LA PIRÀMIDE AMERICANA

Adès hem llegit el llibre "The Peter Pyramid" escrit pel Dr. Lawrence J. Peter, editat per William Morrow and Company, Inc. de Nova York el 1986, en tapa dura. El subtítol encara és més interessant: "Arribarem a trobar mai la punta?". Si a algú li sona, és el mateix autor que es va fer famós amb "El Principi de Peter". Per a qui no s'enrecordi, la premissa era que si una cosa pot anar malament, segur que hi anirà. 

Ara en plena tempesta "trumpista" l'economia trontolla per totes bandes. Com sempre, alguns hi guanyaran i altres perdran. I carreguen el mort al president nord-americà, el qual fa honor al programa electoral pel qual el van votar. Això del "Maga", no és cap màgia, és la política d'Amèrica pels americans. Perquè la gran globalització de les darreres dècades ha portat els Estats Units a la pobresa. La bombolla inflacionària ja no es pot alimentar amb els dòlars del Tresor. Aquesta és la raó de fons, i si cal trencar les regles del joc, es fa per necessitat, perquè no hi ha més recorregut. 

El nostre llibre se centra en les piràmides que es troben presents en la nostra societat i la vida diària de cadascú. És la metàfora del creixement i la complicació exponencial dels sistemes, des del punt de vista de la piràmide invertida que va creixent amb la punta al terra cap al cel infinit. En un llenguatge planer explica l'absurditat d'un sistema que no és capaç d'autoregular-se. Sigui comunista, capitalista, etc... Per sort, el text va acompanyat d'il.lustracions que fan molta broma d'aquestos fenòmens que aleshores ja s'atalaiaven. 

Un exemple evident és el problema tant gros de la burocràcia descontrolada. Els progressos tecnològics d'internet i la informàtica s'han aplicat en contra de les persones, per aixecar una barrera que afavoreix als poderosos. L'objectiu del Dr. Peter és desfer aquesta teranyina, per retornar al ciutadà el sentit comú. El seny tant català que li permet governar, fer-se responsable de la seva vida.  Fins i tot, en informàtica hi ha un terme que es diu usabilitat, per dir que qualsevol és capaç de fer servir un programa determinat. 

Ara mateix, les administracions públiques i  privades s'amaguen darrera d'una muralla. Volen treure's de sobre tots aquells que li fan nosa, deixant la gent desemparada. Els seus impostos no pararan de créixer sobre l'esquena dels ciutadans, empobrint-los més, perquè la major part dels diners van a parar a les grans empreses. Els "florentins" que asseguren els seus ingressos pels contractes i a més les subvencions que reben. En resum, és un sistema endogàmic. 

No sé fins a quin punt el president americà se'n sortirà, és una lluita externa però també interna del país. El seu llenguatge barroer i fatxenda està encarat als que fan servir bones maneres i paraules per entabanar als seus votants. Per si de cas, caldria esmentar al president Donald Trump el cas dels catalans, doncs a Tremp sempre tindrà un bon recer. 

EL MABINOGION I L'EMPERADOR ARTIR

Adès hem llegit el llibre "The Mabinogion" traduït a l'anglès per Jeffrey Gantz i editat el 1976 per Penguin Books, dintre de la seva col.lecció dels Clàssics. Amb un bon estudi introductori, i les notes escaients, ens endinsem en l'univers d'aquestos poemes en llengua gal.lesa. Aleshores van passar del vers cap a la prosa. L'ordre cronològic dels contes abastaria el període històric de Gal.les, el qual aniria des de la metamorfosi de l'Imperi Romà fins a l'apogeu del model feudal, al cim de l'Edat Mitjana. Alguns en diuen contes per als nens, però més aviat parlaríem de mitologia celta. El traductor ja ens avisa per endavant. 

És una mitologia perquè la barreja de simbologia i realitat ens porta al mite. I d'aquí a les llegendes explicades oralment i després transcrites per no perdre'n la tradició. Perquè l'original és en llengua celta, i després es traduiria, com és el nostre cas, a l'anglès. L'espai geogràfic ens apropa a Gal.les, però no és un lloc tancat. No debades, s'esmenten molts personatges de diferents països que pertanyien a l'Imperi. Unes relacions internacionals on, fins i tot, s'esmenta Constantinoble. El títol atorgat al rei Artur, no és pas el de rex, o governador, sinó el d'Emperador Artir, que és el nom original, i per tant, ens exposa que té un rang encara més alt que el rei, vés per on! 

