dijous, 18 d’agost de 2016

EL FEUDALISME DE L'IMPERI ROMÀ

Sempre s'ha parlat en els llibres d'història de què l'Imperi Romà va caure quan els gots d'Alaric van entrar a Roma. I es diu que només quedava l'Imperi Bizantí, a l'altra punta del Mediterrani. Com si fos una cosa aliena, d'un altre món. Això ha estat una construcció de la historiografia dels estats-nació, que com a fills, van celebrar la mort del pare quan els turcs van conquerir Constantinopolis, al segle XV. Això va permetre a l'Europa Occidental que el Renaixement clàssic fonamentés un sistema jurídic nou que reproduïa, a una altra escala, el sistema romà.

L'antiga Bizanci, situada en una latitud semblant a la de Roma, o Tarragona, esdevingué la capital per ser la residència d'aquells que s'anomenaven a si mateixos Emperadors Romans. I no van deixar de dir-s'ho conscients de tot lo que implicava. L'Imperi Romà podia ser d'Orient o Occident, però el concepte jurídic era indivisible. Sobre aquest concepte jurídic van crear el sistema del "foedus". Quan els gots van entrar a l'imperi per Orient, i van derrotar l'emperador, el seu successor va buscar una sortida al problema que es creava. No podia deixar passar pobles amb un altre dret, els gots, els quals tampoc no podien ni volien accedir a la ciutadania romana. Per això, es va fer un pacte que es va anomenar "foedus", i del qual deriva la paraula de "feudalisme". Es passava d'un sistema de ciutats amb estatuts diferents, a un altre sistema amb persones que tenien un estatut diferent. El concepte jurídic no es fonamentava en un territori, sinó en els lligams personals. El poble federat, el qual no tenia cap ciutat, es posava sota el servei de l'Imperi Romà, és a dir, es consideraven vassalls de l'emperador. D'aquesta manera es mantenia la ciutadania romana per una banda, i per l'altra s'establia un règim jurídic especial. L'excepcionalitat del "foedus" es va convertir en norma per la seva eficàcia a resoldre els conflictes interns dintre de l'imperi romà.

Per això, els conceptes "apriorístics" que parlen d'una Europa Occidental al seu aire, amb una Roma, on el senat es va metamorfosar en una església, i on l'autoritat religiosa era autònoma  respecte a Constantinopolis no quadren gaire. El cisma entre Orient i Occident no apareix fins a l'any mil, i més tenint en compte que va ser iniciativa de Roma. Abans, al segle IX, Carlemany es va fer coronar emperador pel bisbe de Roma. El títol era d'Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Aquesta dualitat en el títol fa evident la dualitat jurídica que existia. Carlemany podia ser emperador germànic, però per nomenar-se emperador va haver de demanar autorització per dos cops a l'Emperador Romà, és a dir, a Constantinoble. Per tant, Carlemany es va convertir en vassall de l'Emperador. El paper de l'ambaixada monàstica de Reichenau va ser decisiva.

El feudalisme no neix del no res, de l'anarquia tal qual, sinó que mitjançant el reconeixement d'una realitat que s'adapta a un sistema jurídic, es produeix una evolució i una innovació en la societat. D'aquesta manera, de dalt a baix, es va estendre el feudalisme per tota la societat a l'Europa Occidental. La prova que demostra que va ser així és que precisament el feudalisme es va anar morint a partir de la desaparició de l'Imperi Romà al segle XV.

Per això, podem dir que el llibre de Tirant Lo Blanc és importantíssim per entendre la mentalitat d'aquella societat medieval, i quins eren els mites que la van fonamentar. No pot haver cap historiador medievalista europeu que sigui prou bo, si no s'ha llegit abans el llibre de Joanot Martorell. Malgrat siguin els grans estudiosos Georges Duby o Le Goff, perquè pertanyen a un altre corrent historiogràfic, nacionalista en el fons. I Tirant lo Blanc ens ajudarà a entendre d'on sortim els catalans, i com els gots vencedors a la batalla d'Adrianopolis van esdevenir amb els segles mereixedors del nom de catalans.