dimarts, 8 de març de 2016

LA TIETA LOLA

Dolores Gómez Saurina, pubilla de casa Jaumet, de Tremp, filla d'Encarnació i Mariano, de mare pallaresa i pare de Jabalí Viejo, a tocar de la ciutat de Múrcia, ens ha deixat aquest 28 de gener proppassat.  Els pares li devien posar aquest nom per la gran devoció a la Mare de Déu dels Dolors que tenen en aquesta regió. Per això, tota la família  l'anomenàvem Lola, però amb accent obert. Ha marxat una mica abans de saber-se que la talla de la Mare de Déu de Conques tornaria a la seva església, després d'anys que els veïns guardessin la imatge per evitar robatoris. Ja ho veieu, algunes se'n van i altres tornen. O potser és que en el fons, la nostra vida sempre torna cap algun lloc on ens estan esperant. Malgrat que potser com a primogènita hauria portat el nom de Flors per la Mare de Déu de Valldeflors, no per això va deixar de ser més catalana que alguns altres que se'n vanten tant. Aquestes paradoxes, que a voltes, que des de fora no es veuen perquè no se saben d'on venen, i per raó que cada casa és un món.
Sent la més gran, li va tocar salvaguardar l'herència familiar, tot allò que més bé o malament va saber defensar, a la seva manera, és clar. El fet d'estar sola no la va ajudar gaire, però també va ser una soledat volguda.  Amb una certa resignació pel seu destí, però amb aquell caràcter que prou sovint treia sense tenir gaires pèls a la llengua. Podríem escoltar la cançó tant maca del Serrat de "La Tieta", però també hauríem de posar-hi el "My Way" del Frank Sinatra a la seva llista preferida. A més a més, tenia el do, com a bona "saurina" per saber el pit de la gent, de cadascú de nosaltres, i precisament per això, podia veure les debilitats humanes, i alhora, saber perdonar-les i ser indulgent. La seva vida tant austera amb ella mateixa, fins a la gasiveria, que tenia per finalitat defensar el patrimoni familiar i allunyar la fam i la misèria que van viure en altres èpoques, de tant en tant fruïa amb la nata muntada dels diumenges, amb una mica de sucre per poder fer festa grossa. Tant com en feia quan amb un parell de copes de xampany, les bombolles anaven enlairant-se pel vidre, com el riure franc s'escampava per la seva boca, gairebé plorant d'alegria.
Sempre que podia anava a la missa del dissabte al vespre, malgrat que la seva creença no li deixava cega davant dels pecats i misèries de la institució eclesial, conscient que també són homes de carn i ossos. Obedient sí, però d'aquella manera que no acceptava la imposició de cap tirania que vingués de fora, ni de la pròpia família. D'aquesta manera feia honor al sant familiar, Sant Antoni de Pàdua, que malgrat que se'l representi amb un lliri a la mà, tenia un geni que el feia topar contra les injustícies dels poderosos.
Potser tot això li ve d'haver nascut un 8 de març, dia de la dona treballadora, l'any 1932. Ella que era ama, i n'era conscient, també ho era de la seva responsabilitat, per la qual no va parar de treballar tota la seva vida per tirar endavant. La seva dedicació principal era la botiga de sota casa, fent cantonada al Mercadal, que era de "plats i olles", és a dir, de tot allò que una casa pogués necessitar de parament.  I la resta es complementava amb els productes de l'hort, que ella mateixa conreava, i lo que donessin alguns trossos escampats pel terme, portats per masovers. Anava a visitar-los quan podia, i normalment, fent el passeig els diumenges a la tarda, després de la pel.lícula de la tele, que era la seva distracció principal. El món del cine li encantava, actors que representaven personatges forts. Potser hagués estat un bona actriu. Però per als nebots era més aviat la directora de la funció, que es desenvolupava durant l'estiu alegre i mogut al poble, de gairebé tres mesos de vacances, amunt i avall. També ajudant en lo que podíem, portant el cartró al Txoni, que feia de drapaire, a fer algun encàrrec o a buscar amb la garrafa aigua fresca a la font de la Creu o a la dels tres Caps.
En el tracte social era de pocs amics, anava a la recerca del talent personal que pogués descobrir en algun conegut, o en qualsevol comprador passavolant. No suportava els "llepons". Igualment era molt crítica amb la gent que, com polls ressuscitats, venint de baix vinguessin amb exigències i molts fums, a viure a les esquenes dels altres.  Per a ella representava "l'acabose", quan passava de taca d'oli. També era exigent amb els que no tenien prou caràcter per defensar els seus drets. No li agradava que li fessin el paper de "víctim".  Ella que sabia la història de la família, d'una nissaga de la qual sabia que hi havia una partida de bateig a Sant Salvador de Toló, aprop de Conques, arrel de la guerra de Successió, d'una parella emigrada per la guerra al Pallars. S'admirava del General Moragues, i de la tenacitat i fidelitat per defensar la seva causa, malgrat que li costés el cap. La tieta tenia en ment la dita de "O Cèsar o res" de Cèsar Borja. Aquestos serien els dos pols entre els quals es va desenvolupar la seva vida, entre un cantó i altre del voler i del poder. Com nes manava, no va ser cap "litri", i es va menjar tot allò que hi havia posat al plat de la seva vida.

Cap comentari: