IBÈRIA ESTRÀBICA- II

En aquesta segona part anirem resseguint la descripció general d'Estrabó, i els diferents països i pobles que descriu. Des de la seva perspectiva distribueix en quatre costats la península: primer el Mediterrani des dels Pirineus fins a les Columnes, és a dir, les Torres d'Hèrcules, en el segons tros fins al Cap Sagrat, l'actual Sant Vicenç a Sagres, el tercer des d'allà fins a l'altre cap de Neri, que seria Finisterra, el cap dels àrtabres, i la quarta part, des d'aquí fins als Pirineus Atlàntics. 

De fet, Estrabó comença pel tros que és més ric i fèrtil, la Turdetània. Des del cap de Sant Vicenç cap avall, als quals també anomena cèltics... El nom és celta, "tur" de torre,  i els "túrduls", amb Augusta Emèrita, són els turdetans de més amunt, com assenyala el sufix -ul, en bretó tenim "uhel". Serien els extremenys. Dins de la Turdetània destaca els rius Guadiana, "Anas", i Guadalquivir, el "Betis". Fins a "Calpe" l'actual Gibraltar. El nom derivaria de "Cal" per calcari, "kalch", i -"pe" per "penn" que vol dir turó en llengua celta. Ja ens explica que es deia Heraclea, i era un port iber. 

Destaquen les illes de "Gadira", Cadis, i el seu paper tant important per a la navegació i el comerç. Altres ciutats destacades eren les de "Còrduba", Còrdova, o "Hispàlis" i "Betis" a Sevilla. Tot està ben explicat i detallat per Estrabó davant de les seves riqueses de tota mena: agrícola, piscícola, minera, comerç per la navegació marítima i fluvial. Sobretot adreçada cap a Itàlia i Roma. Destaca el paper de les marees atlàntiques pels seus efectes en els estuaris i les desembocadures dels rius. 

Què més pot dir Estrabó? Recordar els viatges d'Hèracles, o el poeta Homer, la Ilíada i la Odissea, que van portar els seus protagonistes per aquestos verals de la Turdetània. També el paper dominant dels fenicis en aquest país, i per extensió, dels cartaginesos, en les zones més riques i fèrtils d'Ibèria i Líbia, fins a la conquesta romana. De fet, un cop conquerida Ibèria, els romans van assimilar els seus pobles de manera ràpida. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - I

Una traducció d'un llibre clàssic ha tingut força èxit aquest passat Sant Jordi. És un dels volums que va escriure l'historiador grec Estrabó. El que tracta sobre "Ibèria". Una edició bilingüe grec-català, amb una bona traducció de Xavier Boscà,  d'Adesiara publicada aquest 2026. El text ens dóna el punt de vista grec d'aleshores, durant el domini de l'Imperi Romà, sobre la geografia peninsular. Amb força apunts etnogràfics, entrellaçant el medi natural amb els pobles i llurs costums coneguts. 

Una de les primeres coses que destacaria és la seva climatologia. La península era molt més freda que ara, per la qual cosa, el sud era més fèrtil que no pas la part nord. Això ens dóna una perspectiva diferent de l'actual pel que fa als diferents pobles que l'habitaven.  

La segona qüestió és que les mides i les escales estan preses des del punt de vista marítim, és un portolà, de fet allò que interessava més als navegants per al seu comerç. Aquí s'esmenta la metàfora de la "pell de brau", vista de cara. Però és correcta la comparança? Em fa dubtar que Estrabó era, i volia dir, estràbic, fins i tot podia ser borni. És aquesta la raó per la qual considera que els Pirineus van de nord a sud, i no pas d'est a oest? Això és una pell de brau? D'on surt aquesta forma alterada? O és que algunes coses s'han adaptat al punt de vista estatal? Una altra opció que caldria considerar és que l'escriptor estigués en un lloc del riu Iber, com Tortosa, mirant amunt, de manera que a la seva dreta quedarien els Pirineus, o més aviat els afluents del riu Ebre, paral.lels al seu braç dret, de nord a sud figurat. 

Es descriu bé el seu contorn geogràfic perquè els grecs van circumval·lar la península, passant per Gibraltar fins a l'altre extrem dels Pirineus, on la part estreta s'obre en els golfs "cèltics" o "galàtics", és a dir, el de Lleó i el de Biscaia.  I esmenta la teoria de què el periple de l'Odissea no va estar limitada al Mediterrani, sinó aniria més enllà, cap a l'Oceà Atlàntic! 

Deixarem per més endavant la part etnogràfica i les denominacions dels pobles i llurs territoris. De moment acabaria aquest article amb la descripció que Estrabó dóna dels guerrers ibers com a "peltes o peltastes" grecs". Els compara a una infanteria lleugera, d'escut semiesfèric, javelina i falcata, etc...  diferents de la imatge dels guerrers gals, amb llança, escut llarg, i espasa celta llarga de punxa. És un model semblant al dels almogàvers medievals. 

EL CAMÍ DE L'AIGUA DE LA COLÒNIA SEDÓ

Aquest diumenge, 22 de març del 2026, celebràvem el Dia Internacional de l'Aigua. Per aquesta raó, el Centre d'Estudis del Baix Llobregat va organitzar una sortida per visitar la Colònia Sedó. La van batejar amb el nom "El Camí de l'Aigua". perquè començava a la presa del Cairat. 

Vam començar a la presa del Cairat, i des d'aquí seguíem la canal que portava aigua fins a la Colònia. Érem força gent que vam compartir els cotxes per arribar a les parades més significatives. Una d'elles era l'ermita de Santa Margarida del Cairat, que ens oferia un dels paisatges més espectaculars del país. Abaix el riu Llobregat, que baixava majestuós gràcies a l'hivern plujós que hem tingut enguany. A davant nostre el Tossal Rodó, oferint una perspectiva grega com la del Partenó, als seus peus Can Tobella, amb les ruïnes del Balneari de la Puda. Més a la dreta, el castell de Sant Salvador, i les Espases fent muralla als seus vessants. El panorama ens mostrava l'imponent congost. 

