divendres, 13 d’agost del 2021

VORA LES NOGUERES

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l'agost. Els que han pogut gaudir d'uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l'aixeta s'obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s'ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal. 

Des de l'habitació de l'Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d'afegir-nos al seguici, veient anar els rems d'un costat a l'altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d'aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d'esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l'ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls. 

Llavorsí s'aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l'aresta d'una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l'aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s'hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n'hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d'Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l'enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s'hi troba la seu del Parc Natural de l'Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l'església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d'admiració. Si una és més ombrívola, i l'altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, "Ster", que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l'aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.