VIUREM AMB PORS

Avui celebrem el dia de Tots Sants, i demà el dels Difunts. D'aquesta vida que té dues grans veritats, que naixem i que morim, podem dir que necessitem celebrar aquesta festivitat de record. Per tots aquells qui hem conegut durant tots aquestos anys i que ja no ens els trobem en aquest món. sigui per bé o per mal. La mort se'ns emportarà també a nosaltres, no sabem a on, dependrà potser de la nostra fe, però tots hi passarem. La mort se'ns apareix com a companya inseparable de la vida, i ens la fa valorar més. Però tots en tenim por, i per tant, o fugim, ens estem quiets, o l'encarem. De vegades, més que la mort, temem les nostres pròpies pors. Són un mecanisme de defensa i protecció davant dels riscos de la vida, però quan les pors ens dominen no podem viure la vida amb goig.


No és que tinguem nostàlgia, o enyorança de temps millors, sinó que no podem afrontar pas el temps que ens queda amb joia i goig de viure. Com diu aquella cançó portuguesa: "O que mais me prem da vida, nao é a morte de ninguém, é que a morte, d'esquezida, deixa o mal e leva o bem". Però aquesta mort no és només una qüestió personal, també és una qüestió social. Per això celebrem aquestes festes tots junts: sigui el Halloween celta, tant com les castanyes o els panellets, etc... Tots junts ens fem costat per lluitar contra les nostres pors. I per això, vaig trobar molt interessant el llibre de José Gil, editat per Relógio d'Água, l'any 2004 : "Portugal, Hoje" amb el subtítol tant actual "O Medo de Existir". És un recull d'articles al voltant de les pors socials i el control de les societats modernes, del pas d'un segle XX al XXI. És molt interessant perquè aquest filòsof exposa la difusió de la por dintre de la dictadura de l'estat portuguès al segle XX, i com per capil.laritat s'estenia per tota la societat. A més a més, exposa el paper dels mitjans de comunicació de masses com a noves eines de control i difusió de la por dins de la societat del segle XXI. De la por de viure de manera més evident dins d'una dictadura, que comporta un exili exterior, a passar a la por de viure dins d'una societat de dictatova. L'amenaça es fa per la invisibilitat televisiva, per l'allunyament de les persones de la realitat, de la seva responsabilitat. La no identificació amb els referents acceptats, que col.loca les persones fora d'aquest marc o norma social dintre d'un exili interior.

Si Umberto Eco ens parlava de la dicotomia entre apocalíptics i integrats, José Gil ens parla més d'aquest ús de la por per a controlar la gent. A la societat simbòlica del segle XXI les lluites també són simbòliques, però no deixa d'haver un recurs a la violència física i institucional de l'estat sobre les persones o altres pobles. L'evolució ha superposat una capa de "democràcia" damunt d'altres mitjans de coerció que no han desaparegut. Per això, la nostra experiència a Catalunya ens serveix per fer paleses les semblances amb els processos que descriu José Gil. Fins i tot en el cas de fer-ne una traducció, és clar.

De fet, a la vida acostumem a bellugar-nos entre una perspectiva o una altra, tenint en compte que vivim, que anem per entremig, de vegades més cap a l'apocalipsis, d'altres més cap a la integració. Però anem navegant, i com tot Ulisses, per passar entre Scil.la i Caribdis fem tapar les orelles als nostres companys. I fins i tot, la vista i altres sentits, per poder gestionar les nostres pors.

Sabem que morirem, però arribar a Ítaca, acomplir el nostre destí és la màxima aspiració que tots podem tenir, com a persones i com a poble. Potser no quedi pedra sobre pedra, però allò que els catalans tornarem a aixecar com l'au Fènix serà la senyera que portarà la llum a tot el món.