Vam resseguir els trossos visitables del canal, tant ben obrat de totxana com la presa del segle XIX. O els pilars de l'aqüeducte, que manté el nivell adient fins a la torre de caiguda. Arribava l'aigua amb tanta força que van haver de rectificar el canal. A la Colònia Sedó vam decidir completar la visita seguint el nostre guia, el Josep Mª Cobos, membre de l'Associació per a la Defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó, que ens ensenyava el catàleg de fotos de la Colònia. Per entremig dels edificis més destacats, vam arribar fins al Museu que és la cirereta del pastís. Molt ben explicat, i amb maquinària digna dels titans que van aixecar les fàbriques catalanes. Encara que la Colònia ja no té la bellesa ni l'esplendor d'altres èpoques, conserva aquell encant que pot fer-la reviscolar en qualsevol moment si les administracions, o algun inversor creu en les seves possibilitats. 

Alguns bescantaran l'herència del passat, altres es faran l'orni. Però si Esparreguera o Olesa són alguna cosa, és perquè van nèixer del Congost. Fa segles aquestos pobles no existien al lloc que avui coneixem. Porten el nom original del castell d'Esparreguera, on Corominas insinua l'origen germànic, per "espeut", de llança. Són les espases o llances de pedra que contemplem davant nostre. En alemany trobem "Speer" o en anglès "spear" per llança. 

O més aviat, afavorim el d'esparra, que vol dir portella d'un clos o cleda. Aleshores anirem al verb germànic "sperren" que vol dir lligar, tancar o barrar el pas. I ens trobem amb el nostre congost. Al darrera l'astut o prudent "karg". Una combinació que ens donaria el nom modern d'Esperreguera. Si ens atansem a l'alou de Can Tobella, trobarem la paraula alemanya "Tobel" que vol dir precisament "vall estreta". Des d'aquestos llocs la gent es va desplaçar cap a les poblacions actuals. 

Ja veieu com el paisatge parla amb la gent, i aquesta el bateja amb els mots adients. Topònims que s'han conservat durant més d'un mil·lenni. Una herència que ens cal transmetre a les noves generacions perquè sàpiguen d'on venen, i cap a on poden anar. Llur futur s'ompliria de significats. Recordem aquells que van obrir pas per connectar una riba del Llobregat amb l'altra. Ho van fer a peu i a cavall. Avui dia tenim el deure de refer aquesta xarxa de camins per a les persones, perquè les carreteres actuals i el seu trànsit ens priven de copsar les meravelles de la nostra comarca.  

LA LLENGUA DE VERDAGUER, LO TALENT AL SEU SERVEI

Acabem de llegir-nos el llibre "Antologia" de Jacint Verdaguer de l'Editorial Barcanova, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Didàctica, de l'any 2001.  L'encarregat de la recopilació és Joan Vilamala que fa un excel.lent treball. Confecciona un volum fantàstic, ple d'anotacions. No només perquè ens presenta el nostre escriptor, sinó també per aprendre el tresor de la llengua i els seus recursos literaris. 

Mossèn Cinto coneix el català, i el treballa fins que surt tot polit, a raig. Un doll natural on, més enllà de la norma, triomfa el geni de la llengua. L'escriptor, com molts religiosos catalans, posa la seva formació per transmetre el missatge als seus feligresos. És un sermó, en els fons aquesta és la seva literatura, per esmenar els fidels, per convertir-los i redreçar-los. Segueix En Ramon Llull, el foll. És el cant dels ocells que refilen enmig del paisatge. Dels boscos, dels camps, de les cases, com unes trones que escampen llurs sons. 

Verdaguer es posa al cim de l'arcada gòtica. És un pont traçat entre les dues ribes del segle XIX, per on passa el riu anomenat Renaixença. Farà l'enllaç entre les classes populars i burgeses, donant exemple amb el seu martiri. Si comparem el moviment català amb el felibrisme, observarem que el poeta Frederic Mistral recollirà el regal enverinat dels honors públics, i la Renaixença Occitana i Provençal quedarà erma a la seva mort. 

No cal exalçar més Mossèn Cinto que ja no ho hagin fet molts per tot arreu. La seva herència la trobareu en algunes adreces: la Fundació Verdaguer o la Biblioteca Verdagueriana. Ningú ha portat amb més dignitat la barretina que ell. I la seva porta el color de la llengua, la llueix i la fa lluir. Els puristes diuen que és arcaic, com el "lo", com "hermós", etc.... O el qualifiquen de dialectal, pels barcelonins camuflats que ja no en saben de parlar català. Aquells que segueixen els postulats del Noucentisme, el qual va ser anorreat durant la Guerra dels Tres Anys. Més papistes que en Pompeu Fabra, han encarcarat la llengua, i en canvi, són els primers en admetre castellanismes i anglicismes sense mida. Només perquè ho diuen ells. 

Com desterren mots i construccions genuïnes de la llengua catalana? No saben que el castellà és un dialecte del català occidental, i que es va apropiar de molts recursos de la llengua per enriquir la seva. No debades, escrivien els erudits d'aquells segles d'or que precisament el català influïa descaradament en el romanç castellà. Els saberuts d'ara no es creuen els testimonis d'aleshores, ni s'ho imaginen ni s'estimen en el fons la seva llengua. Certament som un país ocupat, i la nostra ànima arrossega segles de repressió. Cal descolonitzar-nos, i la nostra llengua també. Amb el cap i amb el cor, tal com va fer en Jacint Verdaguer.