A la revista El Món Medieval número 47 hi ha un article de debat: "Eren Jueus, els Carolingis?" signat per Josep Bastardas. En ell exposa la tesi què la dinastia carolíngia, i els catalans, eren de religió jueva. Una proposta agosarada, però com bé diu l'autor, cal fer propostes diferents i conjectures noves que ens permetin contrastar i avançar en el coneixement de la ciència, i en aquest cas, de la Història. Malgrat tots els raonaments, i de prou sòlids, no hi estic d'acord amb la seva tesi. Crec que estableix com a causa la conseqüència de la consolidació d'un llinatge. I un llinatge té més a veure amb la sang, mitjançant el matrimoni, que no pas amb la religió en sí mateixa.
Cal veure el context d'aquella època, com afecta a les relacions de poder, i per tant, de la sobirania. Recordem que l'Imperi Romà és vigent, i que el seu propietari és l'Emperador de Constantinoble. Fins i tot Carlemany és vassall de l'Emperador de Constantinoble. Per coronar-se Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, poder manar romans, és a dir, llatins, li calia demanar permís a Bizanci. Per això va enviar Waldo de l'Abadia de Reichenau dos cops a negociar la coronació.
A més a més, recordem que a la Gàl.lia Narbonesa, els comtes gots, nomenats pels carolingis, són a més, els caps o representants dels jueus de la província narbonesa com bé explica l'article. Hem de tenir esment que el títol de senyoria anava lligat al de la població o gent que s'hi vinculava. És a dir, el títol sempre va lligat a la persona, i als seus vassalls, encara que fossin de religió diferent. Els gots majoritàriament eren cristians arrians, i per poder regir els jueus havien de tenir un títol de nom jueu, és clar. Per això els jueus donen als comtes el seu nom en hebraic.
L'article explora prou bé aquestos vincles religiosos, les diferents branques familiars, però cal recalcar que és sobretot, el lligam familiar i de sang, que segurament per matrimoni passarien als descendents per reforçar el llinatge, i sobretot, la seva legitimitat. Això ens recordarà potser l'argument d'Ivanhoe, però hem d'anar més enllà. A l'Edat Mitjana es tenia clar el principi de la "potestas" i l'"auctoritas". Malgrat que el poderós tingués molta força i recursos, sense tenir autoritat podia ser desposseït de les seves riqueses i rang.
Per això, al cim es trobava l'Emperador de Constantinoble, i el rang davallava, però no jeràrquicament, és a dir, verticalment, sinó en estrats o rangs horitzontals, com una escala. Per poder pujar esgraons calia anar sumant mèrits, i aquesta era la meritocràcia de l'Alta Edat Mitjana. Calia reforçar l'autoritat, i per això, els nobles catalans mantenien lligams amb els jueus. El principi era que per ser rei calia pertànyer a la nissaga del rei David, que era avantpassat de Jesucrist. De la mateixa manera que els romans es van fer hereus de Troia i d'Enees, els reis calia que tinguessin sang del llinatge de David.
Després de l'etapa carolíngia, els comtats van cercar la legitimitat per una altra via perquè ja no pertanyien a una Gàl.lia Narbonesa ni a una Hispània Tarraconense. Hi havia una revolució feudal triomfant que cercava un fonament legítim acostant-se a la família de l'Emperador de Constantinoble. Un enllaç directe, o indirecte, depenent del rang. Per exemple, el comte del Pallars es maridava amb la princesa Làscaris. Mentre Pere el Catòlic es va maridar amb Maria de Montpelher, filla de la Princesa Eudòxia Comnè, filla mateixa de l'Emperador. Si l'escut del Pallars portava tres barres, el del comte de Barcelona en portava quatre per ser la bandera imperial. A partir de Jaume I es pot portar a dreta llei la senyera que tots coneixem. El llinatge dels Bel.lònides arribava al cim de l'imperi. Pere el Gran, fill de Jaume I es va fer portar la banyera de pòrfir per ser-hi enterrat, com a senyal del seu naixement, i dels orígens familiars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada