Crònica d'un GAP de Quinze Anys

El dia 12 de novembre es va fer un acte de presentació del Club d'Ex-Alumnes de Gestió i Administració Pública- GAP de la Universitat de Barcelona. Va ser un dimarts al vespre a la facultat de Dret. Em vaig assabentar de rebot gràcies a una ex-companya. En una aula al costat de l'entrada van anar entrar els conferenciants, alumnes de l'actual curs lectiu i alguns exs, que ens vam saludar amb afecte. A primer cop d'ull, feia gràcia veure les noves fornades procedents de mar enllà, fills de la immigració dels anys 2000, i comparar-les amb les primeres promocions que èrem fills de la immigració dels seixanta i dels setanta.

A la taula de ponents es trobaven el Domenec Sibina, actual secretari de la Junta de la Facultat, la Marina Soler, que porta l'Escola de Postgraus, el Jordi Aguilar, i el Jordi Garcia, gestor dels ex-alumnes de la UB amb el nom d'Alumni, i l'Anna Passolas com a president del club d'Ex-Gap. La Margarita Camós presidia l'acte com a cap d'estudis. Tenint en compte que ara ja estem passant d'una diplomatura a un grau. Va ser interessant escoltar a cadascú davant d'una sala prou plena. Tanmateix, va ser un acte semblant al que vam fer a finals de la nostra diplomatura, això ja fa uns quinze anys. Si sabéssim anglès diríem que havíem cobert un "gap" de molt de temps, sense pensar que no estàvem pas fent la pel.lícula del "Dia de la Marmota".

Van reiterar els bons desitjos i buscant les oportunitats que es poden trobar avui dia, en un moment difícil. Ja al seu dia s'enfocaven les coses per cobrir secretaris municipals i tècnics tributaris. Fins i tot, es va tornar a parlar d'una carta que s'enviaria als responsables de les administracions públiques per millorar el reconeixement de la diplomatura. En fi, almenys les promotores del grup d'ex-alumnes van ser més realistes, i van tenir en compte que si hom no es fa respectar pas, ningú no ho farà per tu.

Han passat força anys, i sembla que la vorera de muntanya de la Diagonal no ha canviat gaire. Dintre de la Universitat és com la panxa del bou, encara es vol competir provincianament amb altres universitats de l'estat pel nombre d'alumnes, quan el món es veu des d'una perspectiva global i enfocada cap a aspectes qualitatius. Han passat moltes coses fora, bones i dolentes, però que afecten a l'administració pública especialment a l'Europa Occidental. La bonança econòmica va comportar l'augment de la corrupció, els vincles espanyols entre economia i política han arrossegat al pou les hisendes públiques i la crisi actual, al desprestigi dels partits polítics i les administracions com a bons gestors, que ho poden ser, però que s'han subordinat a interessos particulars i no al bé comú. Les normes administratives i legals s'han convertit en una selva on mana el més fort, en funció del carnet i els interessos, on el poder legislatiu i judicial estan sota el poder absolut de l'executiu, especialment de Madrid. Uns gestors que no responen davant de ningú, "irresponsables" en certa manera. I a qui molta gent els va votar, a dreta i esquerra, a cadascú la seva responsabilitat, incloent la dels funcionaris.

Solucions n'hi han, però cal fer molta feina per redreçar la situació. I en primer lloc cal garantir la independència de l'administració, tant privada com pública, de la direcció "política". Cal recuperar el valor de l'autoritat davant de l'excés de potestat, sense contrapesos adients. I el valor de l'autoritat es fonamenta també en la llibertat i en la responsabilitat. Aquest és realment l'espai que els diplomats, i sobretot, oficials administratius hem d'aconseguir omplir tots junts per obrir nous camins. La qüestió, després de quinze anys, encara ens l'hem de plantejar els antics i nous alumnes.

La Trobada dels Homes Artificials

Fa unes setmanes vaig trobar a la taula de canvi de llibres un exemplar de la novel.la de Frederic Pujulà i Vallès: "Homes Artificials" editada l'any 1986 per Edicions Pleniluni. O millor dit, reeditada perquè la primera edició data del 1912, a la Biblioteca Joventut. M'esperava un llibre de butxaca per entretenir les anades i vingudes, però em va sorprendre molt agradablement. Amb una bona introducció de Joaquim Martí, que ens emmarca aquesta novel.la dintre del gènere de la ciència ficció. Però tant per l'argument, la fina ironia i el desenllaç tant original, va més enllà d'aquesta categoria assolint una gran profunditat.

Avui dia les tecnologies de la informació i la comunicació escampen una nova revolució tecnològica, no deixa de ser interessant que l'altra branca genètica també sigui portadora del mite del nou món, i una nova terra. Al servei de l'home nou. Però tot això també és vanitat humana. I en Pujulà ho exposa molt bé, tocant tots els temes que giren al voltant de l'existència: la forma i cos de l'home, les seves habilitats multiplicades, la capacitat del demiürg, de l'home com a creador d'un nou home o d'altres èssers, dels perills que s'esdevenen, etc...

En cert sentit, no deixa de ser un llibre de format clàssic, amb l'escena inicial de la visita que fa el científic misteriós, En Pericard, al despatx de l'advocat. A partir d'aquí, el protagonista rememora els esdeveniments, que partint de Catalunya mateix van a desenvolupar-se a la puixant ja aleshores capital d'Alemanya, Berlin. En Pujulà té l'encert de situar-se enmig de la ciència i la tècnica avançada en aquell moment. El protagonista abandona la pàtria cansat dels desenganys de la nostra societat, i buscant l'éxit de la seva missió en altres terres i gents més civilitzades. No era nou el sentiment cimer del poeta Espriu "Nord enllà", tanmateix, acaba trobant-se més aviat amb l'altre vessant del poeta Quart ...

La ironia no abandona en cap moment la narració, tot i que sembli massa sarcàstic de vegades. Sempre té aquest toc compassiu que rebaixa l'aspror. També és un llibre de crítica social, política i religiosa, de manera que les criatures "artificials" no abandonen pas les actituds massa humanes. Rient rient, ens va dient les veritats i ens fa pensar. I el final argumental és una gran troballa, antològic, ens retorna com sempre al sentit de l'existència: l'home nou sempre és un nadó, un infant.

Crec que és un llibre que mereix més estima, i que no es limita a ser "el primer llibre de ciència ficció en català". És un llibre que com els bons vins anirà guanyant amb el temps. Jo crec que si en Pujulà haguès estat traduït a l'alemany i a l'anglès l'any 1912, ens hauríem estalviat la Primera i la Segona Guerra Mundials. Ja podem inventar tècniques i homenoïdes, internets i genètiques, que per sort i gràcies a Déu, els homes no som perfectes.

Travessant d'una Banda a l'Altra

Normalment quan seguim un camí ho fem d'anada, i quan ho fem de tornada ja ha passat força temps. Això també ens passa a la vida, amb els moments viscuts que sabem que ja no podrem tornar enrera, i que ens fan mirar sempre endavant. Els humans tenim la gran sort de poder anar endavant i endarrera en el temps, gràcies a la memòria i al seu sedàs, que permet agafar diferents perspectives per enriquir els records. D'aquesta manera, tot i que el temps sempre és l'ara, podem pensar i meditar per projectar-nos en el futur i no quedar-nos estancats. Tenim la sort de construir ponts entre diferents moments del temps, i com aquestos ens obren camí d'una riba a l'altra, per sobre de l'aigua que corre.

Sota el pont s'ha obert un espai buit, és clar, però aquest buit ens permet posar un peu a terra a cada costat. També construïm ponts entre dues realitats, per poder veure la cara i el revers d'una moneda. Potser la imatge del mosaic, del mirall trencat, per conèixer la vida és millor. Però el pont també ens permetrà fer via pel camí.

Aquesta setmana els diaris van informar de l'homenatge que se li va fer al guàrdia urbà Juan José Salas. L'any 2006 va resultar ferit en el desallotjament d'un edifici ocupat a Barcelona. Li va caure al cap un test que el va deixar molt malferit. Per sort, se'n va sortir i està lluitant per recuperar al màxim la seva vida. La medalla que li han donat se la mereix per ell mateix, no tant per la utilització política que s'ha fet de l'acte per part del Ministerio. No puc deixar d'esmentar aquest cas perquè fa temps em vaig assabentar que era santboià. Però ara travessarem el pont de la memòria traçada seguint el cas, i recordarem també que aquella nit confusa va ser detinguda una noia com a culpable d'haver llençat el test al cap. La recordarem també perquè aquesta jove no va poder superar el procés judicial, i es va suicidar fa alguns anys. Aquestes coses de la vida també les trobarem en altres moments, i altres testimonis de la gent.

Un altre exemple seria el cas del llibre de Paul Preston: "L'Holocaust Espanyol", i com es va realitzar una persecució política clarament planificada, allargada més enllà del final de la guerra dels Tres Anys. Altres llibres ja n'han parlat sobre el tema, també més centrats en l'àmbit català, tant estudis a nivell de comarques, com de país, sobre la repressió i les morts a càrrec de cada bàndol en lluita. Encara corprèn més quan les víctimes estaven al mig, i no anaven al cent per cent amb cap dels contendents. Un dels llibres que ens permet travessar aquest pont històric és l'escrit per Ramon Vila-Abadal: "Catalunya, la meva nació dissortada i decadent!" publicat per l'editorial Gregal. La relació dels fets exposats en el llibre, al voltant de la Unió Democràtica de Catalunya-UDC aquells i els següents anys, són clarificadors. Aporten dades i llum sobre fets esdevinguts aleshores. Tant per la mort de Manuel Carrasco, del cas dels Maristes o de la Fatarella, de les responsabilitats polítiques, i com diu en l'escrit, exposant allò que ha sabut sense jutjar. És un llibre que vol servir la veritat, sabent des de quin punt de vista estem observant. En el fons, és vol donar testimoni de fidelitat a un mateix, i al nostre país, Catalunya, per poder anar endavant. Cal no deixar-nos arrossegar pel corrent del riu, i aprendre a construir i creuar els ponts per arribar a tenir un futur.

2013 Any Sant a Sant Pere de Roda

Vam pujar el cap de setmana a Llançà per fer l'excursió que tenia pendent a Sant Pere de Roda. La meva dona ja hi havia estat feia anys, abans de la restauració, i també tenia curiositat en aquest sentit per veure-ho. Des de Llançà es pot arribar en tren, i tombant cap a la dreta vam anar a buscar el sender marcat. Volia pujar directe pel coll del Perer, però em vaig equivocar i vam agafar el sender que puja pel coll de Miralles. Com que també feia cap al monestir, vam perseverar en aquest camí. Fent volta per darrera, sense tanta pujada de cop, anava serpentejant per l'oest de la serra d'Estela. És fa una caminada monòtona per l'espai pedregós, de bancals vinyaters, salpebrat d'arbres com pins o alzines, i alguna obaga ombrejada. Arriba un moment que la carena s'enlaira vertiginosament, i comences a encarar la costa deixant la vall i contemplant la plana de l'Empordà i els cims propers del Pirineu, en aquest setembre ja sense neu, però de bon temps assolellat i ventilat per la marinada, sense la tramuntana abassegadora que ens haguès fet recular.

La serra i la vall profunda ens recorden altres paisatges volcànics, d'una sequedat i duresa extrema, que porten al silenci com l'aire porta les olors de les plantes remeieres, com romaní o farigola. Poca gent pel camí, excursionistes i alguna marxaire que puja com una daina. Nosaltres anem seguint, mirant amunt cap al cim, i cap avall per contemplar la mar i la muntanya al voltant.

Després d'unes hores, hem arribat a dalt del coll, i podem enganxar-nos al GR11 que va cap a Sant Pere de Roda, cap al Mas Ventós. El camí agafa l'entrada de Santa Helena. Tant el monestir com el castell de Sant Salvador que contemplàvem de lluny es veuen a tocar. Cal aturar-se a Santa Helena, les recents excavacions i troballes fan que tinguem una millor perspectiva de la seva importància. La petita esglèsia s'aixeca alterosa, abocada a contemplar la mar des del seu pedestal. Una excel.lant porta d'entrada, que potser allotjava alguna comunitat femenina, com passa a Montserrat amb Santa Cecília.

El camí segueix fins a Sant Pere de Roda, i la voluntat de la meva dona supera el cansament per enfilar-nos fins al castell que es retalla sobre les crestes rocoses. El coster és fort, però quan entrem al recinte fortificat, la vista recompensa tot l'esforç. Com en el centre del compàs podem veure la mar des del Rosselló i les platges d'Argelers fins a més avall de la badia de Roses i el Baix Empordà. El cap de Creus i el Port de la Selva es fan petits als nostre peus, que s'aferren al terra com les murades que resten del castell. Continuant el passeig, es dibuixa al fons el massís del Montseny, coronat de núvols. I d'allà les nombroses muntanyes del Pirineu pujant de sud a nord, fins a la fita del grissenc Canigó. Al costat de Sant Salvador, les puntes dels miradors mostren els penons estel.lats.

Davallant de Sant Salvador contents, podem fer la visita al monestir. Una entrada ben endreçada, amb una ben equipada llibreria i botiga de "souvenirs". Lloaré els turistes francesos que van acompanyar-nos en el recorregut, eren els més nombrosos, fins i tot més que els catalans. El seu interès és digne d'esmentar, i més si els propis catalans no han valorat prou Sant Pere de Roda ni li han retornat una mica de dignitat fins fa pocs anys. Sant Pere és tant important per a la nostra història com poden ser Cuixà, Montserrat, Poblet i tants d'altres monestirs. Així com els altres s'arrelen a les muntanyes terra endins, Sant Pere s'arrela a la costa i la mar, semblant al monestir de Montealegre, per exemple. No és un monestir gran, però la restauració ha tingut la virtud de deixar a la vista el seu valor com a repàs de la nostra història.

Malgrat que ja no s'hi fan celebracions litúrgiques, la religiositat de l'espai s'encomana. I més quan ens adonem que enguany seria Any Sant: el 3 de maig, el dia de la Santa Creu, s'escau en diumenge. El mateix dia per cert en què va morir Rafael Casanova. Sense saber-ho, com passa a molts fets de la nostra vida, l'excursió s'havia convertit en romiatge. Per tenir-ho present, vam comprar la pellofa de record amb l'escut del monestir, dues claus encreuades. També vam aprofitar per carregar el recent volum que recull el Capbreu del monestir, el recull de les seves possessions en els temps de glòria, que el devien condemnar al tancament sobtat per les seves riqueses. S'hi esmenta Armenrodes, la paraula en germànic "armen" ja ens parla de pobresa i caritat, no pas d'un lloc llegendari ple de tresors. No només els monetaris, com el que es va trobar fa poc en recents excavacions, sinó per la seva influència en el món social, polític i religiós. El monestir projectava la seva llum com un far mar endins, i fins i tot, des de dalt hom té la impressió d'escoltar els versos de les Tombes Flamejants. Certament, anar a Sant Pere de Roda, i tot lo que en ell encara es pot retrobar, és obligat un cop a la vida.

Mongetes Faccioses Socials

Aquesta setmana he pogut comprar a la botiga unes mongetes faccioses. Són una varietat de mongeta tendra que presenta unes franges vermelles característiques, i que aniran molt bé per fer verdura. Típiques del mes de setembre, i que criden l'atenció pel color i gust distintiu, així com pel seu nom. De seguida et vé al cap la idea que sigui una verdura de tipus polític, per allò de facció, que dintre del seu camp, no terrenal sinó semàntic, ens acosta al fascio i el feixisme.

Aprofitant l'avinentesa, tot i que agafada per la tavella, faré esment de les notícies que parlen de la presentació de la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme a Sant Boi de Llobregat. Va ser un acte que va aplegar força gent, de diferents partits polítics, i sensibilitats d'esquerres. D'entrada sempre és positiu que la gent s'aplegui per defensar uns determinats interessos, fins i tot de signe oposat. Però no vull deixar d'exposar unes reflexions que se m'han acudit.

El plantejament polític parteix de la constatació de l'avenç de les idees d'ultradreta entre la població. I per això, es vol lluitar contra elles amb aquesta plataforma. Tenint en compte que és una organització de tipus reactiu, que anirà a remolc de les accions de l'altre extrem. Caldria pensar per què la nostra societat està anant cap als extrems, que es sobreposa al conflicte popular envers l'estat espanyol?

Em sap greu dir que la idea d'una Unitat contra el Feixisme ens retorna a temps passats, i recula a situacions pretèrites, amb el lema de "No pasaran!" que es van demostrar ineficaces davant les lluites partidistes internes. La recuperació de la memòria històrica precisament hauria de servir precisament per no repetir els errors del passat. El fet d'assenyalar la lluna és bona per posar atenció en ella, i no en la punta del dit acusador. O parlem també de la diferència entre la causa i la conseqüència, de la qual podem deduir el remei necessari per a la malaltia que acompanya aquest final agònic de la Transición Española. Cal tenir ben clar que l'increment del feixisme és el símptoma d'aquesta malaltia, com la febre que assenyala un problema, i del qual hem de buscar la seva causa física i mental.

Les causes rauen precisament en la manca de democràcia real, en un despotisme il.lustrat que ha governat durant molt anys, vivint de rendes. Doncs precisament ha aviciat als seus ciutadans i votants amb promeses demagògiques, donant-los la raó que els mateixos ciutadans han volgut sentir: fossin afalacs, o riqueses materials, tant li fa. El mal que ha fet el sistema de partits polítics, especialment del control per part dels aparells polítics o menjadores, que han escampat el caciquisme per tot el poble d'acord amb el carnet d'afiliat. Tot allò contra lo que es va lluitar a principis del segle XX, i que al XXI encara no s'ha superat. Una lluita que s'ha volgut estalviar sense estendre l'alfabetització en català, en els principis de la democràcia, el respecte cívic, ... Fet i fet, la gent retorna a la lluita ideològica davant del fracàs del benestar econòmic; però jo crec que és el cant del cigne. Han triomfat els gestors, i la resta d'actors socials quedaran marginalitzats. Per això, caldrà tornar a refer tot de baix a dalt, més aviat. Cal lluitar contra els totalitarismes de qualsevol signe, i més mal que els partits polítics feixistes ho han fet els feixistes o les seves actituds dintre dels mateixos partits polítics democràtics.

No en va, un veí es queixava que havia gent que portava gairebé tants anys amb càrrec polític que l'antic dictador espanyol. Jo de moment, aprofitaré per menjar-me aquests mongetes faccioses, doncs amb les coses de menjar no s'hi juga, i cal tenir ben clar quins són els problemes reals que s'han de solucionar.

Les Fronteres Daneses

Aquest estiu es va celebrar a Dinamarca una d'aquestes competicions de la categoria "Ironman", amb cursa a peu, en bicicleta i nedant. Els homes i dones que hi participen se'ls considera "homes de ferro". Tot i no ser el guanyador, entre els destacats hi havia un dels prínceps de la família reial. Van sortir de Copenhague cap al nord de l'illa de Sjaeland, fins a les platges de Hornbaeck, passant per Helsingor. Una ruta que vaig conèixer setmanes abans fent cicloturisme. Precisament un altre príncep famós i popular entre la gent des de fa segles ha estat Hamlet. L'escriptor Shakespeare desenvolupa l'obra de teatre al castell de Kronborg, a Elsinor com s'anomena Helsingor en anglès. Ha esdevingut un clàssic, representada normalment com una tragèdia. I dic normalment perquè un clàssic també admet el revers de la comèdia. La frontera entre el "to be or not to be" és tant prima com la que passa d'una banda a l'altra. Des de dalt de l'escenari no es planteja igual que posant el cap en un forat per a fer la gracieta del turista. O veient la pel.lícula d'Ernst Lubitch. Vist des de fora, dependrà força del context de la trama i del sentit que se li vulgui donar. A més a més, de les persones que hi actuen. Són les dificultats de la comunicació personal, i de com ens veiem i com ens veuen els altres.

Dinamarca és un nom d'orígens obscurs, amb possibles opcions. Jo m'inclino per considerar el significat de Den com a senyor o sobirà, el tractament de Vós, i Mark, com la marca, una zona de comerç i pas. Dels segles antics passarem als més recents, com el XIX. Els referents a Dinamarca aleshores van ser Hans Christian Andersen i Soren Kierkegaard. Un a nivell dels contes populars, com els de la Sireneta o el Soldadet de Plom. I l'altre a nivell filosòfic. Entre ells existia una rivalitat clara per aconseguir el reconeixement i el suport dels seus conciutadans. Cal dir que es dirigien a un públic diferent.

Precisament, Kirkegard ha estat comentat aquesta setmana en un article de diari respecte a la difusió de la fe. S'esmentava la paradoxa del pallasso que vol avisar la gent d'un incendi fora del seu circ, com un dels casos debatuts pel mateix Benet XVI. Kirkegard exposa que la gent no es creu les paraules del pallasso pel seu vestit, i aleshores es massa tard per apagar el foc que consumeix el circ i el poble. Aquest cas es pot plantejar a una persona en moltes ocasions: som conscients que la frontera entre l'éxit i el fracàs és petita. Tant per fer-nos entendre com per assolir un objectiu determinat: la porta del cel és molt estreta. No només de vegades ens caldrà una clau per a girar el pany, sinó també unes frontisses que ens deixin obrir la porta dins del marc. Diferents percepcions, diferents oients, diferents interpretacions i diferents coneixements, la qüestió és com ens comuniquem i si depèn del missatge, o de l'emissor i el receptor.... les diferències en el llenguatge.

A la vida tindrem present aquest fenòmen moltes vegades, i també ens trobarem amb la sensació que no hem encertat prou en la manera d'expressar-nos. Ja des del temps dels grecs, intentem fer un món perfecte, on el fons i la forma s'adiguin clarament. Però la natura i la realitat ens ho impedeixen al cent per cent. Més tocant de peus a terra, cal recordar Carles Muñoz Espinalt i la seva psicoestètica, que volia harmonitzar la vida de l'home. Permetre que l'esperit humà es manifestès amb el seu cos, de manera natural. Els seus escrits volen alliberar la persona de les cadenes que hom mateix o altres acostumen a imposar-li. Començant des de la base, sabent què ens esclavitza per a poder superar-ho, i arribar a ser amos del nostre destí. A ser prínceps i senyors de nosaltres mateixos, de manera que visquem en pau i felicitat com si estiguèssim a Dinamarca.

Les Muralles Mòbils

Normalment tenim la idea que un mur és un element permanent, consolidat, preparat per romandre aixecat. Però igual que l'aigua fendeix la roca de la costa, el temps també afecta a les muralles que aixeca l'home. I aquestes parets construïdes per la societat, en un moment determinat poden ser desmuntades i traslladades cap a un altre lloc, anys o segles més tard. No només el totxo o la pedra, com a element físic, pateixen aquest procés, sinó que també afecta als elements espirituals o immaterials, parlant de la seva societat. Perquè les muralles socials també s'aixequen i s'abaixen en funció dels interessos personals. Des d'una perspectiva global, podem entendre que l'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma, com expressa la fòrmula atòmica. I per tant, el conjunt sumaria zero, però l'ordre de factors sí que afectaria al producte.
Els elements materials acostumen a ser els més abundants en el paisatge: les muralles de Babilònia s'aixecaven amb tàpia, de fang i palla, igual que les seves cases. A Catalunya, la majoria de cases es van aixecar amb pedra i fusta. I els castells de l'Edat Mitjana mostraven les torres i els murs ben parats. L'element central i bàsic era la torre, la qual oferia protecció i acolliment. Les escales de fusta connectaven les diferents estances. Al cap dels segles, es van anar desfents aquestes torres, que van passar a formar part dels masos i cases de pobles i ciutats. Tot això succeïa paral.lelament als canvis que es feien a nivell social, immaterial, i que es reflectien sobretot en el dret. I més en el nostre dret català. 

Les torres eren el punt de referència de la societat d'aquella època, la seva icona constructiva més representativa: ja fos la torre del castell o la del campanar, a veure quina s'aixecava més alta. A més a més, els camins connectaven cadascuna d'aquestes edificacions, per més que fossin en un emplaçament difícil, havien de tenir un camí d'accés i formaven part d'una xarxa, no eren un element aïllat. Els camins podien ser de camí ral, particular, de peatge o no. Això també es pot veure en el dret català, construït sobre els usatges, i desenvolupat amb drets i constitucions, pedra sobre pedra, per conformar una societat determinada.
La nostra societat contemporània ha canviat les torres pels gratacels. I els camins s'han eixamplat per transformar-se en carreteres i autovies. També públiques i privades, gratuïtes i de peatge. Malgrat que veiem que els blocs de pisos i oficines com l'element més important actualment, jo diria que això és relatiu. Precisament la dedicació de la nostra societat cap a la mobilitat motoritzada i les carreteres és, fins i tot, molt més important per l'afectació als recursos naturals, i el seu impacte en el territori. El nostre tòtem ja no és el cavall o el ruc dels segles anteriors, sinó el cotxe com a objecte privat que circula sobre una via pública.
Una perspectiva superficial des del segle XVI diria que un cop enderrocades les muralles medievals, la societat ha progressat i és més "oberta". Però una visió profunda, ens revela que s'han aixecat unes muralles encara més altes i amenaçadores. Les carreteres modernes són aquestes enormes parets aixecades sobre elements físics com el ciment i el petroli. Aquestes rutes, traçades amb tiralínies des d'un despatx que trenquen rius i muntanyes, posades al servei dels interessos dominants. I que moltes vegades, marginen i trenquen també les relacions de paisatge humà i social, deixant totes aquestes subordinades en mans dels posseïdors d'un carnet de conduir.
En la majoria de països europeus avançats aquesta xarxa de camins ha intentat evitar aquestos efectes perniciosos oferint uns traçats més pensats per a tots els usuaris de la via pública: al costat de camins i autovies, trobareu camins per anar a peu i en bicicleta. A Espanya, i a Catalunya, encara es demostra l'endarreriment material i social quan ni tant sols existeixen vorals en condicions, i prou segurs per a no jugar-se la vida. Us asseguro que el progrés avui dia posa en qüestió el cotxe privat, i tota aquesta despesa en xarxa viària insostenible. Els beneficis que reporta aquestes carreteres i autovies són clarament inferiors al perjudici d'una societat abocada a compensar el dèficit econòmic que provoca la seva construcció i, sobretot, el seu manteniment. Això ho podem veure en la ruïna de les administracions públiques: siguin ajuntaments, o governs autonòmics o estatals. Els ingressos de la mobilitat: multes, peatges i impost de circulació, no compensen les seves despeses: manteniment, policia, construcció finançada per privats o públics, amb hipoteques com els peatges a l'ombra. Quan veurem retallades en aquest camp econòmic, i es deixaran de subvencionar sectors deficitaris com el de l'automòbil, tal com ha passat amb les reconversions navals o siderúrgiques? Pot ser un procés ràpid o lent, però hem de tenir clar que cal plantejar alternatives que desfacin aquestes muralles modernes, abans que ens caiguin a sobre.

La Decisió d'un 4 de Juliol

En un país llunyà fa molts anys, es va fer un 4 de juliol una Declaració d'Independència. El 1774, seixanta anys després de la pèrdua de la nostra, un nou poble aconseguia la seva llibertat. Han passat només uns dies des d'aquest 29 de juny tant intens a Catalunya, especialment a Barcelona. Van ser unes hores plenes de diferents actes: a més del Concert per la Llibertat al Camp Nou, també es celebrava la Rúa Gai al Paral.lel, fins i tot, a l'estadi de Cornellà es va celebrar l'aplec dels Testimonis de Jehovà. Podíem escollir entre diferents opcions: política, sexual o religiosa. Més d'un va fer mans i mànigues per estar a un o més llocs el mateix dia. 

En fi, sempre podíem cercar alternatives tant interessants i respectables com qualsevol d'aquestes. Calia decidir-se, i vam gaudir del bon concert de la Camerate de Sant Boi que van fer a la Torre Benviure en una agradable nit. Mentre escoltàvem el concert, des de la grada teníem la vista nocturna del Baix Llobregat i de la ciutat de Barcelona, on destacava la font de llum del Camp Nou. Un dia i una nit d'estiu per disfrutar d'aquells instants. Com a contrapunt vital, la torre ens donava la perspectiva històrica.

La Torre Benviure es va aixecar aprop del camí d'Hispània, que sortint de Barcelona s'enfilava cap a Begues, per entrar al Penedès per Olesa de Bonesvalls. Un camí molt antic, més enllà del temps dels romans quan Barcelona pertanyia a la Gàl.lia Narbonesa.  La torre ha estat restaurada els darrers anys i fa patxoca. És un bon mirador, al seu redós es va aixecar la capella de Sant Miquel, i un petit recinte fortificat, que amb el temps esdevindria una masia. N'ha vist de tots els colors, i això ens permet avui dia ser testimoni de fortalesa.

La seva gent va haver de prendre molts decisions, algunes poc importants, d'altres trascendents per als que van venir al darrera. Aquestes decisions s'han de prendre quan tens diferents opcions, i cadascú ha de valorar allò que el cap i el cor li dicten. Sospesar els pros i els contres, les coses bones i dolentes, els riscos que caldrà còrrer. Amb nits d'insomni i amb nits tranquiles. Si el concert del dissabte s'assemblava a una festa de graduació o de final de curs, si el vestit marcava bé la figura del gai o quedava xaró, si l'aplec religiós va ser molt o poc pesat, tot això, tant se val si, com diu la frase jueva, "la cadira no estava buida". El 4 de juliol d'aquell any les cadires dels Estats Units estaven plenes, tant com la dels catalans que el proper 9 de juliol commemoraran la Declaració de Guerra a Ultrança del 1713 en defensa dels Drets i Constitucions. Nosaltres també hem de seure a la cadira del temps que ens ha tocat viure.

Llegendes Gòtiques del Ripollès

Entre les llegendes catalanes esdevingudes mites podem destacar la del comte Arnau. Podem trobar-lo entre el reculls populars i entre els de més alta volada com el "Llegendes de Catalunya" del Xavier Bengueral. Tant a la música com a la poesia, a les d'En Joan Maragall o les rimes excelses de Josep Maria de Sagarra. El nostre país va nèixer de la lluita dels comtes, i de les seves proeses. També tenien les seves ombres, i girant la cara podíem veure el seu revers, que es va personificar en el comte Arnau. Amb la decadència del feudalisme, la monarquia i la pagesia van lluitar contra els mals usos de moltes maneres, a finals del segle XV. Condensades en aquest comte pertanyent a una nissaga encetada tres segles abans. Uns personatges importants com els Mataplana, que foren també comtes del Pallars.

Aquesta llegenda podem dir que admet plenament l'adjectiu de "gòtica" per la seva trama i ambientació d'acord amb els paràmetres moderns. Més enllà d'aquesta accepció moderna existeix la realitat de la presència germànica en la fundació de Catalunya, representats per la noblesa goda. Els Arnau n'en formaven part, i la toponímia del Ripollès també ho recull.

Les muntanyes del Ripollès guarden les seves valls, plenes de neus, aigua i pastures. També guarden els seus secrets, com el carbó, i el ferro, que es transformen a les fargues en diamants i espases. Secrets que brillen al sol quan es netegen com cal. Amb les paraules passa igual pels efectes del temps i de l'oblit de les persones. Si comencem pel castell dels Mataplana, trobarem que "mata" estaria vinculada a la paraula "matte" germànica que vol dir "pastura". Els Mataplana que tenien pastures i ramats s'ajuntaren amb els comtes de Pallars que tenien accés als drets de la sal, necessària per als animals. Altres paraules significatives les trobarem ben a prop. Al santuari de Montgrony, que pot ser "mont" per a "Mond" que vol dir lluna en masculí, o relatiu a "Moench" que es refereix als monjos. I "grony" per "grund" que vol dir terra. També trobarem Gombreny, amb "gom" que lligaria amb l'arrel de "goennen" que vol dir benefactor, protector, i amb "breny" relatiu a l'adjectiu "encès, ardent".

La llegenda neix de fets viscuts que es metamorfosen per a ser recordats per la gent. S'esdevé amb l'aigua que s'escola muntanya avall per ressorgir en altres dolls. Com passa a la vora del castell dels Mataplana amb el conegut com a Cova de l'Ou, per on es diu que s'enfonsava Arnau arrossegat pels seus sentiments. Potser ara podem treure'l altre cop a la llum, i recordar que "Loch" en alemany vol dir "forat". Una redundància gens sospitosa com passa amb la Vall d'Aran, vall de valls, o Castelldefels, castell de la roca, per exemple. Polint la llengua també polim la nostra història, i fem brillar les nostres llegendes i mites com si fos l'aram.

Lletres Apassionades a l'Hora de l'Alba

Precisament el juny del 1979, el periodista Josep Maria Puigjaner va publicar un llibre titulat: "Lletres apassionades a l'hora de l'alba" dintre de la col.lecció Biblioteca Serra d'Or. Quan estàvem pujant l'esglaó de la Transición va fer un aplec de cartes. Aquestes epístoles s'adreçaven a diferents grups de la població que vivien a Catalunya. No eren només per als catalans, sinó també per als que no ho eren pas. Si volem copsar aquesta passió a l'hora d'escriure-les, calia tenir en compte el marc d'aquells anys de negociació i oblit. Una passió que anava més enllà dels memorial de greuges per ser una lletra de batalla. Era la crida al diàleg des del cara a cara, d'afrontar les pors i preparar-se per al duel.

S'adreçava als que van morir durant la dictadura franquista, als catalans franquistes, a l'esglèsia de la mateixa mena, als que parlen al seus fills en llengua estranya, als "altres" catalans, als intel.lectuals castellans que ens donen suport, als professionals polítics, als poetes, als joves i als catalans de fora el Principat, i al poble en general. Aquesta proposta de diàleg no va arribar a tothom, i els resultats els estem veient trenta-quatre anys després. Això s'ha esdevingut perquè moltes de les qüestions plantejades no han estat superades. I ara les tornem a encarar.

Les cartes estan ben escrites, amb una llengua elegant i depurada, que permet expressar amb claredat les seves idees, tot i sent molt contundents. D'entre totes destacaria la lletra als professionals de la política i, sobretot, la lletra a tots els joves d'aquesta terra nostra. La carta als polítics toca temes que avui són ben actuals: el final d'un règim, la seva decadència ètica i moral que es manifesta en la corrupció política i econòmica. I per altra banda, la crida a la següent generació per recollir el testimoni com a portadors de vida i esperança per al nostre poble. En certa manera, l'escriptor fa una mena de testament per a deixar una herència per a la nostra gent. Un llegat que podem escoltar avui dia pel mateix escriptor Puigjaner en el seu projecte de Memòries. Ara tenim noves tècniques per a comunicar-nos, però els missatges de fons no han canviat pas. Ara podríem veure publicades perfectament aquestes lletres en un bloc com aquest, a més a més d'una reedició. Encara continuaríem parlant doncs de drets, de justícia i de banderes.

Salvador al Laberint de Santa Coloma

Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta català Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. No acabaria els seus dies en aquesta vila, sinó que després de Barcelona, finiria a Arenys de Mar, on hi va ser enterrat. Tot i que la seva vida semblés assossegada, no ho va ser la seva trajectòria. A la seva biografia es destaca la mort del pare, i el trencament amb un currículum professional exitós. L'atzar va influir també en el seu curs, tenint a més en compte que després del 1913 viu el final de la Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, amb el parèntesi de la República espanyola. Diríem que després de les tempestes va venir la calma, però jo diria que era el reflux de la mar de fons que s'emportava totes les flors. L'abandonament de l'èxit professional en ple franquisme, de perdre el món per a salvar l'ànima.

Vicens Vives ho va intentar, però també va sortir derrotat en el combat. El seu final tràgic l'honora abans de servir de coartada al règim dictatorial i genocida. Espriu va deixar l'heretat terrenal, potser tenint en compte En Joan Vinyoli, potser tenint molt present l'Antic Testament. Cantant potser l'Avinu Malkeinu: "Escolteu la nostra Pregària". 

Aquestos dies se celebra el Festival de Poesia a Barcelona, on es va centrar l'activitat professional d'un senzill passant de notaria. Una feina rutinària que li permetia guanyar-se el pa, i després compondre els seus versos i la seva prosa. Seguint la tradició del "trobar clos". Tot els llibres relligant el món clàssic pagà i el judeu-cristià, un fil que sortia de Santa Coloma de Farners, i acabava a Arenys, o Sinera. A Santa Coloma no calia capgirar son nom, ja és un temple, encerclat de muntanyes que la bressolen i de boscos laberíntics. Salvador ja sentia les cançons d'Ariadna, i l'aigua de la font de Sant Salvador d'Horta. Va entrar per a sortir, va desfer el laberint que havia teixit amb el seu fil, i el Minotaure no l'aconseguiria mai.

Al costat de l'esglèsia reposa l'estàtua que li va fer Rafael Subirachs, a qui el poeta també va ofrenar la seva poesia. També trobareu un temple budista a Santa Coloma, fins i tot els sikhs hi han fet son niu. Després de visitar Santa Coloma aquest mes de maig, enmig dels camps verds amb peperepets vermells, em va sorprendre sentir d'una de les parelles que m'acompanyàven una història. Era la celebració a la qual van ser convidats a Tarragona l'any 2010, rememorant l'expulsió dels jueus de la ciutat, i com es van buscar aquelles famílies que portaven el seu cognom. L'emoció personal d'aquest gest era molt viva, més que l'alegre paisatge primaveral. Malgrat les penes i dolors, ells també esperaven la vinguda del Messies, l'arribada a la Jerusalem d'Or, com Espriu ens profetitzava sobre l'Evangeli del Salvador que va venir i que vindrà.

Pas de Problemes

Passejant per la platja d'Argelers tot està tranquil aquest mes d'abril. L'aire i l'aigua encara estan força freds, i no conviden a restar-hi massa estona. Però et donen una idea de com devien estar els refugiats després de la Guerra Civil espanyola als camps de concentració de França. Un monolit i una dedicatòria en pedra, a més d'algun plafó informatiu que es pot trobar a la pineda donen una resumida explicació.
Tot allò que va passar va ser com un somni per a la nostra generació. Per a aquella gent, els relats, les fotografies i les històries personals estenen el llençol de les seves misèries. Encara sort que els francesos els van salvar la vida, per deixar la resta enrera. La vida i res més. En aquestos temes, els francesos prenen bona nota, però les coses lletges les acostumen a amagar. Saben disfressar d'ajut desinteressat haver deixat enfonsar la República espanyola, més enllà de les lluites de les ideologies del segle XX.
Encara avui dia, mantenen l'esperit de superioritat cap al sud dels Pirineus, on tenen molts problemes, com per exemple els bascos, els gallecs o els catalans. A França ja els han solucionat eliminant-los, parlant el mateix idioma imperial, etc... A França, no tenen mai cap problema.

L'estat de la seva república acostuma a negar els problemes, a tapar-los o eliminar-los. S'ha de reconèixer l'art que tenen en els circumloquis que embelleixen la realitat, els perfums que camuflen les olors, i les culpes o les xacres que sempre corresponen als altres. En això, els espanyols són uns amateurs, que en diríem.
A la vora de la taula del sopar, dues parelles parlen animadament en francès. Es veu d'una hora lluny, per les faccions brunes i més rabassudes, que són catalans, per contrast amb el més esbelt de tipus franc. En una conversa amical, es presenten i nosaltres a ells, i es reconeixen com "sem catalans". Són simpàtics, però ells es consideren francesos i a nosaltres, ens consideren espanyols. Estan per sobre nostre, a nivell estatal, geogràfic i cultural, diríem que som uns catalans de segona. Es veu que l'adjectiu és més important que el substantiu.
I pensant sobre això, em vaig adonar que si és ells es consideren superiors per l'adjectiu estatal, nosaltres teníem molta sort. Encara som catalans de cap i de cor, doncs sentim i raonem com a catalans en la nostra llengua. Ells, i malgrat ells, només "sem catalans" de cor. D'aquí el folklorisme que impregna la reivindicació dels pobles a l'estat francès. El sentimentalisme es deixa per als seus pobles oprimits, mentre el racional i poderós estat francès impera per tot lo món. Els pobles poden posar moltes banderes "regionals", però només poden tenir un accent especial quan parlin la llengua "francesa".
Tanmateix, sabem que cal viure amb el cap i amb el cor, cal saber estimar i per això, ens n'alegrem de l'èxit de la potonejada que es va fer a Perpinyà aquest mes d'abril. Els catalans tenim molts problemes, i això vol dir que estem vius. Tenim molts dracs per combatre, i sense ells, no existirien totes els Jordis i Jordines que tenim. Em sembla molt bé i me n'alegro pels francesos que ells no tinguin mai "cap problema", ni tampoc els espanyols, és clar!

Fent OM a Montpeller

Aquesta Pasqua hem pogut sortir uns quants dies per anar fins a la ciutat de Montpeller, capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Amb un temps primaveral semblant al d'aquí, potser una mica més fresc. És una ciutat de mida humana, ni massa grossa ni massa petita, amb un bon passat històric i cultural, mantingut per la seva universitat. Recorda Barcelona en petit, i com aquesta, té el perill de morir d'èxit. Per als catalans, és ideal per desconnectar, a una distància relativament petita la única notícia que donen de l'estat espanyol és el partit de futbol entre el Barça i el París Sant Germain. El color francès "bleu" tenyeix tot el seu espai vital, en tot cas, l'accent del "midi" dóna una nota simpàtica. I fora de les fronteres estatals el món és fa molt petit comparat amb la grandesa de la France. Per això, podem estar a gust passejant com a turistes en els seus agradables carrers i permetre'ns el luxe de sopar tranquilament sense escoltar cadenes de televisió cridaneres.

Aquestos dies ha estat interessant observar les reaccions a la intervenció del President de la República, el senyor Hollande, a la televisió. El tema principal no va ser l'incompliment de la promesa electoral feta de signar la Carta Europea de les Llengües Regionals, sinó la situació econòmica del país. De fet, estan patint una certa crisi, que ja estava veient-se al final del mandat del Sr. Sarkozy. No crec que tota la culpa sigui del Sr. Hollande, però la seva manca de carisma que el va afavorir davant l'anterior cap d'estat no li permet transmetre convicció cap als ciutadans francesos.

El ciutadà francès és molt patriota, però de vegades sembla com l'avar de Molière, que representat per l'actor Depardieu, fins i tot se'n va a Bèlgica o est enllà. Precisament el teatre de Montpeller està dedicat al famòs escriptor, que va viure ben aprop, a Pezenas. I no oblidem que la ciutat va veure nèixer personatges famosos com el filòsof August Comte, entre d'altres. A la paret del teatre estan escrites les paraules tragèdia i comèdia, i el món neoclàssic resplendeix sobre les restes del seu passat medieval, amb Jaume el Conqueridor com a figura senyera.

Com que els Jaumes anaven amb l'espasa al cinto, i això ja no es porta, cal fer servir l'espasa mediàtica amb més traça, com va intentar el president francès. Es veu que ho va provar tot per engrescar els francesos i tirar endavant l'economia. Les darreres intervencions militars ajuden en aquest sentit, però la butxaca també compta, i quan l'estat no la satisfà, el ciutadà es troba desemparat. Això també ens passa molt als catalans, quan ens mirem només al melic, i veiem que no anem tant bé. Però els altres tampoc no estan gaire millor. Amb el problema afegit que als francesos els agrada quedar i sortir bé a la foto, són uns mestres de l'aparador. I això és un drama quan hom no sap sortir d'aquest aparador, i es queda tancat darrera el vidre. Aleshores es converteix en un aquari.

Per sort, sempre queda el rugbi, i fins i tot, el fútbol per poder alegrar-se el dia, i la setmana. Penseu que els montpellerencs miren molt a París, però per això mateix, us podem dir que l'Olimpic de Montpeller va perdre la setmana passada precisament contra el París Sant Germain. Avui, el fans del club amb l'escut blanc i blau, que no són els periquitos, animaran com un sol home als jugadors del Barça. Si el nostre equip guanya, més que uns gols, direm tots a l'una OMMMMM....

Els Voltors i els Vedells d'Or

Sobre els cels de Catalunya, i a vora dels cingles pavorosos, s'enlairen els estols de voltors guaitant les possibles preses. Aquestos ocells de mals averanys cal tenir-los present, però no podem defallir. Només s'atansaran si el cos és mort, la vida encara els hi fa respecte. Joan Alcover té un poema titulat "El Voltor de Miramar" que és molt maco, amb un cert ritme de cançoner, amb una tornada que va repetint aquest vers: "No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa..." L'anècdota del voltor capturat que no sap ensortir-se'n portada a la categoria de faula moral. Tants anys fa que com el voltor està dins la gàbia que també ens costa sortir, hem de saber que podem volar, i això vol dir tenir fe.

Ara estem passant moments molt difícils, sabem que les aigues s'han separat durant les manifestacions del juliol i del setembre, i que hem creuat el Mar Roig. Sabem quines són els nostres Drets i Constitucions, o anem camí d'enrecordar-nos. En aquest procés estem davant de la desaparició de tots aquells que van adorar el Vedell d'Or i veiem a les portades dels diaris com se'ls empassa la terra. Si no són els mateixos voltors qui s'estan menjant els cadàvers d'aquestos vedellls. En tot cas, als catalans ens caldrà seguir caminant pel desert per arribar a la terra promesa, la qual encara no sabem ben bé com serà. Potser com Moisès només l'albirarem, i tanmateix ens n'alegrarem molts més per tots aquells que hi podran sojornar. Caldrà demostrar-nos que Catalunya va néixer lliure, com qualsevol altre poble, ni més ni menys. Doncs com diu la dita: "qui ho té del néixer, mai ho deixa".

Tempestes de Vent Constitucionals

La corrupció vigent és una conseqüència de la manca de qualitat democràtica. Els nivells de merda que ofeguen molts àmbits són el símptoma d'una greu malaltia interna. De l'acabament d'un cicle polític anomenat la "transició", que va ser una "transacció", i que després de trenta anys ja ha arribat al final degut a l'acaparament del poder absolut per part de l'executiu, la subordinació del poder legislatiu i judicial a aquest, i tenint en compte que les estructures de l'administració pública, incloent les autonòmiques, estan afectades. Es pot discutir el grau, el percentatge, o qui és innocent o culpable. Evidentment cal discriminar, no tothom és culpable, sense tenir en compte quines responsabilitats té cadascú. I parlo dels polítics, dels votants, de les empreses i dels treballadors, etc... D'aquells que proclamaven als quatre vents: "España va bien"!

A partir d'aquesta premissa: que la corrupció és conseqüència, i no causa, es pot tirar endavant amb una neteja sòlida i fructífera per al "bé comú". Doncs sense això, les mesures seran populistes i efectistes, amb pocs resultats reals. Les manifestacions i les reclamacions es perdran com les ones que empeses pel temporal de vent moren a les platges i desfan contra les sorres i les roques.

Els canvis seran estructurals, sinó ens trobarem amb Lampedusa, i la dita que "cal canviar tot per a que res no canviï", però en el fons sabem que canvien les persones, i que realment s'enceta una etapa nova. Amb les seves esperances, que potser a la fi també s'esvaïran. Uns canvis que viurem enmig de la crisi, de faramalla i grans cops de guinyol, que veurem aquestos propers anys, enfocats cap al 2014. Mentre les ones s'aixequen altes, per sota, les corrents marines porten l'aigua on volen. Segurament ens trobarem amb l'abdicació de l'actual monarca en son fill, en una reforma constitucional de l'estat espanyol, política i territorial, i una major integració en el mercat comú europeu, sota comandament alemany. 

De cara al futur, caldrà lluitar molt, però també serà moment de fer un sentit homenatge a tots els que s'han mantingut ferms durants aquestos anys malgrat les adversitats. En això, us recomano el magnífic article d'Albert Om dedicat a l'alcalde Antoni Farrès. També cal agrair al Sr. Carod-Rovira, malgrat la seva amargor, que no va ser la "trobada" amb "algú" la responsable principal de la seva mort política, sinó precisament la política de "mans netes", entre altres raons. Encara trobaríem molts altres casos, com la lleidatana Maria Rúbies. De fet, la impossibilitat d'una reforma "constitucional" serà la mort d'aquesta "Constitución". Ja se sap que després del Dijous Gras arriba l'enterrament de la Sardina.

Rafael Casanova: el Valor d'un Covard

No entenia el títol de Sanchez-Pinyol, "Victus", fins que em vaig adonar de que es referia als vençuts. La paraula contrària és més coneguda com a "Invictus" o no vençuts. El nom de la novel.la està ben triat, és enigmàtic i contundent. Parlem d'una guerra de Successió, en la qual els catalans vam ser vençuts. Evidentment, no tots, doncs uns quants anaven a favor dels vencedors, els coneguts com a botiflers. Això passa a tots els conflictes, i a totes les guerres: n'hi ha de vencedors i vençuts. N'hi ha que davant la derrota s'estimen més morir. Altres fugen. I els tercers viuen com a esclaus. En aquells moments triem quina actitud volem prendre, i quina considerem més adient personalment. Aquesta actitud moltes vegades interior, té una repercussió externa diferent respecte a la gent que ens envolta. Per als altres pot graduar-se per una escala que va des del valor més alt fins a la traició, passant per la submissió. 

De les persones que van viure aquell conflicte tenim exemples a dojo, i els qui al seu dia van ser menystinguts, ara estan sent homenatjats en un camí de recuperar els fets i la veritat. Com en Villarroel, en Moragues, l'Ermengol Amill, etc... Tot i que de vegades no són sempre coincidents, com en el cas de Rafael Casanova.

Rafael Casanova i Comes era doctor en drets, i va ser nomenat Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. La institució catalana encarava el final lluitant a ultrança, tenint la derrota ben present.  S'ha retret a Rafael Casanova que fugís, s'amaguès i que després de l'indult, continuès exercint. Sabem força més fets de la seva vida, que nasquès a Moià, es casès amb una Bosch de Sant Boi de Llobregat, i fos enterrat el 1743 a l'esglèsia de Sant Baldiri, a la capella coneguda com de la Pietat. Molta gent l'ha respectat com a un heroi, i altres l'han titllat de traidor i covard. Com que no és viu per defensar-se, ni crec que a hores d'ara estigui disposat a fer cas de segons quines opinions, faré esment d'alguns fets importants que van al seu favor.

La llegenda, o allò que s'ha explicat, ens diu que va ser ferit en una cama, i tret de la ciutat. El quadre el representa enarborant el penó de Santa Eulàlia en el moment del combat. Encara que es digui que va ser un covard, ell també era un combatent, doncs va lluitar-hi. Podem jutjar-lo des de la nostra perspectiva actual, és clar, però jo no tiraria la primera pedra. És evident que el romanticisme, des de la Renaixença fins al Modernisme el van agafar com a personatge exemplar, i van embolcallar-lo amb una bona aureòla.

Idealització a banda, crec que va tenir un paper destacat en la duríssima postguerra que va patir el Principat. Tot ell era "carn de presidi" diu la frase. Però davant la desfeta enorme moltes coses es van poder salvar. Entre elles, i la més important, va ser el dret. Vés per on, el Decret de Nova Planta conté un paràgraf en el qual Felip V de Castella i IV d'Aragó va establir que "en tot allò que no s'esmentès en el decret s'haurien de seguir els Drets i Constitucions de Catalunya"! Això en va sobtar molt, però quan te n'adones que Felip IV va jurar les Constitucions per poder ser el sobirà amb el títol de Comte de Barcelona, era evident que no podia trencar el seu jurament sense cometre sacrilegi i ser considerat perjur.

El decret en el fons va trencar el dret civil català en dos: per una banda el dret públic i per l'altra el dret privat. La monarquia assumia "absolutament2 que era font de dret públic, i deixava als particulars el dret privat. Ja sabem que de fet, s'empeltava el dret privat català en el dret castellà, i que poc a poc la branca s'ha anat assecant. Però això va permetre al nostre poble mantenir-se viu durant tots aquestos segles gràcies al sistema jurídic que ens sostenia. Comparant el nostre dret civil amb un cos, la ferida a la cama representaria la lesió en la cama del dret públic, mentre que l'altra va poder continuar caminant com a dret privat.

Una darrera puntualització, Casanova deuria d'haver intervingut en la negociació sobre el dret civil. No debades era Conseller en Cap, i doctor en drets. Calia una persona amb potestat i autoritat com a interlocutor dels vençuts davant dels vencedors. Potser es dirà que va ser un paper ben galdòs, però almenys es va salvar la nostra ànima. Encara més, la monarquia va caure en el parany jurídic de Rafael Casanova. Si la monarquia no complia els Drets i Constitucions, tot allò que hi anès en contra és il.legítim i il.legal. Tant si és des de fa tres segles com de tres anys. No és cap il.lusió, qui està fora del dret són els monarques i els seus hereus que van jurar defensar els nostres Drets. Si els castellans tenen una Constitució i un rei, nosaltres tenim moltes Constitucions i comtes. Aquest és el nostre as amagat a la màniga per quan faci falta.