dimarts, 30 de novembre de 2021

LAMBARD MÉS QUE LLOMBARD

Fa uns quants mesos es va publicar un estudi de Joan Duran-Porta molt interessant sobre els contractes que es van fer per edificar la catedral de la Seu d'Urgell. La part eclesial ja era prou interessant, però el personatge més destacat era Raimon Lambard. Així mateix, la transcripció exacta de la cal·ligrafia era aquesta. Com és que la paraula no era "lombard", és a dir, fins ara s'entenia que aquesta persona era originària del territori de la Llombardia, al nord de la Península Itàlica? És més, aquest estudi també ens revelava l'origen d'aquest personatge, la població de Coll de Nargó, propera a la Seu. Formava part d'una mateixa nissaga familiar, els "lambard". Aquest gir de 180 graus, d'est a oest, en el tòpic d'aquest art ens planteja una descoberta impressionant. 

Si el text parla dels contractes entre l'església i el constructor, aquest per força havia de ser mestre d'obres, arquitecte, és a dir, dirigiria l'equip de paletes i manobres que aixecaven la Seu, pedra a pedra. Per tant, havia de tenir experiència i coneixements provats per executar la seva feina. Però no s'anomena gaire mestre d'obra o arquitecte, magister vindria del llatí, arquitecte del grec. Només ens queda la paraula "lambard". Aleshores, quin idioma ens quedaria per comparar? Del celta o de l'àrab no ho pensem pas. Quin idioma ens queda? El got, llengua germànica. Pensem que el nom de Raimon, got ell mateix ja ens obre la clau. Podem veure que "lambard" es pot descomposar en "lam-bard". Tindríem dues opcions per al primer lexema. La primera seria "land" que vol dir terra o sòl. I la segona també del germànic seria "schlamm" que vol dir fang. I "bard" ens vindria de "wart" que vol dir guàrdia, o vigilant. En tot dues aproximacions, l'origen germànic es fa patent. Fins i tot, podem reblar el clau quan les majoria de cases d'aleshores es feien amb fusta i tàpia, en alemany "lehmwand"... més endavant es fan de pedra, com la resta d'esglésies del romànic. 

És a dir, l'origen de l'art romànic a casa nostra no prové només de fora, no és "llombard". Dintre dels corrents generals de l'art de l'Imperi Romà, el romànic català presenta una arrel pròpia que es desmarca d'aquestos. Ens adonem que Raimon Lambard és més que un nom i un cognom, és un professional competent, membre d'una família originària de Nargó... Una altra conseqüència d'aquest fet és que això és una prova més per a demostrar la teoria d'Alexandre Deulofeu sobre les civilitzacions, i el fet que consideri Catalunya com a mare de la cultura occidental europea. Com veiem, les aportacions dels nous investigadors ens obre les portes a reconsiderar el marc mental, i a recuperar la nostra història.

https://raco.cat/index.php/Locus/article/view/70403

dilluns, 27 de setembre de 2021

TOSQUELLES EN VA FER MERAVELLES


Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l'obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L'escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d'un català universal en aquest camp, semblant a l'Emili Mira.

Aquest any s'han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l'editorial. D'aquesta manera s'ha anat trencant el silenci interessat que l'envoltava, i de qui se n'havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n'ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d'una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d'equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d'altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.

Cal llegir amb atenció el llibre, ple d'idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell "racional", podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d'aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l'exili. 

Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l'exili dels doctors d'Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d'un idioma a un altre, com l'alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D'aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d'Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d'aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria. 

Un altre aspecte central, que per evident, s'ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb "La Grava sul Camin" de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.

dijous, 19 d’agost de 2021

PRATS CULTURALS AL PALLARS

Aquest mes de juliol vam anar a parar a Rialp,  seguint el corrent de la Noguera Pallaresa. Ens vam allotjar a l'excel.lent Hotel Víctor. Una bona elecció per seguir la trilogia de valls, prats i rius del Pallars. Més enllà de les excursions, vam trobar un munt de coincidències literàries enmig de la natura. Certament, sembla que ara es reivindica la muntanya enmig de la pesta que assola la gran ciutat. Però aquesta visió bucòlica amaga les seves parts fosques, i fa que ressalti les brillants. A més a més, sembla que la cultura als pobles i a pagès sigui una cosa anecdòtica, quan sempre ha existit aquest lligam íntim en el nostre país. Sempre han baixat els raiers, i sempre han retornat les aigües, en forma de núvols si cal. 

La Vall d'Àssua ha vist el darrer llibre de Marga Codina, "Dones de Ferro", una interessant novel.la històrica, que des de la casa prefabricada de Sorre l'autora ha pogut escriure. Igual que el darrer llibre de la gran escriptora Maria Barbal, potser des d'Altron. S'hi veu també l'ofici de "Tàndem". No seran obres memorables, però són la demostració de que la indústria cultural catalana es troba per tot arreu. Fites com "Pedra de Tartera" són monuments culturals que s'aixequen com el Montsent enmig del Pallars. I no són flor d'avui, sinó també de fa anys. A finals del segle XX trobem editat per Garsineu el llibre de poemes de Josep Maria Rexach "Nova Tríada Cordial", que hauríem d'incloure en els marges alternatius. No debades, fins a la muntanya s'estenia l'ombra de les drogues, sexe i rock and roll, fos per les aventures de la comarca a la capital, com per l'empara de les hores de lleure dels militars.

Ara tampoc no és gaire diferent, tot i que a la llum del dia es respira pau i tranquil.litat. Contemplarem una natura esplèndida, que omple l'esperit, però també trobarem les asprors de les seves pedres, i dels còdols del riu, com la "Grava del Camí" que Joan Bodon va reflectir. Més properes són les vivències expressades per una mestressa de Bernui, la Maria Carrera Masa. Hem llegit l'elixir de "Burg a la Vista" del 2008, també produït per Garsineu, però sota el guiatge de l'autora. La nostra padrina ha escrit uns quants llibres, expressant-se com si tingués la necessitat vital de respirar. Un alè de dins que es reprèn quan trepitgem els camins vora el riu Sant Antoni, cap a Altron, o Sorre. Desitjant fer la tornada per a beure de la font de la plaça, just al davant de la casa del Joan Lluís, pastor i escriptor, que va deixar petjada i va obrir camins de lletra. Paraules vives de la gent que van anar a cercar Mossèn Alcover i companyia, Coromines i altres, pels contraforts dels Pallars. Cercant amb alegria un "Bones" de salutació, passant per Rialp, cruïlla de camins, i de prats.

divendres, 13 d’agost de 2021

VORA LES NOGUERES

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l'agost. Els que han pogut gaudir d'uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l'aixeta s'obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s'ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal. 

Des de l'habitació de l'Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d'afegir-nos al seguici, veient anar els rems d'un costat a l'altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d'aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d'esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l'ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls. 

Llavorsí s'aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l'aresta d'una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l'aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s'hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n'hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d'Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l'enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s'hi troba la seu del Parc Natural de l'Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l'església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d'admiració. Si una és més ombrívola, i l'altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, "Ster", que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l'aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.