És aquest món que va anar evolucionant des de la província romana fins al model feudal, el dels tres ordes. Com a exemple, al final del llibre ens trobem a Gereint i Enid assistint a corts per poder ser acceptat com a príncep del seu país. En aquest cas Cornualla, Kernow. El missatge del Mabinogion, tal com veiem en les novel.les de cavalleria, és una explicació simbòlica de la noblesa i de la recerca del sentit de la vida. Com ho és el calze o grasal que cadascun haurà de beure o cercar per ser enmig d'aquest món.

Un món que té el centre de les Illes Britàniques a la mateixa Gal.les. Unes contrades on es van barrejar en diferents proporcions els celtes, els romans i els germànics. Adès els romans van dominar els gals, i quan l'Imperi es va transformant, els mateixos romans criden els germànics com a aliats, sobretot els saxons. Temps després, els immigrants germànics passen a ser els nous amos d'Anglaterra. I la darrera conquesta normanda, o vikinga, que va arribar per l'est no estaria afavorida també per la pressió dels celtes a l'oest?

Tornant al nostre Mabinogion, cal que fem una reflexió sobre les versions dels textos artúrics. Si els relats ens aboquen a l'Alta Edat Mitjana, serien més primerencs que no pas les versions franceses, com les de Crestien de Troies, al segle XII. L'expansió del mite artúric prové del món en llengua celta, tal com s'explicita en els Lais de Maria de França, els quals també són una traducció del bretó?. Com sempre, hem de mirar les coses des de diferents perspectives. Així ens adonem que allò establert com a cert avui dia, realment no és gaire versemblant. 

HISTÒRIES DE REFORMA I CONTRAREFORMA

Aquest diumenge 23 de març es farà la presentació del darrer llibre d'En Jordi Bilbeny a Montblanc. L'acte es farà al Museu Comarcal a les dotze del migdia. No gaire lluny de l'antic convent de Sant Francesc d'aquesta ciutat. Es titula "Sant Francesc, els Càtars i la llengua catalana". Un llibre molt recomanable per poder fer llum en les relacions socials d'aquest sant. Llegint-lo veiem com fins a quin punt estava Sant Francesc lligat a la història de Catalunya i Occitània. A principis del segle XIII el Papat decreta la Croada contra els Càtars. La lluita d'una fe contra una altra, una guerra civil cristiana, va ser cruel i amb moltes víctimes, sobre la consciència d'Innocenci III. Per altra banda porta, la Croada mostra la conquesta d'Occitània, amb l'inici de la colonització per part de l'Imperi Francès. El botí capturat és enorme.

En aquest sentit, el llibre assenyala el propòsit de Sant Francesc: salvar tanta gent com pogués de les matances gràcies a la fundació de l'Orde Franciscà, demanant empara als seus enemics, el Papat. Malgrat la cobertura religiosa, l'Orde va ser sotmès a un control ferri. I tota la documentació inicial va ser recollida per l'Església Catòlica. El propòsit d'aquest article és adonar-se del fet que no podem atorgar carta blanca en qualsevol document fet de part, és a dir, elaborat pels poders interessats en dominar el discurs històric. Clar i català, els historiadors oficials treballen sobre maresmes poc clares, que només fan que embolicar la troca per amagar la veritat. De vegades la història oral transmesa per la tradició és més veritable que la història documental. La última també hauria de passar pel sedàs de la crítica imparcial. 

Per sort, els comtats catalans van sobreviure a la següent Croada contra els catalans, amb la victòria de Pere el Gran. Les Cròniques ens parlen de viva veu, i capgiren els relats del Vaticà. Cal contrastar les informacions diuen els periodistes, i què no haurien de fer els historiadors? Anant segles més endavant, es torna a manipular la història amb la Inquisició dintre de l'Imperi Espanyol. L'any 1498 es va morir Torquemada, però és el principi de segles d'intolerància i repressió ideològica. Al segle XVI la Contrareforma catòlica lluitarà contra els nous càtars, els protestants. Felip II anirà més enllà del Papat, fins i tot, amb la censura de llibres de tota mena i de la impremta. Tot això va demostrar el fracàs de la Reforma religiosa i cultural encetada per Erasme. Era una reforma ben intencionada, que va ser arraconada pels interessos imperials. Per això, molts pensadors van haver de marxar i exiliar-se del seu país. Calia buscar refugi en altres llocs per salvar la vida. Què més podem dir dels historiadors que fan cas de tots els documents oficials d'aquell segle XVI sense tenir en compte el context?

Ara tornarem a fer un altre salt, cap al segle XX, on els totalitarismes s'estenen per tot el món. En George Orwell és molt important pel crit d'alerta que fa amb els seus escrits. Allà parla del present i també del futur. Ens explica com es manipula el passat per controlar el present i el futur. Del paper dels historiadors oficials que segueixen fil per randa els marcs mentals que els han inculcat, els apriorismes culturals assumits sense cap reserva. Podem llegir la faula de la Granja dels Animals,  i comparar-la amb el Llibre de les Bèsties d'En Ramon Llull. Però per a qui no va acabar d'entendre la faula, N'Orwell va escriure 1984. 

Aquesta novel.la explica la societat totalitària, i fins i tot, com va més enllà de l'esmentada Inquisició Catòlica. Tal com diu l'autor, no només es vol perseguir els dissidents, sinó també convertir-los a la causa del poder. En l'escrit ens explica el procés detallat de com es va alterant el discurs històric, i la realitat, per adaptar-la a les necessitats de les classes dominants. Com allò que va ser és manipulat per fer creure una cosa diferent. 

És una casualitat que Orwell tries l'any 1984 com un futur, que canviant els números de lloc, assenyalés l'any 1498 com a data clau en el perfeccionament de les tècniques de control social? Recordem que va ser l'any de la mort del més famós Inquisidor. I ara mateix existeixen aquestos inquisidors en tots els racons de la nostra societat, de dreta i d'esquerra. Són el símptoma d'una societat en crisi, on el totalitarisme i el fonamentalisme van guanyant la batalla d'aquest segle XXI, amb tots els mals que cauran damunt lo nostre món.

BODON, LLENGUA SAGRADA I PROFANA

Allà al Roc de l'Espinassòla escoltem els contes dels Balssàs. La llengua occitana ressona enmig de les pedres sagrades. La cultura se'ns manifesta envoltada de la natura, que l'omple del seu significat. Com un temple aixecat per l'home, com una catedral aixecada en lloança a Déu, però com va dir Ell al rei David, qui està per tot arreu. La vanitat de l'home fa que li aixequi una casa, de manera semblant a la que tenim per viure-hi. Podem pensar que és tant sagrada l'Espinassòla com la catedral de Rodés? Recordem com els homes han volgut aixecar palaus a nostre Senyor, els millors temples s'han tornat foscos per a l'esperit. Per això, el secret de Gaudí i de la Sagrada Família és que va portar endins la llum i la natura perquè fes resplendir l'esperit dintre de les seves columnes i parets.

En Jaume Figueras ens llegeix el Llibre de Catòia, en el tros que el pare porta al fill a fer la seva confirmació, i només treure el cap per la porta, li diu que ja n'hi ha prou, que està prou confirmat. I quan estem a la capella del Sant Enterrament, ens llegeix l'altre conte de "La Catedrala" dels Contes dels Balssàs, on la nostra Joana de Caste prega pel retorn del seu fill. Allà el conte i la novel.la ens parlen de la frontera que els homes posem entre el sagrat i el profà, entre la natura i la cultura. A la catedral de Rodés, enfilada dalt de la muntanya que és una roda, com la nostra del Ter o de Sant Pere, les parets de l'església fan murada. I potser de vegades, més aviat fan muralla de la religió, del lligam amb Déu.  Bodon ens despullarà d'hipocresies humanes, amb l'exemple de la Pregària del Porc. És una provocació cap als homes que realment estan més pendents del materialisme que de l'esperit que rau en cadascun de nosaltres? 

Després fer un volt pel centre de Rodès, anem cap a l'avinguda de Victor Hugo. Potser seria millor batejar-la amb el nom de Balssàs, per Honorat de Balzac, qui sap. Allà anem a dinar al restaurant El Colibrí. Encarat al sol, ple a vessar, però amb prou lloc per acollir-nos. Un servei excel.lent, una cambrera atenta i simpàtica ens pregunta si som portuguesos, però ja li fem avinent que som catalans. 

Aquesta noia sent el parlar romanç, que s'estén de punta a punta de tots els Pirineus, des dels Alps fins a Galiça. A cada territori trobarem diferents noms que ens parlen del mateix amor a la nostra llengua, sigui occitana, catalana, romanx, galega, etc... La nostra llengua que neix del celta, del llatí i del germànic, barrejat de diferent manera segons cada lloc i cada gent. La font primigènia celta ens parla de Roda, del Rodergat, que es menja la d. Com se la menja el Viaur, ple de llegendes que amaguen el seu significat. El riu ens parla, perquè tenim adur, adour, i la síl.laba vi que vol dir bressol o vall tancada, com ens trobem amb Vidrà. Per això passem de Viadur, a Viaur. No trobeu també que l'Aveiron s'assembla a Aveiro, i al celta Aber, que vol dir desembocadura de riu?.

Com sempre, els rius fan de frontera, com el Viaur entre el país del Tarn i del Roergue. També fan aixecar ponts com el de Ciron per creuar-los, i fer via entre uns i altres. Què us diré? Que el nostre autocar petit no podia girar, i una veïna molt amable ens va dir que per fer mitja volta calia travessar el pont a l'altra banda. Prenguem exemple, hem de ser capaços de construir i travessar ponts per poder anar més enllà de les fronteres. Aquelles que els homes posem entre les nostres llengües, entre nosaltres i amb el nostre esperit.

ELS TEMPS DELS CONTES I DELS MITES

A l'article anterior sobre Joan Bodon parlàvem del retorn del llop al país. Però en l'imaginari de la gent, no n'havia marxat pas. La prova és el conte de Balssanon que ens va llegir En Jaume Figueras quan estàvem al Roc de l'Espinassòla. És la relació entre el petit Balssanon i "lo lopgaron", l'homellop, qui ajuda el nen per agrair-li d'haver-lo salvat d'un parany. En el fons trobem el lligam que els animals mantenen amb l'home, un lligam de por i d'admiració, d'allò que veu la raó i del sentiment que s'intueix en el fons del cor. Aquest és un dels contes dels Balssàs.  Una relació immemorial entre l'home i la natura. 

Com és la meravella de paisatge que es contempla des de les roques d'Espinassòla. En aquest punt s'obre la vista a les valls i a la serralada dels Pirineus. Aquest mes de febrer coberts pel capell de neu, llurs cims destacaven com l'espinada d'un gegant. Si de dia és un espectacle magnífic, com deu ser de nit contemplar la celístia en una nit clara. Quants segles han vist passar, quants mil.lenis, que l'home no s'hagi quedat a la Roca per poder seguir el calendari de la natura, la cursa del sol per les estacions de l'any, als equinoccis, a l'hivern o a l'estiu. Unes dates assenyalades per les sortides i les postes dels astres, que van bellugant-se sobre les esquenes dels gegants. Com si l'Espinassòla fos el nostre rellotge, la talaia on la llum s'escola pels forats de les pedres fent de mira.

En aquest lloc el temps ho és tot, i per a l'home, no és res, sinó l'estel que en un instant creuarà el cel fosc de la nit. I per això, entremig es troba aquest temps imaginat per l'home des del començament dels temps. Els avantpassats celtes ja van adonar-se d'aquest fenomen. Comptem el temps per nosaltres sabent que nosaltres pertanyem al temps. Tal com som diversos els homes, també ho són els temps que vivim. I per explicar la vida ens cal posar-la en un temps irreal, utòpic, és a dir, sense lloc i sense temps. D'aquesta manera els homes van inventar la tradició, la cultura que es transmet de generació en generació per aprendre a viure i que cadascú aprengui a coneixe's. Mitjançant la llengua, que és l'eina humana més humil i, alhora, la més formidable que l'esperit ens ha donat. Corpresos fem ressonar les paraules que brollen del silenci.

TORNA EL LLOP, TORNA EN JOAN BODON

El diari regional del 16 de febrer mostra a la seva portada la foto d'un llop.  El titular ens explica que aquest animal torna a omplir la zona d'Occitània. Més enllà del record de la Bèstia del Gavaldà, i de tots aquells animals salvatges que ens treuen de la nostra zona de comfort civilitzat. Són un mirall per recordar als homes llur lligam amb la natura. De vegades, els homes acostumen a ser llops per a altres homes. 

