divendres, 3 de febrer de 2023

ELS LÍMITS DE LA CANDELA I EL GRAN ARAGÓ

Aquest 2 de febrer s'ha celebrat la festivitat de la Candelera. I com cada any, la llum travessa i fa el ple de la rosassa de la catedral de Ciutat de Mallorca per il.luminar l'interior. Aquest fenomen es produeix aquest dia, així com per Sant Martí. Alguns diuen que quan van fer l'edifici no van tenir en compte els dos esdeveniments. Realment aquestes persones són una mostra de la poca confiança en els coneixements i la saviesa dels avantpassats. Si fins i tot els romans, quan van aixecar el mausoleu d'Adrià, van calcular el dia d'abril en què entrava el sol per la cúpula per poder fer llum sobre la porta d'entrada de l'emperador.

Oi més, quan la Diada de la Candelera representaria un homenatge a Jaume I el Conqueridor, que ho va ser del Regne de Mallorca. Precisament el dia del seu aniversari o natalici. Al voltant de la seva biografia s'esmenta la tria del seu nom, Jacme, comptant la durada de les espelmes. Tantes candeles com dotze són els apòstols, i la que portava el seu nom va ser la més llarga de totes. 

Jaume I va passar-les de tots colors, i se'n va sortir prou bé. Després de la desfeta de son pare, Pere I, al nord, va emprendre les conquestes cap al sud i cap a l'est del Principat de Catalunya i del Regne d'Aragó. Cada territori conquerit el va anar organitzant i estructurant, tant jurídicament, com repoblant-lo amb gent d'aquestes nacions principalment. Si al Regne de Mallorques predominava gent de la Catalunya Oriental, al Regne de València predominava gent de la Catalunya Occidental i d'Aragó. Perquè no hi hagués disputes entre els veïns, va redactar el document l'any 1243 dels límits entre el Principat i el Regne d'Aragó. En ell estableix clarament que el conjunt de Catalunya, on s'incloïen els diferents comtes, amb els seus territoris, abastaria des de Salses fins al riu Cinca. Aquestos termes han estat prou reivindicats per la banda dels catalans, i mal reconeguts pels aragonesos. 

La meva sorpresa ha estat veure quins eren els límits que Jaume I donava al Regne d'Aragó. Per una banda el riu Cinca, i per l'altre extrem es parla de "Farizam", així escrit en llatí. Aleshores la traducció parla d'Ariza, i quan anem a cercar aquesta població, la trobem a l'extrem de la província de Saragossa, assenyalant el terme estricte de l'actual Aragó. A la història del poble es diu que abans es deia Fariza. Però si fem la consulta, sorprenentment, ens apareix una altra Fariza. Aquesta Fariza, així tal com s'escriu, és una població que es troba a l'actual província de Zamora, tocant a Miranda de Douro, és a dir, a la frontera de l'actual Portugal. De fet, davant de Fariza es trobava l'antiga província romana de la Gal.laecia. 

Què vull dir amb tot això? Que potser el límit real del Regne d'Aragó era la nostra Fariza, a tocar de la frontera de la Gal.laecia. És a dir, tal com sabem que la província romana d'Hispània arribava fins a la Gal.laecia, i que la capital era Tarraco, d'on deriva el nom d'Aragó, tot allò era del Regne d'Aragó. Quan Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella, no parlem d'un Aragó limitat a les tres províncies actuals. Estem parlant d'un Aragó que per l'oest arriba fins a Galiça. Aleshores Ramon Berenguer IV tenia la potestat sobre el Regne d'Aragó amb el nom d'Alfons II d'Aragó. El cas és que així com Jaume I va dividir els regnes entre els seus fills, també ens trobem que l'Aragó es va anar dividint en el Regne de Lleó, el de Castella, i el d'Aragó estricte. Això explicaria que en aquella època els grans llinatges catalans: els Urgell, els Calders, els Montcada, etc... apareguessin en aquestos regnes. Perquè tots pertanyien al Regne d'Aragó, el Gran Aragó que diríem avui. 

El Gran Aragó va ser tot un territori i una gent que es van anar organitzant a partir del governants catalans. No només era la conquesta un procés expansió cap al sud i cap a l'est, va ser també un procés expansiu cap a l'oest. Tal com ja ha estat posat en evidència per altres autors. Cal recordar que Jaume I pertanyia al llinatge comtal i també imperial, de Constantinoble per part de sa mare, Maria, filla de la princesa Eudòxia Comné. I per tant, actuava com a emperador. La llum de la seva candela es va allargar no només en el temps de vida, sinó també en els límits dels territoris a on va arribar la seva llum.

dilluns, 23 de gener de 2023

NO DEIXAR-HO AERMAR

Aquest Nadal vaig poder parlar amb una persona del Pallars. Una àvia que encara conserva algunes terres, ni moltes ni poques, i la casa de la família. Per l'edat ja no puja gaire, està vivint a Barcelona amb els fills, i es troba que ha de fer servir més aviat el telèfon per poder parlar amb el masover. No ho deixa de petja, però ja no pot fer tot lo que voldria. Per sort, n'és conscient i no s'ho pren gaire malament. Amb aquella saviesa, que dóna haver-ne passat moltes, es diu que almenys el masover li treballa la terra, i encara en dóna fruit. Malgrat que sigui un profit escàs per a la propietària, s'estima més que el tros estigui cuidat i vagi donant. Sap que el perill més gran és que la terra s'ermi, i tal com diu l'àvia pallaresa: "no es pot deixar aermar!". Perquè sap que aleshores ja no tindria cap valor. 

Això és lo que està passant aquestos dies amb el nostre país. La Catalunya, que és propietat dels catalans, es troba amb molts camps i horts en mans de molts masovers. Uns els cuiden millor que els altres, però la veritat és que no ho fan gaire bé. No només això, sinó que a més es tenen enveja entre els uns dels altres, i perden més temps discutint entre ells i tenint llurs raons, que no pas treballant perquè les terres donin bon fruit. Què me'n diu l'àvia? "Què he de fer, tancar els ulls, i que vagin fent, mentre no s'aermi tot!". 

També té un altre tros, del qual ha recuperat la propietat, però que al seu dia l'amo d'aleshores se'n va desentendre. I va passar que els veïns del costat se'l van partir per treure'n profit del seu costat. L'àvia es va posar en contacte amb ells per arribar a un tracte, a veure si almenys li donaven un sac de blat, o d'ametlles, però com saben que ella és gran i no pujarà, ni això l'hi donen. L'ama ha hagut de tornar a tancar els ulls. Aquestos veïns han faltat a la seva paraula, i a més han treballat per al seu profit, però el camp no s'ha ermat. 

L'àvia diu que això no és cap desencusa. Un verb que és un occitanisme com una casa, i que es posi el Coromines com vulgui, amb tots els respectes, que les ulleres basques tenen els vidres trencats. Malgrat tot, l'àvia és conscient que és la propietària, i potser més endavant els hereus tindran la força i les ganes de recuperar i posar les terres en millors condicions. I si cal, aleshores els masovers dolents es trobaran que ja no tindran cap camp ni tros ni hort per malbaratar.

dimarts, 10 de gener de 2023

CAVALCADES DE REIS

El dia de la Cavalcada de Reis van néixer la padrina de la Marta i el Jordi. La padrina va marxar fa força anys. El Jordi ens va deixar l'any passat d'un mal dolent. En parlem de tant en tant, però sobretot els recordem. Ara que també sóc orfe de pare, ells s'afegeixen als que hem trobat a faltar aquestos Nadals. Unes absències que es fan paleses enmig del silenci, quiet i callat, que més que la fe, ens remet a l'esperança. Aquella voluntat de passar un any sencer esperant la tornada dels Reis Mags amb la confiança de rebre els regals que porten. De fet, són els presents que, enmig de les dificultats i maltempsades, podem trobar de bo en aquesta vida.

Tantes coses bones com el llibre de Josep M. Ballarin, "Paràbola dels Retorns" editat el 1980 per l'Abadia de Montserrat. Ell ja no hi és en aquest món, ens acompanyen els seus escrits i les seves paraules. Aquestos contes que ens explica a la vora del foc encès, en un poble petit i tranquil com Gósol. La saviesa de la vida explicada entremig d'aquestes ratlles, la callada comprensió de les persones, més enllà dels dogmes. 

També aquest Nadal hem pogut llegir uns escrits que va fer la padrina sobre la seva infantesa al barri de Galvany. No són gaire extensos, però els records d'ella ens acosten a una època on la canalla podia sortir als carrers de Barcelona. A ella li agradava molt estar-s'hi, mentre sa germana era més de quedar-se a casa. S'hi sentia més lliure, en un món que s'anava eixamplant cap a la Travessera de Gràcia i Gal.la Placídia, fins a Casanova i el Turó Park. Paradoxalment, ella va morir a casa seva, hi va tornar per poder ajudar a la seva gent. Sempre ho va fer. Ella també esperava amb il·lusió els Reixos. Contemplar la cavalcada de cada any, com el dia que hi va néixer. 

O com el Jordi, que vam conèixer en un dia assolellat a l'Hospitalet de Llobregat, quan es feia una d'aquelles cavalcades en bicicleta que s'organitzen per la Setmana de la Mobilitat. Digueu-li marxa ciclista, pedalada, etc... que organitzen els municipis puntualment, per fer-nos creure que la mobilitat sostenible és una cosa seriosa per tots ells. Com si fossin els pares que fan de Reis, quina presumpció més gran!, que es fan passar pels Reis. Per les administracions públiques d'aquestos verals, el rei no deixa de ser el cotxe, i la resta són joguines a les seves mans. Quan creixem ens adonem que som nosaltres mateixos qui hem de fer de Reis, i portar els regals de cada dia als que ens envolten. Pot ser que la cavalcada dels Reis s'acabi a la nit, quan arribem al portal. Però cada dia tornem a emprendre el camí seguint la nostra Estrella d'Orient. I que l'Àngel ens guardi, per evitar tots els Herodes, que per por de perdre el poder van matant els Innocents.

dimecres, 23 de novembre de 2022

COSES MOLT BONES QUE S'ESDEVENEN A SANT BOI

Aquesta setmana és la última que podem gaudir del Circ Raluy a Sant Boi de Llobregat. Han tornat després d'uns quatre anys per causa de la crisi econòmica i les restriccions de la plaguèmia. I encara és una meravella poder contemplar el seu espectacle "Kirko" a la nostra ciutat. Cal dir que s'ha actualitzat mantenint l'estil tradicional del circ. Amb números clàssics, molt ben executats. La modernització també es nota en un acostament més artístic, com l'homenatge al fundador Carlos Raluy, mort fa uns mesos. Malgrat algun moment de relaxació, el conjunt manté la força i atracció que ens transporta a un món màgic. És una d'aquelles coses bones que de tant en tant passen per Sant Boi. Encara que les etiquetes penjades a la nostra ciutat portin la marca de la follia, podem tenir el goig de trobar esdeveniments dignes de qualsevol capital. 

Un altre exemple és la programació que porta a l'Escola BlaiNet les Joventuts Musicals del Baix Llobregat. Cal recordar la magnífica actuació de Miguel Bonal el passat 17 d'octubre. El solista, que toca la viola de gamba de manera excel.lent, va interpretar diferents obres del repertori musical antic i modern. Més enllà del Marin Marais de "Les veus humanes", retratat a la pel.lícula "Tots els matins del món", va tocar Hume, Telemann, Bach o Abel, i una composició moderna que va mostrar son nivell de mestria. L'aragonès és una promesa que ha de madurar i harmonitzar amb el seu esperit. Ganes no li en falten, i venir a l'Esmuc és un bona experiència. Demostra una gran bona voluntat, fins i tot en el seu català molt correcte. El proper concert serà el dia 30 de novembre a dos quarts de vuit per Miquel Muñoz al violí, i Lluís Rodríguez al piano, amb dues sonates, una de Schumann i l'altra de Cesar frank. 

De vegades et trobes que coincideixen actes de molta qualitat, perquè aquell mateix dimecres es farà la presentació a la nostra ciutat del poemari del santboià Carles Ribó. Es titula "Cendra batuda pel Vent", editada aquest 2022 per Anem, i que va rebre el Premi Grandalla 2021. Es farà també el dia 30 de novembre, diada de Sant Andreu, a dos quarts de 7 al saló dels Cinemes de Can Castellet. Els poemes expressen els sentiments viscuts durant la separació d'una parella. La seva qualitat formal i de contingut són molt altes. No us ho perdeu, no us quedeu escarxofats i morts d'avorriment. Sortiu i viviu aquestos moments que com estrelles ens acompanyen damunt del cel de Sant Boi.