Aquesta setmana s'ha difós el projecte que uns inversors volen fer al Brasil. L'han batejada com Aguaduna, la construcció planificada d'una ciutat sencera, com es va fer amb la capital de Brasília. La novetat és que volen que sigui una població sostenible, d'acord amb els últims avenços tècnics i ambientals. El lloc que han trobat és a la prefeitura d'Entre Rios, que es troba a l'estat de Bahia. Compteu que hi ha una gran extensió de terrenys, i més si és al Brasil. Podeu donar un cop d'ull a la presentació pública d'Aguaduna, tenint en compte que els responsable tenen la seu a Catalunya, amb el suport de capitalistes internacionals. Sembla paradoxal que un grup financer tant potent s'esmerci a desenvolupar una idea tant agosarada, que a més compti amb l'atractiu mediambiental. Si a Europa ja no hi ha lloc per a aquestes iniciatives, sempre hem tingut tirada a veure les Amèriques com el Nou Món, ple d'ideals i promeses utòpiques. No debades, tothom situa "La Utopia" de More a l'Amèrica.
Però si això ja passava al segle XVI, què me'n podeu dir de l'aventura del segle XX que ens explica el darrer llibre d'Enric Larreula "La Vida Promesa" editat per La Campana el 2020. Explica els esforços esmerçats per anarquistes catalans de crear una Nova Catalunya al Brasil de la primera meitat del segle, durant el mandat del president Getúlio Vargas. Fugint de la repressió al nostre país, els anarquistes buscaven terres verges per explotar i portar d'acord amb els seus principis llibertaris. Fent de pagès, volent portar una educació, defensant el català, i l'esperanto, el naturisme i les cooperatives, l'estimació pels animals i plantes, i la fraternitat humana. L'escriptor ens explica tot això mitjançant els diaris d'un adolescent que va creixent, i aprenent a viure enmig del món. Un recurs molt utilitzat, però que l'ofici d'En Larreula ens acosta de forma senzilla i tendra, envoltada d'aquestes ironies que ens fan profundament humans. El xoc amb la realitat dels camps i la selva, dels indis i del cacic local, de la família i de l'amor lliure. De com s'enfronten a les diferents contradiccions, de vegades de cara, de vegades d'esquena. Malgrat tot l'esforç i estimació posada en el projecte, les esperances es van esvaint, i aboquen a un comiat. Un comiat que no deixa de ser l'etern retorn a la lluita per la vida, i com ens hi encarem. L'epíleg, una mica massa enfarfegat, ens ensenya com el fil de la vida es va perllongant durant generacions. La ironia del retorn del vaixell a Barcelona el 18 de juliol del 1936 és un bon encert. Les promeses d'una vida millor s'esvaeixen davant la força dels poderosos, i com, davant del naufragi, només ens queda remar amb els bots fins a trobar un port més segur i arrecerat.
Aconseguirem desenvolupar una nova ciutat al Brasil, com diu la cançó "moro num país tropical abençoado por Déus"? El temps ho dirà, caldrà que tingui molts recursos, i molt de suport per poder tirar endavant. Fa anys un projecte per construir un barri d'habitatge públic a Salvador no va reeixir, malgrat que tenia fins i tot el suport del Carlinhos Brown. Quan es va acabar la batucada, el seu so intens es va esvair enmig dels carrers del Pelourinho. Molts catalans han fet camí al Brasil, d'altres no gaire, perquè de Pere Casaldàliga n'hi ha pocs. Sigui a Catalunha, sigui al Brasil, tots els països tenen coses bones i dolentes, però qui ha de guanyar-se el pa ha de ser l'home, i el cel i l'infern són tots a les seves mans. I estan ben aprop, no cal anar-hi gaire lluny.