EL POU RURAL - I

Aquestes setmanes he pogut llegir successivament el llibre de "El Pou de la Paraula" del Jaume Casals i "Ruralisme" de la Vanesa Freixa. Sigui casualitat o no, crec que entre ells s'estableixen relacions inesperades, però alhora inspiradores d'elements positius per encarar el nostre dia a dia, i saber afrontar el futur. 

El primer llibre, editat per Edicions 62 l'any 1996, porta per subtítol "Una història de la saviesa grega". Tota una declaració d'intencions del Jaume Casals, el qual vol anar més enllà de la temàtica filosòfica per acostar-se als personatges i els filòsofs més representatius de cada període històric. És un llibre que demana un esforç considerable de lectura, i que obliga a repensar cada concepte per poder assimilar-lo. Breu, en format de quadríptic, on s'exposen els fonaments i els pilars centrals al voltant del qual es desenvoluparà la filosofia grega, i com aquestos han estat contemplats pels autors moderns. Tot i reconeixent aquesta distància dels segles, que permet al temps oferir una perspectiva diversa. Recordem que la perfecció de l'Acròpolis s'aconsegueix amb la irregularitat de les seves mides, que ens ofereixen una visió harmònica del Partenó.  

De la mateixa manera, l'autor del llibre ens ofereix una metàfora molt expressiva que sembla posada entremig del text sense venir al cas. Però realment es tracta d'una metàfora al voltant de la qual l'autor estableix un punt de fuga. Qui, poc o molt, recorda la metàfora de Plató de la cova com a metàfora de la realitat ?. En Jaume Casals, corprès pel poema de David Sanahuja, que contempla un pou, qui mitjançant aquestos curts versos, condensa la poesia continguda en la saviesa grega. La qual, esgotades les paraules amb que va ser mostrada, va retornar al silenci d'on havia sortit.

SANT JORDI DE SEGONA MÀ

Aquest Sant Jordi 2023 ha estat una diada especial, molt primaveral en el sentit d'alegria popular, fent-se notar les punxes que acompanyen les roses d'enguany. Hem gaudit d'un bon dia, començant una mica ennuvolat que s'ha anat esclarint, fins que al capvespre feia de bon passejar. Així ens podíem trobar al centre cara a cara amb la gent i veure com estava tothom, i què en pensava.

Era evident que el triomfalisme dels mitjans de propaganda de cara a la galeria té una bafarada electoral que tomba d'esquena. Hi havia més parades de partits polítics que d'entitats o llibreries. Sobretot es feia palès a la nostra ciutat de Sant Boi de Llobregat. O que els globus que passejava la mainada feien més efecte que els llibres infantils que els poguessin haver comprat els pares. Perquè no cal que ens enganyem, ni que ens enganyin, el llibre imprès ha perdut categoria com a bé de consum bàsic. I ha passat al darrera en les preferències de la gent. La informàtica, i sobretot, els mòbils són els objectes més cobejats. Malgrat tot podem observar un creixement del còmic que aporta també un valor gràfic i literari creuat, que cal valorar positivament. 

 

Certament, el llibre, i la literatura, s'escampa entre els ciutadans com a mitjà d'entreteniment, cosa lloable i que sempre ha tingut el seu mercat. I més ara que davant de la programació de la televisió, un llibre sempre fa més bona companyia, si no és que tens a mà una subscripció als canals de sèries i films. 

 

Enguany trobàvem les parades de llibres de l'Abacus, i de la Llibreria Barbus. La llibreria Isart va obrir al seu local, i encara podrem anar-hi abans que la tanquin definitivament a finals de maig. Sant Boi, una ciutat de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb un índex de llibreries per habitant que fa caure de cul. La resta de les dades, les hauríem de preguntar a les empreses de distribució per internet. 

 

Una altra dada destacada és la quantitat d'estands d'entitats, que plenes de voluntat i voluntariat, ofereixen informació i les seves publicacions. A més de la venda de roses, moltes apleguen capses plenes de llibres de segona mà que es paguen a preus mòdics, i que ja no volen ni al mercat de Sant Antoni de Barcelona. Entre ells destriem algun grans enmig de la palla. 

