diumenge, 31 de juliol de 2016

EL MÈTODE DE LA PURESA


El dissabte anterior tornàvem de passar uns dies de vacances a la ciutat de Bonn, l'antiga capital de la República Federal Alemanya, que amb la reunificació va transferir aquest títol a Berlin. La comissió d'agermanament entre les dues ciutats és més aviat una comissió de transferències entre la regió o land de Nord-Rhein Westfalia cap a Brandenburg, tenint en compte que Berlin mateixa ja gaudia de l'estatut de ciutat-estat.

A la vora del Rin, el barri administratiu de Bonn mostra els moderns edificis aixecats després de la Segona Guerra Mundial, que aniran buidant-se a poc a poc. Encara es busca mantenir la seva rellevància impulsant el paper de ciutat universitària, i seu europea de les Nacions Unides. En plena bombolla immobiliària, s'aixequen residències d'estudiants a costa dels espais verds de la ciutat. La ciutat no és gaire gran, però sí que té una llarga història. Des de la fundació del castra Bonna durant l'imperi romà per controlar la frontera del Rin, no deixen d'aparèixer testimonis arqueològics al barri de Castell Bonn, així com en català, és clar. I la ciutat, a més d'ensenyar aquestes troballes als seus museus,  els mostra enmig dels carrers amb una certa indiferència ciutadana, acostumats a formar part dels elements urbans.

El seu paper fronterer entre Colònia i Trier, l'antiga Treveris, s'ha mantingut durant segles. Al davant els germànics van esperar per recuperar l'altra riba del Rin guaitant des de la muntanya del drac, el Drachenfels, que forma part de la regió dels set turons. A sang i foc, els francs merovingis van desfer la ciutat romana i la van traslladar una mica més al sud. Ben aprop, es troba l'antiga capital d'Aquisgrà, Aachen, durant l'imperi franc carolingi, com a mostra de la situació estratègica de la regió a nivell europeu. Al segle XXI Bonn es troba en un moment de transició, a la recerca d'un nou paper dintre de l'actual Alemanya.

De moment, encara allotja el departament d'Interior de l'estat. La façana de la seva seu lluïa una cinta negra superposada a la corda que fermava la bandera alemanya l'endemà de l'atemptat sagnant de Munic. En aquest cas, un jove nascut al país, d'origen iranià, és a dir, persa, va matar al centre comercial del parc olímpic unes persones en defensa d'un ideal de puresa de l'estat-nació alemany. El fanatisme de la defensa del caràcter sagrat de l'estat es va adreçar especialment contra turcs i àrabs. És molt significativa la conversa on s'afirmava com a més alemany que els bavaresos amb qui va parlar. La radicalització de dreta s'afermava en l'alt alemany, el hoch deutsch, enfront de la gent del país que parlen el dialecte germànic del bavarès, encara defensat i estès entre ells. L'ideal sacralitzava  l'estat-nació, igual que en altres atemptats com el de Noruega. Anant més enllà, es fa pensar en els tirotejos mortals als Estats Units. El fet que els assassins van actuar moguts per haver estat marginats i assetjats anteriorment, només és la justificació d'una superioritat moral que busca el sacrifici personal. Es consideren soldats en una guerra contra una societat que consideren corrompuda, i que està en bona part sotmesa al poder econòmic. No busquen pas una recompensa material, sinó espiritual. El fet que la ideologia nacional-socialista governés Alemanya i fracassés, no vol dir pas que el concepte d'estat com a religió hagi quedat fora de la societat.

En els primers moments de l'atemptat de Baviera es va témer que fos obra dels fanàtics musulmans, tal com havia passat tot just a Niça, feia pocs dies. En aquest cas, la radicalització inverteix els termes, l'estat està subordinat a la religió. És allò de l'estat confessional, del qual tenim recent memòria a Catalunya. L'Isis, el Daeix, etc... posen el nucli del poder en la puresa de la religió. Tal com van fer al seu dia les guerres carlistes al segle XIX, més enllà de qüestions dinàstics i defensa d'antics drets forals.

En el fons, aquestos fanatismes volen donar resposta als problemes del món cercant el triomf d'un model ideal que han d'aplicar a la gent. Sigui un ideal occidental o oriental, no deixa de ser la implantació d'un concepte totalitari. I per tant, la perversió de la religió i de l'estat-nació. En l'àmbit sagrat ho consideraríem una blasfèmia, un pecat contra Déu, i en l'àmbit profà, un pecat contra els homes. Perquè els humans som imperfectes, la pregunta què ens fem continua sent la mateixa de l'Evangeli: "si el dissabte està fet per a l'home, o l'home per al dissabte?". Jesús, Déu per a uns, i profeta per a d'altres, no deixa d'explicar-nos que l'home forma part de la Creació, i que el fonament del dret, al qual hauria d'estar subordinada la religió i l'estat, és la gent. I aquest és el combat al qual estem sotmesos, tal com esmentava Albert Camós, o Lluís Mª Xirinacs. No existeix una jihad ni una croada contra els altres, sinó contra un mateix.

Enguany es celebren els 500 anys de la llei de puresa en l'elaboració de la cervesa a Alemanya. El seu mètode ha permès oferir als consumidors unes garanties de qualitat durant segles, i per això ha perdurat, perquè estava feta per a les persones, per evitar adulteracions del producte en mans d'especuladors. Si algú vol, pot prendre cerveses que no segueixin aquest mètode, però és bo tenir una referència o norma, que no és sagrada. És la llibertat de cadascú, la llibertat de creure-hi o no, perquè som persones lliures. Aquells dies a Bonn, vam anar a sopar al vespre a un restaurant cèntric, i la cambrera que ens va atendre molt bé, era una jove nascuda a Alemanya d'origen iranià també. Per casualitats de la vida, potser seria el revers del destí d'aquell desgraciat xicot de Baviera. Costa molt al cor saber on posar-se al servei dels altres.

Cap comentari: