divendres, 12 d’agost de 2022

Vall de Boí i Comtat d'Erill

Aquest estiu vam passar una setmana intensa a l'Alta Ribagorça. Un dia agraït a Pont de Suert, per agafar l'autobús de línia, i després el Bus del Parc que ens va portar fins a Barruera. Aquest poble va ser el punt de partida per a les visites i passejades per la Vall de Boí. A més de veure el romànic que teníem al nostre abast, vam gaudir del Camí de l'Aigua. Aquesta ruta va seguint el curs de la Noguera de Tor, que desemboca a la Ribagorçana, i aprofita els camins antics que connectaven els pobles i llocs entre ells. Malgrat la calor i els desnivells, està prou ben marcada. Els arbres de ribera i avellaners ens fan de para-sols força estona, quin goig poder gaudir d'aquestos camins! Tot un tresor rebut en herència dels nostres avantpassats. 

Aquesta vall aplega altes muntanyes i prats, amb collades que les connecten amb les valls del costat. Per això, si a l'est tenim el Pallars, a l'oest trobarem la Ribagorça. Des de feia segles, la seva gent vivia sobretot de la ramaderia. El món medieval va organitzar les parròquies i els seus pobles. Entre el comtat de llevant i el de ponent, va anar creixent la baronia d'Erill.  I a cada església s'aplegava la gent, sota l'esguard dels senyors feudals. Fossin el bisbe de Pallars o la Ribagorça, o el senyor d'Erill. Aleshores a partir del segle X s'anaren posant els noms de cada lloc. La vall té forma d'arc, es va doblegant seguint la Noguera, tal com diu el nom de "Boí" que derivaria del germànic "bogen" o "bug", que fa "bôgus" en gòtic, com un colze o articulació.

A Barruera trobem que el poble antic davallava de la solana, seguint el barranc. Pocs arbres n'hi han, "baar" en germànic vol dir nu, despullat, amb formes com "barer" o "barwer". Davant mateix el poble de Durro, que s'enfila per connectar amb la Vall Fosca. "Durch" vol dir a través, per enmig, i "Olt" antic o alt. Riu avall trobàvem el poble de Llesp, vindria del germànic "Letzt" que vol dir l'ultim, en aquest cas de la nostra vall, un topònim que també veiem en altres llocs com Les, Lles o Llessui, ben a la vora, a l'Aran o al Pallars, amb el mateix significat.

Estaré content si l'encerto més que l'erro, per poder donar el significat d'Erill, el qual derivaria de "Ehre" que vol dir noble, i faria "Ehre-lich" per esdevenir un ennoblit Erill. Sigui Erill la Vall o Erill Castell, tots són de la potestat. Què més podem dir, encara de Saraís, una esgarrapada, "scharren"? O Cardet, de "karg" que vol dir cercle, com Cardona o Cardó? País de muntanya, amb bona aigua, que espera amb neguit també la pluja. Feia dècades que no es veia una sequera tan gran. "Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu" preguem dins del temple, contemplem la llum dels nostres artistes, que agafant l'art del món romà el van transformar en una visió original i corprenedora. I preguem fora, enmig d'aquest cims que ens obliguen a alçar el cap per contemplar els núvols, i el cel de dia i de nit.


dijous, 4 d’agost de 2022

REFUGIS CULTURALS ESTIUENCS

Aquest estiu del 2022 es recordarà per la sequera i les perllongades jornades de calor, dia i nit, que han convertit Catalunya en un país semblant al Brasil. El lema de "mais samba e menos trabalhar" s'ha encomanat sobretot a la classe política. Pel que fa a la gent, va tirant com pot. Com sempre s'ha fet a l'estiu, qui marxa bé, i qui no també. Caldria anar més enllà dels festivals de música, i de les festes majors, per recordar que hem de ballar molt més. Ara molta cosa es fa enllaunada, i la gent jove ha perdut el gust per les propostes més personals. Ja poden anar donant beques culturals, que més aviat serveix de "sopa boba".

 

Per als que cerquem camins nous, que no ens facin tornar a la nostàlgia juvenil, caldria aventurar-se per llocs i moments fora dels circuits establerts. Al mateix Empordà podem trobar propostes originals, com actuacions als patis d'alguns hotels, com el Plaja de Palafrugell. Vam poder gaudir de l'actuació de la Tona Gafarot a una hora propícia per al còctel abans de sopar, a les 8 del vespre. Altres dies han programat més cantants, amb prou diversitat d'estils. Si les cantades d'havaneres a Calella estan bé, o el Festival de Cap Roig, encara és millor trobar altres opcions culturals. Mentre al cine projectaven films actuals, a la planta superior podíem gaudir de l'exposició titulada "A la Panxa del Bou!" del begurenc Pedro Osuna, amb unes il.lustracions de contes fantàstiques. El cartell de la Festa Major d'enguany era seva, i Santa Margarida acompanyava complaent el Drac del programa. 

I si de calor en feia a tot arreu, encara podíem aprofitar el dia per visitar les fundacions que es troben al mateix poble. No tenim excuses amb el Tiquet conjunt per 10€. Espais per contemplar i pensar, embolcallats per la fresca de l'aire condicionat. Podíem esmentar la Fundació Pla, que a més de fer recordança de l'escriptor, tenia una bona exposició recordant els contactes amb el Joan Fuster. Dos intel.lectuals, en plena competència, a veure qui escrivia més, i sobretot, qui fumava i bevia més. Dos homenots, per ells mateixos, que han encès moltes llums enmig de la nostra cultura escanyada. Quin goig poder veure una persona llegint en Josep Pla aquest estiu sota l'ombra d'un arbre a la Vall de Boí! 

Altres fars culturals, potser no tant alts, no són fets per donar llum, sinó per tenir aigua a pressió. Com la torre de l'aigua que es pot visitar a davant del Museu del Suro. Aquesta torre és l'equivalent Eiffel per Palafrugell, dalt de tot, ben agafats a la barana quan bufa la tramuntana, podrem contemplar  l'Empordanet i els Pirineus en dia clar. Els plafons són ben explicatius, i si aneu al Museu del Suro, amb noves sales renovades, encara ho entendreu millor. A la part inferior també es poden veure obres d'art amb deler. Sense caminar gaire, a davant mateix trobareu Can Mario, una de les seus de la Fundació Vila Casas. Allà podeu caminar amunt i avall observant l'exposició temporal del Subirachs. A la resta d'espai trobareu un conjunt d'art modern impressionant, una col.lecció ben triada i escollida de diferents artistes del segle XX i XXI. Noms de renom, i obres ben representatives de cadascun, de menes i formats variats: sigui un Plensa, un Tàpies, un Subirachs, i molts d'altres d'origen estranger. 

A més de despertar l'esperit, ens permeten completar la nostra educació. Des de petits no hem de perdre aquesta dimensió de la nostra vida, ni tant sols quan ens fem més grans. Cal esmentar la presència de la Fundació Pallach també a Palafrugell. L'aniversari el 2020 del pedagog i polític Josep Pallach va passar desapercebuda enmig del maremagnum plaguèmic. Per sort, allà estan per projectar més llum enmig dels mars foscos i les tempestes del món contemporani. Els fars hi són per guiar-nos a bon port, i a la platja assolellada, on ens espera l'estimada.

dilluns, 1 d’agost de 2022

RIBAGORCES

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l'Alta Ribagorça. Mentre l'autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d'una comunitat autònoma a l'altra,  d'Aragó a Catalunya, d'una província a l'altra. De fet, Catalunya s'estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s'estenen en aquest braç del Montsec d'Es Tall, amb article salat. Com explica l'entrada d'En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d'Escales. 

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l'Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l'aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d'una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s'hi atura gaire camí de la Vall d'Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d'autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d'una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d'Alemanya que s'estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l'Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l'Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l'Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l'augment de la circulació en els mesos d'estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l'autobús sota la calor del sol. 

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l'Aran. Allò de l'Aneto, posat pel nom d'aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com "les Maleïtes". En plural i femení, i com el significat s'havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d'aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l'esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d'aplicar l'etimologia gòtica, podem trobar la paraula "Mal", que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula "Leite", que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem "hleida". Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d'aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!

dilluns, 18 de juliol de 2022

DELS GOTHS FINS ALS GOTS

 El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s'ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l'anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l'alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc... són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu "logos" i el seu "arqué". Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l'aïllament és l'arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l'occidental com l'oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s'escrivia aquesta consonant en una paraula si no s'hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l'accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d'una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d'entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L'exemple de les paraules angleses "shit" i "sheet" és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d'elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l'accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d'Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l'evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.