IBÈRIA ESTRÀBICA - VII

La part final del llibre III de la Geografia d'Estrabó està dedicada a l'Ebre. L'Hiberus llatí que correspon a l'Iber, que vol dir oest en llengua celta, com Iwer o Iler. Ens situa la gran vall entre els Pirineus, i la serralada Ibèrica, Idúbeda. El seu naixement cap al nord-oest, el qual es troba al país dels Càntabres. 

Parla de les poblacions de Saragossa, Cesaraugusta, i Velilla, Celsa en el curs del riu. El poble del territori són els Jacetans, els ibers de sota, que s'estenen cap al pla fins que arriben als límits de les ciutats d'Ilerda, Lleida, i Osca, les quals pertanyien als Ilergetes. Més enllà del riu Cinca!. Al nord de la vall de l'Ebre esmenta Pompelo, Pamplona, i Edasuna, potser Irun, i els pobles Bascos. També diu que la major part del Pirineu està habitada pels Ceretans, que són ibers, i que fan uns bons pernils. El seu nom vol dir "pobles del país fred". 

Després ja parla de la Meseta, per on passen els rius Duri i Tagus, anomenats anteriorment, i que neixen a Ibèria. Al nord de la Meseta viuen els Berons. Cap al sud, els Arevacs de Numància, i d'altres ciutats, fins a la vora del riu Tagus. 

Estrabó s'esplaia parlant dels costums dels pobles ibers, dels guerrers, semblants als "peltastes" grecs que ens recorden els almogàvers. Explica la manera de combatre, de vestir, i de com viuen entre ells. Després ja parla de les divisions polítiques, i de com els romans van organitzar les seves províncies. La Bètica era del poble i senat romà, senatorial per tant, i la resta de tota la Ibèria pertanyia a l'Emperador, cadascuna amb els seus magistrats. 

En el darrer capítol ens parlarà de les illes. De les nostres Gimnèsies, les Balears, i les Pitiüses.  A Mallorca esmenta Pollentia, Pollença, i Palma. Més enllà Menorca. A Eivissa, Èbisos, i Ofiüssa, que és Formentera. Lloa els seus foners, i la qualitat de les terres. La seva influència fenícia, la pirateria, i les llebres, fins que van dominar la seva plaga. Els romans portaren també colons ibers de la península. 

Després torna a parlar de les illes de Gadira, Càdis, per la seva gran importància, de les Columnes d'Hèrcules, i dels costums antics sobre la toponímia i les fites monumentals. També detalla el règim de les fonts, de les marees, i d'altres fenòmens naturals.  Per acabar amb les illes, i amb el seu tercer volum, ens parla de les Cassitèrides, a davant de la costa àrtabra, plenes de riquesa mineral. Són les actuals illes Açores, que eren conegudes pels cartaginesos, fins que van passar a mans dels romans. Estrabó exposa clarament que hi vivia gent, i els descriu, malgrat que els portuguesos diuen que quan les van conquerir no hi havia ningú. 

Encara ens queden unes consideracions finals, les quals enllaçarem amb el llibre IV d'Estrabó. En aquest quart volum ens parlarà del països per sobre d'Ibèria. Trobarem els altres pobles celtes, amb els territoris de l'Aquitània, la Narbonesa i la Provença, i la Bèlgica.  

IBÈRIA ESTRÀBICA - VI

Estrabó creua el riu Iber, Ebre, i va costa amunt després d'esmentar la ciutat de Dertosa, Tortosa. Estranyament tampoc esmenta la batalla d'Ibera, de la Segona Guerra Púnica en aquesta ciutat, com ha fet en altres llocs sobre els Escipions. 

La propera parada serà Tarraco. En capítols anteriors parlava dels Edetans, però aquí no diu gran cosa ni tant sols dels Ilercavons. És quan esmenta Tarragona com a capital de l'Imperi Romà, i el seu abast no queda gaire clar. Si ho era de tota Hispània, de les províncies Ulteriors, de mandat imperial, o de la Bètica, senatorial?. Els detalls des de Tortosa cap al nord ja no són tant clars com la descripció que en fa de les altres províncies. Especifica que Tarraco no té port, però sí un golf. Allò que no esmenta és que es troba gairebé a la mateixa latitud de Roma, en línia recta entre Sardenya i Còrsega, a no ser que es faci volta per la costa nord del Mediterrani. Tampoc esmenta l'anomenada Torre dels Escipions ni l'Arc de Berà? Tampoc no s'entén que posi les Gimnèsies i Èbisos, les Pitiüses, a davant de Tarraco?

Després de Tarraco avisa que ja no hi ha gaires més ports, fins que arriba a un lloc, del qual diu que a partir d'aquí es troben molts més ports i un país més fèrtil. Aquest lloc no pot ser altre que la desembocadura del riu Llobregat, que tenia port al sud de Montjuïc i a Sant Boi de Llobregat. S'ha saltat els lacetans al sud, i després ja esmenta els laietans, i els "lartoleetes i semblants" fins que arriba a Empòrion. Més contradiccions quan diu que Empòrion es troba a 40 estadis, no arriba a 8km, del Pirineu i dels límits entre Ibèria i Cèltica? Al Golf de Roses esmenta Rodes, Roses, i en fa un descripció acurada d'Empúries i la seva evolució històrica. I la natural, amb la desembocadura antiga del Fluvià que li fa de port. 

Diu que els emporitans arriben fins als Pirineus, i als Trofeus de Pompeu, i d'aquí explica la Via que des de Roma va fins a la Bètica sense anomenar-la. En sentit invers, parla de la plana Juncària, a l'Empordà pantanós, de Bétera, on "be" vol dir canal, i per això diria que és Girona, i més avall la plana del Fonoll, la qual seguiria el camí pel Vallès... I d'allà cap a Tarraco i Dertosa...  fent el camí de tornada. Vist i no vist, la costa de l'actual Catalunya. A partir d'aquí torna a fer una descripció molt més acurada de la Vall de l'Ebre i els seus pobles.  

IBÈRIA ESTRÀBICA - V

En aquest article parlarem de la costa del Mediterrani. Estrabó ens torna a donar les mides des de la Bastetània fins als Pirineus.  Ens explica que les distàncies potser van més enllà, segons alguns navegants. El punt de referència torna a ser Calpe, és a dir, les Columnes d'Hèrcules o Gibraltar. A l'oest de Calpe trobarem els Turdetans, però des de Gibraltar cap a l'est està poblat pels els Bastetans. Al nord s'estén la serralada Bètica que els separa dels Oretans. La franja costanera dels bastetans destaca per la ciutat de Màlaca, Màlaga, fins que arriba a Cartago Nova, Cartagena. Aquest és la pròspera ciutat d'aquest cantó de la Mediterrània, un gran pol d'atracció tant de l'interior com de l'exterior.  

El següent tros va des de Cartago Nova, Cartagena, fins al riu Iber, l'Ebre. Aquest territori està poblat pels Edetans. El nom significa els de més avall. "Ede" és "edan" en bretó que vol dir per sota. En destaca el riu Sucro, el Xúquer, i la seva població del mateix nom a la desembocadura, Cullera. Una proposta etimològica seria el ganxo del sud, on "su" fa sud, i "krog" fa forma de ganxo, com la forma de la conca del riu que volta. També ens esmentarà la ciutat de Dènia, la discutida Hemeroscopèon, la Torre de Guaita, en un paisatge dominat pel Montgó. Trobo a faltar l'esment de la ciutat d'Alacant, sent un punt important de la costa. El nom antic de Leukanté, on "kanté" voldria dir el cantó, o faixa, amb un cim que seria "Leu", en bretó "lein". 

Del Xúquer cap amunt trobaríem Sagunt, i més aprop "Querronès", Peníscola, "Oleàstron", diria que el Puig de la Nau iber a Benicarló, i "Cartàlia", aquesta última la posaria al Puig de la Misericòrdia a Vinaròs, o potser a Ulldecona. Aquestes poblacions estan abans de l'Iber, el nostre Ebre, on es troba la ciutat de Dertosa, Tortosa.  No esmenta tampoc ni Alcanar, "Tyrika", ni Tivissa, "Kum". Després de l'Ebre puja fins als Pirineus, tot i que la descripció que en fa és pobre, indeterminada com veurem. Diria que hi manquen algunes dades, sobretot pel que fa als indigetes i als ilergetes. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - IV

Estrabó ens porta ara cap a la costa nord, des del Cap Neri fins als Pirineus Atlàntics. El Cap Neri, que seria el de Finisterra, com el punt més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense riba, de "Ne-", i de "-ri". Al país dels àrtabres. Tant els Lusitans com els àrtabres els inclou en el món celta. 

Continuarem estirant el fil etimològic. Recordem que l'autor ens diu en la seva descripció d'Ibèria que el sud era temperat, i el nord peninsular era molt més fred. Per això, els noms que trobem esmenten aquesta climatologia més adversa que l'actual. Aquí trobarem el sufix "-re", que vol dir fred, gelat, àr-tab-res, i "-tan-" que muta en "tab". El seu gran golf ens porta fins al Far de la Torre d'Hèrcules, al costat de A Corunha. Un nom per a una illa, que té una forma de banya, i d'aquí ens sortiria "Kor-" com fa "Ker-now" en forma de corn, a Cornualla. També l'etimologia ens porta al nom rebut per als Càntabres, on "can" vol dir faixa o llenca. Aquí també trobem "tan" i "re", on la n canvia a b. 

Però què vol dir "tan", una síl.laba que apareix a molts noms dels pobles ibers? . En llengua celta vol dir foc. En aquest cas, el camp semàntic del foc s'estén als pobles perquè està lligat a la família, a la llar de foc, a la casa on hi viuen. Us enrecordeu que a l'Edat Mitjana era habitual a Catalunya comptar les poblacions per focs, o fogatges, amb tothom qui viu sota el mateix sostre?. Per tant, podem dir que aquest idea neix de temps molt més antics, com veiem. Aleshores el conjunt dels focs, i per tant, de la gent que s'aplega en un país o territori. Cal tenir en compte que també existeix la paraula "tir" o "ti" per casa, més lligat al llinatge, on el seu significat és una mica diferent de "tan". Així tenim la Turdetània, la Lusitània, Artàbria, Cantàbria, i a l'altra banda la Bastetània, la Cossetània, l'Edetània, etc... 

Estrabó continua descrivint-nos els pobles septentrionals, des dels Àrtabres, de Galaecia, passant pels Asturs i els Càntabres, cap als extrems dels Pirineus. Els seus costums són semblants entre ells, com a pobles celtes que viuen en aquestos climes més freds que els actuals.  Les descripcions etnogràfiques són molt interessants. Cal llegir amb atenció les observacions que ens fa, fins als límits de la Bascònia.