ELS ARENYS CULTURALS

Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d'aniversari literari per l'Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l'Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d'Arenys de Mar. El divendres 17, l'atzar va fer que encara puguèssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d'Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós...

A l'endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l'autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l'Institut Nova Història, amb el lema "La Història Censurada de Catalunya". L'acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l'entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l'historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l'INH van saber portar l'acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l'ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s'escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s'aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l'autobús de tornada cap a l'hostal. Si n'haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L'endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d'Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l'esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d'allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l'autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d'un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l'avinguda de grans plataners que s'enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l'arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d'escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l'aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d'Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d'aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l'autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L'asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s'imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .

VIUREM AMB PORS

Avui celebrem el dia de Tots Sants, i demà el dels Difunts. D'aquesta vida que té dues grans veritats, que naixem i que morim, podem dir que necessitem celebrar aquesta festivitat de record. Per tots aquells qui hem conegut durant tots aquestos anys i que ja no ens els trobem en aquest món. sigui per bé o per mal. La mort se'ns emportarà també a nosaltres, no sabem a on, dependrà potser de la nostra fe, però tots hi passarem. La mort se'ns apareix com a companya inseparable de la vida, i ens la fa valorar més. Però tots en tenim por, i per tant, o fugim, ens estem quiets, o l'encarem. De vegades, més que la mort, temem les nostres pròpies pors. Són un mecanisme de defensa i protecció davant dels riscos de la vida, però quan les pors ens dominen no podem viure la vida amb goig.


No és que tinguem nostàlgia, o enyorança de temps millors, sinó que no podem afrontar pas el temps que ens queda amb joia i goig de viure. Com diu aquella cançó portuguesa: "O que mais me prem da vida, nao é a morte de ninguém, é que a morte, d'esquezida, deixa o mal e leva o bem". Però aquesta mort no és només una qüestió personal, també és una qüestió social. Per això celebrem aquestes festes tots junts: sigui el Halloween celta, tant com les castanyes o els panellets, etc... Tots junts ens fem costat per lluitar contra les nostres pors. I per això, vaig trobar molt interessant el llibre de José Gil, editat per Relógio d'Água, l'any 2004 : "Portugal, Hoje" amb el subtítol tant actual "O Medo de Existir". És un recull d'articles al voltant de les pors socials i el control de les societats modernes, del pas d'un segle XX al XXI. És molt interessant perquè aquest filòsof exposa la difusió de la por dintre de la dictadura de l'estat portuguès al segle XX, i com per capil.laritat s'estenia per tota la societat. A més a més, exposa el paper dels mitjans de comunicació de masses com a noves eines de control i difusió de la por dins de la societat del segle XXI. De la por de viure de manera més evident dins d'una dictadura, que comporta un exili exterior, a passar a la por de viure dins d'una societat de dictatova. L'amenaça es fa per la invisibilitat televisiva, per l'allunyament de les persones de la realitat, de la seva responsabilitat. La no identificació amb els referents acceptats, que col.loca les persones fora d'aquest marc o norma social dintre d'un exili interior.

Si Umberto Eco ens parlava de la dicotomia entre apocalíptics i integrats, José Gil ens parla més d'aquest ús de la por per a controlar la gent. A la societat simbòlica del segle XXI les lluites també són simbòliques, però no deixa d'haver un recurs a la violència física i institucional de l'estat sobre les persones o altres pobles. L'evolució ha superposat una capa de "democràcia" damunt d'altres mitjans de coerció que no han desaparegut. Per això, la nostra experiència a Catalunya ens serveix per fer paleses les semblances amb els processos que descriu José Gil. Fins i tot en el cas de fer-ne una traducció, és clar.

De fet, a la vida acostumem a bellugar-nos entre una perspectiva o una altra, tenint en compte que vivim, que anem per entremig, de vegades més cap a l'apocalipsis, d'altres més cap a la integració. Però anem navegant, i com tot Ulisses, per passar entre Scil.la i Caribdis fem tapar les orelles als nostres companys. I fins i tot, la vista i altres sentits, per poder gestionar les nostres pors.

Sabem que morirem, però arribar a Ítaca, acomplir el nostre destí és la màxima aspiració que tots podem tenir, com a persones i com a poble. Potser no quedi pedra sobre pedra, però allò que els catalans tornarem a aixecar com l'au Fènix serà la senyera que portarà la llum a tot el món.

APLEGANT ELS JONCS

Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.

Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.

No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.

CONTES FANTÀSTICS DE MAR I MUNTANYA

El dimecres 18 d’octubre, al vespre, es va fer a Cal Ninyo la presentació del llibre “Cròniques de Kaneai”, de Voliana Edicions. L’acte va comptar amb la presentació de la santboiana Maite Moreno i la presència de la pròpia autora, la Raquel Picolo, agombolats per la Llibreria Isart. Malgrat la pluja que va caure, el vestíbul de la planta baixa de Cal Ninyo va acollir un públic amatent. Una aigua esperada i benvinguda, acompanyada de llamps i trons, que espetegava sobre els carrers amb força. El temps recreava una atmosfera molt adient per poder escoltar els contes fantàstics d’aquesta autora originària de les muntanyes del Pallars, que actualment viu arran de mar.

