CONCERT AMB INFUSIÓ DE MARIALLUÏSA

El programa commemoratiu dels 50 anys de la Diada de 1976 a Sant Boi de Llobregat organitzat per l'ajuntament va ser mediocre. Tot planificat i portat al mil.límetre d'acord amb les instruccions rebudes. On és tota l'èpica i l'esforç de la gent que se la jugava al final de la Dictadura de Franco, qui va morir matant, per si algú no ho sap?. 

És una programació pensada per als Patufets catalans, només falta que el Naïm Ismail ens digui ben clar i català que al Patufet l'han matat, durant el Concert de les 50 Diades. Va ser una de les veus destacades del concert fet el 10 de setembre, dijous toquem els picarols... Concert nostàlgic i destrempador. Alternava talls d'entrevistes antigues amb els nous cantants i noves versions. La seva realització es va fer prou pesada, monòtona, i gens acurada, es notava que estava poc assajat. Els Amics de les Arts, la Maria Hein, l'Ismael Serrano, i alguns van mantenir el nivell qualitatiu, acompanyats pel Kitflus. Però on era la Dharma o el Santi Arisa. Qui volia aixecar cap bandera amb tot això?. Com en un concurs de Joc de Cartes, el menú va ser una mica insípid, i les postres, al llevant de taula van deixar un mal gust de boca. El final "apoteòsic" va ser la versió surrealista de la "Noia de Porcellana" de Jaume Sisa. Potser es referia a l'alcaldessa de Sant Boi, la qual apareixia en els crèdits finals amb el títol de "criteri polític"?.   

Només faltava una crònica grisa per part de la revista Enderrock per tirar-ho tot per terra, amb excepcions. Potser una Fera Ferotge amb sordina, etc... Com enyorem el Pi de la Serra, "Si els f..." ai calla, o potser el Llach de "No era això, companys!". Ara tot és cotofluix per una pell encetada, perquè el franquisme ja els hi anava bé a molts, i de lluny es veu tot molt més blanc. Ja se sap que després de les indigestions es recomana prendre poniol, o marialluïsa, que té unes grans propietats curatives. Si podeu anar al metge, demaneu la marialluïsa, que us la receptin, la marca comercial és MLLM. Us recomano que la compreu a l'herbolari, que us sortirà més barata i natural. Ai, pobre Patufet! 

LA CALIFÒRNIA DE CATALUNYA

 Enguany vam poder llegir el llibre de Josep Carner-Ribalta "Gaspar de Portolà, Conqueridor de Califòrnia". És una novel.la històrica sobre la biografia de l'heroi lleidatà editada el 1971 per l'Editorial Selecta. Després de la mort del nostre guionista català de Hollywood, semblaria que la conquesta catalana de Califòrnia en nom de la monarquia hispànica quedaria enterrada en l'oblit i la cendra de la història. 

Per sort, un altre lleidatà, En Santiago Suñol i Molina, va reprendre la tasca de difondre aquestes gestes entre els catalans.  El 2015 l'editorial Llibres de l'Índex va editar "L'Epopeia Californiana de Catalans i Illencs (1764-1848)". Aquest llibre tenia la gran virtut d'explicar qui era la gent que acompanyava l'explorador Portolà en la seva odissea. Fossin militars o religiosos, es van embarcar en una missió a l'extrem del món conegut. Potser el Senyor Suñol va posar més llum a la foscor que el popular Carles Porta dels crims. 

Avui escric per honorar la tasca d'En Suñol, amb qui vaig poder contactar per internet. Amb recança he conegut el seu traspàs adès. El dos de setembre del 2026 ens ha deixat a la ciutat de Lleida als 96 anys. L'esquela del diari retrata una biografia familiar plena de vida. Potser hom hi hauria algú  més indicat per parlar d'ell, més enllà del resum biogràfic escrit en un dels seus llibres.  En tot cas, volia recalcar que ell forma part d'aquestos homes destacats que han fet, i fan, que les terres de Ponent siguin la Califòrnia de Catalunya. 

PRINCIPIS IMMUTABLES, EVOLUCIONS I CONVERSIONS

Adès s'ha celebrat el Mundial de Futbol del 2026 i la selecció de l'Imperi Espanyol ha guanyat el torneig. Molts dels que es diuen a sí mateixos catalans han celebrat sa victòria.  Gent que viu entre nosaltres, joves i grans, nascuts al país o fora, consideraven que era tot un orgull per ells formar-ne part. Portaven les samarretes però només miraven el costat del triomf, no sabien ni volien saber tot allò que s'amagava al darrere. Ni quin cost comportava! 

Els que en som conscients, ens entristim per tot aquest panorama. De fet, estem passant el desert i costa arribar a la Terra Promesa. No sabem si hi arribarem mai, ni si tindrem prou fe. Malgrat tot, hem de continuar. I recordar la nostra història. Els moments bons, i els dolents. Fins i tot, treure'n profit enmig de l'adversitat. Un exemple clar d'enguany és l'aniversari del complot de Prats de Molló. Macià va veure com quedava tot en no res, però va lluitar per treure'n tot el partit possible. El judici a París va servir per exposar el cas dels catalans, durant la Dictadura de Primo de Rivera. 

Encara avui dia Prats de Molló conserva la casa on es planejar l'atac. Avui està en mans d'una fundació amb el nom de Casa Macià, que l'ha salvat de l'enderroc. El poble està al costat de la frontera francesa, i els seus pratencs es consideren ciutadans de la Republique. Pocs us parlaran en català, tot i que n'hi han. Els francesos, com els espanyols, no volen canviar pas. Tot està al seu cap. 

Podem esperar, o desitjar una conversió del seu esperit? Fins a quin punt la natura que els conforma es pot alterar? M'ha vingut a la memòria el llibre del gran Francesc Pujols,  L'Evolució i els Principis Immutables. Una obra primerenca que exposava els dos punts de vista filosòfics sobre la vida: els que se la miren com una evolució i els que consideren que és immutable. Podem anar d'un pol a l'altre? Podem alternar-los? És possible una connexió occidental amb el tipus de pensament oriental del Ying i el Yang, que podeu observar en un altre llibre "Traces de Silenci",  de Miquel Àngel Cabrer? 

En tot cas, vull recordar que les patrones de Prats de Molló són les santes Justa i Rufina. Els seus fets s'exposen en els magnífics retaules barrocs de l'església de Prats. Els orígens sevillans, de l'Híspalis romana diuen, de la conversió de la mesquita i la Giralda en una catedral, en són una mostra. Com la prova del sedàs del gra de blat i la pols, i de la contraprova del vi i de l'aigua que el mercader estafador els va fer passar. Per això, alcem la copa i brindem pel vi, que no ens aigualeixin la nostra celebració. 

L'ODISSEA DE GASPAR DE PORTOLÀ

Aquestos dies d'agost s'està projectant la darrera pel.lícula del cineasta Christopher Nolan. És la seva versió moderna de l'Odissea d'Homer, la qual ha provocat divisió d'opinions a favor i en contra. Hom diu que sempre tornem als clàssics del passat per reflexionar sobre el present, i pensar en el futur. En el nostre cas, la cultura occidental se sent hereva del món clàssic grec. Però estem parlant dels grecs moderns, o dels antics? Dels romans, a qui els en compararem?  

De fet, el procés cultural actual s'aferra al Renaixement Clàssic de fa cinc-cents anys. Avui dia, els símptomes d'esgotament d'aquest cicle apareixen per tot arreu.  Aquestos són semblants als mals usos que anunciaven la mort de l'Edat Mitjana. Al segle XV van aparèixer personatges destacats que buscaven un futur millor. Un d'ells va ser un altre salvador, el nostre Cristòfor Colom. No era cap director de cinema, però va lluitar per progressar enmig d'un món canviant, que trontollava. Per anar fent boca, us recomano també el llibre del Josep Mateu titulat "Virrei?". 

Si l'Odissea de Nolan és hollywoodiana, què podem dir del nostre català Josep Carner-Ribalta? Quin gust poder llegir el seu llibre "Gaspar de Portolà, Conqueridor de Califòrnia" editat el 1971 per l'Editorial Selecta, amb el número 439 de la Biblioteca. És un novel.la històrica que ressegueix la biografia de Gaspar de Portolà, com diu ell, el darrer explorador català d'Amèrica. Una vida oscil.lant entre el lema "O Rei o res", com un altre Ulisses navegant pel mar. El dubte del personatge, com l'Esfinx d'Edip, com el Hamlet de Shakespeare, ser o no ser? 

Com creixem i seguim la nostra tradició cultural i nacional? Amb aquesta motxilla fem el nostre camí amb diferents companys. Diferents etapes, nous reptes, triomfs i derrotes, per anar avançant malgrat tot. I després de voltar el món, tornar al born. Des de Balaguer cap a Lleida, una vida exemplar que En Josep Carner-Ribalta ens mostra, com si fos en Cinemascope.  Entremig l'exploració de l'Alta Califòrnia, i la lluita soterrada contra l'administració colonial, representada pels funcionaris públics i els religiosos inquisidors. Aquestes no eren pas les columnes d'Hèrcules sinó les de l'Imperi Espanyol, que adès està veient les orelles al llop. Què farem els futurs catalans quan Ulisses torni a casa?