divendres, 3 de juny de 2022

CRÒNIQUES IMPERIALS DE RAMON MUNTANER

Continuant amb la recerca de llibres pels llocs d'intercanvi trobem la "Crònica de Ramon Muntaner". Una edició feta pel diari El Mundo, com a col.lecció de butxaca de les Millors Obres de la Literatura Catalana, editada el 2004 en dos volums. Fins i tot, d'aquest diari hem pogut treure alguna cosa de profit. Suposo que no se la van arribar a llegir, perquè amb l'aparició del nom d'Espanya ja es tenien per satisfets. Feliç ignorància, l'Espanya que podeu trobar és la Hispània dominada pels llinatges catalans. Una Hispània on tots els espanyols parlen, llegeixen i escriuen en català i aragonès.

Ramon Muntaner escriu la seva crònica com a testimoni viu i directe d'aquella època. És un cronista, i protagonista d'aquells esdeveniments. És clar que exposa el seu punt de vista, sense separar la part objectiva de la subjectiva, de manera honesta. Si fos un periodista se li podria criticar, però què més us he de dir?. Des de Jaume I fins a la coronació del rei Alfons IV d'Aragó a Saragossa va desfilant cada un dels protagonistes d'una època imperial. Parla de llur capteniment i de les raons que els movien. A més de la glòria, la riquesa entesa com a donació, també la lluita i la defensa del dret, així com la creença en Déu com a garant de tot lo món. Llegint la crònica podem entendre que el Tirant lo Blanc segueix una tradició literària de segles.

Una època d'expansió del llinatge, i de la creació d'un imperi al Mediterrani. Amb el centre a Catalunya i l'Aragó. La crònica acaba amb la coronació d'Alfons a Saragossa. És l'apogeu abans de la Pesta Negra que assolaria tot Europa. Però l'esplendor de la cerimònia ha durat per segles. Allà hi van acudir tots els membres de la noblesa vinculats a la Corona. No només per sang, també com a vassalls. Fem la llista:  el mateix Alfons, Rei  d'Aragó, l'Arquebisbe de Saragossa. Amb el títol de Comte de Barcelona,  sobirà de Catalunya. El sobirà del Regne de València. El del Regne de Mallorca, que a més és comte de Cerdanya, Rosselló, Conflent i senyor de Montpeller. El del Regne de Sicília. El del Regne de Sardenya, el Jutge, i l'Arquebisbe d'Arborea. I és clar, el del Regne de Castella, i l'Arquebisbe de Toledo. Tots dos catalans, per cert. Perquè el Regne d'Aragó manava sobre el Regne de Castella, aquestos últims eren vassalls. Com ho era el Regne de Tunis, o l'illa de Gerba.

Si la terra portava quatre barres, la mar també. Llegiu les grans proeses de la marina catalana, dels grans almiralls, com Corral Llança, Roger de Llòria, etc... de la infanteria i sirvents, és a dir, soldats, i dels nostres "marines", els almogàvers. Gairebé un segle ha passat des de la conquesta de València fins a l'existència dels Ducats d'Atenes i Neopàtria a la Romania. Salvatjades se'n van fer, no tantes com les dels enemics: el Regne de França. El papa Martí, francès abans que Apòstol. El Regne de la Provença, i Nàpols, encapçalats pel rei Carles de la casa d'Anjou. Sort que gràcies a Frederic Mistral i Víctor Balaguer, els catalans i provençals vam fer les paus segles més tard, aixecant la Copa Santa. I això que tots els regnes tenien llaços de sang per llurs matrimonis i descendència. Encara ressonen les lluites amb el pisans, i sobretot amb els genovesos. Com podia ser Colom genovès, i que el rei Ferran II d'Aragó pagués els viatges, si estaven en guerra pel control del Mediterrani Occidental?.

Si seguiu sèries per tots els canals, i per tot arreu, us recomano que llegiu sencera la Crònica de Ramon Muntaner. No us toldrà pas, i menys si la podeu gaudir en llengua catalana. D'això en treureu gran profit, i riqueses sens fi. Potser més endavant podrem acostar-nos a frare Roger de Flor, i sos almogàvers per la Romania, de les lluites per Constantinoble, per l'Anatoli, les lluites i aliances amb grecs, turcs, i francs. Continuarà, i continuarem.