EL CAMÍ DE L'AIGUA DE LA COLÒNIA SEDÓ

Aquest diumenge, 22 de maig del 2026, celebràvem el Dia Internacional de l'Aigua. Per aquesta raó, el Centre d'Estudis del Baix Llobregat va organitzar una sortida per visitar la Colònia Sedó. La van batejar amb el nom "El Camí de l'Aigua". perquè començava a la presa del Cairat. 

Vam començar a la presa del Cairat, i des d'aquí seguíem la canal que portava aigua fins a la Colònia. Érem força gent que vam compartir els cotxes per arribar a les parades més significatives. Una d'elles era l'ermita de Santa Margarida del Cairat, que ens oferia un dels paisatges més espectaculars del país. Abaix el riu Llobregat, que baixava majestuós gràcies a l'hivern plujós que hem tingut enguany. A davant nostre el Tossal Rodó, oferint una perspectiva grega com la del Partenó, als seus peus Can Tovella, amb les ruïnes del Balneari de la Puda. Més a la dreta, el castell de Sant Salvador, i les Espases fent muralla als seus vessants. El panorama ens mostrava l'imponent congost. 

Vam resseguir els trossos visitables del canal, tant ben obrat de totxana com la presa del segle XIX. O els pilars de l'aqüeducte, que manté el nivell adient fins a la torre de caiguda. Arribava l'aigua amb tanta força que van haver de rectificar el canal. A la Colònia Sedó vam decidir completar la visita seguint el nostre guia, el Josep Mª Cobos, membre de l'Associació per a la Defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó, que ens ensenyava el catàleg de fotos de la Colònia. Per entremig dels edificis més destacats, vam arribar fins al Museu que és la cirereta del pastís. Molt ben explicat, i amb maquinària digna dels titans que van aixecar les fàbriques catalanes. Encara que la Colònia ja no té la bellesa ni l'esplendor d'altres èpoques, conserva aquell encant que pot fer-la reviscolar en qualsevol moment si les administracions, o algun inversor creu en les seves possibilitats. 

Alguns bescantaran l'herència del passat, altres es faran l'orni. Però si Esparreguera o Olesa són alguna cosa, és perquè van nèixer del Congost. Fa segles aquestos pobles no existien al lloc que avui coneixem. Porten el nom original del castell d'Esparreguera, on Corominas insinua l'origen germànic, per "espeut", de llança. Són les espases o llances de pedra que contemplem davant nostre. En alemany trobem "Speer" o en anglès "spear" per llança. 

O més aviat, afavorim el d'esparra, que vol dir portella d'un clos o cleda. Aleshores anirem al verb germànic "sperren" que vol dir lligar, tancar o barrar el pas. I ens trobem amb el nostre congost. Al darrera l'astut o prudent "karg". Una combinació que ens donaria el nom modern d'Esperreguera. Si ens atansem a l'alou de Can Tobella, trobarem la paraula alemanya "Tobel" que vol dir precisament "vall estreta". Des d'aquestos llocs la gent es va desplaçar cap a les poblacions actuals. 

Ja veieu com el paisatge parla amb la gent, i aquesta el bateja amb els mots adients. Topònims que s'han conservat durant més d'un mil·lenni. Una herència que ens cal transmetre a les noves generacions perquè sàpiguen d'on venen, i cap a on poden anar. Llur futur s'ompliria de significats. Recordem aquells que van obrir pas per connectar una riba del Llobregat amb l'altra. Ho van fer a peu i a cavall. Avui dia tenim el deure de refer aquesta xarxa de camins per a les persones, perquè les carreteres actuals i el seu trànsit ens priven de copsar les meravelles de la nostra comarca.  

LA LLENGUA DE VERDAGUER, LO TALENT AL SEU SERVEI

Acabem de llegir-nos el llibre "Antologia" de Jacint Verdaguer de l'Editorial Barcanova, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Didàctica, de l'any 2001.  L'encarregat de la recopilació és Joan Vilamala que fa un excel.lent treball. Confecciona un volum fantàstic, ple d'anotacions. No només perquè ens presenta el nostre escriptor, sinó també per aprendre el tresor de la llengua i els seus recursos literaris. 

Mossèn Cinto coneix el català, i el treballa fins que surt tot polit, a raig. Un doll natural on, més enllà de la norma, triomfa el geni de la llengua. L'escriptor, com molts religiosos catalans, posa la seva formació per transmetre el missatge als seus feligresos. És un sermó, en els fons aquesta és la seva literatura, per esmenar els fidels, per convertir-los i redreçar-los. Segueix En Ramon Llull, el foll. És el cant dels ocells que refilen enmig del paisatge. Dels boscos, dels camps, de les cases, com unes trones que escampen llurs sons. 

Verdaguer es posa al cim de l'arcada gòtica. És un pont traçat entre les dues ribes del segle XIX, per on passa el riu anomenat Renaixença. Farà l'enllaç entre les classes populars i burgeses, donant exemple amb el seu martiri. Si comparem el moviment català amb el felibrisme, observarem que el poeta Frederic Mistral recollirà el regal enverinat dels honors públics, i la Renaixença Occitana i Provençal quedarà erma a la seva mort. 

No cal exalçar més Mossèn Cinto que ja no ho hagin fet molts per tot arreu. La seva herència la trobareu en algunes adreces: la Fundació Verdaguer o la Biblioteca Verdagueriana. Ningú ha portat amb més dignitat la barretina que ell. I la seva porta el color de la llengua, la llueix i la fa lluir. Els puristes diuen que és arcaic, com el "lo", com "hermós", etc.... O el qualifiquen de dialectal, pels barcelonins camuflats que ja no en saben de parlar català. Aquells que segueixen els postulats del Noucentisme, el qual va ser anorreat durant la Guerra dels Tres Anys. Més papistes que en Pompeu Fabra, han encarcarat la llengua, i en canvi, són els primers en admetre castellanismes i anglicismes sense mida. Només perquè ho diuen ells. 

Com desterren mots i construccions genuïnes de la llengua catalana? No saben que el castellà és un dialecte del català occidental, i que es va apropiar de molts recursos de la llengua per enriquir la seva. No debades, escrivien els erudits d'aquells segles d'or que precisament el català influïa descaradament en el romanç castellà. Els saberuts d'ara no es creuen els testimonis d'aleshores, ni s'ho imaginen ni s'estimen en el fons la seva llengua. Certament som un país ocupat, i la nostra ànima arrossega segles de repressió. Cal descolonitzar-nos, i la nostra llengua també. Amb el cap i amb el cor, tal com va fer en Jacint Verdaguer. 

LA PRINCESA LAVINIA

Adès hem llegit el llibre de "Lavínia" escrit per Ursula K. Le Guin el 2008. L'editorial Raig Verd el va editar el 2025 amb la traducció al català d'Anna Llisterri.  L'obra és un dels títols destacats de Le Guin. Nosaltres la inclouríem en el gènere de la novel.la històrica, més que en el fantàstic o de ciència ficció, tal com és habitual en aquesta famosa escriptora. 

La portada il.lustrada segueix la moda actual, tal com fan els híbrids de "fantasia romàntica" que hom abreuja com "romantasy". Està editat acuradament,  amb els mapes que ens cal per situar l'escenari on s'esdevindrà l'acció. Una trama molt ben construïda per Le Guin, sobre un personatge poc anomenat, però important per al futur històric. La vida ficcionada de la princesa Lavínia del Laci, futura esposa d'Enees, i mare del llinatge que fundarà la ciutat de Roma. 

Tot i ser una ficció, Le Guin fa un bon treball de fons històric i mitològic, cercant els coneixements per fer-nos entendre la cosmovisió d'aquell món antic, on entrexoquen els grecs d'orient, i els d'occident, amb els llatins a la Península Itàlica. Una trobada afortunada, no exempta de coses bones i dolentes. De la vida i de la mort. L'escriptora segueix els patrons èpics, tal com s'expressen en Homer. Tot i que aquí el demiürgs no són ben bé els Déus; sinó el poeta Virgili, l'autor de l'Eneida, que s'apareix a Lavínia des del futur. La traducció d'Anna Llisterri transmet fidelment el seu missatge, per fer comprensible la trama de l'epopeia.  

Fins i tot els noms del paisatge se'ns fan entenedors. Trobem el Laci, la regió per sota del riu, en aquest cas el Tíber, comparable a la regió dels Lacetans que estan sota el Llobregat. També ens adonem que el Mont Albà, que és un volcà, és al-"banne", vol dir copa en bretó, o "wanne" en germànic, bassa. Per sota el llac Albà, i l'estany petit, Nemic, on "nemet" en bretó vol dir més petit. Fins i tot es recull el nom antic de Roma com a "Rumo", que significaria "ru" com a roda, i "mo" com a forma o manera, tal com fan els set turons de la Ciutat Eterna. Són traces o senyals d'aquestos pobles antics, celtes, que construiran una nova aliança amb els troians, els grecs d'Orient que van ser anorreats?

En aquell món antic connectat a la natura i als déus, cada persona ha d'acomplir el seu destí, tant bé com pugui. No ens pensem pas que és un món determinista. Cal lligar el cap i el cor, a fi de trobar un objectiu sagrat que no és sols individual, sinó també compartit amb la resta de la societat. I en el món contemporani del segle XXI sentir tot això és fa difícil enmig de tant de soroll. Cal celebrar la lectura de "Lavínia" per reivindicar el món femení, on s'insinua el símbol de la lloba. Però des d'aquesta  perspectiva no es pot viure sense escoltar el món masculí. Ens cal un príncep i una princesa per a un renaixement vital. 

  

QUAN LA CRIATURA BRAMA

Vam anar a veure al Teatre Poliorama la darrera obra de la companyia La Calòrica titulada "La Brama del Cérvol". És una obra coral que destaca per la interpretació dels personatges. Compta amb una direcció escènica ben treballada i contundent. Hom diu que és una comèdia, però la sensació interna de l'espectador és amarga. Per què? 

 

L'argument ens parla d'un matrimoni de la ciutat que visiten el Pallars per escoltar la Brama del Cérvol. Coincideixen amb gent del món del teatre, els quals estan fent una trobada anual, una parella que fan cap a una "rave" o sarau, i un agent immobiliari que vol especular per la zona. L'acció es va trenant per exposar les emocions de cadascun, allò que se'ls hi va despertant enmig d'aquest paisatge natural. Tot surt a raig! Un retrat humà de la nostra societat contemporània que va caient a pes per la gravetat sense saber on som. 

 

Ja sabem que la brama del cérvol es fa a la Serra del Boumort, durant la tardor. Però en aquesta obra la Vall Fosca és més que una metàfora. És una llicència poètica que mostra com  l'electricitat que baixa d'Estany Gento il.lumina les nits fosques de la ciutat. Aquestos fils plens d'energia que arriben a la Terra Baixa. 

 

Perquè hem perdut la connexió personal entre els uns i els altres. Per això, busquem la natura salvatge que nia dintre nostre, amb la qual hem tallat el cordó umbilical. El paisatge humà contemporani em recorda els quadres de Jeroni Bosch, plens de sarcasme i compassió. És la vida moderna, on la Vall Fosca no es troba al Pallars, sinó a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Allò que alguns bategen amb el malnom d'ameba.