 

Emmascarats per l'animació popular i dels coneguts, amics i saludats, es passejaven els nostres dracs polítics a la recerca de les fotos, abraçades i petons per lluir de cara a les eleccions municipals del mes de maig proper. Com tot està tant enredat, els dracs es volen menjar totes les princeses a l'abast. És a dir, els prometran fidelitat i matrimoni si cal, fins que les votacions s'hagin acabat.

 

I els pobres cavallers han girat cua, mentre que algun valent s'ha fet el boig, i ha tingut la gosadia de no acceptar els petons de l'alcaldessa. Potser ja l'ha posat a la curta llista dels ciutadans desafectes, i haurà perdut l'esperança de tornar a sortir al Riure Sant Boi. Sort que com tot, les coses importants passen en uns quants reservats. Gaudim dels nostres folls, que estan més bé que els nostres cors.

ELS LÍMITS DE LA CANDELA I EL GRAN ARAGÓ

Aquest 2 de febrer s'ha celebrat la festivitat de la Candelera. I com cada any, la llum travessa i fa el ple de la rosassa de la catedral de Ciutat de Mallorca per il.luminar l'interior. Aquest fenomen es produeix aquest dia, així com per Sant Martí. Alguns diuen que quan van fer l'edifici no van tenir en compte els dos esdeveniments. Realment aquestes persones són una mostra de la poca confiança en els coneixements i la saviesa dels avantpassats. Si fins i tot els romans, quan van aixecar el mausoleu d'Adrià, van calcular el dia d'abril en què entrava el sol per la cúpula per poder fer llum sobre la porta d'entrada de l'emperador.

Oi més, quan la Diada de la Candelera representaria un homenatge a Jaume I el Conqueridor, que ho va ser del Regne de Mallorca. Precisament el dia del seu aniversari o natalici. Al voltant de la seva biografia s'esmenta la tria del seu nom, Jacme, comptant la durada de les espelmes. Tantes candeles com dotze són els apòstols, i la que portava el seu nom va ser la més llarga de totes. 

Jaume I va passar-les de tots colors, i se'n va sortir prou bé. Després de la desfeta de son pare, Pere I, al nord, va emprendre les conquestes cap al sud i cap a l'est del Principat de Catalunya i del Regne d'Aragó. Cada territori conquerit el va anar organitzant i estructurant, tant jurídicament, com repoblant-lo amb gent d'aquestes nacions principalment. Si al Regne de Mallorques predominava gent de la Catalunya Oriental, al Regne de València predominava gent de la Catalunya Occidental i d'Aragó. Perquè no hi hagués disputes entre els veïns, va redactar el document l'any 1243 dels límits entre el Principat i el Regne d'Aragó. En ell estableix clarament que el conjunt de Catalunya, on s'incloïen els diferents comtes, amb els seus territoris, abastaria des de Salses fins al riu Cinca. Aquestos termes han estat prou reivindicats per la banda dels catalans, i mal reconeguts pels aragonesos. 

La meva sorpresa ha estat veure quins eren els límits que Jaume I donava al Regne d'Aragó. Per una banda el riu Cinca, i per l'altre extrem es parla de "Farizam", així escrit en llatí. Aleshores la traducció parla d'Ariza, i quan anem a cercar aquesta població, la trobem a l'extrem de la província de Saragossa, assenyalant el terme estricte de l'actual Aragó. A la història del poble es diu que abans es deia Fariza. Però si fem la consulta, sorprenentment, ens apareix una altra Fariza. Aquesta Fariza, així tal com s'escriu, és una població que es troba a l'actual província de Zamora, tocant a Miranda de Douro, és a dir, a la frontera de l'actual Portugal. De fet, davant de Fariza es trobava l'antiga província romana de la Gal.laecia. 

