LA DEFENSA DE LES CONSTITUCIONS

El segon llibre de Samuel, (2Sa 5,1-3) parla de l'elecció de David com a rei d'Israel. L'escena ens mostra com les tribus d'Israel l'anaren a buscar per fer-lo rei, el seu governador, el reconeixen com a sobirà del seu poble, tal com Déu li digué. Aleshores David va fer un pacte amb les tribus davant del Senyor, i l'ungiren rei. Fixeu-vos com ells especifiquen que van fer un pacte davant de Déu, i sobre aquest pacte sagrat va poder governar. També que el màxim sobirà és el Senyor, i que ells pacten d'igual a igual com a homes lliures. Més enllà de la fórmula jurídica del rei sagrat, gràcies a Déu, que ha fonamentat la monarquia i els estats-nació, existeix la fórmula jurídica del pacte sagrat. Aquest pacte és el fonament polític de les repúbliques, i de la sobirania compartida dels homes.
D'aquest pacte neix la justícia, que és font del dret. I la teoria política que fonamenta la legislació es sosté en el pacte dels homes davant de Déu. Per això, als evangelis, Jesucrist planteja el dilema de si l'home està fet per a la llei o la llei per a l'home. Com que no existeix una divisió real entre religió i política, se'l va considerar un revolucionari perquè atacava les bases polítiques. Jesucrist, com a rei de tot lo Món, pren partit per la supremacia del pacte entre homes, més que per la subordinació a la llei estricta.
A Catalunya, aquest 2016 després de la mort de nostre Senyor, hem pogut llegir el llibre de l'Eumo Editorial "Els Juristes i la Defensa de les Constitucions" Joan Pere Fontanella, escrit per Joan Lluís Palos, l'any 1997. En ell podem contemplar la situació de la justícia catalana durant el segle XVII, tant pel que fa als seus procediments com als agents. Un excel.lent llibre que exposa el dilema que viuen els juristes: cal lluitar a favor de la monarquia o cal lluitar a favor del pacte que estava recollit en els Drets i Constitucions del país. En aquest cas, la família Fontanella és capdavantera d'un dels bàndols, els defensors dels drets, els quals salva pels pèls a costa de l'exili al Rosselló. Aquestos dies de Nadal recordarem la crida al so metent que Pau Claris, en nom de la Generalitat, durant la Guerra dels Segadors, un mes després de les matances de Cambrils. No hi havia marxa enrera, i el resultat va ser la mort per enverinament de Pau Claris, amb el lliurament dels comtats del Rosselló i Conflent a la monarquia francesa.
En aquest llibre podem observar les lluites i els interessos a nivell general, sobretot. Per això destacaria el contrapunt amb una altra lectura. La de les "Estampes Santboianes del Segle XVII" de Carles Martí Vila, editat el 1956 per Biblioteca Popular de Sant Boi de Llobregat. Aquest ens permetrà creuar la història del camp jurídic català i amb la història local del mateix segle. En aquest llibre podem veure com es desenvolupa el judici de prohoms, amb la sentència a mort dels dos santboians acusats d'homicidi. També s'explica l'assassinat del doctor en drets, Francesc d'Aguiló, en el camí de Castelldefels, sabent com havia fet costat a Pau Claris. S'esmenten altres fets destacats de la guerra amb la presència de Monsieur de la Motte, com a virrei de Catalunya, en representació de Lluís XIII. Les seves tropes s'allotjaren al Baix Llobregat, sobretot a Sant Boi, esperant d'entrar a la ciutat de Barcelona assetjada pels espanyols. Aquí també ens trobem amb les desventures de l'arxiver Diego de Monfar, que a Santa Coloma de Cervelló s'hi estava amb el mateix "regent Fontanella".  Malalt, el van portar cap a Terrassa, on hi va morir.
Tornant al llibre dels juristes, des d'una altra perspectiva, seguint amunt i avall, veurem els lligams familiars, jurídics, i també artístics dels Fontanella.  Posteriorment els fills, sobretot Francesc, amb Jacint Rigalt, o un altre de la Motte. Destaquem que Francesc Fontanella titula el seu primer poema "“De la que el Llobregat verda ribera”, seguint l'estil barroc de l'època.
Què podem dir sobre les circumstàncies d'aleshores i les de l'actual segle XXI? Doncs que encara podem sentir discursos de dinasties reials perjures, on sobreposen la defensa de la seva llei a la defensa dels homes. El món continua sotmès a moviments globals, que a cada lloc i moment, es plantegen de manera diferent, però que en el fons continuem vivint les mateixes lluites personals per la defensa dels drets universals. Pel que fa als catalans, sobretot, en la lluita pels nostres Drets i Constitucions com a poble lliure.

MES LLIÇONS DE CATALÀ

Aquest cap de setmana, remenant llibres vells, he trobat un petit tresor. Amb tapa dura de color vermell, es titula "Lliçons de Català", editat l'any 1934. La meva sorpresa ha estat veure que no era la gramàtica normal que tenen totes les llengües. Tampoc un recull de lliçons de classe a l'escola. Són les transcripcions radiofòniques que va fer Ràdio Barcelona aleshores, amb els famosos personatges Miliu i Toresky. Si us penseu que els mediàtics actuals no van tenir antecessors, potser més moderns que ara, és que pensem que el món ha nascut amb nosaltres. Després de més de vuitanta anys, encara ressonen les veus d'aquells personatges en la memòria dels nostres pares i avis. Els programes radiofònics com a mitjà de progrés social, amb una clara finalitat pedagògica. Tant com les paraules i la llengua que parlaven, diferent de la nostra contemporània però amb més força i vitalitat. També tenien problemes, és clar, i es plantejaven diferents solucions.

A principis del segle XX, amb el Congrés de la Llengua Catalana, ja es va voler solucionar la necessitat d'un estàndard per al català. Aleshores, les postures es polaritzaven entre modernistes i noucentistes, i es van traduir en un marc més liberal i d'altre més acadèmic. La personificació d'aquestes perspectives amb Mossèn Alcover i Pompeu Fabra era la seva conseqüència natural. Malgrat que no es va arribar a un acord, cadascú va continuar treballant en el seu camp. D'aquesta manera, la bona tasca de Pompeu Fabra va ser recollida per la burgesia barcelonina, a la recerca de l'ideal,  amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC.  I de l'altra, l'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear va permetre cimentar els fonaments d'una llengua força sotraguejada pels idiomes imperials castellans i francesos. La Guerra dels Tres Anys va acabar amb la burgesia barcelonina, i la proposta fabriana va quedar orfe de pare. Després de la dictadura, la llengua continuava lluitant per reviscolar-se, però el model rígid ja no tenia massa sentit. Trencat el sostre, les humitats van escolar-se per les parets.

Avui dia, a principis del segle XXI, la llengua catalana continua amenaçada, ara també per la influència de l'idioma imperial americà. Però el model flexible de Mossèn Alcover s'ha revelat com més natural. Era el més semblant al de les canyes que es vinclen sota la força del vent, però aguanten la tempesta. Això no vol dir que hàgim de confondre la flexibilitat amb la debilitat. La flexibilitat ha de respondre a la polidesa de la llengua, i si cal, de tant en tant, picar al cul d'algú. Per més mediàtic que sigui. O més centralista. L'estàndard no es pot imposar sobre els dialectes, perquè de fet és un dialecte. Potser el principal, però "primer entre iguals". Com el comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent és el príncep, així ho ha de ser en el cas de la llengua, perquè tots són mereixedors de respecte i cortesia. Fet i fet, ja ens ho deia Ramon Muntaner, que calia que fóssim com una mata de joncs. Per a que no ens arrenquin la llengua, la qual ens mena el cap i el cor alhora. Aquest tresor és el que ens obrirà una de les portes de la llibertat. Com deia Frederic Mistral: "qui ten sa lenga, ten sa libertat". Ja sabeu que qualsevol nit pot sortir el sol, com deia la cançó.

