dijous, 17 de febrer de 2022

LO SOMNI DE L'AUMELLER

Adés han florit els ametllers en aquesta terra. Malgrat la sequera que patim des de fa mesos, aquestos arbres no han faltat a la seva promesa d'una primavera que ha d'arribar. Aquest 2022 el nostre pare ens ha deixat als 92 anys, i no arribarà al temps de maig. Malgrat la pena de ma mare, encara donem gràcies que hàgim pogut acomiadar-nos d'ell en pau i tranquil.litat, d'haver agafat les seves mans, i de poder mirar als seus ulls, sabent que ara ens podran veure des d'un altre lloc del cel. Sort de la Mare de Déu de Lurdes, i de Santa Eulàlia. Qui sap, potser enmig de la constel.lació d'Orió hi ha un nou estel. O potser quan arribi l'estiu ens vindrà a veure per Sant Llorenç. 

Perquè el pare era de Sant Llorenç de Montgai, una de les portes del Montsec, a la barreja del Segre i del Noguera Pallaresa. De Cal Turiella, no de la casa antiga que senyorejava el poble, sinó de l'altra branca que feren niu més avall. Casa i terres de pagès, el pare que va morir massa jove, i sa mare d'Alòs. Era els més petit de cinc germanes i germans, i potser el més "tremendo". Una infància marcada a sang i foc per la guerra. Durant nou mesos, el front de guerra va estar allà mateix. El senyal d'una ferida de metralla al mentó li feia un clotet. La cama es va poder salvar amb cataplasmes, després d'infectar-se un tall que li va fer la roda d'una vagoneta que hi havia als túnels del tren. També va fer un temps d'escolà. Però se n'adonava que una cosa era la creença, fos política o religiosa, i una altra com es comportaven les persones en aquest món. 

Va arribar el temps de joventut, i calia cercar feina en el ferrocarril, continuant la línia de tren que havia d'arribar a la Pobla. Per Santa Linya i més amunt, fins i tot va arribar a "capataç".  Això no era per ell, fart de discutir, va decidir buscar feina a la Fecsa, l'empresa que portava l'embassament de Sant Llorenç i Camarasa. Va aterrar a Barcelona, i va començar a treballar a la tèrmica de Sant Adrià, i després cap a la de Mata, que la va veure aixecar. Aleshores, amb la feina assegurada, va conèixer la nostra mare. De Tremp, i cabalera com ell, van casar-se al 1963. Eren immigrants catalans, de Lleida, que baixaven al Cap i Casal. Els primers anys els vam passar al Guinardó. Al dematí d'administratiu i a la tarda a fer de taxista, i ma mare a casa. Després cap a una casa de planta baixa al carrer d'Escòcia, que després vam pujar. Així es feia aleshores, i així han anat pujant els tres fills que ha tingut,  el jove i les joves i els nets. Ens han donat casa i estudis, què més podem demanar? 

Potser hauríem volgut tenir el pare més temps amb nosaltres. Quan podíem el diumenge cap al port, a la Mercè, o al Parc d'Atraccions. I si s'esqueia cap a Montserrat. Festes comptades, i braç de gitano o tortell pels diumenges. Tots els estius cap a Tremp. L'odissea de la carretera fins arribar-hi. Si calia es feia un tomb per la Noguera, i si calia per Andorra, per veure sa família. Cada Nadal anàvem a buscar a l'Hospitalet el paquet que ens arribava del poble, i a l'estiu, fruita, i préssecs que la mare feia en conserva. L'enyorança de l'emigrant també es feia notar. És el destí dels cabalers. Tot i que la pitjor part, al final, va ser pels hereus i pubilles que s'hi van quedar, intentant aguantar el patrimoni familiar. 

El pare també deia allò d'anar fent, i sobretot, aguantant. El seu caràcter era sociable, però quan calia callava. Sabia de les malvestats de les guerres, i s'estimava més lluitar amb una feina constant i tocant de peus a terra, sense jutjar. No calia que li expliquessin als diaris, que cada dia llegia, el concepte de la no-violència. Era un estoïcisme pràctic, conscient d'estar en un país ocupat i enfonsat. Defensava el seu país, la seva llengua, i la seva cultura. Ell evitava tant com podia els conflictes, fossin a la feina com a casa, deia la seva però no hi insistia. Estimava la pau, la llibertat de la gent, i la força de la raó. I ens estimava a tots els de casa, sobretot a la mare, veies que malgrat totes les raons entre ells, s'estimaven. Bé ajudava al tiets Jaume, Susi i la tieta Lola. Ajudava a tothom qui podia, i ell també va rebre l'ajuda d'altra gent, com la Victorina. Tampoc no li agradava pas demanar favors, però n'era agraït.

Mon pare era com un raier que cantava el Mossèn Cinto Verdaguer: "Soc fill del Noguera, dins d'un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir". Els rais ja han arribat al mar, i mon pare ja no tornarà a pujar cap al riu de la vall. Ara se'n va més enllà. Les flors de l'ametller ja s'escampen per terra arrossegades pel vent. La bellesa d'aquestos instants que acompanyen del pare el comiat, com un somni de noranta-dos anys. D'aquestos anys, dintre del cor i del cap, mirarem de guardar la millor part. Estimar-te, Vós com ens heu ensenyat a estimar, i fer-nos costat, sobretot a la mare, per mirar endavant.