Què vull dir amb tot això? Que potser el límit real del Regne d'Aragó era la nostra Fariza, a tocar de la frontera de la Gal.laecia. És a dir, tal com sabem que la província romana d'Hispània arribava fins a la Gal.laecia, i que la capital era Tarraco, d'on deriva el nom d'Aragó, tot allò era del Regne d'Aragó. Quan Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella, no parlem d'un Aragó limitat a les tres províncies actuals. Estem parlant d'un Aragó que per l'oest arriba fins a Galiça. Aleshores Ramon Berenguer IV tenia la potestat sobre el Regne d'Aragó amb el nom d'Alfons II d'Aragó. El cas és que així com Jaume I va dividir els regnes entre els seus fills, també ens trobem que l'Aragó es va anar dividint en el Regne de Lleó, el de Castella, i el d'Aragó estricte. Això explicaria que en aquella època els grans llinatges catalans: els Urgell, els Calders, els Montcada, etc... apareguessin en aquestos regnes. Perquè tots pertanyien al Regne d'Aragó, el Gran Aragó que diríem avui. 

El Gran Aragó va ser tot un territori i una gent que es van anar organitzant a partir del governants catalans. No només era la conquesta un procés expansió cap al sud i cap a l'est, va ser també un procés expansiu cap a l'oest. Tal com ja ha estat posat en evidència per altres autors. Cal recordar que Jaume I pertanyia al llinatge comtal i també imperial, de Constantinoble per part de sa mare, Maria, filla de la princesa Eudòxia Comné. I per tant, actuava com a emperador. La llum de la seva candela es va allargar no només en el temps de vida, sinó també en els límits dels territoris a on va arribar la seva llum.

NO DEIXAR-HO AERMAR

Aquest Nadal vaig poder parlar amb una persona del Pallars. Una àvia que encara conserva algunes terres, ni moltes ni poques, i la casa de la família. Per l'edat ja no puja gaire, està vivint a Barcelona amb els fills, i es troba que ha de fer servir més aviat el telèfon per poder parlar amb el masover. No ho deixa de petja, però ja no pot fer tot lo que voldria. Per sort, n'és conscient i no s'ho pren gaire malament. Amb aquella saviesa, que dóna haver-ne passat moltes, es diu que almenys el masover li treballa la terra, i encara en dóna fruit. Malgrat que sigui un profit escàs per a la propietària, s'estima més que el tros estigui cuidat i vagi donant. Sap que el perill més gran és que la terra s'ermi, i tal com diu l'àvia pallaresa: "no es pot deixar aermar!". Perquè sap que aleshores ja no tindria cap valor. 

Això és lo que està passant aquestos dies amb el nostre país. La Catalunya, que és propietat dels catalans, es troba amb molts camps i horts en mans de molts masovers. Uns els cuiden millor que els altres, però la veritat és que no ho fan gaire bé. No només això, sinó que a més es tenen enveja entre els uns dels altres, i perden més temps discutint entre ells i tenint llurs raons, que no pas treballant perquè les terres donin bon fruit. Què me'n diu l'àvia? "Què he de fer, tancar els ulls, i que vagin fent, mentre no s'aermi tot!". 

També té un altre tros, del qual ha recuperat la propietat, però que al seu dia l'amo d'aleshores se'n va desentendre. I va passar que els veïns del costat se'l van partir per treure'n profit del seu costat. L'àvia es va posar en contacte amb ells per arribar a un tracte, a veure si almenys li donaven un sac de blat, o d'ametlles, però com saben que ella és gran i no pujarà, ni això l'hi donen. L'ama ha hagut de tornar a tancar els ulls. Aquestos veïns han faltat a la seva paraula, i a més han treballat per al seu profit, però el camp no s'ha ermat. 

L'àvia diu que això no és cap desencusa. Un verb que és un occitanisme com una casa, i que es posi el Coromines com vulgui, amb tots els respectes, que les ulleres basques tenen els vidres trencats. Malgrat tot, l'àvia és conscient que és la propietària, i potser més endavant els hereus tindran la força i les ganes de recuperar i posar les terres en millors condicions. I si cal, aleshores els masovers dolents es trobaran que ja no tindran cap camp ni tros ni hort per malbaratar.