts d'avorriment. Sortiu i viviu aquestos moments que com estrelles ens acompanyen damunt del cel de Sant Boi.

dissabte, 5 de novembre de 2022

SANT POL, SANT POL

Vam passar el cap de setmana a Sant Pol de Mar, d'aquells llocs que quan passes amb el tren sempre et dius que hi baixaries, només per veure l'ermità. De fet, el poble té forma de barca, avarada a la platja, entre l'ermità i l'església. Al darrera els blocs d'apartaments i les carreteres. Les cases i les torres arrapades al vessant dels turons. El poble conserva l'esperit de pescadors i estiuejants que es barregen amb els turistes més moderns. Les seves platges s'allarguen entre caps i rieres, els quals fan de miradors i de camins amb l'interior, pujant cap a la Vallalta. Malgrat que l'Hispània de la Carme Ruscalleda està tancat, al seu costat han obert el Jardí. I d'altres restaurants mantenen un bon nivell gastronòmic, el cap de setmana tot reservat malgrat la crisi, per segons qui. 

Per crisi gran, la que va viure Sant Pol durant la Guerra de Successió. Els plafons metàl.lics que es troben al costat de l'església expliquen prou bé tot allò que van patir per ser plaça austriacista. A més podem comptar amb el dietari que va escriure un prohom arenyenc de la casa Bellsolell, i el paper que van desenvolupar les tropes d'Ermengol Amill per aquell territori. Podeu llegir-ho en el llibre "Poso per Memòria" de Francesc Forn, editat per Crea'tCal el 2014.  Ens adonarem de la revolta que va provocar la monarquia borbònica amb els impostos que posaren als catalans a partir del 1713 per entendre la resistència a ultrança. Després del 1714 el cadastre i altres taxes van arrossegar el país a la misèria. Això sense comptar que no haguessin patit la repressió que li van aplicar els borbons. Sant Pol va ser saquejat i cremat. L'antiga església de Sant Jaume va ser destruïda perquè les campanes van avisar que arribava la tropa, i la gent es va escapar. Els de Calella, el poble veí, se'n reien dient "Sant Pol, manta i gent berganta", perquè no tenien ni teulat a les cases. 

D'aquí se'n deriva l'altra dita més estesa, de "Sant Pol, quina hora és?" parlant de l'anècdota del rellotge de sol cobert perquè no és mullés. Els de Sant Pol, quan els hi fan la pregunta tenen a punt una altra resposta. "Sant Pol, quina hora és? L'hora de recuperar els nostres drets!". I així estem, aguantant els xàfecs com podem, i si cal, plantant cara. De fet, així estem tots els catalans, que diuen que plou... fins que torni a sortir el sol. Jo recomano a tothom fer l'exercici de la ruta dels Tres Turons. Un tros passa pel puig de l'Home Mort, i només de sentir-ho ja ens posem a tremolar, fins i tot han fet una desviació per no haver d'enfilar-s'hi. Quan veus la pujada al cim per una pista tant dreta, feta de xaragalls i argila, ja penses que no hi arribaràs. Però quan t'hi poses, veus que sempre hi ha un lloc on posar el peu, i malgrat que anem torts, arribem a dalt de tot. La baixada també impressiona, però es pot fer de la mateixa manera. Ja ho sabeu, aprofiteu algun dia per fer estança a Sant Pol, i us refareu del tot.