LA PRINCESA LAVINIA

Adès hem llegit el llibre de "Lavínia" escrit per Ursula K. Le Guin el 2008. L'editorial Raig Verd el va editar el 2025 amb la traducció al català d'Anna Llisterri.  L'obra és un dels títols destacats de Le Guin. Nosaltres la inclouríem en el gènere de la novel.la històrica, més que en el fantàstic o de ciència ficció, tal com és habitual en aquesta famosa escriptora. 

La portada il.lustrada segueix la moda actual, tal com fan els híbrids de "fantasia romàntica" que hom abreuja com "romantasy". Està editat acuradament,  amb els mapes que ens cal per situar l'escenari on s'esdevindrà l'acció. Una trama molt ben construïda per Le Guin, sobre un personatge poc anomenat, però important per al futur històric. La vida ficcionada de la princesa Lavínia del Laci, futura esposa d'Enees, i mare del llinatge que fundarà la ciutat de Roma. 

Tot i ser una ficció, Le Guin fa un bon treball de fons històric i mitològic, cercant els coneixements per fer-nos entendre la cosmovisió d'aquell món antic, on entrexoquen els grecs d'orient, i els d'occident, amb els llatins a la Península Itàlica. Una trobada afortunada, no exempta de coses bones i dolentes. De la vida i de la mort. L'escriptora segueix els patrons èpics, tal com s'expressen en Homer. Tot i que aquí el demiürgs no són ben bé els Déus; sinó el poeta Virgili, l'autor de l'Eneida, que s'apareix a Lavínia des del futur. La traducció d'Anna Llisterri transmet fidelment el seu missatge, per fer comprensible la trama de l'epopeia.  

Fins i tot els noms del paisatge se'ns fan entenedors. Trobem el Laci, la regió per sota del riu, en aquest cas el Tíber, comparable a la regió dels Lacetans que estan sota el Llobregat. També ens adonem que el Mont Albà, que és un volcà, és al-"banne", vol dir copa en bretó, o "wanne" en germànic, bassa. Per sota el llac Albà, i l'estany petit, Nemic, on "nemet" en bretó vol dir més petit. Fins i tot es recull el nom antic de Roma com a "Rumo", que significaria "ru" com a roda, i "mo" com a forma o manera, tal com fan els set turons de la Ciutat Eterna. Són traces o senyals d'aquestos pobles antics, celtes, que construiran una nova aliança amb els troians, els grecs d'Orient que van ser anorreats?

En aquell món antic connectat a la natura i als déus, cada persona ha d'acomplir el seu destí, tant bé com pugui. No ens pensem pas que és un món determinista. Cal lligar el cap i el cor, a fi de trobar un objectiu sagrat que no és sols individual, sinó també compartit amb la resta de la societat. I en el món contemporani del segle XXI sentir tot això és fa difícil enmig de tant de soroll. Cal celebrar la lectura de "Lavínia" per reivindicar el món femení, on s'insinua el símbol de la lloba. Però des d'aquesta  perspectiva no es pot viure sense escoltar el món masculí. Ens cal un príncep i una princesa per a un renaixement vital. 

  

QUAN LA CRIATURA BRAMA

Vam anar a veure al Teatre Poliorama la darrera obra de la companyia La Calòrica titulada "La Brama del Cérvol". És una obra coral que destaca per la interpretació dels personatges. Compta amb una direcció escènica ben treballada i contundent. Hom diu que és una comèdia, però la sensació interna de l'espectador és amarga. Per què? 

 

L'argument ens parla d'un matrimoni de la ciutat que visiten el Pallars per escoltar la Brama del Cérvol. Coincideixen amb gent del món del teatre, els quals estan fent una trobada anual, una parella que fan cap a una "rave" o sarau, i un agent immobiliari que vol especular per la zona. L'acció es va trenant per exposar les emocions de cadascun, allò que se'ls hi va despertant enmig d'aquest paisatge natural. Tot surt a raig! Un retrat humà de la nostra societat contemporània que va caient a pes per la gravetat sense saber on som. 

 

Ja sabem que la brama del cérvol es fa a la Serra del Boumort, durant la tardor. Però en aquesta obra la Vall Fosca és més que una metàfora. És una llicència poètica que mostra com  l'electricitat que baixa d'Estany Gento il.lumina les nits fosques de la ciutat. Aquestos fils plens d'energia que arriben a la Terra Baixa. 

 

Perquè hem perdut la connexió personal entre els uns i els altres. Per això, busquem la natura salvatge que nia dintre nostre, amb la qual hem tallat el cordó umbilical. El paisatge humà contemporani em recorda els quadres de Jeroni Bosch, plens de sarcasme i compassió. És la vida moderna, on la Vall Fosca no es troba al Pallars, sinó a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Allò que alguns bategen amb el malnom d'ameba. 

LA COPA OFERTA PER JULI RONJAT

Acabem de llegir el llibre escrit per Jean Thomas titulat "Jules Ronjat entre linguistique et Félibrige (1864-1925)" editat per Vent Terral el 2017. La portada està ben aconseguida, un mapa occità sobre el qual apareix la foto del nostre protagonista. Es mostra fumant amb pipa, barret pla i calça curta, al costat de la seva bicicleta. Sobre el manillar un bastó, un mapa i quaderns, i un abric plegat en cas de pluja. És la imatge d'un home que fa la seva recerca sobre el terreny, anant a buscar la gent. Més que no pas en un despatx o biblioteca, que també però menys. 

Ronjat va néixer a Viena del Delfinat, al país Franco-Provençal. Pertanyia a una nissaga de l'àmbit polític i del dret, prou ben situada. Però la seva vida va ser força polièdrica, com correspon a un home de frontera. Jo la resumiria en un tríptic: com a felibre, com a romanista i com a lingüista. S'entrellacen en un home de caràcter ferm, fidel i treballador. Per mi, son tòtem seria el de ruc coneixent, a cavall de la seva bicicleta. Per sobre de tot, amant de la llibertat. Fent la seva tasca des de la tangent dels polítics o els catedràtics. Un autodidacte que va estimar allò que feia, i que rebutjava qualsevol tirania. 

Com a Félibre, Jùli Rounjat, va admirar l'obra i la tasca de Frederic Mistral. L'objectiu era prestigiar la llengua provençal, i per extensió tota l'occitana. La renovació literària i cultural mitjançant la transcripció fonètica amb la grafia francesa va ser el seu eix central. Durant vint anys va treballar amb afany i dedicació. Però la decisió dels felibres de mantenir-se allunyats de la política va significar l'allunyament de Ronjat i son amic Devoluy del moviment. Aquesta mateixa qüestió ja s'havia plantejat entre Mistral i Jaurès. Malgrat tot, sempre van ser fidels al mestre i als seus objectius. 

Com a romanista, Jules Ronjat, també era contundent i prou directe en les seves crítiques apassionades. Va tractar a tots els romanistes de la seva època. Fossin occitans, provençals, francesos, alemanys, suïssos... va fer la seva recerca teixint una xarxa de coneixences. Algunes de gran valor i ajuda, d'altres que li van barrar el pas a les publicacions oficials. El seu posicionament polític contra la ideologia jacobina dels estats-nació va motivar que alguns dels seus textos no fossin editats. Era prou conscient del paper dels historiadors al servei del poder: "uno istòri adoubado à bèl esprèssi per sa vano glòri!".  La majoria dels seus articles els trobareu a la Revista de Llengües Romances. En aquesta publicació va exposar conceptes innovadors aleshores,  com la intercomprensió dels dialectes, o la delimitació de fronteres entre llengües en contacte. 

Com a lingüista, Juli Ronjat, va estar al cas de tot allò que afectava al seu estudi, tant a nivell diacrònic com sincrònic. A nivell sincrònic va treballar l'aprenentatge bilingüe pel que fa als infants, gràcies al seu fill Louis. Els seus pares van seguir el principi d'una persona, una llengua. Des de petit va aprendre francès, occità i alemany, perquè sa mare, Ilse Loebell, era alemanya. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els Ronjat van haver de marxar cap a Suïssa. Allà ensenyava a la universitat de Ginebra fent seminaris i recerca. A nivell diacrònic, la seva gran obra publicada pòstumament va ser la Gramàtica Històrica dels Parlars Provençals Moderns. Encara no superada. Era prou conscient de la divisa "Se tèn sa lenga, tèn la clau!".

Un altre exemple de la seva dedicació era el seguiment dels fets que s'esdevenien al món, incloent Catalunya i el català. L'impacte del discurs d'Angel Guimerà a l'Ateneu Barcelonès va ser molt important per a ell. A més d'estar subscrit a la Veu de Catalunya, va contactar amb Ramon Picó de la Unió Catalanista i l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Era un defensor del federalisme, pacifista i protestant, hugonot com a malnom pels franchimands. Així doncs, no en volia saber res de París!.  

En resum, us recomano aquest llibre ben treballat. Amb una bona biografia, la correspondència epistolar entre els diferents protagonistes, un bon recull de textos escampats, i un complet índex onomàstic.  Així podem redescobrir el gran lingüista Juli Ronjat, el qual va posar uns fonaments ferms en el camp de la lingüística europea, especialment de la llengua provençal, i per extensió de tota l'Occitània. 

LA INNOCÈNCIA DE LES BRUIXES

 

Aquest dimecres, 21 de gener, es va celebrar una vetllada literària a Sant Boi de Llobregat. Es va presentar un llibre de la dibuixant Raquel Gu. Es titula "És una bruixa" . Mites, mentides i realitat com a subtítol. Està editat el 2025 en un format amanós. Aquest còmic ha rebut unes quantes mencions a la premsa. 

 

Maite Moreno, qui porta el grup Estonetes Literàries, va fer la presentació de l'obra de la santboiana coneguda com a Raquel Gu. Aquesta va exposar el seu treball, la recerca feta i l'acostament a aquest fenomen històric que ha provocat tantes víctimes. A nivell català ja s'han fet recerques importants i serioses que han mostrat la seva repercussió en la nostra societat, des del punt de vista general fins al lloc més proper, com pot ser el mateix Sant Boi. Entre aquestes investigacions afegiria el llibre "La Sardana i la Religió de les Bruixes" d'en Jordi Bilbeny. 

La il.lustradora ha volgut desfer malentesos, i ha defensat les bruixes des del punt de vista de les víctimes, moltes vegades, acusades pels propis veïns. Va treure importància al paper de la Inquisició i la religió en aquest afer.  Tot i que Innocenci III ja va proclamar una croada contra els càtars a tota Occitània a l'Edat Mitjana, no seria fins al Renaixement Clàssic i l'Edat Moderna amb la butlla d'un altre papa Innocenci VIII, l'any 1484, que es va produir la seva persecució generalitzada. Què és una bruixa, o un bruixot? Les paraules amaguen significats diversos, i la majoria no eren gent que fes cap mal. Dones o homes amb coneixements fora de lo normal, però moltes vegades acusats injustament. 

De fet, el problema és la interpretació de la realitat d'aquest món. Els protestants occitans, anomenats càtars, cercaven la puresa enmig d'aquest món al qual només trobaven el regne del mal, i n'eren conscients. Actualment, el pensament positivista i bonista nega l'existència d'aquest mal en el món. És veritat que no tot és blanc o negre, però aconseguir un món millor no amaga les imperfeccions de la humanitat. I aquestes no poden ser ignorades per cap ideologia sense tocar de peus a terra. 

Ens ho exposa Hannah Arendt amb el concepte de "la banalitat del mal". No podem oblidar que forma part de la vida, i el mal es troba entre les institucions i la gent. La societat, com cadascú, és responsable de la seves decisions. Ens afecten les guerres del segle XXI, tant descarnades, però hom parla poc sobre les conseqüències de l'1 d'octubre del 2017 en el dret internacional i la repressió contra el poble català. 

Què podem dir de la frase del Bill Clinton: "El futur serà català o talibà!". I el futur immediat és talibà. Hem tornat a la seguretat de les ideologies, als cants de sirena. El perill no són aquestos cants de les sirenes, ni els encanteris de les bruixes, sinó allò que volem escoltar i ens referma en un pensament únic promogut per l'estat i els poders dominants. Tot això escampat per uns altaveus com els mitjans de comunicació moderns, incloent les xarxes socials. 

La majoria de la gent acusada de bruixeria era innocent, i va morir injustament. Avui dia estem acostumats a lapidar tothom que ens porta la contrària. No es fa físicament, sinó socialment, silenciant la dissidència i els que no tenen el carnet del partit. Cal esmentar que la cacera de bruixes refermava el patriarcat, però també el matriarcat. Ens oblidem que moltes denúncies provenien d'altres dones, com van demostrar amb l'exemple de les bruixes de Salem. Mirar només cap a una banda és caure en una temptació perillosa, la creença que nosaltres sols som els bons i els altres els dolents.