EL LABERINT VITAL D'EN LLUÍS DUCH

Mentre llegia el llibre "Sortida del Laberint" de Lluís Duch, anava contemplant una perspectiva diferent de la cosmovisió catalana, i l'anava comparant amb la recent lectura del "Pròleg de la Matemàtica de la Història" de Francesc Pujols. El llibre de Lluís Duch està editat l'any 2018 per Fragmenta Editorial, recollint els escrits per a Lliçons Ferrater Mora, i va sortir poc després de la mort del pensador. Amb el subtítol aclaridor d'Una Trajectòria Intel·lectual, l'escrit fa un repàs autobiogràfic a l'evolució cultural durant tota la seva vida, condensant i exposant els seus punts de vista, les troballes i els interrogants que anava plantejant-se a mesura que anava estudiant, i que confrontava amb la seva societat i el seu temps. Duch va saber creuar els estudis històrics i diacrònics amb els estudis contemporanis, i sincrònics, per anar a la recerca d'una experiència vital profitosa per a ell i per a tothom. El filòsof i monjo no planteja només aquesta recerca com a finalitat en si, acull alhora la percepció del coneixement com a part de l'existència humana i de la saviesa com a gaudi de la vida.

Lluís Duch es debat entre dos punts de perspectiva: el grec o clàssic, i el jueu o semita. És conscient que existeix una polaritat entre tots dos, i que forma part del cristianisme. Aquesta tensió intenta superar-la aixecant un pont. Aquesta figura entre aquestos dos pilars és com el pont o l'arc gòtic. S'ajunten acostant el punt de contacte entre les dues corbes traçades des de cada columna. Voldria exposar que deixa de banda les perspectives celtes, germàniques, fins i tot, les d'altres pobles, com poden ser els ibers, els berbers, els fenici-púnics..., etc que també van fer aportacions culturals. En tot cas, no va ser el seu objectiu fer una exposició massa àmplia, i es va centrar en els fonaments de la cultura grecollatina i la semita.

Recomanaria aquest llibre com a text de base per a qualsevol carrera d'Humanitats, és la lliçó d'un mestre per als seus estudiants. Una lliçó magistral que permetrà aixecar una volta de creuer al pensament de cadascun. Alhora el farà conscient del canvi de cicle cultural que viu la societat de l'Europa Occidental, amb l'esgotament del renaixement clàssic després de cinc-cents anys, i la tornada al renaixement del món medieval, donant pas a una nova època.

L'autor ens fa una exposició, la qual recorda a un tapís o un retaule que no només decora una església, sinó que també és un símbol amb una forma i un contingut determinat. És una comunicació d'un missatge que envolta les parets i els pilars de l'edifici, com la carn ho fa amb els ossos del cos. És com el verb que s'escolta enmig de la vida, de la paraula que ressona enmig de les persones, i dels quals nosaltres som els seus transmissors, som la seva trans-dicció... per tots aquells que vindran.

DEL PALLARS CAP AL BAIX LLOBREGAT

Aquestos dies de març he pogut acabar de llegir el llibre de l'historiador Jaume Codina. "Aiguabarreig del Microcosmos". Sant Boi de Llobregat a mitjan Segle XVI i XVIII. Editat l'any 1998 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. L'historiador pratenc recull principalment dos processos judicials que es van desenvolupar a la vila de Sant Boi. Amb un pròleg molt ben detallat, exposa com es vivia en aquestes dues èpoques, i en quines circumstàncies personals i socials es desenvolupaven les persones. Dintre d'aquest marc trobem les relacions jurídiques, i econòmiques, així com es pot comparar els canvis entre els dos processos. D'aquí un escriptor en podria treure la matèria primera per una novel·la policíaca.

El primer i més extens dels dos casos, tracta del robatori de la caixa de cabals de l'Església el Cap d'Any del 1555. A l'endemà, Ninou, es va descobrir el fet, i es va fer la inquisició, és a dir, la investigació per poder trobar els culpables. Els detalls de l'enquesta i dels testimonis es van recollir precisament en el mes de març. Fins aleshores es veu com a més dels fets explicats pels testimonis al voltant de les festes de Nadal, també es recullen fets i esdeveniments posteriors que demostren com al poble la gent estava al cas de tot lo que feien els seus veïns. Fos com fos, més que en tot el procés, em centraré en l'acusat, en Joan Vidal, pagès de Sant Boi, i en la seva xarxa de relacions familiars.

