EIXAMPLAR EL ROMANÇ CATALÀ, EN L'ESPAI I EN EL TEMPS - I

Eixamplar el català, el nostre romanç, neix de la necessitat de connectar-lo amb tot el bloc de les llengües romances. Des del gallec fins al romanès. Existeix aquesta continuïtat, amb diferents gradacions. Un exemple actual és l'ambiciós treball EuroComRom, fet entre d'altres estudiosos, per En Til Stegmann, publicat per la Shaker Verlag el 2003. 

Més enllà del continu geogràfic, voldria posar l'accent en la continuïtat filològica temporal. És a dir,  l'evolució de les llengües romances: com neixen, creixen i es desenvolupen. I com poden recuperar les seves arrels: la base celta, l'estructura llatina, i la continuació germànica. Sense entendre llurs fonaments, que en diferents proporcions han conformat les llengües romances, no podrem projectar-les cap al futur. 

Cal deixar-les respirar enmig de la segregació que han provocat les llengües neollatines. Siguin el castellà, el francès, o l'italià, com a llengües dels estats-nació, que han creat diferents estàndards dintre de les seves fronteres linials. De dret i de fet, an aïllat les llengües romances, creant espais acotats i marginalitzats. Aquesta política ha portat a la pèrdua de comunicació entre els parlars romanços, i la seva connexió amb d'altres llengües. 

Les traduccions són importants, però també cal que la gent pugui recuperar l'autonomia lingüística que ha estat posada en mans de les acadèmies i les administracions públiques. Ja no es tracta d'un debat entre Mossèn Alcover o Pompeu Fabra, entre modernistes o noucentistes, el qual es va plantejar al segle XIX per prestigiar la llengua. Més aviat cal retornar a cada persona la cura en la seva expressió, responsabilitzant-se de la llengua sense deixar aquest paper en mans d'institucions oficials. 

Aquesta actitud infantilitzadora provoca una pobresa uniformitzadora, i una industrialització, que deixa l'individu sol davant de les pressions econòmiques i polítiques. Un exemple clar ha estat el cas del xampany, on la paraula catalana ha estat gairebé esborrada per la marca del "cava". El resultat paradoxal ha estat que el nom "cava" desapareixerà, així com el mateix producte. Perquè no tenia arrel en la parla de la gent. Com que el producte s'ha degradat, també la seva denominació comercial. Al final, s'ha fet una fugida endavant amb un nom nou com Corpinnat!.

LA FE DELS INCRÈDULS PER THOMAS MUENTZER

Adès hem llegit el llibre sobre Thomas Müntzer editat per Manifest aquest 2026. El subtítol és la seva frase "Omnia sunt Communia". Ofereix una bona traducció i anotació dels textos del religiós alemany. I cal valorar molt positivament els pròlegs que contextualitzen els seus escrits, per poder entendre'ls després de cinc cents anys. Per escoltar què ens diu a la gent del segle XXI cal tenir en compte el segle XVI.  

Muentzer és per als contemporanis més aviat un revolucionari, d'esquerres en dirien. Però crec que aquesta és una visió esbiaixada respecte a les seves intencions. Ell no és materialista sinó espiritualista. Perquè dintre de la Reforma Protestant que va triomfar, ell va escollir el camí del sacrifici. Va ser molt crític amb Martí Luther i el seu acostament als poderosos, el va considerar un traïdor.  Luther només volia trencar amb Roma, perquè no volia barrejar la religió amb la política. Thomas s'hi implica en la revolta social i religiosa. Diríem que és un fanàtic, però no ens enganyem. La seva lluita de classes d'aleshores és una conseqüència, no pas la seva causa. Només cal llegir els seus escrits per entendre que l'argumentació i la seva proposta rau en la Bíblia com un tot, i en l'acció reveladora de l'Esperit Sant. 

La frase esmentada "Tots som Comunitat" s'explica com si "Tot fos de Tothom". De fet s'adreça a la gent, creient o no creient, fidel o infidel, crèdula o incrèdula, que està cridada a rebre dintre seu l'Esperit Sant. És una crida als escollits, que no és justifica pel coneixement dels textos com fan els luterans, sinó per la revelació de la justícia. Una justícia que neix del "dit i fet", sense posar-se a pensar en les seves conseqüències. Vol seguir l'exemple del Crist, i acceptar plenament el propi sacrifici.

Per desgràcia, el llibre ens dóna un punt de vista actual, però no ens ofereix una perspectiva del segle XVI en el seu conjunt. Caldria veure que al final del Feudalisme esclaten per tota Europa Occidental les crisis, que després donaran pas al Renaixement Clàssic. Müntzer és el capdavanter de la revolta dels pagesos alemanys, però quins lligams té amb d'altres revoltes camperoles anteriors, com la dels nostres Remences a Catalunya, amb Verntallat o Pere Joan Sala, o dels Irmandinhos a Galiça. Revoltes de pagesos contra nobles feudals que han perdut la seva raó de ser. Què en podem dir de les revoltes urbanes com la de la Busca i la Biga, la dels Agermanats, etc... ? 

