RIBAGORCES

Aquestos dies vam passar una setmana de vacances a l'Alta Ribagorça. Mentre l'autobús enfilava la carretera cap a Pont de Suert, resseguint el curs del riu i embassaments de la Noguera Ribagorçana, contemplem els cartells que assenyalen els límits administratius. Com una cremallera, passen d'una comunitat autònoma a l'altra,  d'Aragó a Catalunya, d'una província a l'altra. De fet, Catalunya s'estenia fins al Cinca, i Aragó fins a Fareça. Més val no fer acudits de gegants convertits en nans. En fi, les Ribagorces s'estenen en aquest braç del Montsec d'Es Tall, amb article salat. Com explica l'entrada d'En Coromines, la Ripa Curtia llatinitzada ja parla de les ribes tallades, o en occità, gorces, gorses, amb significat coincident que fan referència a les muntanya entallades, com es mostren al pantà d'Escales. 

Vam baixar a Pont de Suert per poder passar la nit a l'Hotel Can Costa, un hotel familiar tranquil i de cuina casolana, on fan un bon menú. Val la pena visitar la capital de la comarca, no massa gran, però amb les coses necessàries. El passeig del riu ben endreçat i acollidor. Els camins per resseguir l'aigua, els antics i nous, els que porten fins al monestir de Lavaix, i fins a la Vall de Boí. Ben assortit de súpers, fins i tot d'una botiga ecològica, la Daina, i de colmados plens de productes artesans i delícies per a qualsevol paladar educat. Llàstima que la gent no s'hi atura gaire camí de la Vall d'Aran. Potser gràcies a això podem trobar la tranquil·litat necessària per fer d'autèntic refugi climàtic. La calor també era ben present, però a les nits es podia dormir. I més si es pujava des d'una costa tropical, que ens acosta més a un país com Brasil que no pas a la Catalunya més fresca.

Els turistes, més holandesos que no pas francesos, i fins i tot una colla de nanos d'Alemanya que s'estaven al càmping proper, passejaven mandrosos pels carrers del poble, a la recerca de llocs frescos com les places i porxades del nucli antic. També per passar la tarda a la piscina municipal. Les obres al Palau del Bisbe i a l'Arxiu encara estan en marxa. A veure com queden. Més empipadores són les obres a la carretera nacional que provoquen retards en els horaris de l'Alsina i del Bus del Parc. Hi ha alguna mena de coordinació de la mobilitat a la comarca, i a la vegueria de l'Alt Pirineu, que pugui equilibrar el manteniment anual de les carreteres amb l'augment de la circulació en els mesos d'estiu? Qüestions que hom es fa mentre esperem l'autobús sota la calor del sol. 

Potser haurem de preguntar al cim més alt, la Maladeta, que tanca i fa partió entre la Ribagorçana i l'Aran. Allò de l'Aneto, posat pel nom d'aquest poble a partir del segle XIX per un francès, va ser acceptat per conveniència dels espanyols. La gent del país anomenava el pic com "les Maleïtes". En plural i femení, i com el significat s'havia perdut, li van penjar el malnom de Maleïda. Res més lluny de la realitat que ens fan veure. Ai, si podem estar orgullosos d'aquesta muntanya, cim de la serralada, quan la gent del poble l'esmentava amb respecte i admiració!. Si mirem d'aplicar l'etimologia gòtica, podem trobar la paraula "Mal", que vol dir fita, com al Puigmal, i la paraula "Leite", que en femení vol dir muntanya. En llengua goda escriuríem "hleida". Ja ho veieu, podem estar molt contents de reivindicar el significat veritable d'aquesta muntanya, la cimera de tota la serralada dels Pirineus!