Hom pot ser pitjor que un llop. Per sort, tenim el nostre gran escriptor Joan Bodon per explicar-nos els contes de màgia i terror. En ells retrobem la lluita per la vida, la reconeixença de les nostres pors i odis que es deixen entrellucar en la nostra existència. Com tot el bestiari, va lligat a la cultura popular, doncs és una faula, un exemple i un ensenyament per al dia a dia. D'aquesta manera coneixem el món terrenal i l'obrim a les realitats que l'eixamplen misteriosament. 

Torna el llop, i també el record de Joan Bodon. Enguany celebrem el cinquantenari de la seva mort el 1975. Allà en la contrada del Segalar, tocant a Rodès. Un paisatge planer solcat per valls no gaire fondes, on l'aigua i el bosc s'arreceren del fred i el vent que bufa fort. Un paisatge de pobles petits i moltes cases de pagès, amb l'escala exterior per guardar la calor de la llar de foc. 

Un paisatge que em recorda l'interior de Galícia, la plana entre els ports de muntanya i les ries de vora el mar. Potser es fa evident aquesta connexió entre tots dos llocs gràcies a la cultura celta que s'estén de banda a banda dels Pirineus. Per això, quan llegeixo Bodon m'enrecordo de la gran tradició mitològica catalana, i també de la gallega. A Galiça on l'escriptor contemporani Àlvaro Cunqueiro  donava vida a tots aquells personatges que nadaven entre la màgia i la meravella. Dintre de la tradició gallega ens trobem amb els "lobishomes", els homes llop que, de nit, es converteixen en aquest animal i surten a voltar sota la lluna plena. L'estudiós de l'obra d'En Bodon, Jaume Figueras, ens explica les històries reals i les imaginàries dels Contes del Drac. Especialment d'aquell que ens parla de l'home atrapat en un parany i que és alliberat per un nen orfe. En agraïment, el nen estarà protegit pel cap de la llopada. 

Certament, el jornal diu que el llop està guanyant terreny. El diari Midi Libre explica que l'Occitània està en via de colonització.  Parlar de Midi Libre en si ja és un contrasentit. Fa segles era el centre d'una civilització romanç, i ara es troba a la perifèria colonial. De lliure no en té gaire res, com deia En Robert  Lafont. Mentre les persones creguin en el conte de la Republique, ja n'estan prou de colonitzats.  Potser mantenen el sentiment, però no pas la raó d'ésser. De moment, sentim la força de la natura que ens acotxa i ens fa posar en guàrdia. Escoltem com els contes de Bodon ens fan anar a dormir, mentre algun dia el somni es desvetllarà. Tot alhora, enmig d'un món ple de coses bones i dolentes, de grisos i de colors, que ens acompanyen en el nostre pelegrinatge. 

ESPRIU I VINYOLI, CANTS DE MORT I VIDA

Ara que la murtra està florint als boscos de Farners, celebrem el 40è aniversari de la mort del Salvador Espriu. El nostre escriptor va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, on hi va viure i morir. Però al poble on va néixer, Santa Coloma de Farners, tampoc no ha restat pas oblidat. Més enllà de la placa commemorativa de la casa natal, aquest mes de febrer va ser protagonista de l'homenatge que se li va fer a la Biblioteca Joan Vinyoli. Aquesta biblioteca porta el nom de l'altre gran poeta colomenc. 

La conferència, titulada "Espriu, ara; Espriu, sempre" ,va omplir la sala de la biblioteca, amb ponents de categoria. L'antic president de la Generalitat, Joaquim Torra, i la diputada Laura Borràs. Aquesta, com a Professora de Filologia Catalana i Literatura, es va encarregar d'exposar els punts més destacats d'Espriu. En un to amè i una dicció molt clara, ens va acostar a la personalitat del poeta. Ens calia entendre la seva perspectiva vital per recuperar una imatge que el temps ha anat desvirtuant. Observar com les experiències familiars i socials van tenyir la seva literatura d'una ombra tràgica, d'una vida en lluita contra la mort. Malgrat tot, aquest pessimisme resignat que es traspua en els seus escrits es contraposa amb la lluita esperançada pel demà. Salvador Espriu va ser comparat amb altres grans escriptors de la seva època com Celan, etc... fins i tot, jo l'acompararia amb el Joan Bodon occità, amb qui aquest mes de febrer coincideix també en el cinquantenari de la seva mort.