Totes elles porten a la consolidació de les monarquies, que es menjaran els feudals, i dels nous imperis que estendran els seus territoris amb el colonialisme.  En tot cas, Thomas Müntzer serà un testimoni destacat de la seva època. 

MÉS PALLARS DE PEL.LÍCULA

Vam trobar molt interessant l'article que va escriure En Tomàs Garcia Espot al diari Pallars Digital. Es va publicar el 28 de setembre del 2024, i es titulava "Un Pallars de Pel.lícula". Com veieu pel seu nom, feia un recull de films que s'han rodat al Pallars, a partir dels anys seixanta del segle passat fins ara. L'article en fa una extensa relació: dramàtiques, sentimentals, fins i tot d'acció. Sempre ens fa patxoca saber que les nostres contrades han estat l'escenari de moltes de les escenes projectades per les pantalles arreu.

Adès n'he trobat una altra per afegir a la llista. Es tracta del film titulat  "Train d'Enfer", en francès. En castellà es va dir "Trampa bajo el sol", i en anglès es va projectar amb el nom "Operation Double Cross". Era una producció del 1965 on la participació financera va ser sobretot francesa, fos per la novel.la de ficció o pels actors que hi participaven. Ens trobem amb en Jean Marais i la Marisa Mell, famosos al país gal, que garantien una bona audiència. 

Era una pel.lícula d'espies interessant perquè es va rodar sobretot a Catalunya. El guió estava prou bé, tot i que la realització no tant. El seu pressupost no era gaire alt. I no podia competir amb un James Bond, és clar!. Podeu donar un cop d'ull al film per internet. Si us hi fixeu, a partir de l'hora i dotze minuts es desenvolupa l'acció final al Pallars. Les escenes del túnel diuen que es van gravar a Almeria, però tots els exteriors es van fer a Cellers, com podreu observar sense problema. 

D'on hem pogut rescatar aquesta pel.lícula? De mon oncle, el Jaume Gómez. Parlant amb el tiet aquest cap de setmana, em va explicar que hi va participar de figurant. Els extres eren joves del Pallars que aleshores tindrien al voltant de vint anys. Eren els que feien de gendarmes i portaven els tres subfusells, anomenats "naranjeros", de la Guàrdia Civil que els hi havien deixat. Descarregats, és clar. Feien patxoca amb l'uniforme i l'arma. 

Però fins i tot al cine, no tot són flors i violes. Com el film era de pressupost ajustat, la paga no era gaire grossa. A més feia molta calor, i la beguda estava calenta, no pas amb gel com la dels artistes de repartiment, així doncs, els extres es van plantar. Només hi van actuar un dia, perquè a l'endemà ja van fer vaga. Sort que era només un film, perquè la vaga al franquisme estava perseguida. Ja veieu que potser se'ls hi van empeltar els aires de París, i gairebé aixequen al Pallars una Revolució Francesa!

CONCERT AMB INFUSIÓ DE MARIALLUÏSA

El programa commemoratiu dels 50 anys de la Diada de 1976 a Sant Boi de Llobregat organitzat per l'ajuntament va ser mediocre. Tot planificat i portat al mil.límetre d'acord amb les instruccions rebudes. On és tota l'èpica i l'esforç de la gent que se la jugava al final de la Dictadura de Franco, qui va morir matant, per si algú no ho sap?. 

És una programació pensada per als Patufets catalans, només falta que el Naïm Ismail ens digui ben clar i català que al Patufet l'han matat, durant el Concert de les 50 Diades. Va ser una de les veus destacades del concert fet el 10 de setembre, dijous toquem els picarols... Concert nostàlgic i destrempador. Alternava talls d'entrevistes antigues amb els nous cantants i noves versions. La seva realització es va fer prou pesada, monòtona, i gens acurada, es notava que estava poc assajat. Els Amics de les Arts, la Maria Hein, l'Ismael Serrano, i alguns van mantenir el nivell qualitatiu, acompanyats pel Kitflus. Però on era la Dharma o el Santi Arisa. Qui volia aixecar cap bandera amb tot això?. Com en un concurs de Joc de Cartes, el menú va ser una mica insípid, i les postres, al llevant de taula van deixar un mal gust de boca. El final "apoteòsic" va ser la versió surrealista de la "Noia de Porcellana" de Jaume Sisa. Potser es referia a l'alcaldessa de Sant Boi, la qual apareixia en els crèdits finals amb el títol de "criteri polític"?.   

Només faltava una crònica grisa per part de la revista Enderrock per tirar-ho tot per terra, amb excepcions. Potser una Fera Ferotge amb sordina, etc... Com enyorem el Pi de la Serra, "Si els f..." ai calla, o potser el Llach de "No era això, companys!". Ara tot és cotofluix per una pell encetada, perquè el franquisme ja els hi anava bé a molts, i de lluny es veu tot molt més blanc. Ja se sap que després de les indigestions es recomana prendre poniol, o marialluïsa, que té unes grans propietats curatives. Si podeu anar al metge, demaneu la marialluïsa, que us la receptin, la marca comercial és MLLM. Us recomano que la compreu a l'herbolari, que us sortirà més barata i natural. Ai, pobre Patufet!