CATERINA DE CARDONA I ELS INTERESSOS D'ESTAT

Adés celebrem la festivitat de les Mares de Déu Trobades, 8 de setembre. Felicitàrem a les Núries, Meritxells, Flors, Tura, fins i tot a les Montserrat. Aquelles que van restar amagades, amb llur festa celebrem el seu retrobament. Tornen a formar part de la nostra societat, i les tornem a tenir al nostre costat. No es van amagar per voluntat pròpia, com va fer el Fill Pròdig, sinó que contra la seva voluntat les van soterrar per sobreviure a una època terrible. Per això, aquest article el vull dedicar a la nostra Caterina de Cardona, esdevinguda Santa Teresa de Jesús. 

Anem cap al Regne de Nàpols, al segle XVI, on hi va viure una dona d'alt llinatge català anomenada Caterina de Cardona.  La seva família la volia obligar a casar contra la seva voluntat. Ella ja hauria triat seguir una vocació d'estudi, i potser religiosa, però la família dels Cardona, grans senyors, volien fer-li un casament arranjat per interessos polítics. A contracor devia cedir als manaments dels pares, perquè era lo més normal en aquella època. També passa molt avui dia, segles després.

L'escollit potser va ser Llorenç II de Mèdici, Duc d'Urbino, gran senyor i de gran cultura. Val a dir que els retrats no el pintaven gaire hermós. Quan hom té prou poder, i no és gaire atractiu, les necessitats sexuals es solucionen per vies alternatives. És a dir, si cal busques o et porten les bagasses que et calen. Per desgràcia, i més en aquella època, la sífilis s'escampava per tot arreu. Ja ho diuen que el nostre Llorenç devia morir d'això. Però mentrestant no es manifesta la malaltia, hom podia patir-la sense saber-ho, i passar-la als altres. La història oficial no diu pas que es fes el matrimoni entre Caterina i Llorenç. En tot cas, si es va fer el matrimoni, després es podia anul.lar per l'Església quan l'esposa entrava a la vida religiosa, encara que hagués tingut criatures. Malgrat que la Caterina quedés embarassada, i a sobre, s'hagués contagiat per la sífilis. El drama està servit.

Allò què sabem és que Llorenç II Metge es va casar amb la senyora Magdalena de la Torre, que provenia de l'Alvèrnia, i que van criar una filla que portava el nom de Caterina de Medici, la futura reina de França. El cas és que quan va morir Llorenç, el mateix any també mor la Magdalena. Massa casualitats. Què devia passar amb la nostra Caterina? Lo més normal era que estigués amagada durant l'embaràs i retirada per tractar-la de la malaltia. Així i tot, la seva salut corria greu perill, i diuen que va haver d'anar a l'hospital de Maria Llong, a Nàpols. Allà va poder reviscolar-se, malgrat que arrossegaria uns greus problemes de salut durant la resta de la seva vida. 

Aquest trauma vital, pròpia d'una pecadora, d'una meretriu, provocaria una conversió i confirmació de la missió de la nostra Caterina de Cardona a la vida religiosa. Podem seguir el seu misteri, i podem veure el seu testimoni en aquell segle XVI tant convuls. Si va voler millorar el seu món, es va trobar enmig de la Reforma Protestant i de la Contrareforma Catòlica. La nostra Caterina de Cardona esdevindria la nostra Abadessa del Monestir de Pedralbes, i com la seva voluntat progressista va ser bescanviada per la d'una monja de clausura tridentina?. La nostra Santa Teresa de Jesús il.il·lustrada seria soterrada per la Teresa d'Àvila il.letrada. Ja sabem què "doctores tiene la Iglesia"!. 

Perquè Santa Teresa de Jesús va ser declarada Doctora de l'Església Catòlica, i l'any 1602 es va engegar el procés de beatificació a instàncies de l'arquebisbat de Tarragona. Al voltant d'ella giraven una constel.lació de representants polítics i culturals de primera fila en la societat d'aleshores. Si voleu tenir una perspectiva més grossa, us recomano la lectura del llibre de Pep Mayolas. "Teresa de Jesús. Clarissa, Catalana. Abadessa i Doctora" editat enguany per l'editorial Llibres de l'Índex. 