LA NOIA I L'ANOIA DELS CLARAMUNT

Aquest 2016 hem pogut comprar el llibre de l'activista i escriptor Emili Ferrando titulat "Executada". És una biografia sobre Carme Claramunt Barot, badalonina afusellada al Camp de la Bota nascuda a Roda de Berà. Aquesta militant d'esquerres la van matar els franquistes amb 28 anys. No se sap ben bé els motius, revenja personal o política. El cas és que em va sobtar el cognom il.lustre que portava, malgrat els seus orígens humils. Els Claramunt van ser una poderosa nissaga catalana que a partir dels feus de l'Anoia van estendre's per molts llocs, tenint en compte que a més van estar vinculats a la família del Cardona. Fins i tot, un dels seus membres va emigrar a Itàlia, i un dels descendents hi va fer carrera eclesiàstica, amb la traducció del cognom a Chiaramonti. L'avantpassat en reivindicava la seva catalanitat. Per aquelles ironies del destí, gosaríem imaginar-nos que algun aviador italià de cognom Chiaramonti bombardegés la terra catalana?

Sigui com sigui, el temps s'emporta molts records. De vegades és bo fer-ho així, de l'altre banda, no hauríem de perdre les lliçons que ens ensenya la vida, i la història de la nostra gent. Ben aprop de Barcelona vam poder anar a visitar el castell dels Claramunt, a la Pobla. Baixant del tren dels Ferrocarrils, una amable senyora ens va indicar el camí per poder enfilar-nos per la pista que mena a dalt del turó alterós. A dalt el castell ben visible, i a mida que vas pujant, podem contemplar el congost, i les muntanyes no gaire altes, però esquerpes. El riu Anoia i el Carme han gravat les pedres el seu pas. El castell pertany actualment a la Generalitat, que va fer-ne la restauració. No és gaire gran, però és un model de castell amb tots els seus elements principals. La vista panoràmica és molt maca, fa la volta dels quatre punts cardinals, i es veu el sud en direcció a Capellades, cap a l'est sobresortint la serra es veuen algunes agulles de Montserrat i els Mollons, més enllà apareixen les boques dels túnels del Bruc, i la plana de l'Anoia, amb Igualada esplaiant-se a tocar del poble d'Òdena.

Un paisatge divers, de frontera, i que aboca les seves migrades aigües a la riba dreta del Llobregat. Els seus habitants, des de temps immemorials, han hagut de lluitar durament i esmolar l'enginy per tirar endavant. La gent ha anat posant nom a cada racó com a símbol de coneixença i respecte a la natura. Això es pot observar en els mapes exposats al castell, i en els llibres especialitzats, com el de "Feudalisme i Toponímia de la Pobla de Claramunt" de Josep Riba i Gabarró, prou ben editat per l'ajuntament. A més de l'evolució històrica des del feudalisme, amb la nissaga dels Claramunt, es fa un recull dels noms del territori. Molts d'ells són prou antics per a establir una etimologia amb precisió, però si apliquem l'enfocament de l'origen god, és a dir, germànic, veurem com recuperen el seu significat.

Per començar, el mateix nom d'Anoia, derivat de noi o noia, que en català vol dir jove, petit o nou, i que en la seva correspondència a l'alemany s'escriu amb -eu, amb la paraula "neu", que vol dir abastar el mateix significat. Referint-nos al riu Noia, però què podem dir del significat de Carme? Malgrat la coincidència, no derivaria del llatí "carmina", sinó de l'alemany "karg-mahl" que vol dir petit, esquifit, escàs com el cabal de la seva riera. Encara trobarem més topònims germànics, com el de "Grau", que vol dir gris, i es referiria al color de la pedra gris blavosa de la zona. O els Plans d'Araus, quan en alemany tenim "darauf", referint-se als plans de dalt o superiors. També trobem "obenan" que vol dir dalt de tot, o més aviat potser "oed-" per erm o eixut, pel que fa al topònim d'Òdena. I respecte a l'Espelt, del qual conservem el nom antic d'Speuto, que marca l'ast de la llança com a paraula germànica. 

Aquest cap de setmana se celebra el festival del Rec a Igualada, i cal veure com malgrat l'escassesa de l'aigua, els homes han lluitat per fer rutllar el tèxtil, les adoberies i les papereres en aquesta comarca. Una terra de frontera que mereix una visita d'altura, com les vistes des del castell dels Claramunt. Malgrat els efectes secundaris d'algunes indústries en aquesta comarca, la seva naturalesa dura i eixuta fa que es valorin molt més els seus racons fluvials. Enfileu-vos al terrat del castell i contempleu el pas del temps i la gent que ha lluitat per aquestes contrades. Quan baixeu a la Pobla, després de dinar a l'Hotel Robert, podeu fer una volta per descobrir els seus racons i les històries amagades. 

L'IMPERI GALLEC O IMPERIO GALEGO

Els resultats electorals de les eleccions autonòmiques de Galícia el 2016 posaven de manifest l'èxit de l'imperi gallec. No se'n parla gaire d'aquest imperi, que domina l'estat espanyol des de fa molts anys, fins i tot diria que des de fa alguns segles. Aleshores de l'entronització de la dinastia borbònica al regne d'Espanya, els gallecs van anar incrementant la seva expansió dintre de les seves institucions. En el segle XVIII ens trobem amb l'edificació de l'emblemàtic Pazo de Raxoi a la mateixa capital, Sant Jaume de Galícia, com a símbol d'aquest fenomen.

Quedava lluny la repressió de la revolta dels Irmandinhos, a mans d'Isabel de Castella. Tal com faria després amb la noblesa gallega. Tot i que de fet, qui va executar l'esclafament de la revolta agermanada es deia Berenguer, és a dir, d'origen català. Per aquest motiu, la catedral de Sant Jaume va batejar una de les seves campanes, la Berenguela, amb aquest nom, recordant que el seu batall el formaven els caps dels ajusticiats. La vida dóna moltes voltes. Qui no ho compararia amb la torna de l'entrada de l'exèrcit de Franco per la Diagonal, segles més tard, on molts gallecs van fer carnatge dels catalans?

Més enllà dels components ideològics, existeix també una lluita entre els diferents pobles. Ha estat moltes vegades així que sota un vernís cultural s'ha fet una crítica dels altres. Què podríem dir sinó del nostre famós Cuixot de la Manxa ? La prova més recent de tot això ha estat la recent investidura del president del Gobierno del Estado a Madrid. El triomf de Mariano Raxoi és l'últim exemple de com els gallecs controlen l'imperi espanyol. I com els diferents partits polítics responen als interessos majoritaris dels diferents pobles. Com el partit que representa els interessos andalusos ha deixat abandonats als seus emigrants catalans, o com el que representa als castellans està subordinat als gallecs.

No debades, els gallecs han col.locat els seus homes a tots els dos partits majoritaris de la segona restauració borbònica, i en tots els organismes públics, o privats que han pogut. No hi ha cap administració pública que no tingui el seu contacte gallec, cap ni una. Per exemple, fins i tot a una ciutat com Sant Boi de Llobregat. L'escàndol de les facilitats per instalar Azkar a l'aeroport del Prat és simptomàtic. En aquest cas s'esmentava José Blanco, Pepinho, del PSOE. Però en l'àmbit econòmic, sobretot financer, es veu més, com el destacat de Rodrigo Rato, ratolí en català, o de José Gonzalez, al capdavant del BBVA. O com Mario Conde va fer carrera a l'empara dels seus orígens. Pel que fa a l'economia, què me'n diran d'Inditex?. El comportament clànic dels gallecs, és a dir, celtes, forma part de la seva personalitat.

Però tota aquesta gent que ha triomfat, ho han fet deixant enrera la seva ànima. S'han convertit en "lobishomes", és a dir, homes llop, que per on van parlen castellà i no toleren que a Catalunya els parlis en català. És la mentalitat imperialista, que ha arraconat tot allò que als ulls dels estranys era motiu de mofa i burla, com aquells acudits de "gallecs" que corrien molt de temps, sobretot per part dels castellans. I ara, vés-los a explicar? . És clar, l'idioma gallec que a l'edat mitjana s'esplaiava per les corts com a símbol de cultura i gentilesa, seguint el model occitano-català, ja no és una referència per als "lobishomes".

Ara entrarem una altra vegada en aquella "longa noite da pedra" que deia el poeta, esperant que algun dia torni a sortir el sol per a tothom. I que la llum del nou dia esvaeixi la "santa companha"; ara ja no la formen pas les ànimes en pena dels difunts, sinó les ànimes perdudes dels vius que han conquerit el seus mons. De què serveix guanyar el món, diu la Bíblia ? Esperem la resurrecció dels esperits, i la vida nova, però abans caldrà lluitar molt. Nosaltres, des de Catalunya, recordarem aquells gallecs "bos e generosos" que ens han fet costat, fent honor a la seva terra. Des d'aquí, restarem en l'esperança d'aquell "Sempre en Galiza".

ACCIDENTS SEXUALS

Fa força anys vaig patir una experiència sexual desafortunada. Al voltant del 1980 estava acabant el segon curs de batxillerat, i un dissabte a la tarda vaig sortir amb dos companys més pel centre de Barcelona. Després de fer una volta per les Rambles, ells dos van anar a veure què feia una companya que havien vist comprant en uns magatzems, aquells esveraments en plena adolescència. Jo vaig preferir quedar-me a veure la cercavila d'uns grups de ball, que passaven just per la vorera del carrer Rivadeneyra, amb ocasió del Festival Folklòric Internacional d'aleshores.
El cas és que estava recolzat contra la barana d'entrada al parking soterrat, com en una segona fila, doncs hi havia molta gent contemplant l'espectacle. Estava girat d'esquena, i no li vaig donar gaire importància a la pregunta que em va fer un desconegut sobre l'espectacle de ball, ni al fet que innocent de mi, li contestés tranquil.lament. Per mi era una pregunta rutinària, però per aquest senyor més gran volia dir una altra cosa. Era més aviat una resposta de consentiment per posar-se al darrera a grapejar-me el cul. Va ser una cosa què, quan em vaig adonar, era massa tard. Les emocions em dominaven i no sabia què passava realment. En aquell moment la meva formació sexual, més aviat teòrica que pràctica, em queia a sobre multiplicant dubtes i pors. L'ambigüitat es va acabar quan al final aquell home em va preguntar si volia anar a prendre alguna cosa. Aleshores es va adonar per la meva cara que s'havia equivocat. Vaig dir que no, i vaig marxar corrents per anar a buscar els companys tal com havíem quedat a l'entrada del metro. No vaig explicar res a ningú, fins que van passar molts anys, quan alguna vegada ho he comentat a algun amic proper o a la meva dona.
L'homosexualitat aleshores estava encara, si no perseguida, molt mal vista. I molta gent se n'amagava. Per això, entenc que allò que vaig patir, més enllà d'una agressió sexual, havia estat un accident sexual. Un malentès, si es pot dir d'aquesta manera. Tenint en compte que a mida que ens fem grans ens adonem que la sexualitat és una cosa molt personal, de cadascú. El problema d'amagar les coses és que algun dia te les trobes i no saps què ha passat, ni com pots superar aquells fets que ens han ferit, i que han provocat un terrabastall a les nostres vides.
De fet, podem comparar aquest esdeveniment amb un accident de trànsit. Per una banda tenim aquells de tipus involuntari, i per l'altra aquells que han estat provocats per un conductor que anava massa ràpid, begut o drogat, o en contradirecció per apostes il.legals. D'aquesta última mena ja podem parlar com a violència viària, en el qual existeix una responsabilitat personal. Que va molt més enllà del deficient tractament que fa la legislació espanyola aprovada a Madris.
Per sort, avui dia les persones poden parlar de la seva sexualitat amb més llibertat, i en aquest àmbit, s'està més avançat en el respecte a cadascú. Es continuen donant casos de violència, però hom pot donar la cara, com aquest àrbitre de fútbol, i es tenen més mitjans per defensar-se. Tanmateix, cal tenir present que no tothom és una víctima ni és un sant. La sexualitat no hauria de tenir, o fomentar, els apriorismes.  Ni els prejudicis que abans s'estenien per la societat ni els que ho fan ara. Cal lluitar contra la violència, però no pot ser que ens carreguem la presumpció d'innocència en el camp sexual, de manera que els homes estiguin culpabilitzats d'entrada.
A la premsa es publiquen les coses amplificant-les, és el seu ofici, però no poden ser tant parcials que no s'escolti l'altra part. Aquestos dies es diu en una entrevista que una dona va preguntar a les companyes de feina si havien patit alguna agressió sexual, i totes van dir que sí, que alguna vegada n'havien patit. Aleshores em faig la pregunta, hi ha homes que no n' hagin patit pas alguna agressió sexual a la seva vida ? Com a home em faig aquesta reflexió, per poder veure la diferència entre un accident i una agressió condemnable. Si no ho fem així, ens estem carregant la sexualitat, com a part important de les relacions entre les persones.

EL LLINATGE DELS CATALANS

El llinatge dels comtes de Barcelona segueix una política de relacions estretes amb l'Imperi Romà, i sobretot perquè a partir del casament de Pere el Catòlic amb Maria Comnena, de Montpeller, filla de la princesa Eudòcia, el casal queda emparentat amb la família imperial romana. A la Crònica Pisana es parla de Ramon Berenguer, l'avantpassat, com a "catalanicus", però no és llatí. És una paraula grega, escrita en alfabet grec, "katalanpros", el més brillant, el resplendent...

Tal com s'explica en el llibre tant interessant de "La Dama de Bizanci", escrit per Ernest Marcos i  publicat el 2013 per la Universitat de Barcelona, la gent de família imperial romana de Constatinoble  s'anomenava "porfirites" per la banyera en la qual naixien i es banyaven els emperadors Comnens. Això ens porta al sepulcre de l'enterrament de Pere el Gran: una banyera de pòrfir, de manera que ell mateix estava reivindicant el seu llinatge imperial. Les pintures de Pere el Gran, així com de l'estàtua coneguda com a Carlemany de Girona, i l'aspecte físic que revela el documental sobre el cos de Pere el Gran lliguen tots els uns amb els altres. Ens mostren l'aspecte de la nissaga imperial Comnena, tal com seria igual pel que fa a la fama de lletja de Maria de Montpeller, i que es va traspassar a la seva neta Maria...simptomàticament. 

Per això, el país dels gots, que s'anomenava Gòtia, comença a ser més conegut com a Catalunya a partir del segle XII. L'objectiu del casal de Arrià era pujar de rang en l'ordre feudal, i això s'aconseguia amb els casaments familiars. Per aquest motiu, Ramon Berenguer, ja va voler esposar la princesa Eudòcia amb el seu germà Berenguer Ramon, aleshores Comte de Provença. Després es van tirar enrera per por a les represàlies de l'emperador germànic Barbarroja. Les repercussions van ser força tràgiques per a tota aquella generació involucrada en el casament fallit.

Tanmateix, a partir de Jaume I la nissaga ja va passar a tenir el sobrenom de "catalana", i els territoris del casal de Barcelona van passar a dir-se catalans en contraposició amb el territoris occitans o provençals... Per això el títol de Tirant lo Blanc amaga el significat real de la paraula "català", i la vinculació dels catalans com a part de la família imperial, cosa que es traduïa en el màxim rang o escalafó de la societat feudal, just per sota de l'emperador romà de Constantinoble. I per aquest motiu per sobre d'altres emperadors o d'altres reis d'aleshores.

EL FEUDALISME DE L'IMPERI ROMÀ

Sempre s'ha parlat en els llibres d'història de què l'Imperi Romà va caure quan els gots d'Alaric van entrar a Roma. I es diu que només quedava l'Imperi Bizantí, a l'altra punta del Mediterrani. Com si fos una cosa aliena, d'un altre món. Això ha estat una construcció de la historiografia dels estats-nació, que com a fills, van celebrar la mort del pare quan els turcs van conquerir Constantinopolis, al segle XV. Això va permetre a l'Europa Occidental que el Renaixement clàssic fonamentés un sistema jurídic nou que reproduïa, a una altra escala, el sistema romà.

L'antiga Bizanci, situada en una latitud semblant a la de Roma, o Tarragona, esdevingué la capital per ser la residència d'aquells que s'anomenaven a si mateixos Emperadors Romans. I no van deixar de dir-s'ho conscients de tot lo que implicava. L'Imperi Romà podia ser d'Orient o Occident, però el concepte jurídic era indivisible. Sobre aquest concepte jurídic van crear el sistema del "foedus". Quan els gots van entrar a l'imperi per Orient, i van derrotar l'emperador, el seu successor va buscar una sortida al problema que es creava. No podia deixar passar pobles amb un altre dret, els gots, els quals tampoc no podien ni volien accedir a la ciutadania romana. Per això, es va fer un pacte que es va anomenar "foedus", i del qual deriva la paraula de "feudalisme". Es passava d'un sistema de ciutats amb estatuts diferents, a un altre sistema amb persones que tenien un estatut diferent. El concepte jurídic no es fonamentava en un territori, sinó en els lligams personals. El poble federat, el qual no tenia cap ciutat, es posava sota el servei de l'Imperi Romà, és a dir, es consideraven vassalls de l'emperador. D'aquesta manera es mantenia la ciutadania romana per una banda, i per l'altra s'establia un règim jurídic especial. L'excepcionalitat del "foedus" es va convertir en norma per la seva eficàcia a resoldre els conflictes interns dintre de l'imperi romà.

Per això, els conceptes "apriorístics" que parlen d'una Europa Occidental al seu aire, amb una Roma, on el senat es va metamorfosar en una església, i on l'autoritat religiosa era autònoma  respecte a Constantinopolis no quadren gaire. El cisma entre Orient i Occident no apareix fins a l'any mil, i més tenint en compte que va ser iniciativa de Roma. Abans, al segle IX, Carlemany es va fer coronar emperador pel bisbe de Roma. El títol era d'Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Aquesta dualitat en el títol fa evident la dualitat jurídica que existia. Carlemany podia ser emperador germànic, però per nomenar-se emperador va haver de demanar autorització per dos cops a l'Emperador Romà, és a dir, a Constantinoble. Per tant, Carlemany es va convertir en vassall de l'Emperador. El paper de l'ambaixada monàstica de Reichenau va ser decisiva.

El feudalisme no neix del no res, de l'anarquia tal qual, sinó que mitjançant el reconeixement d'una realitat que s'adapta a un sistema jurídic, es produeix una evolució i una innovació en la societat. D'aquesta manera, de dalt a baix, es va estendre el feudalisme per tota la societat a l'Europa Occidental. La prova que demostra que va ser així és que precisament el feudalisme es va anar morint a partir de la desaparició de l'Imperi Romà al segle XV.

Per això, podem dir que el llibre de Tirant Lo Blanc és importantíssim per entendre la mentalitat d'aquella societat medieval, i quins eren els mites que la van fonamentar. No pot haver cap historiador medievalista europeu que sigui prou bo, si no s'ha llegit abans el llibre de Joanot Martorell. Malgrat siguin els grans estudiosos Georges Duby o Le Goff, perquè pertanyen a un altre corrent historiogràfic, nacionalista en el fons. I Tirant lo Blanc ens ajudarà a entendre d'on sortim els catalans, i com els gots vencedors a la batalla d'Adrianopolis van esdevenir amb els segles mereixedors del nom de catalans.

EL MÈTODE DE LA PURESA

El dissabte anterior tornàvem de passar uns dies de vacances a la ciutat de Bonn, l'antiga capital de la República Federal Alemanya, que amb la reunificació va transferir aquest títol a Berlin. La comissió d'agermanament entre les dues ciutats és més aviat una comissió de transferències entre la regió o land de Nord-Rhein Westfalia cap a Brandenburg, tenint en compte que Berlin mateixa ja gaudia de l'estatut de ciutat-estat.

A la vora del Rin, el barri administratiu de Bonn mostra els moderns edificis aixecats després de la Segona Guerra Mundial, que aniran buidant-se a poc a poc. Encara es busca mantenir la seva rellevància impulsant el paper de ciutat universitària, i seu europea de les Nacions Unides. En plena bombolla immobiliària, s'aixequen residències d'estudiants a costa dels espais verds de la ciutat. La ciutat no és gaire gran, però sí que té una llarga història. Des de la fundació del castra Bonna durant l'imperi romà per controlar la frontera del Rin, no deixen d'aparèixer testimonis arqueològics al barri de Castell Bonn, així com en català, és clar. I la ciutat, a més d'ensenyar aquestes troballes als seus museus,  els mostra enmig dels carrers amb una certa indiferència ciutadana, acostumats a formar part dels elements urbans.

El seu paper fronterer entre Colònia i Trier, l'antiga Treveris, s'ha mantingut durant segles. Al davant els germànics van esperar per recuperar l'altra riba del Rin guaitant des de la muntanya del drac, el Drachenfels, que forma part de la regió dels set turons. A sang i foc, els francs merovingis van desfer la ciutat romana i la van traslladar una mica més al sud. Ben aprop, es troba l'antiga capital d'Aquisgrà, Aachen, durant l'imperi franc carolingi, com a mostra de la situació estratègica de la regió a nivell europeu. Al segle XXI Bonn es troba en un moment de transició, a la recerca d'un nou paper dintre de l'actual Alemanya.

De moment, encara allotja el departament d'Interior de l'estat. La façana de la seva seu lluïa una cinta negra superposada a la corda que fermava la bandera alemanya l'endemà de l'atemptat sagnant de Munic. En aquest cas, un jove nascut al país, d'origen iranià, és a dir, persa, va matar al centre comercial del parc olímpic unes persones en defensa d'un ideal de puresa de l'estat-nació alemany. El fanatisme de la defensa del caràcter sagrat de l'estat es va adreçar especialment contra turcs i àrabs. És molt significativa la conversa on s'afirmava com a més alemany que els bavaresos amb qui va parlar. La radicalització de dreta s'afermava en l'alt alemany, el hoch deutsch, enfront de la gent del país que parlen el dialecte germànic del bavarès, encara defensat i estès entre ells. L'ideal sacralitzava  l'estat-nació, igual que en altres atemptats com el de Noruega. Anant més enllà, es fa pensar en els tirotejos mortals als Estats Units. El fet que els assassins van actuar moguts per haver estat marginats i assetjats anteriorment, només és la justificació d'una superioritat moral que busca el sacrifici personal. Es consideren soldats en una guerra contra una societat que consideren corrompuda, i que està en bona part sotmesa al poder econòmic. No busquen pas una recompensa material, sinó espiritual. El fet que la ideologia nacional-socialista governés Alemanya i fracassés, no vol dir pas que el concepte d'estat com a religió hagi quedat fora de la societat.

En els primers moments de l'atemptat de Baviera es va témer que fos obra dels fanàtics musulmans, tal com havia passat tot just a Niça, feia pocs dies. En aquest cas, la radicalització inverteix els termes, l'estat està subordinat a la religió. És allò de l'estat confessional, del qual tenim recent memòria a Catalunya. L'Isis, el Daeix, etc... posen el nucli del poder en la puresa de la religió. Tal com van fer al seu dia les guerres carlistes al segle XIX, més enllà de qüestions dinàstics i defensa d'antics drets forals.

En el fons, aquestos fanatismes volen donar resposta als problemes del món cercant el triomf d'un model ideal que han d'aplicar a la gent. Sigui un ideal occidental o oriental, no deixa de ser la implantació d'un concepte totalitari. I per tant, la perversió de la religió i de l'estat-nació. En l'àmbit sagrat ho consideraríem una blasfèmia, un pecat contra Déu, i en l'àmbit profà, un pecat contra els homes. Perquè els humans som imperfectes, la pregunta què ens fem continua sent la mateixa de l'Evangeli: "si el dissabte està fet per a l'home, o l'home per al dissabte?". Jesús, Déu per a uns, i profeta per a d'altres, no deixa d'explicar-nos que l'home forma part de la Creació, i que el fonament del dret, al qual hauria d'estar subordinada la religió i l'estat, és la gent. I aquest és el combat al qual estem sotmesos, tal com esmentava Albert Camós, o Lluís Mª Xirinacs. No existeix una jihad ni una croada contra els altres, sinó contra un mateix.

Enguany es celebren els 500 anys de la llei de puresa en l'elaboració de la cervesa a Alemanya. El seu mètode ha permès oferir als consumidors unes garanties de qualitat durant segles, i per això ha perdurat, perquè estava feta per a les persones, per evitar adulteracions del producte en mans d'especuladors. Si algú vol, pot prendre cerveses que no segueixin aquest mètode, però és bo tenir una referència o norma, que no és sagrada. És la llibertat de cadascú, la llibertat de creure-hi o no, perquè som persones lliures. Aquells dies a Bonn, vam anar a sopar al vespre a un restaurant cèntric, i la cambrera que ens va atendre molt bé, era una jove nascuda a Alemanya d'origen iranià també. Per casualitats de la vida, potser seria el revers del destí d'aquell desgraciat xicot de Baviera. Costa molt al cor saber on posar-se al servei dels altres.

LA SORT JA ESTÀ FETA

En llatí es recorden les paraules "Alea jacta est", que més aviat traduiríem per la tirada està feta. Aquestes les deien els jugadors quan llençaven els daus en el joc, i es van posar en boca de Juli Cèsar quan va creuar el riu Rubicó. Aquest és un riu que marcava la frontera de dues regions de l'imperi en el camí que portava a Roma. Els soldats no podien travessar aquesta línia sense desarmar-se, perquè aleshores s'entenia que volien atacar la república i la seva capital. Abans de convertir-se en Cèsar, Juli va esdevenir enemic de Roma. El destí el va fer triomfador, però al capdavall l'esperava la mort en el cim del seu poder. La república romana agonitzava, i amb Octavi August, nebot de Juli, s'encetava l'època de l'imperi.

La biografia de Juli Cèsar ha estat prou ben explicada tant en els aspectes públics, com en els personals. Malgrat tot, hi ha parts fosques en punts importants, com la seva relació amb la província de la Gàl.lia Narbonesa. Cal saber que a més de la família per part del pare, estava lligat per part de mare amb Narbona, i vinculat a la casa Martius, tal com ens diu ell mateix en els discurs que esmenta Suetoni a la Vida de Cèsar.

La província de la Gàl.lia Cisalpina, i la Transalpina, feia un segle que es van conquerir durant les guerres púniques. La Narbonesa també era molt important perquè controlava l'accés terrestre a Roma pel camí de l'oest, i es situava entre el sud de les Gàl.lies i el nord de les Hispànies. En els nombrosos viatges Juli la va travessar força vegades, tant per anar a les guerres contra Pompeu, com per visitar la família i els companys d'armes que colonitzaven el territori. De fet, els Pirineus van ser decisius en la seva trajectòria professional de guerrer. Al vessant banda sud de la serralada, el triomf al riu Segre contra les legions pompeianes va garantir el triomf final contra el seu rival.

Amb aquestos esdeveniments prou difosos, voldria centrar-me en el concepte de frontera que tenien els romans. Com sabem, ells parlaven de "limes" com a límits, però moltes vegades el traçat d'un territori estava vinculat al concepte de província o regió, depenent de la gent o del poble que hi vivia, i quin espai ocupaven. Per als romans, regió es referia al territori governat per un magistrat romà, depenent del senat o de l'imperi. La regió estava delimitada des del punt de vista geogràfic pel centre de l'imperi, és a dir, Roma. Tots els camins portaven a Roma, però sobretot començaven a la ciutat i des d'aquest centre es veia tota la resta. Aquesta cosmovisió es fa palesa canviant les coordenades. Només cal que girem el mapa geogràfic d'Europa posant Roma al centre i encarant els Pirineus enlloc de l'oest, cap al nord, per entendre quina perspectiva tenien de l'aleshores per a ells, "Far West".

El domini dels coneixements geomètrics, i sobretot, la seva aplicació, van permetre centrar-se en l'administració dels seus territoris des de la base de la construcció d'una xarxa de camins, que com a venes i artèries del cos, portaven vida a l'imperi. L'altre element determinant era el domini de l'aigua, no només per al proveïment i salut de la gent, com per determinar els vessants de la muntanya cap on baixava l'aigua, i establir una frontera territorial. La frontera del riu Rin, o del Danubi, estaven assenyalades pels cursos de l'aigua. Així com va fer Juli Cèsar travessant el Rubicó.

L'arrel llatina "rubri", de "ruber", voldria dir vermell, roig, i es referiria a la sang, com hem recordat amb el paper de les artèries viàries. Cal explicitar aquest significat per recordar que a l'actual Catalunya el nom del riu Llobregat deriva de Rubricatus. En tenim el que neix al Bergadà, n'hi ha un de més petit a l'Empordà. L'homofonia de la ciutat de Rubí es confon amb la ciutat de Rubricata esmentada als textos. Però és molt més adient per a Rubí fer-la derivar de la paraula plana "rupinat" que es refereix precisament a una riera, en aquest cas, la de Sant Llorenç, que davalla de la Mola per arribar al riu Llobregat. Faig aquesta reflexió al voltant del significat de "rubricatus" perquè assenyala que el riu és un limes o frontera. La pregunta què ens faríem seria de quines regions o províncies fa frontera?

Doncs el Llobregat feia frontera entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Citerior. La frontera no estava a la Jonquera, ni al Portús, estava al costat de Barcino. Això explica que tant Barcino, colònia Iulia Augusta, com Llívia, Iulia Líbica, portin al nom llatí la paraula Iulia, i en canvi, Tarragona s'esmenti només com colònia Augusta, per ser província imperial. Recordem que la Narbonesa era província senatorial, institució a la qual pertanyia Cèsar.

Altres observacions donarien suport a aquest plantejament. Com a petit exemple, el model d'espases dels pobles conquerits. Si els ibers dominaven la falcata, una espasa curta i combada com arma de combat. Els gals portaven espases més llargues i rectes, com la que es va trobar al jaciment de les Lloses de Tona. Un altre exemple més determinant seria el cas de la denominació grega dels gals, que sempre feia més dificultosa la tasca de classificar les poblacions. Els grecs els anomenaven "keltoi", i sabien que aquesta gent a ella mateixa s'anomenaven "gals". Aleshores quan els grecs descriuen en els seus viatges, i després recullen els romans, aquesta gent diuen que es divideixen en el grup dels "indi-ketes" i dels "iler-ketes", amb la qual cosa ens estan dient que són "keltes", és a dir, celtes, per la banda d'orient, a l'est, l'indi, i per la banda de l'occident, a l'oest, per "iler". A l'orient del riu Llobregat i al seu occident.

No m'estendré gaire més, conscient de que aquest plantejament desmunta moltes teories històriques acceptades durant segles. Implicaria que la Via Domitia arribava fins a Barcino, i des d'aquí en començaria la Via Augusta, cap a Tarraco. Teories interessades, crec jo, com la desaparició de la primera taula dels camins romans, que es va "recrear" de manera artificial. En el fons, el fet que el Llobregat fos la frontera de la Gàl.lia Narbonesa ens respon moltes més preguntes que no les teories acceptades actualment, i aquí rau la fortalesa del meu raonament, fonament del mètode científic, per sobre dels interessos polítics. Aquesta és la meva sort.

ENCARA HI HA COMBAT

 Les gravacions de les converses entre dos funcionaris del més alt nivell de l’estat espanyol s’han fet públiques. Aquestes fan evident el  paper interventor de l’administració en la vida dels seus ciutadans. Ja ho deia Manuel de Pedrolo en el seu llibre titolat “Les Civilitzacions són Mortals”. L’escàndol ens recorda els fets de la història contemporània del president americà Richard Nixon, i la renúncia per la seva responsabilitat en activitats il.legals. Fet i fet, quan no existeix l’imperi de la llei, la paraula democràcia es buida de contingut. L’estat es transforma  en el gran germà orwellià, en el gegant Polifem, absolut i absolutista. I si Odisseu s’escapa, no per això, no deixa de pensar que encara hi ha combat. Tal com diu el vers de la cançó d’Abril 74, en el seu viatge cap a Itaca, sempre hi ha i, n’hi haurà, de combat. L’estat lliure només ho pot ser si els seus ciutadans són lliures per a defensar els seus drets. Això és el que els nord-americans, millor o pitjor, simbolitzen amb el dret a portar armes, tal com hi teníem tots els catalans. 

