diumenge, 27 de novembre de 2016

MES LLIÇONS DE CATALÀ

Aquest cap de setmana, remenant llibres vells, he trobat un petit tresor. Amb tapa dura de color vermell, es titula "Lliçons de Català", editat l'any 1934. La meva sorpresa ha estat veure que no era la gramàtica normal que tenen totes les llengües. Tampoc un recull de lliçons de classe a l'escola. Són les transcripcions radiofòniques que va fer Ràdio Barcelona aleshores, amb els famosos personatges Miliu i Toresky. Si us penseu que els mediàtics actuals no van tenir antecessors, potser més moderns que ara, és que pensem que el món ha nascut amb nosaltres. Després de més de vuitanta anys, encara ressonen les veus d'aquells personatges en la memòria dels nostres pares i avis. Els programes radiofònics com a mitjà de progrés social, amb una clara finalitat pedagògica. Tant com les paraules i la llengua que parlaven, diferent de la nostra contemporània però amb més força i vitalitat. També tenien problemes, és clar, i es plantejaven diferents solucions.

A principis del segle XX, amb el Congrés de la Llengua Catalana, ja es va voler solucionar la necessitat d'un estàndard per al català. Aleshores, les postures es polaritzaven entre modernistes i noucentistes, i es van traduir en un marc més liberal i d'altre més acadèmic. La personificació d'aquestes perspectives amb Mossèn Alcover i Pompeu Fabra era la seva conseqüència natural. Malgrat que no es va arribar a un acord, cadascú va continuar treballant en el seu camp. D'aquesta manera, la bona tasca de Pompeu Fabra va ser recollida per la burgesia barcelonina, a la recerca de l'ideal,  amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC.  I de l'altra, l'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear va permetre cimentar els fonaments d'una llengua força sotraguejada pels idiomes imperials castellans i francesos. La Guerra dels Tres Anys va acabar amb la burgesia barcelonina, i la proposta fabriana va quedar orfe de pare. Després de la dictadura, la llengua continuava lluitant per reviscolar-se, però el model rígid ja no tenia massa sentit. Trencat el sostre, les humitats van escolar-se per les parets.

Avui dia, a principis del segle XXI, la llengua catalana continua amenaçada, ara també per la influència de l'idioma imperial americà. Però el model flexible de Mossèn Alcover s'ha revelat com més natural. Era el més semblant al de les canyes que es vinclen sota la força del vent, però aguanten la tempesta. Això no vol dir que hàgim de confondre la flexibilitat amb la debilitat. La flexibilitat ha de respondre a la polidesa de la llengua, i si cal, de tant en tant, picar al cul d'algú. Per més mediàtic que sigui. O més centralista. L'estàndard no es pot imposar sobre els dialectes, perquè de fet és un dialecte. Potser el principal, però "primer entre iguals". Com el comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent és el príncep, així ho ha de ser en el cas de la llengua, perquè tots són mereixedors de respecte i cortesia. Fet i fet, ja ens ho deia Ramon Muntaner, que calia que fóssim com una mata de joncs. Per a que no ens arrenquin la llengua, la qual ens mena el cap i el cor alhora. Aquest tresor és el que ens obrirà una de les portes de la llibertat. Com deia Frederic Mistral: "qui ten sa lenga, ten sa libertat". Ja sabeu que qualsevol nit pot sortir el sol, com deia la cançó.

Cap comentari: