Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.
Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.
No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada