LA LLENGUA DE VERDAGUER, LO TALENT AL SEU SERVEI

Acabem de llegir-nos el llibre "Antologia" de Jacint Verdaguer de l'Editorial Barcanova, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Didàctica, de l'any 2001.  L'encarregat de la recopilació és Joan Vilamala que fa un excel.lent treball. Confecciona un volum fantàstic, ple d'anotacions. No només perquè ens presenta el nostre escriptor, sinó també per aprendre el tresor de la llengua i els seus recursos literaris. 

Mossèn Cinto coneix el català, i el treballa fins que surt tot polit, a raig. Un doll natural on, més enllà de la norma, triomfa el geni de la llengua. L'escriptor, com molts religiosos catalans, posa la seva formació per transmetre el missatge als seus feligresos. És un sermó, en els fons aquesta és la seva literatura, per esmenar els fidels, per convertir-los i redreçar-los. Segueix En Ramon Llull, el foll. És el cant dels ocells que refilen enmig del paisatge. Dels boscos, dels camps, de les cases, com unes trones que escampen llurs sons. 

Verdaguer es posa al cim de l'arcada gòtica. És un pont traçat entre les dues ribes del segle XIX, per on passa el riu anomenat Renaixença. Farà l'enllaç entre les classes populars i burgeses, donant exemple amb el seu martiri. Si comparem el moviment català amb el felibrisme, observarem que el poeta Frederic Mistral recollirà el regal enverinat dels honors públics, i la Renaixença Occitana i Provençal quedarà erma a la seva mort. 

No cal exalçar més Mossèn Cinto que ja no ho hagin fet molts per tot arreu. La seva herència la trobareu en algunes adreces: la Fundació Verdaguer o la Biblioteca Verdagueriana. Ningú ha portat amb més dignitat la barretina que ell. I la seva porta el color de la llengua, la llueix i la fa lluir. Els puristes diuen que és arcaic, com el "lo", com "hermós", etc.... O el qualifiquen de dialectal, pels barcelonins camuflats que ja no en saben de parlar català. Aquells que segueixen els postulats del Noucentisme, el qual va ser anorreat durant la Guerra dels Tres Anys. Més papistes que en Pompeu Fabra, han encarcarat la llengua, i en canvi, són els primers en admetre castellanismes i anglicismes sense mida. Només perquè ho diuen ells. 

Com desterren mots i construccions genuïnes de la llengua catalana? No saben que el castellà és un dialecte del català occidental, i que es va apropiar de molts recursos de la llengua per enriquir la seva. No debades, escrivien els erudits d'aquells segles d'or que precisament el català influïa descaradament en el romanç castellà. Els saberuts d'ara no es creuen els testimonis d'aleshores, ni s'ho imaginen ni s'estimen en el fons la seva llengua. Certament som un país ocupat, i la nostra ànima arrossega segles de repressió. Cal descolonitzar-nos, i la nostra llengua també. Amb el cap i amb el cor, tal com va fer en Jacint Verdaguer. 

LA PRINCESA LAVINIA

Adès hem llegit el llibre de "Lavínia" escrit per Ursula K. Le Guin el 2008. L'editorial Raig Verd el va editar el 2025 amb la traducció al català d'Anna Llisterri.  L'obra és un dels títols destacats de Le Guin. Nosaltres la inclouríem en el gènere de la novel.la històrica, més que en el fantàstic o de ciència ficció, tal com és habitual en aquesta famosa escriptora. 

La portada il.lustrada segueix la moda actual, tal com fan els híbrids de "fantasia romàntica" que hom abreuja com "romantasy". Està editat acuradament,  amb els mapes que ens cal per situar l'escenari on s'esdevindrà l'acció. Una trama molt ben construïda per Le Guin, sobre un personatge poc anomenat, però important per al futur històric. La vida ficcionada de la princesa Lavínia del Laci, futura esposa d'Enees, i mare del llinatge que fundarà la ciutat de Roma. 

Tot i ser una ficció, Le Guin fa un bon treball de fons històric i mitològic, cercant els coneixements per fer-nos entendre la cosmovisió d'aquell món antic, on entrexoquen els grecs d'orient, i els d'occident, amb els llatins a la Península Itàlica. Una trobada afortunada, no exempta de coses bones i dolentes. De la vida i de la mort. L'escriptora segueix els patrons èpics, tal com s'expressen en Homer. Tot i que aquí el demiürgs no són ben bé els Déus; sinó el poeta Virgili, l'autor de l'Eneida, que s'apareix a Lavínia des del futur. La traducció d'Anna Llisterri transmet fidelment el seu missatge, per fer comprensible la trama de l'epopeia.  

Fins i tot els noms del paisatge se'ns fan entenedors. Trobem el Laci, la regió per sota del riu, en aquest cas el Tíber, comparable a la regió dels Lacetans que estan sota el Llobregat. També ens adonem que el Mont Albà, que és un volcà, és al-"banne", vol dir copa en bretó, o "wanne" en germànic, bassa. Per sota el llac Albà, i l'estany petit, Nemic, on "nemet" en bretó vol dir més petit. Fins i tot es recull el nom antic de Roma com a "Rumo", que significaria "ru" com a roda, i "mo" com a forma o manera, tal com fan els set turons de la Ciutat Eterna. Són traces o senyals d'aquestos pobles antics, celtes, que construiran una nova aliança amb els troians, els grecs d'Orient que van ser anorreats?

En aquell món antic connectat a la natura i als déus, cada persona ha d'acomplir el seu destí, tant bé com pugui. No ens pensem pas que és un món determinista. Cal lligar el cap i el cor, a fi de trobar un objectiu sagrat que no és sols individual, sinó també compartit amb la resta de la societat. I en el món contemporani del segle XXI sentir tot això és fa difícil enmig de tant de soroll. Cal celebrar la lectura de "Lavínia" per reivindicar el món femení, on s'insinua el símbol de la lloba. Però des d'aquesta  perspectiva no es pot viure sense escoltar el món masculí. Ens cal un príncep i una princesa per a un renaixement vital. 

  

QUAN LA CRIATURA BRAMA

Vam anar a veure al Teatre Poliorama la darrera obra de la companyia La Calòrica titulada "La Brama del Cérvol". És una obra coral que destaca per la interpretació dels personatges. Compta amb una direcció escènica ben treballada i contundent. Hom diu que és una comèdia, però la sensació interna de l'espectador és amarga. Per què? 

 

L'argument ens parla d'un matrimoni de la ciutat que visiten el Pallars per escoltar la Brama del Cérvol. Coincideixen amb gent del món del teatre, els quals estan fent una trobada anual, una parella que fan cap a una "rave" o sarau, i un agent immobiliari que vol especular per la zona. L'acció es va trenant per exposar les emocions de cadascun, allò que se'ls hi va despertant enmig d'aquest paisatge natural. Tot surt a raig! Un retrat humà de la nostra societat contemporània que va caient a pes per la gravetat sense saber on som. 

 

Ja sabem que la brama del cérvol es fa a la Serra del Boumort, durant la tardor. Però en aquesta obra la Vall Fosca és més que una metàfora. És una llicència poètica que mostra com  l'electricitat que baixa d'Estany Gento il.lumina les nits fosques de la ciutat. Aquestos fils plens d'energia que arriben a la Terra Baixa. 

 

Perquè hem perdut la connexió personal entre els uns i els altres. Per això, busquem la natura salvatge que nia dintre nostre, amb la qual hem tallat el cordó umbilical. El paisatge humà contemporani em recorda els quadres de Jeroni Bosch, plens de sarcasme i compassió. És la vida moderna, on la Vall Fosca no es troba al Pallars, sinó a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Allò que alguns bategen amb el malnom d'ameba. 

LA COPA OFERTA PER JULI RONJAT

Acabem de llegir el llibre escrit per Jean Thomas titulat "Jules Ronjat entre linguistique et Félibrige (1864-1925)" editat per Vent Terral el 2017. La portada està ben aconseguida, un mapa occità sobre el qual apareix la foto del nostre protagonista. Es mostra fumant amb pipa, barret pla i calça curta, al costat de la seva bicicleta. Sobre el manillar un bastó, un mapa i quaderns, i un abric plegat en cas de pluja. És la imatge d'un home que fa la seva recerca sobre el terreny, anant a buscar la gent. Més que no pas en un despatx o biblioteca, que també però menys. 

Ronjat va néixer a Viena del Delfinat, al país Franco-Provençal. Pertanyia a una nissaga de l'àmbit polític i del dret, prou ben situada. Però la seva vida va ser força polièdrica, com correspon a un home de frontera. Jo la resumiria en un tríptic: com a felibre, com a romanista i com a lingüista. S'entrellacen en un home de caràcter ferm, fidel i treballador. Per mi, son tòtem seria el de ruc coneixent, a cavall de la seva bicicleta. Per sobre de tot, amant de la llibertat. Fent la seva tasca des de la tangent dels polítics o els catedràtics. Un autodidacte que va estimar allò que feia, i que rebutjava qualsevol tirania. 

Com a Félibre, Jùli Rounjat, va admirar l'obra i la tasca de Frederic Mistral. L'objectiu era prestigiar la llengua provençal, i per extensió tota l'occitana. La renovació literària i cultural mitjançant la transcripció fonètica amb la grafia francesa va ser el seu eix central. Durant vint anys va treballar amb afany i dedicació. Però la decisió dels felibres de mantenir-se allunyats de la política va significar l'allunyament de Ronjat i son amic Devoluy del moviment. Aquesta mateixa qüestió ja s'havia plantejat entre Mistral i Jaurès. Malgrat tot, sempre van ser fidels al mestre i als seus objectius. 

Com a romanista, Jules Ronjat, també era contundent i prou directe en les seves crítiques apassionades. Va tractar a tots els romanistes de la seva època. Fossin occitans, provençals, francesos, alemanys, suïssos... va fer la seva recerca teixint una xarxa de coneixences. Algunes de gran valor i ajuda, d'altres que li van barrar el pas a les publicacions oficials. El seu posicionament polític contra la ideologia jacobina dels estats-nació va motivar que alguns dels seus textos no fossin editats. Era prou conscient del paper dels historiadors al servei del poder: "uno istòri adoubado à bèl esprèssi per sa vano glòri!".  La majoria dels seus articles els trobareu a la Revista de Llengües Romances. En aquesta publicació va exposar conceptes innovadors aleshores,  com la intercomprensió dels dialectes, o la delimitació de fronteres entre llengües en contacte. 

Com a lingüista, Juli Ronjat, va estar al cas de tot allò que afectava al seu estudi, tant a nivell diacrònic com sincrònic. A nivell sincrònic va treballar l'aprenentatge bilingüe pel que fa als infants, gràcies al seu fill Louis. Els seus pares van seguir el principi d'una persona, una llengua. Des de petit va aprendre francès, occità i alemany, perquè sa mare, Ilse Loebell, era alemanya. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els Ronjat van haver de marxar cap a Suïssa. Allà ensenyava a la universitat de Ginebra fent seminaris i recerca. A nivell diacrònic, la seva gran obra publicada pòstumament va ser la Gramàtica Històrica dels Parlars Provençals Moderns. Encara no superada. Era prou conscient de la divisa "Se tèn sa lenga, tèn la clau!".

Un altre exemple de la seva dedicació era el seguiment dels fets que s'esdevenien al món, incloent Catalunya i el català. L'impacte del discurs d'Angel Guimerà a l'Ateneu Barcelonès va ser molt important per a ell. A més d'estar subscrit a la Veu de Catalunya, va contactar amb Ramon Picó de la Unió Catalanista i l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Era un defensor del federalisme, pacifista i protestant, hugonot com a malnom pels franchimands. Així doncs, no en volia saber res de París!.  

En resum, us recomano aquest llibre ben treballat. Amb una bona biografia, la correspondència epistolar entre els diferents protagonistes, un bon recull de textos escampats, i un complet índex onomàstic.  Així podem redescobrir el gran lingüista Juli Ronjat, el qual va posar uns fonaments ferms en el camp de la lingüística europea, especialment de la llengua provençal, i per extensió de tota l'Occitània.