dissabte, 2 de juliol de 2016

LA SORT JA ESTÀ FETA

En llatí es recorden les paraules "Alea jacta est", que més aviat traduiríem per la tirada està feta. Aquestes les deien els jugadors quan llençaven els daus en el joc, i es van posar en boca de Juli Cèsar quan va creuar el riu Rubicó. Aquest és un riu que marcava la frontera de dues regions de l'imperi en el camí que portava a Roma. Els soldats no podien travessar aquesta línia sense desarmar-se, perquè aleshores s'entenia que volien atacar la república i la seva capital. Abans de convertir-se en Cèsar, Juli va esdevenir enemic de Roma. El destí el va fer triomfador, però al capdavall l'esperava la mort en el cim del seu poder. La república romana agonitzava, i amb Octavi August, nebot de Juli, s'encetava l'època de l'imperi.

La biografia de Juli Cèsar ha estat prou ben explicada tant en els aspectes públics, com en els personals. Malgrat tot, hi ha parts fosques en punts importants, com la seva relació amb la província de la Gàl.lia Narbonesa. Cal saber que a més de la família per part del pare, estava lligat per part de mare amb Narbona, i vinculat a la casa Martius, tal com ens diu ell mateix en els discurs que esmenta Suetoni a la Vida de Cèsar.

La província de la Gàl.lia Cisalpina, i la Transalpina, feia un segle que es van conquerir durant les guerres púniques. La Narbonesa també era molt important perquè controlava l'accés terrestre a Roma pel camí de l'oest, i es situava entre el sud de les Gàl.lies i el nord de les Hispànies. En els nombrosos viatges Juli la va travessar força vegades, tant per anar a les guerres contra Pompeu, com per visitar la família i els companys d'armes que colonitzaven el territori. De fet, els Pirineus van ser decisius en la seva trajectòria professional de guerrer. Al vessant banda sud de la serralada, el triomf al riu Segre contra les legions pompeianes va garantir el triomf final contra el seu rival.

Amb aquestos esdeveniments prou difosos, voldria centrar-me en el concepte de frontera que tenien els romans. Com sabem, ells parlaven de "limes" com a límits, però moltes vegades el traçat d'un territori estava vinculat al concepte de província o regió, depenent de la gent o del poble que hi vivia, i quin espai ocupaven. Per als romans, regió es referia al territori governat per un magistrat romà, depenent del senat o de l'imperi. La regió estava delimitada des del punt de vista geogràfic pel centre de l'imperi, és a dir, Roma. Tots els camins portaven a Roma, però sobretot començaven a la ciutat i des d'aquest centre es veia tota la resta. Aquesta cosmovisió es fa palesa canviant les coordenades. Només cal que girem el mapa geogràfic d'Europa posant Roma al centre i encarant els Pirineus enlloc de l'oest, cap al nord, per entendre quina perspectiva tenien de l'aleshores per a ells, "Far West".

El domini dels coneixements geomètrics, i sobretot, la seva aplicació, van permetre centrar-se en l'administració dels seus territoris des de la base de la construcció d'una xarxa de camins, que com a venes i artèries del cos, portaven vida a l'imperi. L'altre element determinant era el domini de l'aigua, no només per al proveïment i salut de la gent, com per determinar els vessants de la muntanya cap on baixava l'aigua, i establir una frontera territorial. La frontera del riu Rin, o del Danubi, estaven assenyalades pels cursos de l'aigua. Així com va fer Juli Cèsar travessant el Rubicó.

L'arrel llatina "rubri", de "ruber", voldria dir vermell, roig, i es referiria a la sang, com hem recordat amb el paper de les artèries viàries. Cal explicitar aquest significat per recordar que a l'actual Catalunya el nom del riu Llobregat deriva de Rubricatus. En tenim el que neix al Bergadà, n'hi ha un de més petit a l'Empordà. L'homofonia de la ciutat de Rubí es confon amb la ciutat de Rubricata esmentada als textos. Però és molt més adient per a Rubí fer-la derivar de la paraula plana "rupinat" que es refereix precisament a una riera, en aquest cas, la de Sant Llorenç, que davalla de la Mola per arribar al riu Llobregat. Faig aquesta reflexió al voltant del significat de "rubricatus" perquè assenyala que el riu és un limes o frontera. La pregunta què ens faríem seria de quines regions o províncies fa frontera?

Doncs el Llobregat feia frontera entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Citerior. La frontera no estava a la Jonquera, ni al Portús, estava al costat de Barcino. Això explica que tant Barcino, colònia Iulia Augusta, com Llívia, Iulia Líbica, portin al nom llatí la paraula Iulia, i en canvi, Tarragona s'esmenti només com colònia Augusta, per ser província imperial. Recordem que la Narbonesa era província senatorial, institució a la qual pertanyia Cèsar.

Altres observacions donarien suport a aquest plantejament. Com a petit exemple, el model d'espases dels pobles conquerits. Si els ibers dominaven la falcata, una espasa curta i combada com arma de combat. Els gals portaven espases més llargues i rectes, com la que es va trobar al jaciment de les Lloses de Tona. Un altre exemple més determinant seria el cas de la denominació grega dels gals, que sempre feia més dificultosa la tasca de classificar les poblacions. Els grecs els anomenaven "keltoi", i sabien que aquesta gent a ella mateixa s'anomenaven "gals". Aleshores quan els grecs descriuen en els seus viatges, i després recullen els romans, aquesta gent diuen que es divideixen en el grup dels "indi-ketes" i dels "iler-ketes", amb la qual cosa ens estan dient que són "keltes", és a dir, celtes, per la banda d'orient, a l'est, l'indi, i per la banda de l'occident, a l'oest, per "iler". A l'orient del riu Llobregat i al seu occident.

No m'estendré gaire més, conscient de que aquest plantejament desmunta moltes teories històriques acceptades durant segles. Implicaria que la Via Domitia arribava fins a Barcino, i des d'aquí en començaria la Via Augusta, cap a Tarraco. Teories interessades, crec jo, com la desaparició de la primera taula dels camins romans, que es va "recrear" de manera artificial. En el fons, el fet que el Llobregat fos la frontera de la Gàl.lia Narbonesa ens respon moltes més preguntes que no les teories acceptades actualment, i aquí rau la fortalesa del meu raonament, fonament del mètode científic, per sobre dels interessos polítics. Aquesta és la meva sort.

Cap comentari: