ARBRES I BÈSTIES EN SAGRAT

Llegint el llibre de Joan de Déu Domènech titulat "Bèsties en sagrat" apareix la paraula "arrimar". L'autor afirma que és una paraula plenament catalana, tot i que avui dia tinguem dubtes sobre la seva procedència castellana. Si fem la consulta al Diccionari de l'Alcover-Moll la trobem força ben explicada. Aleshores ens adonem que l'esmentada paraula ens la fan passar per barbarisme, substituïble per arrambar, o acostar. Aquest mot forma part del cos natural de la llengua. I el dubte ens fa trompicar i donar voltes quan no cal, fent-nos insegurs en el parlar com si fóssim uns vells que necessiten el bastó per assegurar les passes lingüístiques. 

Això ens passa perquè les interferències del castellà són tant grans que ja no sabem si la llengua catalana pot fluir amb naturalitat o no. Fins i tot, ens han inculcat la mentalitat de que parlem un dialecte del castellà, quan precisament el castellà neix com un dialecte del català, sobretot de la variant occidental. Ho podem veure amb detall en el conegut refrany "A quien buen árbol se arrima, buena sombra lo cobija". Si fem la consulta al llibre de l'Anna Pares Puntas "Tots els Refranys Catalans" editat per Edicions 62, o ho mirem pel bloc d'internet del Refranyer Català-Castellà del Víctor Pàmies, a la paraula "ombra" apareixen dos o tres en català equivalents al de castellà.

Podem veure que el castellà és una traducció de l'original català. Així doncs, direm sense cap por d'errar el camí "Qui a bon arbre s'arrima, bona ombra l'abriga". Poden haver variacions en aquesta dita, però són plenament correctes i naturals. Recordem a tothom que el concepte de barbarisme hom l'aplica per excés o per defecte. 

Si qualsevol filòleg purista s'empipa, m'acolliré a sagrat. Com explica molt bé el Joan de Déu Domènech al seu llibre, a més de bèsties, també les persones podien acollir-se a la protecció de l'església. Només arrimar-se a la porta, fins i tot, agafant-se al picaporta, era suficient perquè " Valga'm lo sagrat" funcionés. La sagrera al voltant ja era efectiva. En el nostre cas, em posaré a recer de Mossèn Antoni Alcover. Cal aprendre la llengua, però també ens cal dominar el nostre dret. En aquest cas el dret d'asil, o els conceptes d'immunitat i d'impunitat. De tot això ens és un bon exemple el cas del Julian Assange.

ETIMOLOGIES CELTES, GAL.LES O IBERES: BARKENO I BAETULO

Etimologies dels topònims "Barkeno" i "Baetulo" als territoris coneguts per Catalunya segles després. A l'arribada dels romans es van trobar les poblacions i la gent que hi vivia en aquestos territoris. Eren celtes, o gals, o ibers, tots coneguts o batejats amb noms diferents, però que signifiquen tots lo mateix. Com ja n'hem parlat en un altre article, ibers, eren els pobles celtes de l'oest del Mediterrani, des del punt de vista grec o romà. Per tant, podem esbrinar el significat dels noms dels pobles celtes i la seva distribució territorial gràcies a la transcripció de l'alfabet ibèric, i de les fonts dels textos clàssics, que recollien el seu nom. 

Malgrat la distància de segles fins arribar als nostres dies, podem trobar llur significat d'acord amb el coneixement de les llengües celtes que ens han pervingut fins al segle XXI. Especialment pel que fa al grup de llengües que agrupen el Gal.lès nord, el Gal.lès sud, que és Cornualla, i la Bretanya. La recerca de les paraules i la comparativa de llengües ens fa veure que existeixen comparticions, encara que sigui a nivell fonètic. A més, també existeixen manlleus amb el grup germànic, que han estat mantinguts entre les llengües romàniques. Abans i després de l'arribada dels romans i dels llatins. Per veure aquestes interrelacions socials, i per tant, a nivell lingüístic, es pot donar un cop d'ull a Juli Cèsar i la seva Guerra de les Gàl.lies. 

En un article anterior vam parlar dels significat de la distribució territorial i del significat celta dels noms dels pobles a l'actual Catalunya. Ara voldria esmentar alguns topònims de lloc, és a dir, de poblacions destacades de les quals sabem el nom, a les quals es pot atorgar un significat que va lligat al paisatge i a la cosmovisió celta o gal.la. Podem parlar de "Barkeno", l'actual Barcelona. Sabem per les troballes arqueològiques que la població es trobava a la zona de Montjuïc, la muntanya que dominava el Delta del Llobregat i el Pla de Barcelona. No era encara la petita illa on neixeria la Barcino romana. Aleshores gairebé una illa. Què podem dir de Barkeno? S'han buscat etimologies gregues, semblances amb una població del Nord d'Àfrica, etc... Cal que tornem al terreny. Montjuïc és una muntanya destacada que s'endinsa dintre del mar, és a dir, un cap. La paraula Bar-ke-no ens diu que "bar" és un cim, una punta, amb la paraula "bar" celta. No han fet servir "penn". Però sí que tenim "ke-" que seria poble, o "ker". I també "-no", que ens acosta molt al significat de "kernow", és a dir, de la cantonada o banya que dibuixa la península. "Bar-kernow". És el cap de la banya, com dir que és el cap de la Cornualla.

A l'època romana, la població més important de la zona era "Baetulo". El municipi era el més gran en població i extensió per una raó molt senzilla, per l'aigua del Besós. Què voldria dir el nom de Baetulo? O "Baitolo". Doncs per una banda tenim "bae" que vol dir badia en bretó, "-tu" que vol dir costat, vora, "-to", i "-lo" que si fa com "loch" vol dir barraca, o cabana, és a dir, poblament al costat de la badia que aleshores formava la desembocadura del riu a la vora de la mar. Com podeu veure, es manté la regla bàsica de la toponímia, que és la connexió entre el nom donat per la gent. La qual viu en un context geogràfic que marca un significat concret.

ILERS, IBERS, IWERS EVERYONE ON THE WEST

Looking at internet, I have found a map of Wales, Cymru, where it was showing the name of Môr IwerDdon. That’s the profound sea at the west of the country. In English is translated as Irish Sea. As far as I understand it’s a toponym about “Iwer” related to the west. Then I was shocked with the phonetic similarity with “iler”, and especially with “iber”. If our name “iler” distinguishes the “ilergetes” people from the “indigetes”, how is it wonder that “iwer” is so similar to the names of the people who have been living at the Mediterranean coast of the Peninsula? In my view Indigetes, with indi- root, are placed at East. It is believed that they are in the East, by far the most important thing it just depends on the point of view of the observer. For Greeks and Romans, the Iberian Peninsula is completely set on the West of their world or belly center.

When we are talking about “Ibers”, it’s said that the name of this people comes from the name of the river Ebre. This name it’s written with an initial h, “hiberus”, in Latin. Nevertheless, you could see the phonetic linking with “iler”, and also with “iwer”, like in Welsh language it’s related to the West.

The real question is about which West we are talking of? Firstly, if it is West of the Mediterranean Sea, we would refer to all of Occidental Europe. What’s more, nearer to the meaning of the Ebre river, I suggest that the river goes upwards to the West, with a little leaning towards North. The key issue here is if the Ebre is leading us to the West, so it is taking its name from this cardinal point.

So to sum up, this evidence let’s understand that the Iber population are also Celtic or Gaelic people, extended at the Mediterranean West, or if you wish, at the Peninsular East. The vast majority of the scholars want to distinguish them from the Celtic population of the inner areas, because they were less prosperous and developed than the people of the Mediterranean coast.

So let me get straight, the geography of the country gives the real name for a place. So meaning is linked to the landscape, overthrowing the different interpretations. People belong to their land. There are no big holes between the Iberian Peninsula and the rest of West Europe. All of these lands were inhabited by Celtic or Gaul people. So there is a common background, which can push into language evolution later on. The Celtic language had become part of the Romance languages in West Europe.

ILERS, IBERS, IWERS TOTS A L'OEST

 

Mirant per internet vaig trobar-me amb un mapa de Gal.les, on apareixia el nom del Môr Iwer Donn, que és el mar profund a l'oest del país. En anglès el tradueixen per l'Irish Sea, el mar d'Irlanda. D'aquest topònim podem deduir que "Iwer" es refereix a l'oest. I la semblança fonètica amb les denominacions d'"iler-", i sobretot, amb la d'"iber" em va sobtar. Si el nostre "iler" separa els pobles ilergetes dels indigetes, com és que s'assembla "iwer" amb el nom dels pobles de la costa mediterrània de la península? Així els indigetes, amb l'arrel indi-, es situen cap a l'est. Podem pensar que estan a l'est de la península, però això només depèn del punt de vista de l'observador. Des del punt de vista del Mediterrani, tant pel que fa als grecs com als romans, la península es troba situada completament a l'oest del seu centre del món.

Quan es parla dels "ibers", es diu que el nom d'aquestos pobles prové del nom del riu, és a dir, el riu Ebre, al qual, per marcar l'accent escriuen amb una h inicial, "hiberus", en llatí. Tanmateix, com podeu veure per la semblança en la pronúncia fonètica, tant "iler", com "iwer" en gal.lès encara més, es refereix tot a l'oest. 

Pensem de quin oest parlem. Una opció seria l'oest del Mediterrani, i aleshores ens hauríem de referir a tota l'Europa Occidental?. La segona opció, més acostada a la significació del riu Ebre, seria la de tenir en compte que el riu segueix un curs ascendent cap a l'oest, amb una inclinació envers el nord. Un riu que ens porta cap a l'oest, i d'aquest punt cardinal agafaria el nom. 

Així podem entendre que els pobles ibers també són pobles celtes o gals, estesos a l'oest del Mediterrani, si voleu a l'est de la península. La denominació ha volgut diferenciar-los dels pobles celtes de l'interior, els quals presentaven un nivell de prosperitat i desenvolupament més baix que els de la costa mediterrània. 

Malgrat les diferents interpretacions dels noms geogràfics, s'imposa la realitat física per atorgar a la toponímia un significat lligat al paisatge. Un paisatge, enmig del qual, es desenvolupa la vida dels homes i dels pobles als quals pertanyen. No hi ha gaires llacunes o forats poblacionals, ni grans buits, entre la península ibèrica ni Pirineus enllà. Existeix un continu de pobles estesos per tot Europa Occidental. Tot és celta o gal.... I per això, existeix una base comuna per a una evolució lingüística que portarà a les llengües que esdevindran romàniques.