diumenge, 6 d’octubre de 2013

2013 Any Sant a Sant Pere de Roda

Vam pujar el cap de setmana a Llançà per fer l'excursió que tenia pendent a Sant Pere de Roda. La meva dona ja hi havia estat feia anys, abans de la restauració, i també tenia curiositat en aquest sentit per veure-ho. Des de Llançà es pot arribar en tren, i tombant cap a la dreta vam anar a buscar el sender marcat. Volia pujar directe pel coll del Perer, però em vaig equivocar i vam agafar el sender que puja pel coll de Miralles. Com que també feia cap al monestir, vam perseverar en aquest camí. Fent volta per darrera, sense tanta pujada de cop, anava serpentejant per l'oest de la serra d'Estela. És fa una caminada monòtona per l'espai pedregós, de bancals vinyaters, salpebrat d'arbres com pins o alzines, i alguna obaga ombrejada. Arriba un moment que la carena s'enlaira vertiginosament, i comences a encarar la costa deixant la vall i contemplant la plana de l'Empordà i els cims propers del Pirineu, en aquest setembre ja sense neu, però de bon temps assolellat i ventilat per la marinada, sense la tramuntana abassegadora que ens haguès fet recular.

La serra i la vall profunda ens recorden altres paisatges volcànics, d'una sequedat i duresa extrema, que porten al silenci com l'aire porta les olors de les plantes remeieres, com romaní o farigola. Poca gent pel camí, excursionistes i alguna marxaire que puja com una daina. Nosaltres anem seguint, mirant amunt cap al cim, i cap avall per contemplar la mar i la muntanya al voltant.

Després d'unes hores, hem arribat a dalt del coll, i podem enganxar-nos al GR11 que va cap a Sant Pere de Roda, cap al Mas Ventós. El camí agafa l'entrada de Santa Helena. Tant el monestir com el castell de Sant Salvador que contemplàvem de lluny es veuen a tocar. Cal aturar-se a Santa Helena, les recents excavacions i troballes fan que tinguem una millor perspectiva de la seva importància. La petita esglèsia s'aixeca alterosa, abocada a contemplar la mar des del seu pedestal. Una excel.lant porta d'entrada, que potser allotjava alguna comunitat femenina, com passa a Montserrat amb Santa Cecília.

El camí segueix fins a Sant Pere de Roda, i la voluntat de la meva dona supera el cansament per enfilar-nos fins al castell que es retalla sobre les crestes rocoses. El coster és fort, però quan entrem al recinte fortificat, la vista recompensa tot l'esforç. Com en el centre del compàs podem veure la mar des del Rosselló i les platges d'Argelers fins a més avall de la badia de Roses i el Baix Empordà. El cap de Creus i el Port de la Selva es fan petits als nostre peus, que s'aferren al terra com les murades que resten del castell. Continuant el passeig, es dibuixa al fons el massís del Montseny, coronat de núvols. I d'allà les nombroses muntanyes del Pirineu pujant de sud a nord, fins a la fita del grissenc Canigó. Al costat de Sant Salvador, les puntes dels miradors mostren els penons estel.lats.

Davallant de Sant Salvador contents, podem fer la visita al monestir. Una entrada ben endreçada, amb una ben equipada llibreria i botiga de "souvenirs". Lloaré els turistes francesos que van acompanyar-nos en el recorregut, eren els més nombrosos, fins i tot més que els catalans. El seu interès és digne d'esmentar, i més si els propis catalans no han valorat prou Sant Pere de Roda ni li han retornat una mica de dignitat fins fa pocs anys. Sant Pere és tant important per a la nostra història com poden ser Cuixà, Montserrat, Poblet i tants d'altres monestirs. Així com els altres s'arrelen a les muntanyes terra endins, Sant Pere s'arrela a la costa i la mar, semblant al monestir de Montealegre, per exemple. No és un monestir gran, però la restauració ha tingut la virtud de deixar a la vista el seu valor com a repàs de la nostra història.

Malgrat que ja no s'hi fan celebracions litúrgiques, la religiositat de l'espai s'encomana. I més quan ens adonem que enguany seria Any Sant: el 3 de maig, el dia de la Santa Creu, s'escau en diumenge. El mateix dia per cert en què va morir Rafael Casanova. Sense saber-ho, com passa a molts fets de la nostra vida, l'excursió s'havia convertit en romiatge. Per tenir-ho present, vam comprar la pellofa de record amb l'escut del monestir, dues claus encreuades. També vam aprofitar per carregar el recent volum que recull el Capbreu del monestir, el recull de les seves possessions en els temps de glòria, que el devien condemnar al tancament sobtat per les seves riqueses. S'hi esmenta Armenrodes, la paraula en germànic "armen" ja ens parla de pobresa i caritat, no pas d'un lloc llegendari ple de tresors. No només els monetaris, com el que es va trobar fa poc en recents excavacions, sinó per la seva influència en el món social, polític i religiós. El monestir projectava la seva llum com un far mar endins, i fins i tot, des de dalt hom té la impressió d'escoltar els versos de les Tombes Flamejants. Certament, anar a Sant Pere de Roda, i tot lo que en ell encara es pot retrobar, és obligat un cop a la vida.

Cap comentari: