IBÈRIA ESTRÀBICA - IV

Estrabó ens porta ara cap a la costa nord, des del Cap Neri fins als Pirineus Atlàntics. El Cap Neri, que seria Finisterra, com el punt més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense, "Ne-", riba de "-ri". I al país dels àrtabres. Tant els Lusitans com els àrtabres els inclou en el món celta. 

Continuarem estirant el fil etimològic. Recordem que l'autor ens diu en la seva descripció d'Ibèria que el sud era temperat, i el nord peninsular era molt més fred. Per això, els noms que trobem esmenten aquesta climatologia més adversa que l'actual. Aquí trobarem el sufix "-re", que vol dir fred, gelat, àr-tab-res, i "-tan-" que muta en "tab". El seu gran golf ens porta fins al Far de la Torre d'Hèrcules, al costat de A Corunha. Un nom per a una illa, que té una forma de banya, i d'aquí ens sortiria "Kor-" com fa "Ker-now" en forma de corn, a Cornualla. També l'etimologia ens porta al nom rebut per als Càntabres, on "can" vol dir faixa o llenca. Aquí també trobem "tan" i "re", on la n canvia a b. 

Però què vol dir "tan", una síl.laba que apareix a molts noms dels pobles ibers? . En llengua celta vol dir foc. En aquest cas, el camp semàntic del foc s'estén als pobles perquè està lligat a la família, a la llar de foc, a la casa on hi viuen. Us enrecordeu que a l'Edat Mitjana era habitual a Catalunya comptar les poblacions per focs, o fogatges, amb tothom qui viu sota el mateix sostre?. Per tant, podem dir que aquest idea neix de temps molt més antics, com veiem. Aleshores el conjunt dels focs, i per tant, de la gent que s'aplega en un país o territori. Cal tenir en compte que també existeix la paraula "tir" o "ti" per casa, més lligat al llinatge, on el seu significat és una mica diferent de "tan". Així tenim la Turdetània, la Lusitània, Artàbria, Cantàbria, i a l'altra banda la Bastetània, la Cossetània, l'Edetània, etc... 

Estrabó continua descrivint-nos els pobles septentrionals, des de Galaecia cap als Asturs i els Càntabres, fins als Pirineus. Els seus costums són semblants entre ells, com a pobles celtes que viuen en aquestos climes més freds que els actuals.  Les descripcions etnogràfiques són molt interessants. Cal llegir amb atenció les observacions que en fa fins arribar als límits de la Bascònia. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - III

En aquest article sobre la Ibèria d'Estrabó parlarem del costat peninsular que va des del cap de Sant Vicenç, a Sagres, fins al nord, al cap Neri, a Finisterra.  L'historiador grec ens explica aquesta zona banyada per l'Oceà Atlàntic, quan hom passa el cap Barbari, l'actual Espichel, s'entra en el gran estuari del riu Tagus, el Tejo actual. A "Barbari" ens trobem amb el significat de "bar" que vol dir gran, "ba" de "bae" que és badia, i "ri" de riba. 

Navegant riu amunt ens destaca la ciutat de Moro, a Santarém. Juntament amb la ciutat principal d'Olissipo, Lisboa, formen els nuclis habitats més importants del país dels Lusitans. En un article anterior ja vaig parlar d'aquest territori i de l'etimologia celta que explica llur nom.  O-li-si-po, com la ciutat de l'estuari, "li", tranquil, "si". Així com Lu-si-tània significa una cosa semblant. Recordem que la Lusitània s'estenia entre les conques del riu Tejo i el Douro, i una mica més enllà, fins a les muntanyes. Si fem memòria de la gent antiga "oestriminnis", veurem que en el nom trobem -estri- que derivaria "d'ester", que vol dir riu, i -minnis que derivaria de "minnyd" que vol dir serra en gal.lès. Estrabó ens fa esment que els romans van portar gent lusitana al sud de la frontera del Tejo, sud enllà, fora del seu territori habitual. 

Pugem per la costa fins al Duri, el riu Douro, el nom del qual provindria de "du-dun" que vol dir fosc, i de "-ri" que vol dir riba. En els textos catalans el nom recollit és el de Duri!. L'autor no s'oblida pas d'anomenar els altres pobles celtes de l'interior peninsular per on passen el Tajo i el Duero. Seguint la costa, arribem fins al riu Munda, el Mondego que passa per Coïmbra. Més amunt esmenta el riu Letes, que anomenen Limia o Belió, l'actual Límia que desemboca a Viana do Castelo. I d'aquí al riu Minho, que anomenen també Mínion o Benis. Amb Mínion ens trobem amb "min", de mina o de serra en bretó, i amb "-ion" el plural. Amb Benis ens trobem amb "ben" que vol dir talla, riba escarpada, tal com sabem i explica Estrabó. El sufix "-is" fa referència a la forma, com l'"-ís" català. 

Costejant cap al nord, arribaríem al Cap Neri, que seria Finisterra, el més septentrional i occidental. Així com Fis-terra vol dir el fi de la terra, el Cap Ne-ri, significaria el cap del mar sense, Ne-, riba de -ri. Fins aquest cap en diu Lusitània, i més al nord ens parla dels àrtabres. Ambdós pobles els inclou en el món celta. En el següent article ens centrarem en aquest darrer poble, entendre el seu nom, i com ens el descriu el nostre Estrabó. 

