dimarts, 21 de novembre de 2017

ELS ARENYS CULTURALS


Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d'aniversari literari per l'Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l'Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d'Arenys de Mar. El divendres 17, l'atzar va fer que encara puguèssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d'Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós...

A l'endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l'autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l'Institut Nova Història, amb el lema "La Història Censurada de Catalunya". L'acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l'entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l'historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l'INH van saber portar l'acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l'ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s'escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s'aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l'autobús de tornada cap a l'hostal. Si n'haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L'endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d'Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l'esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d'allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l'autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d'un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l'avinguda de grans plataners que s'enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l'arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d'escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l'aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d'Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d'aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l'autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L'asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s'imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .

Cap comentari: