divendres, 8 de març del 2024

EL TROBAR DE NA CASTELOSA

Avui és 8 de març del 2024, i es commemora el Dia Internacional de la Dona. No el celebro pas per aquest motiu, nosaltres tenim Santa Àgueda des de fa segles, amb capella al Palau Comtal de Barcelona. Sí que tinc present l'aniversari de la meva tieta, que no va parar de treballar tota la seva vida. Ella pot ser un exemple per a tots nosaltres. Com deia la cançó, "A la meva manera". 

Enguany celebraré la coneixença de la trobadora Na Castelosa. Un descobriment que cal agrair a les Jornades sobre les Trobadores organitzades per l'IRCUM a Barcelona. S'han celebrat aquesta setmana, entre el 5 i el 7 de març, les seus de les quals eren a l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Entre les ponències, n'hi havia dues al voltant d'aquesta poetessa. Una de la Rosa Medina i l'altra de la Giorgia Toccaceli.  Les seves exposicions em van fer pensar en un nou punt de vista. Na Castelosa ha estat estudiada com una persona trista, menyspreada, amb un amor no correspost del qual es plany. Però el "planh" que fa està lluny dels costums literaris d'aquella època. 

El context i el simbolisme dels trobadors i, de les mateixes trobadores, és compartit. Rau en la seva mentalitat social fonamentada en els usos i costums. Aquest és un dels components bàsics de l'"hummus" de què parlava un altre conferenciant, el professor Guida. Uns usos i costums que neixen de l'autoritat de cada persona. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d'una relació amorosa, i assenyala quines són les seves decisions.  "de vos don no'm recre..." en -e final per la rima, que traduiria per "no em reca", del verb recar, i per tant, vol dir que no li fa recança. És un diàleg de tu a tu amb l'amant, encara que no la correspongui. 

Ella mateixa diu "qu'ieu non hai poderatge", vol dir que no té poder. Només té l'autoritat, i per això, és capaç de defensar son parer. "Ca m's cove", que això em convé. Malgrat que els poders del món no la reconeixen pas, accepta de bon grat la seva situació, sense deixar de dir ni d'expressar els seus pensaments. Sigui en positiu o en negatiu. És molt conscient i coneix a fons el concepte del poder, que té dos pols: l'autoritat i la potestat. Malgrat que es reconeix sense cap potestat, ella es manifesta amb tota la seva autoritat, sigui personal, sigui amorosa. Com en el jurament feudal, la seva autoritat és equivalent al de fidelitat.

En el mateix nom de la trobadora podem endevinar un significat amagat. Na Castelosa es fa rimar en -a final, però darrera del castell trobem el sufix gothic o germànic -loss o -less que vol dir sense. Això ens referma i marca la pauta de totes les estrofes. Sense cap potestat, però amb tota la seva autoritat. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d'una relació amorosa, i pren les seves decisions. De cap manera es recrea en la seva marginació amorosa, ni es plany contra l'altre, accepta i com diu ella, no li dol pas seguir el seu propi camí. I aquesta via és diu llibertat. Tanta com ens permet la de suggerir una altra opció per al significat del nom: aquest amaga l'alosa, és a dir, ens trobem amb la imatge de l'ocell, terrerola en diuen també, i el qual ens parla de la casta alosa.

Ens dona una lliçó i ens mostra una actitud davant la vida. Acceptar les contrarietats, una lliçó per a tothom, que ens demostra que cal tirar endavant, ni que altres no vulguin fer cas d'algú. A desgrat de tot l'amor que s'hi està abocant en una relació. I això serveix tant per a les dones com per als homes. És una lliçó intemporal que ens ressona avui dia, de la mateixa manera que ho feia fa gairebé 900 anys. Perquè el 8 de març es fa festa per la dona. L'empoderament, que diuen copiant l'anglès, ha portat a la dona a assolir molt de poder, és a dir, molta potestat. En canvi, cada vegada té menys autoritat en tots els àmbits de la societat, en les seves relacions personals, entre elles i amb els homes.

diumenge, 4 de febrer del 2024

REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES - II

A l'anterior article parlàvem sobre el reintegracionisme galaico-portuguès. Aquest fenomen es pot extrapolar a la resta de llengües romanç. Cal entendre que també s'ha de fer un reintegracionisme, que anomenaríem catalano-occità. Però vull recalcar que no és un fet present, sinó de futur, de projecte de cara als segles vinents. I cal que sigui genuí, no es pot fer servir l'ortografia de les llengües dels estats-nació per a les romances. L'error d'adaptar l'ortografia oficial d'aquestes a la llengua romanç, fa que la comoditat de la lectura faci perdre de vista la seva originalitat. La lectura fa perdre els referents propis, i la salut fonètica de cadascuna. Això ja s'ha vist amb el provençal felibre, o el gallec autonòmic.

A Catalunya va existir un reintegracionisme amb Pompeu Fabra, durant el moviment del Noucentisme. Però aquest reintegracionisme no era diacrònic, no s'emmirallava en la tradició medieval, ni dels trobadors. Era un reintegracionisme envers les llengües dels estats-nació imperants al segle XX, era sincrònic per poder fer lloc al català enmig de totes elles. El cas és que hem vist com el català va ser ofegat, i encara ho és, perquè és una falca que obre les portes a la resta de llengües colonitzades. El romanç, com a conjunt de la família lingüística comuna d'Europa Occidental, que s'ha anat trencant i separant sense tenir en compte el tronc comú. Les denominacions de català, occità, gallec, portuguès, franc-provençal, valencià, etc... parlen del mateix sistema cultural, de la mateixa civilització, de la mateixa llengua romanç.

Com vam dir, la llengua és companya de l'imperi. I va lligada al poder polític. El Renaixement Clàssic va portar les monarquies i els estats a la censura i el control de la impremta, alhora que impulsaven una nova llengua. L'exemple tant ben estudiat per Jordi Bilbeny és un paradigma de com s'esdevenia aquest control, i de com s'esdevindrà en la nova era pel domini d'internet a partir del segle XXI. Ara que estem entrant en el Renaixement Feudal, les llengües de l'estat-nació entraran en decadència justament perquè van lligades a una estructura que s'està desfent. I els nous poders regionals dintre de l'Imperi Romà recuperaran les velles llengües arraconades als segles anteriors. Evidentment estaran sotmeses a un nou procés de forjat, a una evolució futura de la matèria lingüística de l'Edat Mitjana, a un nou romanç, que serà galaico-portuguès, catalano-occità, franco-provençal, etc... 

Tenim molta feina a fer per recuperar el substrat gal o celta, i també el superestrat gothic o germànic, de totes aquestes llengües neoromances. Serà un reintegracionisme diacrònic que projectarà els segles medievals cap a un futur lligat a nous poders regionals, a les noves corts. Cal entendre que l'etimologia no només serveix per conèixer el passat d'una paraula, sinó també per entendre el seu futur. Un exemple seria l'ús de la paraula anglesa "pog" en l'internet modern, i com les seves arrels s'estenen fins arribar a petó i potxó. Qui té la llengua, té la clau de la seva llibertat.

dilluns, 22 de gener del 2024

REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES - I

L'any 2020 s'havia de celebrar l'any de l'escriptor i estudiós de la llengua gallega, Ricardo Carvalho Calero.  Enmig de la plaguèmia va passar tot molt difuminat, i fins i tot, es va allargar el calendari d'actes fins al 2021, gràcies a la voluntat de mantenir el seu llegat. Ricardo Carvalho era el representant i capdavanter del moviment del reintegracionisme del gallec a la família lingüística del portuguès. Per això va ser un dels que van fer un gran treball d'estudi sobre l'evolució de la llengua i de la gran florida que el galaico-portuguès va tenir durant l'Edat Mitjana. 

La seva proposta no va triomfar en vida. L'adopció de l'ortografia castellana per part dels organismes oficials autonomistes només era el símptoma de la subordinació mental i cultural a l'imperi espanyol. I aquesta subordinació porta a la dialectalització i ruïna de la llengua gallega. Com les altres llengües romances, el gallec esdevé la ventafocs a casa seva. Precisament són totes aquelles que durant l'època medieval van compartir la mateixa celístia.  Perquè quan es parla de continu romanç és perquè totes les llengües, des del romanès al gallec estaven connectades i formaven un bloc divers però homogeni. Sobre una primera planta llatina, teníem els fonaments celtes o gals, i la segona planta de tipus germànic. Aquesta era, i és fins i tot avui dia, la casa de cada poble, i de cada llengua.

Aquestes llengües van anar lligades al feudalisme, és a dir, floreixen perquè representen unes llengües de cort i de pobles, enmig d'un regionalisme triomfant que s'emmarca dintre de l'Imperi Romà universal.  Perquè el poble parla romanç, de base celta o gal.la, la noblesa és germànica, i l'església és llatina. No hi ha cap caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, perquè només hi ha una metamorfosi i evolució de la mateixa estructura política i social. Fins a l'any mil, fins al Cisma entre Roma i Constantinoble, el llatí no s'imposa sobre el grec, que era la llengua imperial i de cultura.

Perquè quan Antoni de Nebrixa diu que la llengua és companya de l'imperi, no es referia només al castellà. El Renaixement Clàssic va lligat a la construcció de les monarquies i dels nous estats-nació en un procés cultural de segles. Cinc cents anys després, aquest procés està en decadència i arribant a la seva fi. Cal entendre que l'imperi és el domini sobre les persones, i això implicava que les noves corts i monarquies escollissin una llengua, fins i tot un determinat dialecte de l'antiga llengua romanç, per poder estructurar un nou poder, i fer una neollengua. Es van arraconar les antigues llengües romanç com el català, l'occità, el gallec, etc... per crear un castellà, que de fet era un dialecte del català occidental, o un francès, que el dialecte de l'occità septentrional, o un portuguès, que era un dialecte del gallec. Com dia una quiosquera a l'aeroport de Porto, el brasiler "estragava" el portuguès, i nosaltres afegíem: com el portuguès va "estragar" el gallec. 

Fixeu-vos en la reacció nacionalista d'aquesta noia portuguesa enfront del brasiler, perquè la mentalitat de l'estat-nació impregna la cultura popular, i fa que per als portuguesos el gallec estigui considerat com a rònec, tot i sabent que és el seu pare. Dintre del reintegracionisme galaico-portuguès les dificultats no estan només de la banda gallega, estan també de la banda portuguesa. I els lusistes gallecs volen passar-se al portuguès, quan és un idioma que també està naufragant, com tots els dels estats nacionals. Per això és important que el portuguès també es reintegri al gallec. Cal caminar plegats pel camí del mig, com ens va ensenyar Ricardo Carvalho. I cal que del tronc comú rebroti una branca nova. Tot això que he esmentat també ho podem aplicar a les altres llengües romances, des del català fins a la resta del conjunt.

divendres, 19 de gener del 2024

EL PETÓ CELTA, EL POTXÓ GAL

Una d'aquelles frases típiques per als turistes que arriben a Irlanda és "Póg mo thoin". És allò tant conegut de fes-me un petó al cul... en fi, d'aquí surt el nom del conjunt musical The Pogues. És una dita estesa per totes les llengües i cultures, algunes de forma molt semblant, i d'altres vés a saber. Sigui com sigui, el to provocatiu de la frase vol desvetllar instints força amagats o desconeguts. No només en qui ho diu, sinó també en el receptor del missatge. Una comunicació de vegades poc clara o estranya, i que de fet, ens porta a reconèixer que tothom pot encertar-la, o al contrari, equivocar-se força en els diferents significats de les paraules. 

Per exemple, el cas debatut anteriorment del nom dels celtes, i dels gals. Celtes era el nom que van donar a aquestos pobles els grecs, keltoi, i es diu que gals era el nom que es donaven ells mateixos. Però cal aclarir bé aquestes paraules. Les quals són certament equivalents, gairebé sinònimes. I dic gairebé, perquè gal vol dir estranger en llengua celta, i per tant, són els estrangers els qui van donar-los-hi el nom de gal. Perquè quan venia un poble de fora, els celtes, és clar, deien que els altres eren estrangers o gals. De fet, és una paraula mirall, com passa en altres fenòmens lingüístics, per exemple el cas del cangur, perquè els nadius deien cangur per dir que kan go rú té el significat de "no t'entenc!". 

Bé, si ara hem aclarit una mica el nom de gal, cal anar a veure la paraula "celta". El significat cal trobar-lo en el celta "kelch", que vol dir cercle, o comunitat, doncs es refereix als pobles celtes encerclats, i format per diferents cases que acullen les famílies que conformen la comunitat. Parlem de clan, o llinatges, més o menys enllaçats per la sang. D'aquí les típiques construccions dels turons, sigui a Catalunya, o com diuen a Galícia, els castres o castros. És el mateix procés social que configura una etapa en l'evolució cultural d'una civilització. On el cercle o comunitat es fa amb les casses mirant enmig de la rotllana, precisament com es fa en les danses de rogle. 

Això és típic també de les construccions anomenades iberes a Catalunya. La gent que hi viu escriu en un alfabet semblant d'altres llocs, però on la traducció s'acosta a la celta o gal.la. Per veure quin camí vull agafar, ens anirem a l'etimologia de la paraula catalana petó. La qual no prové certament del llatí, i si no neix del llatí, d'on surt? Estirarem el fil, i trobarem que al Rosselló es diu també potó. I que al Pallars, fa potxó, i a l'occità, ens trobem amb la forma poton. Diem fer un petó, o un potó, o un potxó, i on trobarem paraules semblants?. Doncs en una llengua celta continental, com és el bretó, que per dir petó fa "pok", acabat en k. Mar enllà, en el celta insular, com és el cas del gaèlic irlandès, ens trobem amb la paraula "póg" o "poig" que es pronuncia gairebé igual. Massa coincidències etimològiques per adonar-nos que el català també fa petons amb el celta. Com fa aquella cançó "Eleanór, a run".