Si la llibertat sempre es troba amenaçada, podem recordar l’obra de teatre “Estat de Setge”, d’Albert Camós. La seva acció esdevé precisament a l’estat espanyol. En una editorial seva del 1948, publicada a la revista “Combat”, titulada “Per què Espanya?” explicita el punt de reflexió principal: l’home pot justificar el crim en nom d’una ideologia totalitària, sigui de dretes o esquerres ?. I l’estat com a instrument d’aquesta dominació?. Han passat més de seixanta anys, i el marc filosòfic de Camós és plenament vigent quan hom llegeix alguns del escrits del seu llibre “La Nit de la Veritat”, editat per la Llar del Llibre el 1986, en una bona traducció de Joan Valls. La seva resposta personal la va donar en molts dels seus llibres, com aquell “Home Revoltat”, que anava més enllà d’un home indignat, en una presa de consciència vital més lliure i responsable.

Aquesta nit de lluna plena, i vetlla de Sant Joan, a les fogueres llençarem les fustes velles i les farem cremar, aquelles fustes podrides i corcades que podem fer malbé qualsevol cadiram, esperant que no s’hagin escampat per tot allò que hauria de néixer ingenu al món català.

CARMINARISA

Aquest divendres passat de juny, es va estrenar a les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat l'espectacle titulat Amor Roma. És una creació del músic i percussionista Santi Arisa, a qui acompanyen dos dels seus fills. Un bon espectacle, força treballat, tant a nivell músical, com teatral i cultural, amb excel.lents traduccions i posada al dia. Una bona selecció de textos literaris del món romà, i una percussió que els acompanya fins als temps actuals. Malgrat la manca de locals grans en condicions, Sant Boi té el privilegi d'estrenar, de tant en tant, diferents produccions culturals que sobresurten de les programacions habituals i més populistes.

El títol de l'obra. Amor-Roma,  fa un joc de paraules i significats, difós per l'enigmista Màrius Serra. Més que la contraposició entre Roma i l'Amor, i les seves variacions, jo mateix rebatejaria l'espectacle com a Carmina Arisa, on els cants i poesies romanes es recreen sota la visió artística i musical del gran percussionista català. Una base musical molt ben portada entre el veterà Santi i el seu fill Dan, amb un efecte estèreo on es nota l'encertada combinació de maduresa i joventut. Sobre aquesta base, el treball interpretatiu es recolza en la seva filla Iris, que ens ofereix un panorama força extens de la literatura romana, de manera molt expressiva, remarcant el context de cada escrit, des de la tragèdia fins a la comèdia, amb el fil conductor d'un Carpe Diem, viu al dia, que el temps fuig, agafa't al dia...

Per això, el recull literari toca temes personals de tota mena: amor, sexe, diners, etc... i els ritmes marquen aquestos sentiments i raons de manera especial. Sigui amb tocs antics, o amb els referents més moderns, com el jazz, o els ritmes brasilers. Un magnífic duo entre pare i fill a la bateria, ens transmet tota la força i temperament d'una batucada brasilera, com no havia sentit des de feia anys una nit als carrers de Bahia, malgrat les populars còpies importades al nostre país.

Cal agrair, i així ho van fer abastament els responsables, la bona tasca dels tècnics, i sobretot, dels traductors del llatí al català, com el Ferran Aguilera que hi era present, entre d'altres que van cedir els textos per a poder ser declamats. Els trobareu al llibre de l'editorial Adesiara, l'Art d'Enamorar, l'Ars Amandi que titulava Ovidi. Un espectacle que esdevé un nou cant, un nou carmina, no tant fresc com ho eren els antics, ni com el Burana d'Orf, però sí d'una gran qualitat i modernitat com els que ens fa escoltar Santi Arisa. Connectant l'esperit d'aquells temps amb els actuals. És la millor classe de literatura llatina que podeu veure i escoltar actualment a Catalunya de bon grat. Us recomano que no us perdeu la gira que faran, segur que trobaran altres llocs del nostre país entre la Gàl.lia i la Hispània, amb la petjada romana encara prou fresca.

ELS LLEGATS DE VÍCTOR BALAGUER

Quan el president actual de la Generalitat de Catalunya es va passejar aquest juny del 2016 per la Rambla de Vilanova i la Geltrú, enmig del debat dels pressupostos i de la campanya electoral a l'estat espanyol, segurament es trobaria al capdavall amb el monument a Francesc Macià. Una escultura de Subirachs, amb una frase de l'antic president inscrita en el seu frontal. Si hagués tingut més temps, hauria estat bé que hagués anat més enllà visitant el Museu del Tren i el Museu de Víctor Balaguer. Tots dos es troben separats per una plaça, però un sense l'altre no s'entendrien. Víctor Balaguer va ser un dels promotors de l'arribada del ferrocarril a Vilanova al segle XIX. El gran patrici català, heroi amb molts clarobscurs, va deixar un enorme llegat, no només a la ciutat de Vilanova, sinó a tots els catalans. Malgrat que apareix en moltes plaques donant nom a carrers del nostre país, per conèixer el personatge cal anar a buscar-lo al fons del pou on les misèries culturals i polítiques catalanes el van llençar. Cal tenir ben present que la Generalitat moderna s'arrela en els plantejaments de redreçament espiritual i material que va projectar Víctor Balaguer.

Seguint el fil d'Ariadna, ens adonarem que el prohom va realitzar una tasca ingent en tots els àmbits. Al segle XIX va ser el màxim exponent de la generació progressista i liberal catalana, i un referent per a tots aquells amb qui, d'una manera o altra, s'hi va relacionar. Des de Frederic Mistral fins a Prim, Eduard Toda, o Valentí Almirall. Tots ells són homes de referència per a les coordenades culturals contemporànies d'en Balaguer: des de la Provença fins a les Espanyes d'aleshores, però també amb una projecció històrica que neix de les fonts medievals per fonamentar el progrés polític i cultural de la seva gent. Abans d'ell ja s'hi troben altres personatges com Bergnes de las Casas, degà de la Universitat de Barcelona.

Tot això ja es pot entendre més gràcies al llibre de Montserrat Comas, editat per l'Editorial Afers, "Víctor Balaguer i la Identitat Col.lectiva". Fent honor a la tasca de directora del seu museu, el llibre ens mostra els encerts i els fracassos d'aquest prometeu modern. Tot i ser un home de lletres, Balaguer es destaca per ser un home d'acció, i mentre li queden forces lluita pel triomf del corrent il.lustrat. A nivell polític vol reformar l'estat-nació sobre la base del federalisme per als pobles llatins. A nivell material impulsa el progrés econòmic sobre el progrés tècnic, exemplificat en l'arribada del ferrocarril. A nivell cultural promou el renaixement històric català perquè se n'adona que és la base per a la llibertat i el seu progrés. No només a la Provença, per les Gàl.lies, sinó també a les Hispànies. Per desgràcia, un programa tant ambiciós i titànic no es va poder realitzar en vida, i com va passar amb els trens, aquestos van anar cap a una altra destinació, la de l'estat-nació absolutista i centralista. Si traslladem al segle XXI els elements destacats del segle XIX, com la biblioteca o el ferrocarril, ens adonem del baix nivell cultural de la societat contemporània, així com del dolent servei de la xarxa de ferrocarrils estatal. Tots escanyats, igual que les institucions polítiques, pels governants de Madrid i París, fusionats en un substantiu Madrís, que fa por.

La fi de la Primera República espanyola és paradigmàtic de lo que passarà amb els Borbons i la Tercera República que s'acosta. D'on no n'hi ha, no en raja. El progrés tècnic i material no serveix de res si no va acompanyat del progrés cultural de les persones. Es pot veure com, malgrat els obstacles de les guerres carlistes, allò que va consumir definitivament els ideals de progrés de la Primera República va ser el desastre de la bombolla econòmica del final de segle. El triomf de la Restauració Borbònica va carregar totes les culpes als defectes republicans, a manera d'epitafi, cosa que Narcís Oller va exposar a "La febre d'or". Montserrat Comas s'adona de la comparança amb la Vilanova i la Geltrú d'aleshores. Una metàfora molt adient per contextualitzar l'obra d'Oller. I per entendre que Víctor Balaguer morís acompanyat només d'uns quants amics i familiars. És paradoxal que els seu llegats no fossin tant evidents com el de la Biblioteca Museu, i fins i tot, quan es va celebrar el seu 125 aniversari aquest va ser vist com un tràmit més que com una de les fites de la Catalunya actual. Potser el mateix Víctor Balaguer és el mirall incòmode en el qual es reflexen les virtuts i defectes del nostre poble.

Avui dia, qui pensi que les tecnologies de la informació i la comunicació salvaran per elles mateixes la societat actual, va força equivocat. Sense saber treure punta al llapis, un mòbil no serveix de gaire. Al darrera hi ha d'haver tot un projecte cultural, que fonamenti el progrés econòmic i material, i no al revés. Per això és tant important per als catalans projectar-nos a tot el món, de manera que entenguem quin és el nostre paper avui dia, i quin han de ser les nostres fites. I no ens podem queixar, ens van deixar uns bon llegats que hem de saber aprofitar.

ELS CLAUSTRES DE SANTA MARIA DE L'ESTANY

L'Estany és un petit poble més amunt de Moià, que pertany a l'actual comarca del Moianès. En segles passats, els camins ramaders el creuaven i gràcies a l'estany natural que sobreixia al mig del camí, on podien abeurar sense gaires problemes. A partir del segle XX, amb els canvis productius i econòmics, el poble va fer desguassar l'estany i aquest ara està cobert de camps cultivats, oferint al visitant els pous de ventilació de la canalització. La petita vall presenta un poblament dispers, amb masies que treballen fort per fer productius els terrenys una mica pedregosos. Més enllà d'això, l'aire saludable ha fet que les segones residències estiguin força presents. Al poble trobareu pocs serveis, però tenen tot lo necessari per viure com cal. A més tenen una bona oferta de restauració, i és ideal per al turisme familiar.

De fet, Santa Maria de L'Estany és una destinació turística destacada en l'àmbit cultural pel seu monestir, i el claustre que es troba dins d'ell. Això fa que l'afluència de visitants sigui discreta però continua, gràcies a la disponibilitat del museu i de la sala de cultura. Molt atents i eficaços amb els mitjans de què disposen. L'entrada al museu és molt didàctica, i la visita al claustre, amb els magnífics capitells romànics aconsella disposar de prou temps per a contemplar-los. De vegades, la seva bellesa pot torbar als espectadors, com passa de vegades a la Florència stendheliana... Sempre tenim el recurs d'aconseguir el llibre d'art romànic que parla del monestir, o de tots aquells altres que s'hi han escrit.

Les dimensions de la població ens van permetre conèixer l'escriptor José Luis Rodríguez Lara, d'origen andalús, que ha escrit i difós per tot arreu el nom de l'Estany, i dels seus personatges, com el poeta estanyenc Felip Graugés. Rodríguez Lara és un entre d'altres estudiosos que han ensenyat les joies d'aquest monestir agustinià. La seva trasbalsada història s'ha vist compensada amb la sort de tenir aquest claustre ple de capitells fantàstics, dels quals diríem que han estat reciclats d'altres temples i col.locats a mena de cofre dels tresors. Per adonar-se d'aquesta possibilitat, només cal donar un cop d'ull a la vall que envolta la població.

I si encara volem contemplar més meravelles a una altra escala, cal agafar el camí ben senyalitzat que ens portarà al cim del puig de la Caritat. Allà, en un dia clar es pot veure gairebé tot el paisatge en 360 graus, com si sobre l'escambell del Moianès, encara ens enfiléssim a un tamboret per aixecar el cap. La panoràmica és impressionant, com si des del mig de la font d'un claustre, poguéssim veure els capitells que la natura ha obrat, i que la mà de Déu ha treballat. Des de la Mola, al Montcau i Montserrat, cap a les serres de Lleida, el Solsonès i el Berguedà, continuant cap a la Cerdanya, i els extrems del Canigó, tombant a la dreta, cap al Far, i ja més aprop, el Montseny a tocar. En aquestos dies primaverals de paisatges verds, i cims encara de neu blancs, competint amb els núvols que el vent va arrossegant. Tant si aneu a l'Estany per passejar, per caminar seguint el camí de Sant Jaume, o per anar a un casament a l'església, no deixeu de passar l'oportunitat de contemplar tota la vall i els seus voltants, com si fossin les flors que conformen el ram que llueix la nòvia en desfilar.

EL NOSTRE SANT JORDI ALEMANY

En aquesta diada de Sant Jordi del 2016, entre els diferents escriptors que signaven llibres, es trobava Til Stegmann. L'editorial Pagès Editors de Lleida ha tingut l'encert de publicar-li el llibre titulat "Ambaixador de Catalunya a Alemanya". Bàsicament explica la trajectòria vital i cultural del professor de lingüística de Frankfurt que tant ha fet per difondre la nostra llengua i cultura al seu país, i per tot Europa, per tot arreu per on ha anat passant, diria jo.

Nascut a Barcelona en plena post-guerra, de pares alemanys, va aprendre castellà i alemany aleshores. La seva educació cultural va ser cuidada gràcies a l'ambient familiar que hi respirava. Però el pas de la infantesa a la maduresa va fer que amb el temps descobrís un tresor. Aquest tresor amagat i enterrat era Catalunya. Aquest descobriment que se li va anar desvetllant ha fet que aquest home de camins, fent honor al seu cognom, hagi portat la nostra llengua i cultura al centre de la lingüística llatina i europea. Li ha retornat el lloc principal que sempre ha tingut i ha estat. Aquesta tasca titànica és un exemple per a tots els catalans que sovint hem menyspreat i oblidat la nostra llengua. La repressió que patim per part d'altres cultures i gent, d'altres estats i nacions, ens ha volgut convertir d'adults a infants, de savis a ignorants... Com en el conte de Hansel i Gretel, caldrà aprendre a sortir de la gàbia per esdevenir lliures i persones. Com deia Frederic Mistral: "Se ten sa lenga, ten sa clau..." que ell mateix esmenta.

Cal honorar Til Stegmann i valorar-lo com l'acompliment de la llegenda de Sant Jordi, que venint de fora, d'Alemanya, tot i néixer a Barcelona, ha lluitat per rescatar la princesa catalana dels dracs que se la volen menjar. Només de tradicions es pot viure pas de renda, de fet, la seva tasca cultural ha permès enriquir tot el panorama cultural europeu, permetent veure la seva continuïtat personal i territorial, millorant-la des d'una perspectiva global, des de la Weltanschaunng, o Cosmovisió que diríem nosaltres. Si per una banda tenim el projecte Kat, per l'altra tenim el desenvolupament de l'Eurocom. Projectes col.lectius en els quals el professor Stegmann ha tingut un gran protagonisme. Això va permetre que la presentació l'any passat d'aquest llibre fos a la seu d'Òmnium Cultural, amb un gran èxit per part del públic que omplia la sala d'actes.

En la seva trajectòria vital ha pogut aixecar fites culturals molt importants, gràcies al compromís personal i sobretot al suport que ha tingut a nivell familiar. Esmentar els diccionaris Alemany-Català, o la Biblioteca Catalana de Frankfurt, són de les més destacades. Entre molts altres savis, el Dr. Stegmann ha recuperat el lligam que existeix entre Catalunya i el món germànic, tenint en compte que els catalans som els més gòtics del món llatí. Per això, som els més capacitats per fer de pont entre el nord i el sud d'Europa, o més aviat entre el món llatí i el germànic. La meva recomanació editorial per al 2016, i per a tots els anys que vindran, és qualsevol dels llibres escrits pel Til Stegmann, tant en català com en alemany. Tots ells es mereixen la nostra consideració, i el seu autor el nostre reconeixement i el més sincer homenatge.