Perquè resulta que Joan Vidal era natural del Pallars, del poble d'Orcau. Estava casat i tenia una filleta de pocs mesos. Feia de pagès, i dintre del seu estament, estava ben considerat i bon treballador, tot i que tenia deutes i amb la feina no arribava a guanyar prou per tirar endavant. Penseu que encara no feia un segle s'havia descobert i conquerit Amèrica, el rei d'Aragó Ferran II havia conquerit també el comtat del Pallars, i havia deixat el darrer comte Hug Roger tancat i deixat morir a la presó de Xàtiva el 1503. Ferran II surt vencedor de la Guerra Civil catalana, i amb ell, els Remences. En teoria és així, però el Sindicat Remença només aconsegueix encetar un procés de canvi que fructificarà al cap dels anys. Les condicions socials i econòmiques encara no han canviat massa dècades després. A Sant Boi es troba encara amb la jurisdicció nobiliària de Francesc Gener, com a batlle del noble Joan de Cardona. Justament la família feudal triomfant amb la Guerra Civil, malgrat que Hug Roger també hi està emparentat per part de mare. Els Cardona passen també a ser els Marquesos del Pallars.

Potser, per aquest lligam, trobem que tal com ara al segle XX van baixar cap a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana molta gent del Pallars, i per extensió de Lleida, també es va produir aquest fenomen al segle XVI. Igualment, ens trobem amb gent com Antoni Bonvale, o Joan Aurer, que provenen del regne de França, segurament ja enceten el corrent occità, que predominarà dintre de la immigració gascona del segle XVII. Tornant a Joan Vidal, els veïns que el coneixen més saben que és del Pallars, i alguns d'oïdes, suposen que ve de la Segarra, i de l'Urgell. És a dir, de Ponent, dels territoris enllaçats pel camí ral. El suposat còmplice de Joan Vidal en el robatori, que és Lluís Cornador, s'escapa durant la investigació dient que se'n va cap a Sant Vicenç dels Horts, o la Palma, i per Olesa de Bonesvalls, se'n va a veure un cosí que diu que té a la Llacuna, població del terme del castell de Vilademàger, al Penedès.

Qui es carregarà el mort serà Joan Vidal, que no ha fugit pas, i malgrat els testimonis de la defensa, serà trobat culpable davant l'evidència d'haver pagat força part dels deutes que tenia pendents, sense poder justificar l'origen d'aquestos ingressos. En la seva defensa, apareix Bernat Pasqual, coraller de Tremp, que viu a Barcelona, aprop del Born, i que li havia prestat alguns diners. També s'esmenta a Barcelona la presència d'una tia d'en Vidal. I com a veí de Sant Boi, també trobem en la seva defensa en Salvador Pagès, natural de la població de Claret, comtat del Pallars, tal com diu ell mateix. Aquesta xarxa familiar i social del Pallars demostra com aquesta immigració respon a necessitats econòmiques, i que l'arribada a un lloc nou buscant un futur millor no sempre és prou reeixida.  Els Reis Mags costen de trobar, i com aleshores anomenaven la diada amb la paraula Parissi. Com es deia aleshores també, poca gent podia gallofejar, i fer el gallofo.

El segon procés judicial sí que està protagonitzat per un que va gallofejant. És més un embolic en ple segle XVIII, després de la Guerra de Successió. El protagonista és Josep Parellada, és l'hereu de la masia de Can Parellada. Pagès ben situat dintre del bàndol dels vencedors borbons, i a qui altres veïns santboians se la tenen jurada per qüestions polítiques. També el fan responsable de la retirada del rector Francesc Albertí de la Parròquia, el qual va aixecar l'Esglèsia nova que avui coneixem. Aprofitant-se de la debilitat de Joan Parellada per les dones, perquè és un faldiller, el faran fora de la seva posició social predominant. Encara se'n sortirà prou indemne, gràcies a les influències i la riquesa personal que salden la pena principal amb una sanció econòmica.

En tots dos casos, podem veure que es compleix la dita: "sempre han tingut bec les oques". I que depenent de la posició i de la riquesa de l'encausat aquesta permet que la sentència sigui més rigorosa o més lleu. En el cas de Joan Vidal, d'Orcau, la sentència ja estava mig embastada, i els resultats van ser més dolorosos. Les conseqüències en el cas del robatori a l'Església van comportar el canvi en la recaptació de la confraria de Sant Boi. I en el cas de Joan Parellada, en el seu arraconament social. Tots dos encausats, tots dos pagesos, però els temps sí que han canviat, i ara el progrés encetat pels remences haurà permès que la prosperitat dels masos cobreixi les faltes dels culpables. Ara els pagesos benestants porten una bona capa davant dels embats de la vida. Les aigües del Llobregat baixen, i  encara es barregen amb les del Noguera i del Garona, formant aquest aiguabarreig que és el nostre delta.

OMBRES DE PONENT

Aquest mes de març del 2020 estem pendents de la pesta a casa nostra. Però aquesta atzagaiada va acompanyada d'altres notícies més habituals en les cròniques de successos. Una d'aquestes és la captura de tres lladres que es vestien amb uniformes de la policia per robar a la gent. En aquest cas, com a guàrdies civils. Després d'actuar a les Garrigues, els van enxampar a la zona d'Artesa de Segre. Més que el fet del robatori, destacaria com l'uniforme camufla les intencions delictives d'aquestes persones. L'hàbit fa el monjo, o no? . El problema avui dia és que la frontera entre el mal i el bé està desdibuixada. Hom ja no confia en el poder, ni en la seva autoritat. Aquesta societat està malalta perquè qui hauria de donar exemple són els primers que fan malvestats. Per això, els ciutadans veuen les connexions soterrades entre els de dalt de tot amb els de baix de tot. És allò que és tant antic, si un en menja dos, l'altre en menja quatre. Entremig es troben les víctimes, qui gemega ja ha rebut. A sobre la gent quan vota es tira terra a sobre, i cada dia els van enfonsant més en el fangar.

Per denunciar aquestos mals, va néixer la novel.la negra. No ens enganyem, la tradició cultural del nostre poble ja transmet els fets delictius des de fa l'antigor mitjançant romanços, cançons, llegendes, i escrits històrics, siguin sentències o investigacions judicials. Sempre han tingut bec les oques. A partir del segle XIX i XX es volen escriure aquestes cròniques amb llibres per modernitzar aquesta tradició. Els catalans no són aliens a tot això. I a Ponent, també, és clar. Precisament serà Manuel de Pedrolo un dels fundadors de la col.lecció la Cua de Palla que va plantar les arrels d'aquest gènere a casa nostra. Perquè també existeix una "cosa nostra". I no és un fenomen importat dels Estats Units.

Actualment ens trobem escriptors d'origen lleidatà, fills de la immigració a l'àrea metropolitana de Barcelona, dedicats a la novel.la criminal. Com els títols més recents de Marcel Fité, amb "Escacs d'amor i mort", ambientats a la ciutat. També d'altres alternen la residència habitual amb la casa pairal, com la Raquel Picolo, més enfocada al gènere fantàstic. Poden estar ambientades al camp, a una ruralitat que no és aliena als seus vincles actuals amb la ciutat. També podem trobar-nos amb escriptors com el Pep Coll que fa temps van escriure "L'abominable Crim de l'Alsina Graells", o la més recent de "Dos taüts negres i dos de blancs".  Dintre de l'àmbit dels contrabandistes, també recordem les narracions al voltant de la població de Tor, del Carles Porta,  i les connexions amb Andorra.  També cal destacar l'Albert Villaró amb "Obaga".

Aquesta collita ufanosa ha permès la consolidació del Festival el Segre de Negre a Lleida. I que les novetats vagin apareixent a raig, com la darrera de Marta Alòs, o del David Marin, barceloní trasplantat a Lleida, fent el viatge invers, amb "Purgatori" o la més recent d'"Appletown". Aquesta última ens fa una distopia amb la ciutat de Nova York, com si l'emigració lleidatana hagués fet com la siciliana. De fet, ja sabem que Barcelona és la Nova York de Lleida. Ben travada, i amb personatges ben caracteritzats i reconeixibles. Us la recomano també per la seva humanitat i humor negre al voltant dels desitjos i misèries de cadascú. Quedaria pendent una novel.la negra sobre l'emigració a l'Argentina. Fins i tot, des de Ponent ens n'aniríem fins al Far West, a Califòrnia i la costa Oest.

Ara mateix estem paint el tsunami del virus de la corona, i cal que tornem a Pedrolo, l'escriptor que va plantar aufals per a la literatura catalana del futur, per tenir present la seva visió de futur amb aquelles novel.les, algunes molt experimentals, però d'altres que se'ns fan actuals com l'original d'Acte de Violència, que es deia "Estat d'Excepció". Encara ens trobem que els lladres d'avui dia van disfressats de molta mena, sigui amb corbata o amb uniforme. N'han detingut tres que es disfressaven de guàrdia civil, com tres flors negres enlloc de les blanques nuades de l'escut. A veure si els podem detenir per posar a la presó de Lleida, i no deixem que ens posin a nosaltres a la presó.

ROBERT LAFONT, L'HOME PONT

A Arenys de Mar es va celebrar una conferència sobre Robert Lafont un divendres del mes de novembre del 2019. Era un acte més dels que es van fer aquell any per homenatjar el savi occità, al cap dels deu anys de la seva mort. Es feia a la sala d'actes que es troba davant de la biblioteca Fidel Fita, al carrer Bonaire. A dins els ponents i els assistents eren de primera categoria, tanmateix el temps no ens va gens acompanyar. Plovia a bots i barrals, i els rials baixaven fins a vessar. Comptar amb el Miquel Maresma, amb l'Antoni Rossell, o amb el Xavier Moral del departament de Cultura era tot un esdeveniment, al qual la gent que hi va assistir també ho va fer amb dedicació. Cal felicitar-nos per la possibilitat de conèixer aquest personatge tant destacat en el món occità, malgrat que fora dels cercles coneguts no ho és gaire. Us recomano que mireu atentament la web que se li ha dedicat.

La conferència va fer un repàs de la biografia de Robert Lafont, que va ser un referent de la seva generació, tant a nivell cultural com social. Tant en cercles occitanistes, com catalans, a nivell de l'estat francès i fins i tot, europeu. Reconegut intel.lectual i professor, no va tancar-se pas dins de la seva bastida. Es va comprometre políticament, i malgrat el seu fracàs, va ser el testimoni del profund lligam amb el seu país. Mentre a fora plovia a raig, endins pensava en Robert Lafont com un home compromès, una persona que volia fer de pont per sobre de les aigües tempestuoses, entre les dues ribes que havien esquinçat la Renaixença Occitana. Al Segle XIX, Jan Jorès i Frederic Mistral van anar cadascú pel seu costat: Jorès es va dedicar al progrés social, i Mistral al progrés cultural. Totes dues vies van fracassar, no van aconseguir revitalitzar el país, tal com sí que va aconseguir-ho la Renaixença Catalana. Així com l'estat francès va escapçar la Renaixença Occitana el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, l'estat espanyol va haver d'esperar-se al 1936 amb la Guerra dels Tres Anys per escapçar la Renaixença Catalana.

Lafont va ser conscient d'aquesta profunda divisió entre Jaurès i Mistral, i per això, no va dubtar a treballar tota la seva vida per aixecar un pont entre els dos costats, un pont d'una sola arcada, com els que trobem a les muntanyes de factura medieval, i que aguanten el pas del temps durant segles. Robert Lafont ja no hi és, però el pont que va estendre, tant bé com va saber, i malgrat els seus desencerts, es perllongarà a través de les properes generacions a banda i banda dels Pirineus.