diumenge, 4 d’agost de 2013

Les Muralles Mòbils

Normalment tenim la idea que un mur és un element permanent, consolidat, preparat per romandre aixecat. Però igual que l'aigua fendeix la roca de la costa, el temps també afecta a les muralles que aixeca l'home. I aquestes parets construïdes per la societat, en un moment determinat poden ser desmuntades i traslladades cap a un altre lloc, anys o segles més tard. No només el totxo o la pedra, com a element físic, pateixen aquest procés, sinó que també afecta als elements espirituals o immaterials, parlant de la seva societat. Perquè les muralles socials també s'aixequen i s'abaixen en funció dels interessos personals. Des d'una perspectiva global, podem entendre que l'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma, com expressa la fòrmula atòmica. I per tant, el conjunt sumaria zero, però l'ordre de factors sí que afectaria al producte.
Els elements materials acostumen a ser els més abundants en el paisatge: les muralles de Babilònia s'aixecaven amb tàpia, de fang i palla, igual que les seves cases. A Catalunya, la majoria de cases es van aixecar amb pedra i fusta. I els castells de l'Edat Mitjana mostraven les torres i els murs ben parats. L'element central i bàsic era la torre, la qual oferia protecció i acolliment. Les escales de fusta connectaven les diferents estances. Al cap dels segles, es van anar desfents aquestes torres, que van passar a formar part dels masos i cases de pobles i ciutats. Tot això succeïa paral.lelament als canvis que es feien a nivell social, immaterial, i que es reflectien sobretot en el dret. I més en el nostre dret català. 

Les torres eren el punt de referència de la societat d'aquella època, la seva icona constructiva més representativa: ja fos la torre del castell o la del campanar, a veure quina s'aixecava més alta. A més a més, els camins connectaven cadascuna d'aquestes edificacions, per més que fossin en un emplaçament difícil, havien de tenir un camí d'accés i formaven part d'una xarxa, no eren un element aïllat. Els camins podien ser de camí ral, particular, de peatge o no. Això també es pot veure en el dret català, construït sobre els usatges, i desenvolupat amb drets i constitucions, pedra sobre pedra, per conformar una societat determinada.
La nostra societat contemporània ha canviat les torres pels gratacels. I els camins s'han eixamplat per transformar-se en carreteres i autovies. També públiques i privades, gratuïtes i de peatge. Malgrat que veiem que els blocs de pisos i oficines com l'element més important actualment, jo diria que això és relatiu. Precisament la dedicació de la nostra societat cap a la mobilitat motoritzada i les carreteres és, fins i tot, molt més important per l'afectació als recursos naturals, i el seu impacte en el territori. El nostre tòtem ja no és el cavall o el ruc dels segles anteriors, sinó el cotxe com a objecte privat que circula sobre una via pública.
Una perspectiva superficial des del segle XVI diria que un cop enderrocades les muralles medievals, la societat ha progressat i és més "oberta". Però una visió profunda, ens revela que s'han aixecat unes muralles encara més altes i amenaçadores. Les carreteres modernes són aquestes enormes parets aixecades sobre elements físics com el ciment i el petroli. Aquestes rutes, traçades amb tiralínies des d'un despatx que trenquen rius i muntanyes, posades al servei dels interessos dominants. I que moltes vegades, marginen i trenquen també les relacions de paisatge humà i social, deixant totes aquestes subordinades en mans dels posseïdors d'un carnet de conduir.
En la majoria de països europeus avançats aquesta xarxa de camins ha intentat evitar aquestos efectes perniciosos oferint uns traçats més pensats per a tots els usuaris de la via pública: al costat de camins i autovies, trobareu camins per anar a peu i en bicicleta. A Espanya, i a Catalunya, encara es demostra l'endarreriment material i social quan ni tant sols existeixen vorals en condicions, i prou segurs per a no jugar-se la vida. Us asseguro que el progrés avui dia posa en qüestió el cotxe privat, i tota aquesta despesa en xarxa viària insostenible. Els beneficis que reporta aquestes carreteres i autovies són clarament inferiors al perjudici d'una societat abocada a compensar el dèficit econòmic que provoca la seva construcció i, sobretot, el seu manteniment. Això ho podem veure en la ruïna de les administracions públiques: siguin ajuntaments, o governs autonòmics o estatals. Els ingressos de la mobilitat: multes, peatges i impost de circulació, no compensen les seves despeses: manteniment, policia, construcció finançada per privats o públics, amb hipoteques com els peatges a l'ombra. Quan veurem retallades en aquest camp econòmic, i es deixaran de subvencionar sectors deficitaris com el de l'automòbil, tal com ha passat amb les reconversions navals o siderúrgiques? Pot ser un procés ràpid o lent, però hem de tenir clar que cal plantejar alternatives que desfacin aquestes muralles modernes, abans que ens caiguin a sobre.