Podem comparar aquesta opció amb el camí expressiu que va prendre l'altre gran poeta, en Joan Vinyoli. En Vinyoli fa una acceptació del pas del temps, de l'arribada de la mort, des d'un punt de vista més natural, més dionisíac, valorant les coses bones que té la vida. Aquest mes de març se celebrarà la XII edició del festival poètic Domini Màgic. Dues perspectives que s'entrellacen i ens acompanyen com a éssers humans. Que ens abracen com les muntanyes que envolten el seu poble natal. 

Què tindrà Santa Coloma de Farners? També ha estat el bressol de l'antic arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany i del celebrat Sant Salvador d'Horta. És com la font del parc que hi raja contínuament i a la qual tothom s'hi aboca per beure. Potser aquestos poetes i religiosos ens assenyalen un camí espiritual que s'enfila costa amunt pels turons. Tots quatre formen un pòquer d'asos que atorguen a la capital de la comarca de la Selva un prestigi merescut. 

LA CATHARA POVERTÀ DI CATALOGNA

Enceto l'article fent esment de la coneguda cita de Dant a la Comèdia sobre els catalans. El text que ens ha arribat imprès parla de "l'avara povertà di Catalogna". No ens sobta gaire que el gran poeta florentí faci referència als catalans que en aquell segle XIV estenien llur imperi per tota la Mediterrània, ben coneguts arreu. I si n'hi ha cap dubte podem llegir la Crònica de Ramon Muntaner. 

Aquesta frase podria haver estat escrita inicialment com diu el títol del nostre article: "cathara povertà". Segons qui podria alterar el significat de la frase, del vers en aquest cas, i seria versemblant. Com podríem saber quina opció és l'autèntica? Doncs ho podríem saber pel context de la frase. Dant escriu aquest text com a vers d'un poema en el qual explica que amb la conquesta de Sicília, els catalans arramben amb tot el botí dels Anjú que poden, i omplen fins a la borda les seves galeres. 

Per això, qualsevol document, sigui escrit o d'altre format, com contes o llegendes, costums... que ens pervenen durant el temps, i que el poble recull, rememorant-los enmig d'un paisatge, d'un moment històric. El llenguatge històric, tant com el llenguatge humà pot entendre les paraules individualment, però el significat ple només el podrem conèixer pel marc o perspectiva de conjunt. 

I aquest fenomen es manifesta explícitament en el recent llibre de Jordi Bilbeny sobre Sant Francesc d'Assís. Editat per Librooks el 2024, es titula "Sant Francesc, els Càtars i la Llengua Catalana". En ell va exposant el personatge de Sant Francesc enmig de la seva època històrica. Fins ara, la majoria d'aproximacions han estat reduïdes al component religiós. Però si la motivació religiosa de Sant Francesc és el fonament de la seva acció, aquesta es projecta enmig d'una societat determinada al segle XIII que està vivint moments molt cruels amb les croades contra els càtars i els occitans. 

I el context de Sant Francesc no es troba gaire per la Umbria italiana d'Assís. Pas a pas, l'autor va explicant els senyals de la biografia que lliguen el nostre sant amb Catalunya, el Llenguadoc i la Provença. Tant pels orígens com pels fets coneguts de la seva vida, els quals podem posar a Itàlia, però on romanen amb més força i record viu és dins la memòria del nostre poble. Per això, goso dir que és més important la història viva que la història morta, que ens han anat explicant des de les trones durant segles. 

Petjades com el convent de Sant Francesc de Barcelona, les llegendes recollides pel nostre país, la llengua materna i quins pocs textos originals ens han arribat. Un altre senyal és el nom de la mare, que es deia Pica, original de la Provença en deien, i per tant, ja sabem que com a mínim Sant Francesc parlava provençal. Podem trobar pistes també a nivell contemporani gràcies a les noves tecnologies. 

Si feu una consulta a les bases de dades genealògiques, tant de moda avui dia, del cognom Pica, i les seves variacions Picas, Piques, etc... ens emportarem una gran sorpresa. Els resultats de la seva distribució geogràfica ens porten sobretot a les terres de Catalunya i del Llenguadoc. 

Recordem també que Joan Maragall i Mossèn Cinto Verdaguer van voler ser enterrats amb l'hàbit dels franciscans. Què ens volien dir amb el seu gest? Observem tots aquestos símbols que apareixen en el retrat del nostre sant, els quals ens permeten agafar una perspectiva nova i més àmplia del personatge i de la seva societat.