dimarts, 2 de febrer de 2021

ELS REGALS DE LA VICTORIA

Ja han passat uns mesos des que la Victòria va morir a casa seva, als 93 anys d'edat. Va ser al mes de setembre, precisament la nit de la celebració del Nou Any Jueu. Va coincidir amb el Xanà Tovà de benvinguda a una nova vida. Un dels seus llocs preferits era la cascada dels Ulls del Jueu a la Vall d'Aran, la llegenda parla de llur llàgrimes que vessen perquè no reconeixen que Jesús és el Messies. Per als cristians, que de fet som una secta jueva, hauríem de tenir més fe en el pas de la mort, però com a humans, cadascú ho passa com pot. La Victòria ho va fer a la seva manera, darrera matriarca de la família de la meva dona, de la generació dels padrins i madrines que van passar la Guerra dels Tres Anys, i que va marcar el seu destí vital més enllà de les circumstàncies familiars. Des de les cascades, que rajaven amb tota la força de l'aigua, li agradava molt atansar-se a l'Artiga de Lin per contemplar els seus cims.

Tanmateix, el seu lloc favorit a l'Aran era la bassa d'Oles, on també van portar les cendres de son marit. La bassa feta pels pastors es troba en un replà als peus del MontCorbisson, i d'allà fa d'escambell per guaitar les muntanyes de la Vall, tant a dreta com a esquerra. Tots dos contemplaven amb admiració aquells tucs altius, plens de neu i de verd. No us sorprendreu per la paradoxa de saber que havien nascut enmig de paisatges més planers i secs. La seva vida també va estar plena d'aquestes muntanyes, fortes i enlairades, dures i tendres, fredes i fresques, d'alts i baixos, força contrastats, de moments dolços i amargs. 

Va voltar tots els estius per l'Aran, amunt i avall, fent amics i coneixences que li han durat tota la vida. Malgrat el seu caràcter fort era molt fidel, i sempre estava contenta de trobar-se la gent. Enraonava a raig, i les sabia dir sense ofendre perquè tenia molt enginy i gràcia explicant els ets i uts de totes les coses. Una altra de les seves qualitats és que era molt generosa, i li agradava estar envoltada de la família i de tots els amics. Això ho demostrava cada any quan arribava el Nadal. Allà s'esforçava en tot: en el menjar, en el parament, i en que a ningú no li faltes res. Si al saló de casa decorava l'avet, més goig feia el guarniment que ella procurava al dinar de Nadal. Era festa grossa, i tots la compartíem. 

Com la trobarem a faltar, ara que ja fa companyia a tota sa gent que l'ha avançat. Estic segur que haurà tingut una gran benvinguda, i allà dalt serà Nadal de pau i alegria, tant com a la seva vida atzarosa havia desitjat. Pels Reis haurà tingut un gran regal, ella que tants n'havia fet per tots els seus amics.

Cap comentari: