LA CALIFÒRNIA DE CATALUNYA

 Enguany vam poder llegir el llibre de Josep Carner-Ribalta "Gaspar de Portolà, Conqueridor de Califòrnia". És una novel.la històrica sobre la biografia de l'heroi lleidatà editada el 1971 per l'Editorial Selecta. Després de la mort del nostre guionista català de Hollywood, semblaria que la conquesta catalana de Califòrnia en nom de la monarquia hispànica quedaria enterrada en l'oblit i la cendra de la història. 

Per sort, un altre lleidatà, En Santiago Suñol i Molina, va reprendre la tasca de difondre aquestes gestes entre els catalans.  El 2015 l'editorial Llibres de l'Índex va editar "L'Epopeia Californiana de Catalans i Illencs (1764-1848)". Aquest llibre tenia la gran virtut d'explicar qui era la gent que acompanyava l'explorador Portolà en la seva odissea. Fossin militars o religiosos, es van embarcar en una missió a l'extrem del món conegut. Potser el Senyor Suñol va posar més llum a la foscor que el popular Carles Porta dels crims. 

Avui escric per honorar la tasca d'En Suñol, amb qui vaig poder contactar per internet. Amb recança he conegut el seu traspàs adès. El dos de setembre del 2026 ens ha deixat a la ciutat de Lleida als 96 anys. L'esquela del diari retrata una biografia familiar plena de vida. Potser hom hi hauria algú  més indicat per parlar d'ell, més enllà del resum biogràfic escrit en un dels seus llibres.  En tot cas, volia recalcar que ell forma part d'aquestos homes destacats que han fet, i fan, que les terres de Ponent siguin la Califòrnia de Catalunya. 

PRINCIPIS IMMUTABLES, EVOLUCIONS I CONVERSIONS

Adès s'ha celebrat el Mundial de Futbol del 2026 i la selecció de l'Imperi Espanyol ha guanyat el torneig. Molts dels que es diuen a sí mateixos catalans han celebrat sa victòria.  Gent que viu entre nosaltres, joves i grans, nascuts al país o fora, consideraven que era tot un orgull per ells formar-ne part. Portaven les samarretes però només miraven el costat del triomf, no sabien ni volien saber tot allò que s'amagava al darrere. Ni quin cost comportava! 

Els que en som conscients, ens entristim per tot aquest panorama. De fet, estem passant el desert i costa arribar a la Terra Promesa. No sabem si hi arribarem mai, ni si tindrem prou fe. Malgrat tot, hem de continuar. I recordar la nostra història. Els moments bons, i els dolents. Fins i tot, treure'n profit enmig de l'adversitat. Un exemple clar d'enguany és l'aniversari del complot de Prats de Molló. Macià va veure com quedava tot en no res, però va lluitar per treure'n tot el partit possible. El judici a París va servir per exposar el cas dels catalans, durant la Dictadura de Primo de Rivera. 

Encara avui dia Prats de Molló conserva la casa on es planejar l'atac. Avui està en mans d'una fundació amb el nom de Casa Macià, que l'ha salvat de l'enderroc. El poble està al costat de la frontera francesa, i els seus pratencs es consideren ciutadans de la Republique. Pocs us parlaran en català, tot i que n'hi han. Els francesos, com els espanyols, no volen canviar pas. Tot està al seu cap. 

Podem esperar, o desitjar una conversió del seu esperit? Fins a quin punt la natura que els conforma es pot alterar? M'ha vingut a la memòria el llibre del gran Francesc Pujols,  L'Evolució i els Principis Immutables. Una obra primerenca que exposava els dos punts de vista filosòfics sobre la vida: els que se la miren com una evolució i els que consideren que és immutable. Podem anar d'un pol a l'altre? Podem alternar-los? És possible una connexió occidental amb el tipus de pensament oriental del Ying i el Yang, que podeu observar en un altre llibre "Traces de Silenci",  de Miquel Àngel Cabrer? 

En tot cas, vull recordar que les patrones de Prats de Molló són les santes Justa i Rufina. Els seus fets s'exposen en els magnífics retaules barrocs de l'església de Prats. Els orígens sevillans, de l'Híspalis romana diuen, de la conversió de la mesquita i la Giralda en una catedral, en són una mostra. Com la prova del sedàs del gra de blat i la pols, i de la contraprova del vi i de l'aigua que el mercader estafador els va fer passar. Per això, alcem la copa i brindem pel vi, que no ens aigualeixin la nostra celebració. 

L'ODISSEA DE GASPAR DE PORTOLÀ

Aquestos dies d'agost s'està projectant la darrera pel.lícula del cineasta Christopher Nolan. És la seva versió moderna de l'Odissea d'Homer, la qual ha provocat divisió d'opinions a favor i en contra. Hom diu que sempre tornem als clàssics del passat per reflexionar sobre el present, i pensar en el futur. En el nostre cas, la cultura occidental se sent hereva del món clàssic grec. Però estem parlant dels grecs moderns, o dels antics? Dels romans, a qui els en compararem?  

De fet, el procés cultural actual s'aferra al Renaixement Clàssic de fa cinc-cents anys. Avui dia, els símptomes d'esgotament d'aquest cicle apareixen per tot arreu.  Aquestos són semblants als mals usos que anunciaven la mort de l'Edat Mitjana. Al segle XV van aparèixer personatges destacats que buscaven un futur millor. Un d'ells va ser un altre salvador, el nostre Cristòfor Colom. No era cap director de cinema, però va lluitar per progressar enmig d'un món canviant, que trontollava. Per anar fent boca, us recomano també el llibre del Josep Mateu titulat "Virrei?". 

Si l'Odissea de Nolan és hollywoodiana, què podem dir del nostre català Josep Carner-Ribalta? Quin gust poder llegir el seu llibre "Gaspar de Portolà, Conqueridor de Califòrnia" editat el 1971 per l'Editorial Selecta, amb el número 439 de la Biblioteca. És un novel.la històrica que ressegueix la biografia de Gaspar de Portolà, com diu ell, el darrer explorador català d'Amèrica. Una vida oscil.lant entre el lema "O Rei o res", com un altre Ulisses navegant pel mar. El dubte del personatge, com l'Esfinx d'Edip, com el Hamlet de Shakespeare, ser o no ser? 

Com creixem i seguim la nostra tradició cultural i nacional? Amb aquesta motxilla fem el nostre camí amb diferents companys. Diferents etapes, nous reptes, triomfs i derrotes, per anar avançant malgrat tot. I després de voltar el món, tornar al born. Des de Balaguer cap a Lleida, una vida exemplar que En Josep Carner-Ribalta ens mostra, com si fos en Cinemascope.  Entremig l'exploració de l'Alta Califòrnia, i la lluita soterrada contra l'administració colonial, representada pels funcionaris públics i els religiosos inquisidors. Aquestes no eren pas les columnes d'Hèrcules sinó les de l'Imperi Espanyol, que adès està veient les orelles al llop. Què farem els futurs catalans quan Ulisses torni a casa? 

IBÈRIA ESTRÀBICA - EPÍLEG I EL LLIBRE IV

Bé, la Geografia d'Estrabó a Ibèria està força bé, malgrat algunes distorsions i llacunes. Ens explica els costums dels pobles ibers, que són celtes, i com viuen en els diferents territoris de la península. Destaquem la riquesa del sud i el clima més benigne que no pas al nord, on tot era molt més fred. També com va evolucionar la conquesta i el procés de romanització. Les contradiccions, si ens creiem allò que diu l'historiador, obren nous interrogants. El fet que dibuixi els Pirineus de nord a sud, i no de est a oest, és un efecte del seu estrabisme? Una altra mostra és el tipus de vestits i pentinats, tant d'homes com de dones, perquè allò no s'assembla gaire a la Dama d'Elx. I també les pobres dades sobre el litoral del nord-est de la península, al Principat, on amb prou feines esmenta Tarraco o Empúries? . 

Per això cal anar més enllà del llibre III, i seguirem al llibre IV, del qual hem trobat per sort una traducció a l'anglès.  En aquest volum ens parla de l'Aquitània, de la Provença i la Narbonesa, a més de la Bèlgica. A nosaltres ens interessa sobretot la Narbonesa, la província gal.la, amb capital a Narbo. Ens la descriu com un paral.lepípede, és a dir, un rectangle.  I ens explica que va des de Nemauso, l'actual Nimes, a la vora del Ròdan, fins al santuari o recinte d'Afrodita, Venus. Ja hi tornem a ser amb una descripció física que presenta unes fites indeterminades, o potser no, ells sabien de què parlaven. Recordem que els romans posaven fronteres al rius, i si tenim per una banda el Ròdan, a l'altra punta del rectangle ens trobem Barcelona, Bàrcino, i el riu Llobregat. 

Per què Barcelona era el temple de Venus? El seu nom ens ho marca, Colònia Iulia Augusta Paterna FAVENTIA Barcino. Les altres fites són els Mons Cemmenus, la serralada de les Cevenes, i recordeu els Trofeus de Pompeu, al "summum Pyrineus". Però no és pas la Jonquera, és Llívia. Com el trofeu d'August és visible a la Provença, així ho seria dalt del castell de Llívia. I per això tenim l'únic temple pirenaic als peus del turó. 

Un altre senyal de la frontera sud de la Gàl.lia Narbonesa en segles posteriors és la població de Sant Boi de Llobregat, que té per patró el màrtir de Nimes, i al seu costat Santa Coloma de Cervelló. Bé potser que més endavant donem un cop d'ull a altres viatgers insignes com Ruf Fest Avié i el seu Periple, conegut amb el nom d'Ora Maritima.  Ara mateix deixarem reposar una estona la nostra Geografia estràbica.