Les “Cròniques de Kaneai” es un recull de contes fantàstics, on es barregen elements fantàstics, del món dels somnis, enmig d’un paisatge o medi natural que emmarca i on s’arrela aquest món. Kaneai és una paraula japonesa que vol dir equilibri, en cert sentit, una mica paradoxal amb aquestos contes que apleguen experiències literàries acostades més aviat a una mostra com el Festival de Sitges. Amb sentiments on es barregen pors, dolors, i el coratge de viure i tirar endavant malgrat tot. I que ens remeten, per exemple, també al  llibre de “La Pell Freda”, de Sànchez-Piñol. La Maite Moreno va recalcar la importància de la banda sonora, és a dir, de la música que embolcallen els contes, tant pel silenci com per la seva re-percussió. Per això, aquestos contes són molt adients per rodar un film de cinema fantàstic.

De fet, la Raquel Picolo va expressar que un dels seus referents és l’escriptor Pere Calders. Es va referir també al seu primer llibre editat “La Nit dels Armaris”. Aquest li va servir per explicitar una transició personal des del món de la muntanya i rural cap a un món més urbà i marítim. Sobre això, va fer esment de Maria Barbal i la seva “Pedra de Tartera”, i de Pep Coll, i el seu llibre “Les Muntanyes Maleïdes”. L’autora va exposar la seva voluntat de llibertat creativa, que reposa sobre un paisatge real conegut, com seria el del seu poble de Cerbi, aprop d’Esterri d’Àneu, al Pallars.

L’autora distingeix entre els escriptors que ho tenen tot al cap, i els surt el text a raig, d’aquells, que com ella, van aixecant el text literari pedra a pedra, polint i repassant com quedarà. Us recomano aquest llibre i tota la seva varietat de contes, que rauen en temes diferents: des de la màgia, al somni, o la ciència-ficció, i en un altre pla, els sentiments i emocions personals al voltant de la família, les relacions de parella, l’amor i l’odi, les pors i els coratges de la nostra vida.

DELS GARDINGS A LA GARDUNYA

La història ens ofereix una panoràmica apassionant sobre l'eix del temps, especialment de l'home. I aquesta seqüència no és linial, sinó també hel.licoidal, per això, hi ha moments del futur que es sobreposen als del passat més arraconat. De vegades trobem aquestos lligams, quan davant d'un nom o d'un lloc del qual desconeixem el seu significat, fem una recerca sobre aquest punt d'interès. Avui parlarem de la plaça de la Gardunya, que es troba darrera del mercat de la Boqueria. Anant senzillament a consultar el diccionari de la Enciclopèdia Catalana ens trobem que la gardunya antigament volia dir la presó.

Unes línies més avall, encara ens sorprèn més trobar el mot "garding", que es referia a la guàrdia més propera al governant got. És a dir, és la contracció de les paraules "gard" i "ring" on ring és el cercle en germànic. Aquella gent més propera al monarca, més poderosa i fidel. Aleshores ens preguntem com es pot relligar aquestos dos mots. A més de l'anglès, on es refereix a la manera d'ajustar un anell. Com hem anat a parar des de l'Alta Edat Mitjana, amb els gots i aquella mena de guàrdia "pretoriana" dels gardings?  Les semblances són massa evidents per veure que aquesta guàrdia d'honor va seguir la decadència de la noblesa goda, entremig del país nou que neixia amb el nom de Catalunya.

És més, amb els canvis de llinatge dels Bel.lònides cap els Trastàmara, aquesta guàrdia reial es transformaria en una mena d'agència d'espionatge a partir del segle XV, i durant uns quants segles, en una mena de societat secreta al servei de la monarquia hispànica. El nom de la Garduña és conegut en castellà com a marta o fagina, aquell animal mustèl.lid que caça de nit. Al final, com que els extrems es toquen, ens retrobem que en català vol dir presó.

Aprofitant que la plaça de la Gardunya es troba al darrera de la Boqueria, m'he adonat ara que el seu significat també m'era desconegut. M'ha agradat trobar que derivaria del lloc on es venien els bocs o mascles cabrons, deien que aquest comerç ho menaven els jueus. Pel nom sembla prou ben ajustat al mercat. I per això, no deixa de ser una ironia amarga de la nostra actualitat dolorosa més recent, que el musulmà fugitiu de l'atemptat de les Rambles s'hagi escapat pel mercat dels bocs, i a sobre entremig dels jueus. Només ha faltat que imaginem que va sortir per la plaça de la Gardunya cap al barri del Raval. Apuntava sense voler, de forma misteriosa, a l'antiga societat secreta? Qui ho sap...

Cercant al mateix diccionari català, més amunt ens trobem amb la paraula "gardeny". El seu significat encara és més sorprenent. Resulta que és la paraula per anomenar el grunyit de les truges, doncs una gardenya és una truja. Com que el gardenyer és un lloc molt brut, tal com diu el Diccionari Alcover-Moll. Una combinació surrealista, per la qual aquest jove musulmà va travessar per un lloc ple de truges; semblaria aleshores que les berres l'estarien empaitant i contaminant en el seu camí cap al paradís. Fins i tot, en els moments més difícils i dolorosos, encara podem trobar espai per a la diversió i la ironia. Perquè en el fons som humans i necessitem respirar a fons, i continuar vivint enmig de gardings, de gardunyes, de bocs i de porcs.