ÀLVAREZ EL VENCEDOR O ELS MIRALLS DE POLÒNIA

Aquestos dies podríem parlar del senyor Àlvarez, com l'executiu que esdevindrà el cap de la companyia Telefònica, però m'estimo més parlar del nomenament del nou secretari general estatal del sindicat de la UGT, en Josep Maria Àlvarez, d'origen asturià i naturalitzat català. Suposo que per ell deu ser un triomf aconseguir aquest lloc de comandament. Realment la responsabilitat que comporta el càrrec, enmig de les circumstàncies econòmiques i polítiques, és gran. Pel que fa a Catalunya, deixarà una direcció compartida entre els dos corrents majoritaris, per si cal fer de mitjancer.
Sentir-se vencedor és una cosa semblant a la que va experimentar el protagonista polonès de l'obra escrita per Enric Sienkiewicz, "Bartek el Vencedor". Forma part d'un llibre editat per l'Editorial Catalana, al voltant de la segona dècada del segle XX, titulat "Bartek el vencedor i altres contes". La traducció catalana va anar a càrrec de Carles Riba, ben feta i de manera entenedora. Aquesta miscel.lània recull contes tràgics i còmics, tractats amb cruesa però també amb sensibilitat. La narració de la qual parlarem explica les vivències a la fi del segle dinou de Bartek, un pagès polonès que participa en la guerra franco-prussiana, i torna com un heroi. Al final, es revela que el seu triomf ha comportat la derrota per a la seva família, per al seu poble, i la dels seus camarades polonesos davant de la colonització prussiana.
Ja ens imaginem que Carles Riba, que no va arribar a veure un episodi de l'actual programa de televisió "Polònia", podia adonar-se de la semblança entre la situació de Catalunya i la del país eslau. És clara la seva intenció pedagògica envers els lectors, i més per fer-los entendre el destí tràgic dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial al costat dels francesos i els seus aliats. Curt i ras, quan anem a lluitar pels interessos dels altres ho tenim molt malament. Fins i tot, algun refrany gallec vindria al cas " Fun á casa allea e avergonceime, volvín á miña e goberneime"  si el Senhor Raxoy tingués res més al cap. Faula i moral, parlen de polonesos, però es refereix als catalans...Els miralls tràgics de la Polònia d'aleshores no enganyaven, com tampoc ho fan els miralls televisius d'ara, encara que sigui de manera còmica.
Desitgem sort al senyor Àlvarez, té molta experiència i capacitat de la qual no dubtem pas. Però també la tenia el general Prim, i els seus esforços van ser recompensats amb l'atemptat al carrer del Turco, mort a mans dels mamelucos, vés per on. Pel que fa al nostre escriptor Carles Riba, podem dir que el seu nét Pau Riba continua fent pedagogia artística i vital entre els catalans, amb un rar talent, que potser li ve del món polonès.

LA TIETA LOLA

Dolores Gómez Saurina, pubilla de casa Jaumet, de Tremp, filla d'Encarnació i Mariano, de mare pallaresa i pare de Jabalí Viejo, a tocar de la ciutat de Múrcia, ens ha deixat aquest 28 de gener proppassat.  Els pares li devien posar aquest nom per la gran devoció a la Mare de Déu dels Dolors que tenen en aquesta regió. Per això, tota la família  l'anomenàvem Lola, però amb accent obert. Ha marxat una mica abans de saber-se que la talla de la Mare de Déu de Conques tornaria a la seva església, després d'anys que els veïns guardessin la imatge per evitar robatoris. Ja ho veieu, algunes se'n van i altres tornen. O potser és que en el fons, la nostra vida sempre torna cap algun lloc on ens estan esperant. Malgrat que potser com a primogènita hauria portat el nom de Flors per la Mare de Déu de Valldeflors, no per això va deixar de ser més catalana que alguns altres que se'n vanten tant. Aquestes paradoxes, que a voltes, que des de fora no es veuen perquè no se saben d'on venen, i per raó que cada casa és un món.
Sent la més gran, li va tocar salvaguardar l'herència familiar, tot allò que més bé o malament va saber defensar, a la seva manera, és clar. El fet d'estar sola no la va ajudar gaire, però també va ser una soledat volguda.  Amb una certa resignació pel seu destí, però amb aquell caràcter que prou sovint treia sense tenir gaires pèls a la llengua. Podríem escoltar la cançó tant maca del Serrat de "La Tieta", però també hauríem de posar-hi el "My Way" del Frank Sinatra a la seva llista preferida. A més a més, tenia el do, com a bona "saurina" per saber el pit de la gent, de cadascú de nosaltres, i precisament per això, podia veure les debilitats humanes, i alhora, saber perdonar-les i ser indulgent. La seva vida tant austera amb ella mateixa, fins a la gasiveria, que tenia per finalitat defensar el patrimoni familiar i allunyar la fam i la misèria que van viure en altres èpoques, de tant en tant fruïa amb la nata muntada dels diumenges, amb una mica de sucre per poder fer festa grossa. Tant com en feia quan amb un parell de copes de xampany, les bombolles anaven enlairant-se pel vidre, com el riure franc s'escampava per la seva boca, gairebé plorant d'alegria.
Sempre que podia anava a la missa del dissabte al vespre, malgrat que la seva creença no li deixava cega davant dels pecats i misèries de la institució eclesial, conscient que també són homes de carn i ossos. Obedient sí, però d'aquella manera que no acceptava la imposició de cap tirania que vingués de fora, ni de la pròpia família. D'aquesta manera feia honor al sant familiar, Sant Antoni de Pàdua, que malgrat que se'l representi amb un lliri a la mà, tenia un geni que el feia topar contra les injustícies dels poderosos.
Potser tot això li ve d'haver nascut un 8 de març, dia de la dona treballadora, l'any 1932. Ella que era ama, i n'era conscient, també ho era de la seva responsabilitat, per la qual no va parar de treballar tota la seva vida per tirar endavant. La seva dedicació principal era la botiga de sota casa, fent cantonada al Mercadal, que era de "plats i olles", és a dir, de tot allò que una casa pogués necessitar de parament.  I la resta es complementava amb els productes de l'hort, que ella mateixa conreava, i lo que donessin alguns trossos escampats pel terme, portats per masovers. Anava a visitar-los quan podia, i normalment, fent el passeig els diumenges a la tarda, després de la pel.lícula de la tele, que era la seva distracció principal. El món del cine li encantava, actors que representaven personatges forts. Potser hagués estat un bona actriu. Però per als nebots era més aviat la directora de la funció, que es desenvolupava durant l'estiu alegre i mogut al poble, de gairebé tres mesos de vacances, amunt i avall. També ajudant en lo que podíem, portant el cartró al Txoni, que feia de drapaire, a fer algun encàrrec o a buscar amb la garrafa aigua fresca a la font de la Creu o a la dels tres Caps.
En el tracte social era de pocs amics, anava a la recerca del talent personal que pogués descobrir en algun conegut, o en qualsevol comprador passavolant. No suportava els "llepons". Igualment era molt crítica amb la gent que, com polls ressuscitats, venint de baix vinguessin amb exigències i molts fums, a viure a les esquenes dels altres.  Per a ella representava "l'acabose", quan passava de taca d'oli. També era exigent amb els que no tenien prou caràcter per defensar els seus drets. No li agradava que li fessin el paper de "víctim".  Ella que sabia la història de la família, d'una nissaga de la qual sabia que hi havia una partida de bateig a Sant Salvador de Toló, aprop de Conques, arrel de la guerra de Successió, d'una parella emigrada per la guerra al Pallars. S'admirava del General Moragues, i de la tenacitat i fidelitat per defensar la seva causa, malgrat que li costés el cap. La tieta tenia en ment la dita de "O Cèsar o res" de Cèsar Borja. Aquestos serien els dos pols entre els quals es va desenvolupar la seva vida, entre un cantó i altre del voler i del poder. Com nes manava, no va ser cap "litri", i es va menjar tot allò que hi havia posat al plat de la seva vida.

LA DARRERA CATEDRAL CATALANA

Aquesta setmana s'ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d'Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s'afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d'altres, al voltant d'aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L'exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l'home i la seva vida, per ensenyar que l'home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc... és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l'església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s'ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d'això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l'art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s'allibera l'esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s'aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.