diumenge, 26 de març de 2017

LES PEDRES D'AIGUA

El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l'Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l'estany, per sota seu brolla l'aigua travessant la roca per camins invisibles. L'estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l'home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d'Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s'omple d'aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s'havia esdevingut dos anys abans.

Aprofitant l'avinentesa vam anar cap a Banyoles, i ens vam allotjar a l'excel.lent hostal Can Xabanet. Ja era la segona vegada que sojornàvem a la ciutat, la primera va ser amb motiu de la fira de l'Aloja que ens va permetre descobrir no només el valors naturals de la regió, sinó també els seus valors culturals. El seu casc antic, per exemple, o el magnífic espai artístic de Can Ginebreda. Aquell cap de setmana vam ensopegar amb la presentació del nou disc de Vic Moliner, titulat Ara, a l'auditori de música. Una vetllada musical per descobrir sonoritats molt personals. 

La comarca de Banyoles ens recorda en petit la del llac de Constança, als peus dels Alps. Transmet una calma misteriosa, una abundor d'aigua que de vegades es converteix en una cruel sequera, tal com ens mostra el bon llibre de "Llegendes del Pla de l'Estany" d'Àngel Vergès, publicat per l'Editorial Farell el 2008. Llegint-lo trobarem aquella simbiosi que l'home ha establert amb el seu espai geogràfic, creant una cosmovisió que l'acompanya durant tota la seva vida. Una manera d'explicar i entendre les coses inexplicables, com una manera d'entendre els antics pobladors prehistòrics, com acostar-nos a la gent que va viure a les seves coves, als palafits del parc de la Draga, semblants als que trobem al museu de Baden. Esperem que la propera exposició itinerant ens permeti conèixer millor aquestos avantpassats i els testimonis que ens han deixat.

Més propers ja se'ns presenten els celtes, els romans i els gots. La llegenda del drac de Banyoles ens porta a l'època dels francs, amb Carlemany.  Però sobretot a la de Sant Mer, o Emeri, nascut a Narbona, fill de Baldiri i de Càndida. Hi ha una ermita dedicada a Sant Boi al terme de Galliners. És també el nostre Sant Boi de Llobregat, o de Lluçanès, patró de Nimes. I a la fundació del monestir per part de Sant Martirià, dominant el turó fins que van poder baixar al pla. Una geografia rica, plena de topònims que el pas del temps ha esborrat un significat més acostat als gots que no pas als romans. Per exemple, tenim el topònim de Melianta, que s'escriu actualment amb e perquè es fa derivar del llatí "mel", quan s'havia escrit sempre amb a. I és que amb Mal ianta ens adonem que "mahl" en germànic vol dir fita. Igual que Malavella, o Malhivern. També podem veure que el Matamors es refereix a més a una prada, de "matte", i mors a "moors", que vol dir aiguamoll. Un altre topònim seria el de les Estunes ens remeten a la paraula "ton", com a la població de Tona, que ens parlen d'argiles.

Per acabar, més que d'argiles, m'agrada contemplar i tocar aquelles pedres tant belles fetes per l'aigua. Com pot ser que l'aigua faci pedres, us preguntareu? Només cal que visiteu el Museu Darder, on trobareu l'explicació. Als soterranis trobareu la col.lecció Darder, on us adonareu de com tot el concepte de la biologia ha anat canviant i millorant. A les plantes superiors del museu us ensenyaran com la força de l'aigua i el pas del temps han anat treballant per formar la pedra que coneixem com a travertí. I amb la qual els homes han pogut construir la major part de les cases de la comarca.