Ara que estan de moda els programes de lladres i policies, de fet sempre ho han estat, des de la novel.la negra, els Krimis alemanys passant pel Sherlock Holmes o l'Agatha Christie, podeu seguir les pistes del crim que van fer amb la nostra Teresa de Jesús. Perquè la van matar simbòlicament, i van enterrar el seu cos a la vista de tothom, perquè ningú sospités què havia fet el poder amb la nostra màrtir. Així la van anomenar quan va morir. És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les feministes contemporànies. I recordant la festivitat de les Mares de Déu Trobades, només podem estar contents de tenir-la un altre cop al nostre costat i celebrar-ho com cal.

FER PALESTRA

Aquesta setmana he sentit l'expressió "fer palestra" que no es recull ni el Diccionari de l'Enciclopèdia ni en l'Alcover Moll. Els diccionaris expliquen que la palestra és el lloc central en el qual es debaten o plantegen determinats afers. Per això sentim a dir que "surt a la palestra", com qui surt a un escenari. Però fer palestra amb el verb té un altre significat, un matís una mica diferent. En boca del Joan Basca de Sant Boi de Llobregat, m'ha explicat que quan eren més joves, l'expressió "fer palestra" volia dir quan l'amo de la finca sortia a defensar el tros dels qui entraven als camps a prendre fruita o verdura.  Ell mateix reconeix que feia temps que no la deia, tant antiga com és, però va com l'anell al dit per exposar quin era el nivell literari que teníem, i com cal que defensem la nostra tradició enfront dels que la menyspreen i la fan sentir com una ventafocs.

He estat llegint la narració de "El Cavaller de la Carreta" de Chrétien de Troyes. Editada per Edicions Bromera el 1992, amb la traducció i pròleg de Francesc Machirant. Dintre de la col.lecció juvenil "A la Lluna de València". El traductor ja n'ha fet altres adaptacions com la de Jacob Xalabín o del mateix Tirant lo Blanc. En el pròleg fa el comentari laudatori de l'autor de Troyes que certament el té merescut. Però trobo que tot s'emmarca en el discurs nacional francès, sense tenir en compte el panorama literari contemporani d'aquells segles. Vull dir que aleshores, als segles XI, XII i XIII, el centre de la producció literària europea estava a la nostra Occitània, i es feia en occità, o en llengua romanç. Precisament Chrétien diuen que escrivia en xampanyès, perquè era la llengua romanç encara que formés part de lo que posteriorment s'ha agrupat dintre de la llengua d'oil, que es parlava al seu comtat, La seva comtessa li va encarregar aquest roman. No en va, Maria de França, comtessa de Xampanya, era filla del rei Lluís VII i també d'Elionor d'Aquitània, vés per on, Elionor era qui portava les regnes d'Europa Occidental. Aquest encàrrec estava dedicat a un altre comte, Felip d'Alsàcia, comte de Flandes, i per tant, un veí important de la Xampanya. És encara l'època d'esplendor dels comtats per tot arreu de la Cristiandat. I si en un comtat feien alguna obra de renom, a l'altre provaven de treure una de semblant, però des del seu punt de vista, dotant-la nous matisos que milloressin el resultat de la còpia o plagi. 

Podem parlar del roman, o de la novel.la, com l'evolució de la poesia trobadoresca occitana, la qual estava rimada i es cantava per places i per palaus. Amb l'extensió de la poesia, i l'amplitud dels versos, els poemes eren difícils de recordar malgrat els recursos mnemotècnics, com les reiteracions. Si la llibertat de trobar donava marge al joglar, va arribar un moment que calia fixar el text en un document escrit, almenys pel que fa a les obres de més èxit i difusió. Aleshores es produeix un procés de transició i de transcripció del vers a la prosa, cosa que s'esdevé en molts textos, fins i tot els que semblen escrits expressament per al roman. Fins i tot al Llibre dels Fets de Jaume I s'hi endevina el vers. 

Pel que fa al tema, o l'ambientació de l'obra, allò que s'agruparia dintre de la matèria de Bretanya, és a dir, de cercar uns avantpassats per a una noblesa que vol justificar i dignificar uns orígens més aviat bàrbars, és a dir, germànics. Una idealització que doni legitimitat a un determinat llinatge dirigent. La revolució feudal ja va passar fa segles. Cal consolidar l'autoritat dels nobles que ja no estan tant pendents de l'Emperador Romà de Constantinoble, com del Papat de Roma. I per això, cal reforçar el prestigi de la nissaga davant de l'autoritat de l'Església, que els pot prendre la potestat com es va veure amb les Croades. Mirat en perspectiva, una de les raons de la tria del món celta es fonamenta en unes creences que precisament no provenen ni dels grecs ni dels romans, ni d'un politeisme que es va convertir al cristianisme. 

Per cert, un detall molt interessant del Cavaller de la Carreta: quan surten els cavallers al prat per combatre i d'acord amb el seu escut els van reconeixent d'on són, esmenta el llinatge dels reis d'Aragó i diu que a l'escut porten un àguila i un drac. Al segle XII a més de les quatre barres, l'escut també pot ser amb una àguila i un drac?

Voldria acabar exposant que, malgrat les novetats dels romans i de l'evolució de la poesia dintre de la literatura francesa, aquesta és una còpia pàl.lida de tota la producció literària del món occitano-català.  Només cal veure el valor de la producció literària en llengües d'oc i comparar-la amb les d'oil. La Chanson de Roland es queda curta davant la Canso de la Crosada albigesa. De com el Jaufré, o el Blandin de Cornualla,  porten unes quantes voltes d'avantatge als romanços de Cristià de Troia. I aquí és on vull fer palestra amb la transmissió d'uns tòpics literaris sobre el predomini de la llengua francesa i les perspectives nacionals que justifiquen el valor d'una literatura posteriorment, i sense tenir en compte el marc històric i social d'aquells segles. Cal sortir a la palestra perquè no entrin a prendre'ns els fruits dels nostres camps, i menys els que siguin de Sant Boi de Llobregat.

ELS ATOTS DE LA SEU - II

Continuant amb l'anterior article sobre la Seu d'Urgell, volem esmentar encara d'altres activitats culturals que s'hi estaven realitzant. Una d'elles va ser la inauguració de l'exposició Somriu del Xavier Casals a la llibreria Refugi, unes caricatures que semblen força innocents, però que contenen un to més sarcàstic que irònic. Ben aprop es feia la celebració dels 8 anys de l'Ateneu Popular de la Seu. Encara tenen molta feina a fer, però si els hi dius que sembla l'obra de la Seu, et fan la mitja rialla i una mirada no gaire solidària. Cal admirar la seva empenta perquè tot just l'any passat van comprar la seu social, i molt gent hi va donar un cop de mà.

Aix, que les coses ja no són lo que semblen, i per això hem d'estar amb els ulls ben oberts. Una bona mostra és la doble exposició a la Sala La Cuina. En una sala el grup d'art Ceba Tendra, que fa honor al seu nom, celebrava els seus cincs anys amb una selecció dels seus treballs. En l'altra sala, el Marc Garcia, presentava una exposició de les seves obres entre el 2008 i el 2002, amb uns collatges fantàstics, força crítics i plens de sàtira política i social, molt més gamberros que les caricatures del Xavier Casals. Es mereixen una visita, i teniu de temps fins al mes d'agost. 

Un altre esment mereix el músic Quim Sabaté, tocant a les portes de la Catedral. Músic que s'ha mudat fa anys de la ciutat a la muntanya, que fa cara d'haver-les vistes de tots colors. Canta perquè li agrada i vol. Ara li han canviat l'entrada al Museu Diocesà, i l'accés ja no és tant evident, que cal fer una mica de volta. El claustre està a un costat, i l'entrada a l'altra punta. Tot ben aixoplugat per la magnífica catedral romànica dels lambards, que vol dir, lamm ward gothic, els guardians del fang. Aquells artesans del país que aixecaven cases de fusta i fang són els que van edificar les esglésies de pedra més tard. Us recomano la visita al museu, que permet gaudir de moltes meravelles. Tot el conjunt val molt la pena. Mai tant no passeu de llarg de l'oficina de turisme! No tot està a internet, i no ho trobareu tant clar com lo que es troba a l'Espai Ermengol. Un resum de la història de la Seu, on també cal visitar l'exposició sobre els formatges, i un bon mirador explicatiu encarat cap al sud.

Els nostres sants també la ballaran al festival dels Set Inferns, que es va fer a la Seu i a Montferrer, aquest cap de setmana de juliol. Un mal nom per a una proposta musical popular ben bona. A l'endemà, diumenge i dia d'eleccions... A partir dels resultats del 23 de juliol ja veurem si ja hem pujat al setè infern, i si pot ser serà més fàcil llençar-se des dels cims de la Serra del Cadí que travessar el desert del Sinaí. Sort que el dissabte se celebrava Santa Magdalena, i aquest dilluns molts polítics estaran plorant més que la nostra Maria Magdalena. Encara hem d'aprendre a plorar d'alegria més que de pena, com va fer la nostra santa.

ELS ATOTS DE LA SEU - I

Aquest juliol vam pujar una setmana a la Seu d'Urgell. Tots i els averanys en contra, vam poder agafar el tren des de Sant Boi fins a Manresa, i des d'allà el bus de l'Alsina fins a la Seu. Vam passar per Súria, i a Cardona vam fer el canvi d'autocar per agafar el que s'encaminava per Solsona, Oliana, Organyà fins a la Seu. L'estació de busos està prou al centre de la població, i ens quedava més aprop de l'apartament del que teníem previst inicialment. Realment, els plans van patir algunes alteracions, les quals considero afortunades. Vam pujar el 7 de juliol, festa de Sant Fermí, i quan vam arribar a la Seu, no només ens havien canviat de lloc l'apartament, sinó també el sant. A la Seu celebraven Sant Ot, amb missa i sardanes, tot i que no era Festa Major. Però suposo que algú no s'hi va estar de res, i aquella nit se celebrava el concert inaugural del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el Femap. Es feia a la capella del Seminari, i malgrat la desorientació de l'arribada, vaig seguir la gent que s'hi encaminava. 

No em puc queixar, va ser un concert molt ben interpretat, tot i que vaig badar a l'entrada. Abans meu un dels convidats havia reservat dues entrades, però no tenia acompanyant, i podria haver fet d'escorta per una nit. I si de cas, amb el cost de l'entrada podria haver regalat el disc del festival de bon grat. Va estar prou bé els 20€, però no hi ha descompte per als aturats, malgrat que fan concerts benèfics dintre de la programació, com va explicar el nou alcalde de la Seu. Cantava la Marta Matheu, un concert barroc molt bo de repertori variat, català així com internacional de l'època. Els instrumentistes que tocaven també estaven al seu nivell, i gairebé ballaven tant com ho feia la soprano seguint el ritme de la melodia. Qui diu que els trobadors o els cantants clàssics són hieràtics i encarcarats?

Bé, el bisbe i copríncep no hi era aquell cap de setmana, per altres afers, que suposo exteriors. Sí que vaig notar la presència del nostre Ot el Bruixot, que ens ha regalat tants bons moments com el còmic Manuel Ibañez, acabat de traspassar. També hi havia torn de guàrdia a l'Ateneu Popular, preparant la celebració dels 8 anys de vida. Això sí, les coses del voluntariat van a un altre pas, en aquest cas, laic, perquè algunes coses encara s'han d'arranjar al local. Vaig fer la broma de que això semblava l'obra de la Seu, i la noia s'hi va quedar rumiant. Potser millor que ho expliqui el Milan Kundera.

Bé, seguim amb els calendaris trastocats. A l'endemà un bon mercat de dissabte al carrer Major, ple de parades i animació. També es veien els turistes de França, o de Flandes fins i tot, voltant i comprant. Alguns d'ells es sorprendrien de la calor exagerada que teníem, però comparat amb la costa, la muntanya és més seca, i ens deixa dormir a la nit.  Els cartells anunciaven també més celebracions. En aquest cas, la de Sant Cristòfol, la festivitat del qual era el proper dilluns, i van fer ball dissabte, el diumenge la missa i la benedicció dels conductors. Ja ho veieu, alguns s'avancen. I la Mare de Déu del Carme se celebrava la missa del dissabte al vespre següent, perquè el Diumenge és el dia del Senyor, i de Santa Maria. Els sants també la ballen.

On no hi ballaven gaire va ser a la nit, a la plaça de les Monges, perquè el grup tocava un repertori de fa més de trenta anys enrera. Fins i tot, hom va trobar a faltar un reguetó.  Potser la Morena Tradipatxanga hagués posat més salsa a la plaça. Bé, seguim amb Sant Cristòfol, a qui la Confraria de la Seu s'encarrega de portar a beneir els clauers a missa, i després els reparteix als conductors, que amb il.lusió i alegria, van anar desfilant després pel passeig. Qui més qui menys, portava el vehicle decorat, fos el cotxe, la furgoneta, la moto, la bicicleta i algun patinet, i després de la corrua de tractors, tràilers i camions que feien soroll gros, tocant les botzines i passant al compàs del salpàs. Certament la mobilitat sostenible també passa per compartir aquestos moments de germanor i solidaritat. Tal com van els conductors avui dia, jo els hi regalaria un Sant Cristòfol a tothom amb el carnet de conduir. I fins i tot, els hi posaria de pantalla de fons als que van caminant pel carrer mirant o parlant pel mòbil.