FENT CUA PER L'ART A KASSEL

Avui dia és normal fer cues a molts llocs, fins i tot als aeroports. Ens rèiem d'altres països quan la gent feia cua només per anar a comprar a la botiga, però aquí també ens les fan fer. El motiu sempre és la manca de treballadors. Una de les paradoxes del món capitalista del segle XXI A.D. on sobren capitalistes i falten operaris. Si no fos una cosa surrealista, podríem pensar en la quantitat de turistes que visiten els museus de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, els museus d'art són molt importants, i més enllà de les col.leccions temporals, els fons permanents encara són millors. Tot i així, és difícil que tinguin les cues tant llargues com les que hem pogut trobar a la Documenta 14 de Kassel enguany.

I això que aquesta fira d'art contemporani es perllonga uns quants mesos, fins a setembre. Una fira que s'estén per una bona part d'aquesta ciutat de Hessen, aprofitant les seus i els palaus que van aixecar els seus reis al segle XVIII, època de més esplendor polític i cultural. A la majoria d'aquestes seus calia fer una bona estona de cua, cosa que a l'estiu i en període de vacances, malgrat la pluja intermitent, no suposava cap inconvenient per als pacients visitants. Una altra cosa era quan les sales interiors no permetien gaudir de la contemplació de les obres d'art degut al nombrós públic, del qual formàvem part. Us recomano el reportatge escrit per Rocio de la Villa del suplement nº 790 de Cultures de L'Avantguarda que en parla.

Aquest 2017 també es volia homenatjar l'art clàssic amb una seu a Atenes oberta fins al mes de juliol. A més d'afavorir l'intercanvi entre els dos països, es volia posar l'accent en l'art com a expressió reivindicativa, en el compromís i el realisme social. Aquestes bones intencions no han aixecat el llistó de les obres artístiques presentades, la majoria reprodueixen les tendències dominants en l'art globalitzat i costa trobar artistes que destaquin per la seva personalitat. Certament, amb un dia no n'hi ha prou per veure tota la fira, i això que el passi més adient, l'abonament diari ja costa 20€. Aquesta visió parcial, malgrat tot, ens permet trobar sempre alguna cosa bona enmig de tanta palla.

Crec que per internet podeu veure també moltes coses, i vosaltres mateixos jutjareu. Pel que fa a mi, vaig trobar que els artistes més destacats van ser els que manifestaven una personalitat més lligada a la seva gent i el seu poble: fossin grecs, lapons o de Senegal. Aquells que exposen l'Etnopolisme com a concepte cultural i artístic emergent, com a reacció a un art modern que ha perdut les seves arrels de vista. Aquesta modernitat s'ha tancat en el laberint d'Ariadna, i no sap com sortir-se'n. Una modernitat que s'ha enlairat tant com el nostre mite d'Ícar. Per això, l'edició d'enguany no ha estat tant celebrada com les anteriors, però no crec que sigui un problema només dels organitzadors. És un reflex de l'art contemporani que vol tornar al món clàssic, però aquesta font ja està molt explotada, i en raja molt poca aigua.

Precisament la resposta artística la trobareu en mans d'artistes locals, que expressen el nervi de les seves creacions. Particularment, hi ha dos artistes santboians que destacaria per sobre dels que s'exposaven a Kassel: un seria l'Albert Llobet, i l'altre el Francesc Baiget. Tots dos a un gran nivell. Quan podrà organitzar-se una mostra catalana a la Documenta, més enllà dels artistes convidats, que no sempre hàgim d'anar a parar a la Biennal de Venècia? Com deia Joseph Beauys, tot és art, però ens cal personalitat per mostrar-lo i comunicar-lo.

RANDA D'ALEMANYA

Aquest estiu uns quants esdeveniments han trasbalsat l'Alemanya. Un d'ells ha estat el temps contrastat entre el nord plujós i un sud acalorat. Aquest fenomen meteorològic sembla que s'hagi exposat més clarament durant la reunió dels G20 a la ciutat hanseàtica d'Hamburg. Sí de dia les reunions dels dirigents dels països més importants del món seguien un curs diplomàtic, arribat el vespre els barris anaven plens d'enfrontaments, amb incendis i destrosses. Sembla que tot estigui orquestrat per contrapuntar les  manifestacions pacífiques del dia, amb els llamps i trons que se sentien pels passadissos i despatxos dels G20. Ha estat un esdeveniment mundial que hagués plagut a la president Merkel com a perfecta amfitriona, però pel que fa a la seva imatge interior no ha estat gaire positiva.

I no ha estat la única notícia que ha sobresaltat l'esperit alemany. La detenció d'un activista alemany pels drets humans a Turquia ha tensat les relacions al màxim. Per sota mà, es parla dels acords d'Erdogan per comprar armament als russos. També s'ha destacat la continuació de l'escàndol sobre els cotxes dièsel, amb la implicació de la casa Daimler-Mercedes, la qual cosa fa veure que tots els grans fabricants estaven fent lo mateix. De retruc, a la ciutat d'Stuttgart, seu d'aquesta reconeguda marca, es lluita per aturar la circulació dels dièsels els dies de més contaminació. El contrapunt amable ha estat la visita en so de pau dels prínceps d'Anglaterra, per continuar negociant el tema del Brexit. O el casament de l'hereu dels Hannover amb una model russa, amb l'oposició del seu pare, conegut home de món, que va preferir marxar cap a Eivissa.

Si el príncep de Hannover va voler tocar el dos, també ho van voler fer molts hamburguesos. Els que no van poder fugir, els va tocar ballar durant tots els saraus. Per cert, els esvalotadors es diuen en alemany "randalieren", i pensant pensant,  em vaig enrecordar del grup de música folk del Ripollès, els Randellaires.  Anant cap a l'arrel, al diccionari alemany trobem la paraula "rand" que vol dir marginal, o vora. I en la nostra llengua, ja tenim la paraula "randa" que es refereix a la vora que afegim a la roba. No cal arribar a l'estat d'il.luminació del mestre Llull per veure que a Randa ens hi trobem tots plegats.

Com ens hi trobarem tots plegats al setembre que s'acosta, amb un temps potser d'octubre, i un octubre que semblarà la revolució de novembre, d'acord amb el calendari julià. El cas és que la president Merkel es trobarà amb unes eleccions una mica complicades, malgrat que les anteriors fossin un passeig per a ella, cosa que em va sorprendre aleshores. Potser hi haurà un punt d'inflexió que permetrà a la guineu Schultz fer-se el seu cau a Berlin. Aleshores potser haurem de cridar al famós metge il.lustrat, el Doctor Eisenbarth. Un metge que al segle XVIII era reclamat per totes les corts de l'època. Un personatge molt interessant que a més d'entendre en medicina, es portava amb ell tot un circ ambulant, per poder fer representacions i distreure la població als llocs on hi anava. Fins i tot li van dedicar una cançó molt coneguda. Com sempre, un bon metge cura el cos, però també l'ànima. I això també ho haurem d'aplicar a la nostra Europa.

LA IDENTITAT REFORMADA

Enguany se celebren els cinc cents anys de la Reforma Protestant. Especialment a Alemanya, on va triomfar després de molts anys de lluites i guerres. Entre la Baixa Saxònia i Hesse, a l'espai central germànic on es va produir un punt d'inflexió. El lema d'aquest 500 aniversari és "Reformation geht weiter" La Reforma continua. És un moment de commemoració. De record per tant, i d'acolliment a molts immigrants, refugiats o no. La guerres de religió al segle XVII van portar molts hugonots francesos i occitans cap a Alemanya com a exiliats, i van ser acollits als territoris on va predominar el protestantisme, d'acord amb la Pau de Westfàlia. Molts d'ells encara portarien una creu occitana a sobre, potser. El cas és que si els càtars, que vol dir protestants en grec, van ser vençuts al segle XIII, ens n'adonem que van poder triomfar en un altre espai i un altre temps gràcies als grans corrents de la Història.

Avui dia, a Alemanya es viu la fe protestant amb un cert estancament, degut a la prosperitat general del país. És una bonança fonamentada en una bombolla immobiliària i uns tipus baixos d'interès, combinats amb una indústria i una distribució dels seus productes força eficient. Aquest relaxament fa que comparteixi uns símptomes semblants als del catolicisme, més enllà dels escàndols econòmics o de pederàstia que s'han exposat a la premsa aquestos dies, com en el cas del bisbat de Ratisbona. Si anem a una de les causes d'aquest relaxament, més aviat diria que es fonamenten en l'oblit. Ja no existeix una lluita aferrissada entre dos rivals religiosos, que s'han d'enfrontar a l'expansió de l'Islam, a una indiferència religiosa, o un cert retorn a un paganisme idealitzat.

La revolució protestant va reivindicar la llibertat de la persona, desvinculant l'església com a comunitat, de l'església com a institució jerarquitzada. Així com també es va produir el cisma religiós entre els bisbes de Roma i Constantinoble, entre les esglésies orientals i occidentals, per raons de llibertat religiosa, en aquest cas per part de Roma. Aquests trencaments es viuen com un acte de traïció per una de les parts, i no com un acte d'alliberament i amor envers l'altre. Un exemple d'això és que l'opinió popular a Alemanya és que Espanya i Catalunya han de continuar plegats. "Millor junts".

Això ho pensaven respecte a l'Alemanya reunificada, però no se n'adonen que els països de l'est necessitaven la seva llibertat per tirar endavant, per a bé o per a mal. De fet, és un pensament egoista molt natural, no volen problemes en un dels seus destins turístics preferits. Aleshores és el moment de posar-los a prova quan els preguntes, doncs, per què van fer la reforma protestant i es van separar de Roma i del catolicisme? Ja no recorden pas que la seva llibertat va tenir un preu i un cost molt alt.

Avui dia, en el segle XXI, el problema del protestantisme és que hauria de commemorar també que molts càtars ja van morir segles abans per defensar tot això. Ja no es reconeixen hereus d'una tradició, d'una història d'esforç, d'allò que pot simbolitzar una creu occitana enmig dels països protestants. I els catalans ja sabem que qui perd els orígens per la identitat.

LAIS DE MARIA DE BRETANYA

Després de llegir el llibre titulat "Lais" de Maria de França, traduït per Joan Jubany i editat per Quaderns Crema, em queda el regust dolç d'aquelles galetes de mantega bretones. De fet, ens adonem que siguin bretones o escoceses, totes pertanyen al món celta, paraula d'origen grec, o gal, tal com s'anomenaven aquesta gent. És una tradició cultural que es manté, tal com ens recorda el llibre del "Romanç de Tristany i Isolda", traduït per Carles Riba, i editat també per Quaderns Crema. Parlant de llibres tenim la bonica edició de "Les Tres Espirals" de Jean Markale editat per J.J. de Olañeta. El cas és que conformen tot un món cultural que ha influït i ens ha deixat moltes coses en herència.

Tornant als  "Lais" , tal com remarca l'autora i s'explica en el pròleg, és un recull literari escrit en llengua francesa, però que és una traducció de la llengua bretona. És a dir, més enllà de les afinitats polítiques entre bretons i francesos, cal tenir ben present que el fonament de la tradició cultural francesa ha volgut anar a beure del món bretó, més que no pas del grec, romà o germànic. L'escriptora coneguda internacionalment com a Maria de França, és de fet, Maria de Bretanya, perquè per poder traduir els relats, havia de saber bretó, amb la qual cosa ens delata el seu origen. A més a més, ens diu que els "Lais" eren poemes recitats per joglars bretons, i en bretó. És a dir, tal com fan occitans i catalans, els poemes es canten i reciten arreu de places i corts pels joglars en llemosí. És una tradició cultural cèltica amb uns referents més lligats a la fantasia i la màgia, i que es contraposa amb els models més naturalistes dels trobadors provençals.

El desenvolupament i esplendor del món cultural cèltic farà que tingui també repercussions sobre el món dels trobadors occitans. Es noten les seves influències quan ens trobem llegint el "Blandin de Cornualla" anònim, actualitzat per Jordi Tiñena a Edicions Bromera, amb el fantàstic detall de trobar la pàgina en vers del text en prosa. La seva vivor i cadència ens mostra el domini de la llengua dels trobadors, i malgrat que la temàtica sigui cèltica, el fet que els protagonistes siguin dos cavallers ens allunya del model més tradicional bretó. De fet, cal veure que el model català es manifesta amb el nostre "Tirant lo Blanc", una novel.la exemplar per als catalans. I encara més exemplar, però de cara enfora, és la novel.la del "Quixot". No és només una novel.la, que molts limitaríem a la crítica nacionalista contra els castellans, sinó que ampliant la perspectiva a nivell europeu, la seva sàtira a les novel.les de cavalleria és bàsicament contra les novel.les de tipus cèltic que s'estaven imposant aleshores per damunt de la tradició provençal.

Les batusses culturals es donen entre maneres de pensar, formes de veure el món, i d'interpretar-lo. D'aquestes lluites neixen les coses noves, i ens permet viure en un present arrelat en el passat que el reinventa. Cal entendre que els Lais són un pont que permet arrelar la literatura francesa en una tradició forània, la bretona, i fer-se-la seva. Avui dia, al segle XXI, encara l'imperi francès es construeix sobre les espatlles d'altres pobles. Que sigui un imperi republicà, no deixa de tenir la seva gràcia. A les eleccions presidencials d'aquest diumenge de maig ja veurem quina màgia es farà. I quines flors se'n colliran. O potser que ho deixem per a un altre romanç.

ACTES DE FE A SANT BOI

Aquesta setmana de Sant Jordi va estar plena d'activitats a Sant Boi i a tot el nostre país. Era difícil destriar una de l'altre, i en tot cas, cadascú va buscar quina més l'abellís. Dintre dels actes que organitzaven les Esglésies Evangèliques se celebrava la presentació del llibre "Història del Protestantisme als Països Catalans" escrit per Josep-Lluís Carod Rovira, i editat per 3i4 . L'antic polític d'ERC va aconseguir omplir gairebé la sala d'actes de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, sobretot per part dels creients d'aquesta confessió. Acompanyat pel president del consell d'Esglésies Evangelistes de Sant Boi, en Carord-Rovira va trobar el caliu necessari per explicar el contingut del llibre, amb les troballes que ha anat fent i recopilant. Per començar la conferència va fer una declaració d'agnosticisme per descartar apriorismes a favor o en contra. Després va anar salpebrant la seva intervenció amb anècdotes que captaven l'interès de l'audiència. Ja n'ha fet una cinquantena de xerrades sobre el llibre amb ocasió dels 500 aniversari de l'acte de Luter a Wittenberg, quan va penjar les seves tesis a les portes de l'església.

Al món protestant el 2017 s'hi faran moltes celebracions, especialment, a Alemanya. Penseu que el país que comanda avui el continent europeu s'articula al voltant dels seus rius, el Rin, a l'oest, i l'Elba, a l'est. I des de la muntanyes al sud fins al mar al nord, es divideix entremig per catòlics i protestants bàsicament. Recordem el llibre de Martí Anglada sobre aquesta Alemanya més aviat puritana, i amb força influències de la Suïssa calvinista. Ho esmento per la força dels corrents històrics subjacents dins la mar que, un dia o l'altre, arriben en forma d'onada imparable a la platja assolellada. Aquells corrents que venen de les revoltes protestants al segle XVII i l'exili dels hugonots del regne francès, reculant fins a aquella tradició càtara estesa per Occitània i Catalunya des de segles anteriors. Càtar és una paraula grega que vol dir "qui protesta, o es queixa".

La presentació es va desenvolupar en un to distès, on les amargors polítiques del ponent quedaven enrera per donar pas a un professor que vol fer-se explicar a la gent que l'escolta amb atenció. Les intervencions finals del públic així ens ho van fer notar. Un acte molt adient per a la festa de Sant Jordi, quan de vegades, el drac no sembla qui ens pensem que és. On la princesa a salvar s'acosta més a un símbol religiós. Ara que hi ha pau, podeu anar per Alemanya on trobareu normalment dos campanars. Un de catòlic i l'altre de protestant, podreu entrar en els edificis sense problemes. També si aneu fins a Barcelona, al barri de Sant Gervasi trobareu les dues esglésies alemanyes ben aprop, tant que quan l'orgue d'una toca gairebé se sent a l'altra. Fins i tot, si us animeu, han organitzat una ruta cicloturista pel país de Luther, fins a Wittenberg. Ja ho sabeu, tots els camins porten a Roma, o com diu el poeta: "i molts noms convindran a un sol Amor".

EL TRIOMF DELS SADUCEUS

Aquesta setmana s'han acomplert els primers cent dies del nou president dels Estats Units d'Amèrica, Donald Trump. L'empenta que porta l'ha fet accedir al càrrec de l'home més poderós del món actual. Les circumstàncies que l'han envoltat han permès el seu triomf. Però després d'aquestos dies, s'acompleix aquella dita castellana: "De las aguas mansas me libre Dios, que de la bravas me libro yo." Acabat el govern de Barack Obama, la gent n'estava farta i havia perdut l'esperança que s'havia generat en aquells primers anys. Aleshores volien treure els Bush amb el famós lema: "Yes, We Can" (Sí, Podem). Ara s'esdevenia una cosa semblant, tenint en compte que Obama nedava molt bé en aigües manses. El partit demòcrata s'ha comportat com el partit dels fariseus, tal com altres venen l'avenç, la modernor i la progressia, i a l'hora de la veritat no fan lo que prediquen.

El nou president s'ha presentat com el Capità Amèrica, però aquest superheroi neix de l'inconscient dels nordamericans. Tots aquells que fan d'aquest país una potència mundial, i que veuen com els mites i somnis dels seus pares ja no s'acompleixen. Estan en un moment de decadència a molts nivells, i això ha fet que busquin un home providencial que els representi i encarni els seus valors. Malgrat l'oposició de molta gent a qui no li agrada el populisme actual, jo no el veig gaire diferent del que practicava la candidatura alternativa. Diferents en les formes, però no en el fons. Els problemes dels nordamericans ens afecten, el seu imperi ens abasta, però els hauran de resoldre ells mateixos. Per sort, el sistema jurídic que tenen permet l'elecció del millor, i també és la garantia de que les llibertats i constitucions estiguin salvaguardades.

Ja veurem com gestiona el triomf el president Trump. Si sabrà ser el Capità Amèrica, o es quedarà com una personificació del Donald Duck. Més enllà del partit republicà, i per sobre seu, s'enlaira un home poderós, amant de la victòria i de la força en aquest món. És el triomf dels saduceus als Estats Units. Què més podem dir des d'aquesta perspectiva? . Tots els homes vivim enmig d'aquestes polaritats, de vegades fariseus, de vegades saduceus. I en tot cas, donem gràcies que, amb una sabata i una espardenya, podem anar fent camí per la nostra vida.

LES PEDRES D'AIGUA

El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l'Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l'estany, per sota seu brolla l'aigua travessant la roca per camins invisibles. L'estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l'home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d'Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s'omple d'aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s'havia esdevingut dos anys abans.

Aprofitant l'avinentesa vam anar cap a Banyoles, i ens vam allotjar a l'excel.lent hostal Can Xabanet. Ja era la segona vegada que sojornàvem a la ciutat, la primera va ser amb motiu de la fira de l'Aloja que ens va permetre descobrir no només el valors naturals de la regió, sinó també els seus valors culturals. El seu casc antic, per exemple, o el magnífic espai artístic de Can Ginebreda. Aquell cap de setmana vam ensopegar amb la presentació del nou disc de Vic Moliner, titulat Ara, a l'auditori de música. Una vetllada musical per descobrir sonoritats molt personals. 

La comarca de Banyoles ens recorda en petit la del llac de Constança, als peus dels Alps. Transmet una calma misteriosa, una abundor d'aigua que de vegades es converteix en una cruel sequera, tal com ens mostra el bon llibre de "Llegendes del Pla de l'Estany" d'Àngel Vergès, publicat per l'Editorial Farell el 2008. Llegint-lo trobarem aquella simbiosi que l'home ha establert amb el seu espai geogràfic, creant una cosmovisió que l'acompanya durant tota la seva vida. Una manera d'explicar i entendre les coses inexplicables, com una manera d'entendre els antics pobladors prehistòrics, com acostar-nos a la gent que va viure a les seves coves, als palafits del parc de la Draga, semblants als que trobem al museu de Baden. Esperem que la propera exposició itinerant ens permeti conèixer millor aquestos avantpassats i els testimonis que ens han deixat.

Més propers ja se'ns presenten els celtes, els romans i els gots. La llegenda del drac de Banyoles ens porta a l'època dels francs, amb Carlemany.  Però sobretot a la de Sant Mer, o Emeri, nascut a Narbona, fill de Baldiri i de Càndida. Hi ha una ermita dedicada a Sant Boi al terme de Galliners. És també el nostre Sant Boi de Llobregat, o de Lluçanès, patró de Nimes. I a la fundació del monestir per part de Sant Martirià, dominant el turó fins que van poder baixar al pla. Una geografia rica, plena de topònims que el pas del temps ha esborrat un significat més acostat als gots que no pas als romans. Per exemple, tenim el topònim de Melianta, que s'escriu actualment amb e perquè es fa derivar del llatí "mel", quan s'havia escrit sempre amb a. I és que amb Mal ianta ens adonem que "mahl" en germànic vol dir fita. Igual que Malavella, o Malhivern. També podem veure que el Matamors es refereix a més a una prada, de "matte", i mors a "moors", que vol dir aiguamoll. Un altre topònim seria el de les Estunes ens remeten a la paraula "ton", com a la població de Tona, que ens parlen d'argiles.

Per acabar, més que d'argiles, m'agrada contemplar i tocar aquelles pedres tant belles fetes per l'aigua. Com pot ser que l'aigua faci pedres, us preguntareu? Només cal que visiteu el Museu Darder, on trobareu l'explicació. Als soterranis trobareu la col.lecció Darder, on us adonareu de com tot el concepte de la biologia ha anat canviant i millorant. A les plantes superiors del museu us ensenyaran com la força de l'aigua i el pas del temps han anat treballant per formar la pedra que coneixem com a travertí. I amb la qual els homes han pogut construir la major part de les cases de la comarca.

ELS RIUS CELTES DE CATALUNYA

L'Onyar a Girona, abans de desembocar al riu Ter

Aquesta setmana llegint un article en un diari català em va arribar una gran notícia. Parlant del riu Ter, un amic bretó explicava a un amic gironí que en la seva llengua, la paraula "ter" vol dir precisament riu. Aquest comentari va alegrar al nostre amic, però a mi m'ha fet descobrir l'origen etimològic de molts dels nostres rius catalans. Buscant per internet, encara s'ha engrandit més la troballa amb el fet que els bretons escriuen "ster". Com podeu entendre, el bretó és una llengua cèltica del costat continental d'Europa, i que si busquem la paraula equivalent a riu en les altres llengües cèltiques de les illes britàniques, es correspon a "afon".o "afhainn". Aleshores ens enrecordem del conegut poble d'Stratford upon Avon, on se suposa que hi va néixer el famós escriptor William Shakespeare. El lloc vol dir que es refereix al poble del riu Avon, on Avon vol dir precisament riu. És com allò de la redundància de la Vall d'Aran, on Aran vol dir vall en eusquera.

Més enllà del fet literari al voltant de la paraula "avon", ens dedicarem amb gran joia a parlar de la família al voltant de la paraula "ster" bretona. D'ella, nom femení, podem trobar diferents variacions i combinacions que ens fan adonar de les denominacions de molts rius catalans. Per una banda tenim totes les paraules que romandrien amb el "ter": des de la Tet, la Tec, fins al Ter. Ben properes, entre elles, no només geogràficament sinó en aquest cas, etimològicament. També trobarem, és clar, totes les combinacions amb la paraula "ser": Tenim des del "ser", o el "set", per exemple. També noms de rius catalans. El fet que trobem aquestos noms a la zona indi-geta, a l'est del Llobregat, ens pot fer pensar en el costat oest del Llobregat, a la zona iler-geta. I aquí quin riu ens trobem? El riu Segre. La presència de les lletres se-r, i la permanència de l'accentuació tònica, ens permet mantenir l'origen celta, o gal, del nom del riu. Tenint en compte que la seva llatinització per "Sicoris" s'allunya del nom fonètic. Podem parlar de la Segarra, com a terres sense riu ?

Aquesta gran troballa referma la tesi que la Gàl.lia Narbonesa arribava al Llobregat, fent l'arc de volta que es dreça fins a la serralada del Montsec. Cap al sud, desembocadura del Segre amb l'Ebre, ja s'estendrien les terres dels íbers, que el romans anomenarien Hispània. Cal al nord, els pobles celtes o gals, que s'estenien per tots els Pirineus, arribant fins a Galícia, a l'oest de tota la serralada. Allò que ha estat explicat com una cosa entre amics ens ha fet adonar de l'extraordinari significat que amagaven els noms d'uns quants rius catalans. L'equivalència entre "ster" i "ter" o "ser", ens connecta amb els significats d'aquestos rius des de Catalunya fins a la Bretanya. D'una punta a una altra d'uns territoris que al seu dia van estar poblats per gent que els grecs van anomenar "keltes" i que ells mateixos s'anomenaven "gals".

CARTES ENTRE ELS FRONTS

El programa Trinxeres de TV3 està tenint una bona acollida entre l'audiència. El seu format és molt bo per arribar al gran públic. Per una banda, el sentit excursionista dóna un aire de lleure i contrapunt alegre a la temàtica tant dura de la Guerra dels Tres Anys a Catalunya. Tot des d'un punt de vista personal que mostra la geografia real dels esdeveniments que van marcar les nostres generacions. Qui no en té un familiar ?
El programa es fonamenta en el llibre editat per Ara Llibres el 2012, precisament pel mateix Eloi Vila que apareix a la sèrie, amb el títol de "Cartes des del Front".  A partir de les cartes escrites pels soldats, que van lluitar a la guerra aleshores, es poden reviure les seves experiències. El documental ha permès situar aquestes persones al lloc on hi van ser. D'aquesta manera es pot relligar el passat amb el nostre present d'una manera més ferma. Comptar amb testimonis actuals del mateix lloc és tot un luxe, i un homenatge als supervivents.
Aquestes cartes des del front anaven adreçades a les famílies que es trobaven a casa, fos per compartir els sentiments o encoratjar-les en el dia a dia. Si els protagonistes parlen des d'un front de guerra, aquest el consideraria com un front, mentre que, pel que fa a les cases seria un front interior. La comunicació amb les cartes personals era també la manera d'evitar que arribés el missatge fatal de la mort del soldat. Mentrestant la carta del dol no els pervingués, l'esperança era viva. Molts aconseguiren sobreviure al carnatge, d'altres no tingueren tanta sort.
Les repercussions per a les famílies desafortunades serien més greus per la desemparança, el cop dur, i la lluita per intentar superar-lo. Per això, ens podem meravellar quan assistim a l'obra teatral de Josep Maria de Sagarra, "La Fortuna de Sílvia". Un esperit atent captarà les actituds que prenen els diferents protagonistes. Per als que s'adapten, i per als que no saben o no volen adaptar-se, a les noves circumstàncies que marquen els vencedors. Aquesta espectacle va fer la última representació de la seva gira aquest mes de febrer a Sant Boi de Llobregat, després de sortir del Teatre Nacional de Catalunya. El text s'emmarca en aquell període de postguerra, i malgrat situar-lo a Europa, més aviat reconeixeríem París, el seu espai és intemporal. L'autor vol fer un clàssic modern, una mena de testament vital per als que vindran darrera. La protagonista perd el fill a la guerra, i com se n'adona de la fortuna de la seva actitud de supervivència contraposada amb el sacrifici d'Abel. El seu nom ja és tota una declaració d'innocència, i per això ella proclama "la victòria d'Abel". No en va, Sant Mateu amb els fets de la matança dels Sants Innocents ja exposa el nus central del drama: "Quins crits... quin plor tant amarg! És Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin, perquè ja no hi són`". És el dolor d'una mare. Per això no sobta que el fill d'en Sagarra apunti que l'obra la va escriure la seva mare, la Mercè Devesa.  
Han passat els anys, els testimonis vius ens recorden els horrors de les guerres, i com les hem d'evitar a tota costa. Però l'home se n'oblida, per a bé i per a mal, i les noves generacions no ho tenen gaire present. Ja veurem si el futur ens retorna el passat, com ja s'esdevé en altres llocs d'aquest món nostre que s'ha fet tant petit. 

ELS CÀTARS PROTESTANTS

Aquest any del 2017 després del naixement del Nostre Senyor, es complirà el cinc cents aniversari de la Reforma. Amb l'acció del monjo agustinià Martí Luter, es va encetar una nova branca del cristianisme. Aquesta va brotar amb força provocant un daltabaix religiós, que va afectar a tots els rangs de la societat d'aleshores. Fins i tot en aquest nou segle, i malgrat els esforços ecumènics, de vegades hi ha poca relació entre les diferents confessions religioses. Hem avançat a bon pas, i el futur en aquest sentit es fa més generós i ampli per a tothom. Ara mateix, el protestantisme no supera en nombre als catòlics o als ortodoxos, però els governants dels països més poderosos d'Occident fonamenten les seves creences en el protestantisme. En el cas d'Alemanya, veureu com els catòlics assentats a l'eix del Rin es veuen governats pels luterans de l'eix de l'Elba. El llibre de Martí Anglada, "La Via Alemanya", parla amb admiració de la seva cosmovisió, i això, vist amb els ulls d'un català criat en el catolicisme. Afegiríem a nivell català el llibre de Carod-Rovira sobre la Història del Protestantisme als Països Catalans, molt oportú, i que fa força goig. 

Estirant el fil de la història veurem com hem arribat fins aquí, per viaranys de tota mena. La mateixa denominació de "protestants" va ser feta des de la part catòlica. El Concili de Trento va engegar el període de la ContraReforma, amb tota mena de mesures: religioses, econòmiques i militars. Però si pensem en tots els concilis que s'han esdevingut, podem recordar precisament el Concili de Constança, un segle abans. Aquesta ciutat encara està celebrant l'efemèride amb un programa extens que s'allargarà fins al 2018.  Aquest concili va titllar d'heretges els seguidors de Jan Huss, i es va esclafar la dissidència, mentre que per l'altre costat intentava resoldre el Cisma d'Occident. El Cisma amb diferents Papes reconeguts alhora durant gairebé quaranta anys, implicant alhora el poder polític i el religiós.

Anant més enrera, ens trobarem amb les Croades, adreçades en principi als enemics religiosos exteriors, fossin musulmans, o fins i tot, ortodoxos. Però que també es va fer més cruel amb l'enemic interior. L'heretgia càtara va sorgir al segle XIII per respondre als mals de la societat d'aquella època medieval, promovent un puritanisme estricte abans de la Reforma. El cas és que a més, l'excusa religiosa també va permetre l'atac dels territoris occitans i catalans. De fet, aquells que s'anomenaven Bons Homes, van ser qualificats de "càtars" pels catòlics. Es discuteix l'origen del nom, però si agafem un diccionari grec, veurem que "càtar" vol dir precisament el qui protesta o insulta a un altre. Per això, càtar vol dir protestant. Ja ho deien les profecies que al cap de 700 anys el llorer reverdiria. Però no se sabia que serien tant segles després, fent volta triomfal per altres terres i gents, i que tornaria de rebot a Occitània i Catalunya, de la mà dels germànics.