IBÈRIA ESTRÀBICA- II

En aquesta segona part anirem resseguint la descripció general d'Estrabó, i els diferents països i pobles que descriu. Des de la seva perspectiva distribueix en quatre costats la península: primer el Mediterrani des dels Pirineus fins a les Columnes, és a dir, les Torres d'Hèrcules, en el segons tros fins al Cap Sagrat, l'actual Sant Vicenç a Sagres, el tercer des d'allà fins a l'altre cap de Neri, que seria Finisterra, el cap dels àrtabres, i la quarta part, des d'aquí fins als Pirineus Atlàntics. 

De fet, Estrabó comença pel tros que és més ric i fèrtil, la Turdetània. Des del cap de Sant Vicenç cap avall, als quals també anomena cèltics... El nom és celta, "tur" de torre,  i els "túrduls", amb Augusta Emèrita, són els turdetans de més amunt, com assenyala el sufix -ul, en bretó tenim "uhel". Serien els extremenys. Dins de la Turdetània destaca els rius Guadiana, "Anas", i Guadalquivir, el "Betis". Fins a "Calpe" l'actual Gibraltar. El nom derivaria de "Cal" per calcari, "kalch", i -"pe" per "penn" que vol dir turó en llengua celta. Ja ens explica que es deia Heraclea, i era un port iber. 

Destaquen les illes de "Gadira", Cadis, i el seu paper tant important per a la navegació i el comerç. Altres ciutats destacades eren les de "Còrduba", Còrdova, o "Hispàlis" i "Betis" a Sevilla. Tot està ben explicat i detallat per Estrabó davant de les seves riqueses de tota mena: agrícola, piscícola, minera, comerç per la navegació marítima i fluvial. Sobretot adreçada cap a Itàlia i Roma. Destaca el paper de les marees atlàntiques pels seus efectes en els estuaris i les desembocadures dels rius. 

Què més pot dir Estrabó? Recordar els viatges d'Hèracles, o el poeta Homer, la Ilíada i la Odissea, que van portar els seus protagonistes per aquestos verals de la Turdetània. També el paper dominant dels fenicis en aquest país, i per extensió, dels cartaginesos, en les zones més riques i fèrtils d'Ibèria i Líbia, fins a la conquesta romana. De fet, un cop conquerida Ibèria, els romans van assimilar els seus pobles de manera ràpida. 

IBÈRIA ESTRÀBICA - I

Una traducció d'un llibre clàssic ha tingut força èxit aquest passat Sant Jordi. És un dels volums que va escriure l'historiador grec Estrabó. El que tracta sobre "Ibèria". Una edició bilingüe grec-català, amb una bona traducció de Xavier Boscà,  d'Adesiara publicada aquest 2026. El text ens dóna el punt de vista grec d'aleshores, durant el domini de l'Imperi Romà, sobre la geografia peninsular. Amb força apunts etnogràfics, entrellaçant el medi natural amb els pobles i llurs costums coneguts. 

Una de les primeres coses que destacaria és la seva climatologia. La península era molt més freda que ara, per la qual cosa, el sud era més fèrtil que no pas la part nord. Això ens dóna una perspectiva diferent de l'actual pel que fa als diferents pobles que l'habitaven.  

La segona qüestió és que les mides i les escales estan preses des del punt de vista marítim, és un portolà, de fet allò que interessava més als navegants per al seu comerç. Aquí s'esmenta la metàfora de la "pell de brau", vista de cara. Però és correcta la comparança? Em fa dubtar que Estrabó era, i volia dir, estràbic, fins i tot podia ser borni. És aquesta la raó per la qual considera que els Pirineus van de nord a sud, i no pas d'est a oest? Això és una pell de brau? D'on surt aquesta forma alterada? O és que algunes coses s'han adaptat al punt de vista estatal? Una altra opció que caldria considerar és que l'escriptor estigués en un lloc del riu Iber, com Tortosa, mirant amunt, de manera que a la seva dreta quedarien els Pirineus, o més aviat els afluents del riu Ebre, paral.lels al seu braç dret, de nord a sud figurat. 

Es descriu bé el seu contorn geogràfic perquè els grecs van circumval·lar la península, passant per Gibraltar fins a l'altre extrem dels Pirineus, on la part estreta s'obre en els golfs "cèltics" o "galàtics", és a dir, el de Lleó i el de Biscaia.  I esmenta la teoria de què el periple de l'Odissea no va estar limitada al Mediterrani, sinó aniria més enllà, cap a l'Oceà Atlàntic! 

Deixarem per més endavant la part etnogràfica i les denominacions dels pobles i llurs territoris. De moment acabaria aquest article amb la descripció que Estrabó dóna dels guerrers ibers com a "peltes o peltastes" grecs". Els compara a una infanteria lleugera, d'escut semiesfèric, javelina i falcata, etc...  diferents de la imatge dels guerrers gals, amb llança, escut llarg, i espasa celta llarga de punxa. És un model semblant al dels almogàvers medievals.