IBÈRIA ESTRÀBICA - V

En aquest article parlarem de la costa del Mediterrani. Estrabó ens torna a donar les mides des de la Bastetània fins als Pirineus.  Ens explica que les distàncies potser van més enllà, segons alguns navegants. El punt de referència torna a ser Calpe, és a dir, les Columnes d'Hèrcules o Gibraltar. A l'oest de Calpe trobarem els Turdetans, però des de Gibraltar cap a l'est està poblat pels els Bastetans. Al nord s'estén la serralada Bètica que els separa dels Oretans. La franja costanera dels bastetans destaca per la ciutat de Màlaca, Màlaga, fins que arriba a Cartago Nova, Cartagena. Aquest és la pròspera ciutat d'aquest cantó de la Mediterrània, un gran pol d'atracció tant de l'interior com de l'exterior.  

El següent tros va des de Cartago Nova, Cartagena, fins al riu Iber, l'Ebre. Aquest territori està poblat pels Edetans. El nom significa els de més avall. "Ede" és "edan" en bretó que vol dir per sota. En destaca el riu Sucro, el Xúquer, i la seva població del mateix nom a la desembocadura, Cullera. Una proposta etimològica seria el ganxo del sud, on "su" fa sud, i "krog" fa forma de ganxo, com la forma de la conca del riu que volta. També ens esmentarà la ciutat de Dènia, la discutida Hemeroscopèon, la Torre de Guaita, en un paisatge dominat pel Montgó. Trobo a faltar l'esment de la ciutat d'Alacant, sent un punt important de la costa. El nom antic de Leukanté, on "kanté" voldria dir el cantó, o faixa, amb un cim que seria "Leu", en bretó "lein". 

Del Xúquer cap amunt trobaríem Sagunt, i més aprop "Querronès", Peníscola, "Oleàstron", diria que el Puig de la Nau iber a Benicarló, i "Cartàlia", que posaria al Puig de la Misericòrdia a Vinaròs. Aquestes poblacions estan abans de l'Iber, el nostre Ebre, on es troba la ciutat de Dertosa, Tortosa.  No esmenta tampoc ni Alcanar, "Tyrika", ni Tivissa, "Kum". Després de l'Ebre puja fins als Pirineus, tot i que la descripció que en fa és pobre, indeterminada com veurem. Diria que hi manquen algunes dades, sobretot pel que fa als indigetes i als ilergetes. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - IV

Estrabó ens porta ara cap a la costa nord, des del Cap Neri fins als Pirineus Atlàntics. El Cap Neri, que seria Finisterra, com el punt més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense, "Ne-", riba de "-ri". I al país dels àrtabres. Tant els Lusitans com els àrtabres els inclou en el món celta. 

Continuarem estirant el fil etimològic. Recordem que l'autor ens diu en la seva descripció d'Ibèria que el sud era temperat, i el nord peninsular era molt més fred. Per això, els noms que trobem esmenten aquesta climatologia més adversa que l'actual. Aquí trobarem el sufix "-re", que vol dir fred, gelat, àr-tab-res, i "-tan-" que muta en "tab". El seu gran golf ens porta fins al Far de la Torre d'Hèrcules, al costat de A Corunha. Un nom per a una illa, que té una forma de banya, i d'aquí ens sortiria "Kor-" com fa "Ker-now" en forma de corn, a Cornualla. També l'etimologia ens porta al nom rebut per als Càntabres, on "can" vol dir faixa o llenca. Aquí també trobem "tan" i "re", on la n canvia a b. 

Però què vol dir "tan", una síl.laba que apareix a molts noms dels pobles ibers? . En llengua celta vol dir foc. En aquest cas, el camp semàntic del foc s'estén als pobles perquè està lligat a la família, a la llar de foc, a la casa on hi viuen. Us enrecordeu que a l'Edat Mitjana era habitual a Catalunya comptar les poblacions per focs, o fogatges, amb tothom qui viu sota el mateix sostre?. Per tant, podem dir que aquest idea neix de temps molt més antics, com veiem. Aleshores el conjunt dels focs, i per tant, de la gent que s'aplega en un país o territori. Cal tenir en compte que també existeix la paraula "tir" o "ti" per casa, més lligat al llinatge, on el seu significat és una mica diferent de "tan". Així tenim la Turdetània, la Lusitània, Artàbria, Cantàbria, i a l'altra banda la Bastetània, la Cossetània, l'Edetània, etc... 

Estrabó continua descrivint-nos els pobles septentrionals, des de Galaecia cap als Asturs i els Càntabres, fins als Pirineus. Els seus costums són semblants entre ells, com a pobles celtes que viuen en aquestos climes més freds que els actuals.  Les descripcions etnogràfiques són molt interessants. Cal llegir amb atenció les observacions que en fa fins arribar als límits de la Bascònia. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - III

En aquest article sobre la Ibèria d'Estrabó parlarem del costat peninsular que va des del cap de Sant Vicenç, a Sagres, fins al nord, al cap Neri, a Finisterra.  L'historiador grec ens explica aquesta zona banyada per l'Oceà Atlàntic, quan hom passa el cap Barbari, l'actual Espichel, s'entra en el gran estuari del riu Tagus, el Tejo actual. A "Barbari" ens trobem amb el significat de "bar" que vol dir gran, "ba" de "bae" que és badia, i "ri" de riba. 

Navegant riu amunt ens destaca la ciutat de Moro, a Santarém. Juntament amb la ciutat principal d'Olissipo, Lisboa, formen els nuclis habitats més importants del país dels Lusitans. En un article anterior ja vaig parlar d'aquest territori i de l'etimologia celta que explica llur nom.  O-li-si-po, com la ciutat de l'estuari, "li", tranquil, "si". Així com Lu-si-tània significa una cosa semblant. Recordem que la Lusitània s'estenia entre les conques del riu Tejo i el Douro, i una mica més enllà, fins a les muntanyes. Si fem memòria de la gent antiga "oestriminnis", veurem que en el nom trobem -estri- que derivaria "d'ester", que vol dir riu, i -minnis que derivaria de "minnyd" que vol dir serra en gal.lès. Estrabó ens fa esment que els romans van portar gent lusitana al sud de la frontera del Tejo, sud enllà, fora del seu territori habitual. 

Pugem per la costa fins al Duri, el riu Douro, el nom del qual provindria de "du-dun" que vol dir fosc, i de "-ri" que vol dir riba. En els textos catalans el nom recollit és el de Duri!. L'autor no s'oblida pas d'anomenar els altres pobles celtes de l'interior peninsular per on passen el Tajo i el Duero. Seguint la costa, arribem fins al riu Munda, el Mondego que passa per Coïmbra. Més amunt esmenta el riu Letes, que anomenen Limia o Belió, l'actual Límia que desemboca a Viana do Castelo. I d'aquí al riu Minho, que anomenen també Mínion o Benis. Amb Mínion ens trobem amb "min", de mina o de serra en bretó, i amb "-ion" el plural. Amb Benis ens trobem amb "ben" que vol dir talla, riba escarpada, tal com sabem i explica Estrabó. El sufix "-is" fa referència a la forma, com l'"-ís" català. 

Costejant cap al nord, arribaríem al Cap Neri, que seria Finisterra, el més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense, Ne-, riba de -ri. Fins aquest cap en diu Lusitània, i més al nord ens parla dels àrtabres. Ambdós pobles els inclou en el món celta. En el següent article ens centrarem en aquest darrer poble, entendre el seu nom, i com ens el descriu el nostre Estrabó. 

IBÈRIA ESTRÀBICA- II

En aquesta segona part anirem resseguint la descripció general d'Estrabó, i els diferents països i pobles que descriu. Des de la seva perspectiva distribueix en quatre costats la península: primer el Mediterrani des dels Pirineus fins a les Columnes, és a dir, les Torres d'Hèrcules, en el segons tros fins al Cap Sagrat, l'actual Sant Vicenç a Sagres, el tercer des d'allà fins a l'altre cap de Neri, que seria Finisterra, el cap dels àrtabres, i la quarta part, des d'aquí fins als Pirineus Atlàntics. 

De fet, Estrabó comença pel tros que és més ric i fèrtil, la Turdetània. Des del cap de Sant Vicenç cap avall, als quals també anomena cèltics... El nom és celta, "tur" de torre,  i els "túrduls", amb Augusta Emèrita, són els turdetans de més amunt, com assenyala el sufix -ul, en bretó tenim "uhel". Serien els extremenys. Dins de la Turdetània destaca els rius Guadiana, "Anas", i Guadalquivir, el "Betis". Fins a "Calpe" l'actual Gibraltar. El nom derivaria de "Cal" per calcari, "kalch", i -"pe" per "penn" que vol dir turó en llengua celta. Ja ens explica que es deia Heraclea, i era un port iber. 

Destaquen les illes de "Gadira", Cadis, i el seu paper tant important per a la navegació i el comerç. Altres ciutats destacades eren les de "Còrduba", Còrdova, o "Hispàlis" i "Betis" a Sevilla. Tot està ben explicat i detallat per Estrabó davant de les seves riqueses de tota mena: agrícola, piscícola, minera, comerç per la navegació marítima i fluvial. Sobretot adreçada cap a Itàlia i Roma. Destaca el paper de les marees atlàntiques pels seus efectes en els estuaris i les desembocadures dels rius. 

Què més pot dir Estrabó? Recordar els viatges d'Hèracles, o el poeta Homer, la Ilíada i la Odissea, que van portar els seus protagonistes per aquestos verals de la Turdetània. També el paper dominant dels fenicis en aquest país, i per extensió, dels cartaginesos, en les zones més riques i fèrtils d'Ibèria i Líbia, fins a la conquesta romana. De fet, un cop conquerida Ibèria, els romans van assimilar els seus pobles de manera ràpida.