Car París de les Ideologies i Revolucions - III

Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l'estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d'agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d'agost l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l'altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L'antiga "Ciutat de la Llum" també projecta la seva ombra i les seves foscors.

El París que coneixem al voltant de l'Illa de França és en gran part una ciutat encorada en el segle XIX. D'una bellesa elegant i serena a la qual s'han afegit elements moderns, però que es troben en la seva perifèria. L'excepció seria el Centre Pompidou. Una ciutat compacta amb bons jardins i parcs, que s'han quedat petits per a la seva densitat de població actual. Els pulmons del Bosc de Bolònia i de Vincennes acullen molta gent a la recerca d'espais verds. És curiós observar que aquestos boscos acullen dues petites illes envoltades d'un llac, que serveixen de recordatori d'allò que és Notre Dame i Saint Louis, al mig del Sena. Aquest paradigma es repeteix ja que forma part de la cosmovisió dels francesos. El seu món és una nau envoltada per l'aigua, com porta l'escut de la ciutat de París, igual que les illetes envoltades pel riu, .
Precisament a l'Illa on es troba la catedral de Nostra Senyora, es troba també el Palau de Justícia, amb la Santa Capella. I a davant la Prefectura General de Policia, on a la porta s'inscriu el lema de la República. Uns turistes brasilers van comentar amb ironia el lema de "liberté, egalité, fraternité", ja que tenien clar que es referia només als que són francesos. I amb això, anirem a parar en el fet que els pobles han desenvolupat un imperi en base a una ideologia política determinada que acompanyava la seva expansió, ja que anaven de bracet. Així, els francesos van agafar el portaestandard de la seva Revolució i el van expandir amb el seu imperi. Els russos van fer servir el comunisme per projectar el seu imperi a tot el món, i els alemanys es van servir del nazisme. Igual fan els nordamericans amb la seva Revolució, d'un tarannà diferent. Totes aquestes ideologies nascudes de la mà de la Raó i de la Il.lustració, però allunyades del Sentiment i de la Foscor del Món real. Hagin fracassat aquestes revolucions o no, aquestos corrents de pensament, en el seu dia eren un signe de progrés i d'avenç per a la Humanitat. I no cal negar-ho, però també hem de tenir en compte els costos i els preus que s'han pagat i es pagaran per aquestos moviments socials.
Com a exemple, tenim l'arc de triomf situat als Camps Elisis, enmig de la plaça De Gaulle, coneguda com l'Etoile o l'Estrella. L'arc està dedicat a les victòries de l'exèrcit francès durant les guerres napoleòniques. Tot ell és un símbol del coratge i dels triomfs aconseguits per la Gran Armada, on s'exposen les grans batalles guanyades. A sota es troba el monument al soldat desconegut, on crema la seva flama. Per desgràcia encara no hem trobat enlloc el monument a les víctimes, ni cap mostra de penediment. Certament així és la vida, però què els explicarem a la gent de Vic, Tarragona, Valls, etc... esmentats en el pilar dedicat a les victòries de la Península Ibèrica? Si els alemanys han de fer-se perdonar pel nazisme, no ho haurien de fer també els francesos? Si avui dia cal anar de la mà, i cal fer confiança als antics enemics, no cal també fer un acte de reconciliació?
No fos cas que les nostes paraules de progrés per a la Humanitat fossin vanes. Com és que l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà no va formar part del sistema jurídic francès fins al segle XX com ens va recordar l'Alfons Quintà. En el segle XXI a l'Europa Occidental les paraules es buiden de contingut, es tergiversen i capgiren camí d'un 1984 orwellià que reflexa al degradació del cicle del Renaixement Clàssic encetat fa cinc cents anys. Mai és tard per afrontar la realitat, i per mirar endavant a la recerca de l'Home Nou, que sempre serà un Nen.

El llaç del riu Saar

Aquest estiu vam passar una setmana de vacances al país del riu Saar, afluent del Mosela i per tant, del Rin. Vam aprofitar per anar a veure uns amics a la capital. Aleshores vam coincidir amb la campanya de les eleccions comunals, és a dir, municipals, i del land o regió. Es veien força cartells i es preparaven mítins, tot això, d'una manera endreçada i discreta, a l'alemanya. És clar que al Saar, tocant a la Renània-Palatinat, i limítrof amb la frontera de l'estat francès, sempre es posa accent en aquesta influència, que més aviat correspon a la zona del Luxemburg i de la Lorena. En aquesta euroregió es troba la petita població d'Schengen, famosa ara pel Tractat aprovat per la Unió Europea.
Diuen que el Saar és un dels lands pobres d'Alemanya. La situació econòmica paeix la crisi siderúrgica i minera des de la dècada dels setanta, tot i que manté un potencial productiu envejable. La seva capital Saarbruecken, és a dir, els Ponts del Saar és un mosaic de part noves i antigues recosides i sargides que reflexen l'esperit d'aquest país de frontera.

Durant la campanya vam veure els cartells de la CDU, de l'esquerra de Die Linke amb la cara d'Oskar Lafontaine originari d'aquest land, "el lleó del Saar", de l'SPD, dels Verds, i dels liberals dels FDP. Era curiosa la seu de l'FPD ja que estava situada en una botiga que feia cantonada i exhibia lemes que recordaven les publicitats de les empreses de dietètica i salut. Durant aquella setmana d'agost es parlava molt de la campanya de la CDU, on s'exhibien les sines generoses de la Cancellera alemanya Angela Merkel i de la candidata del Saar. El lema deia més o menys que "n'hi havia més per poder triar", o que "en tenien per donar i vendre si calia". Un missatge que apel.lava als sentiments maternals dels alemanys, perquè en temps de crisi sempre queda el recer dels pits de la mare. Segons sembla a les enquestes electorals, els alemanys es reservaran aquesta preferència per a les eleccions presidencials. A les regionals i municipals ha triomfat l'aposta per plantar cara amb les adversitats, si cal amb la dietètica i fent règim, per aprimar-se. No a l'estil dels Verds dels Gruenen, sinó dels liberals del FDP, que pregonen una Reform-Haus, o de rehabilitació. Les coalicions d'esquerra no seran fàcils d'aconseguir, i més aviat, es buscarà una aliança entre la CDU i els del FDP, ja de cara a les eleccions generals del setembre vinent. De moment, les coalicions per governar a partir del 2009 es decantaran en funció dels Verds, segons sembla. El president del land tindrà el cognom començat per M, i seran Maas o Mueller.
De fet, no deixa de ser normal per al riu Saar contemplar aquestos fenòmens, ja que el riu és famós pel meandre que dibuixa un llaç gairebé tancat a la zona de Metlach. Semblant al del riu Mosela. L'aigua seguirà el seu curs, i a la vora del Saar continuarà havent fàbriques d'acer, tèrmiques, camps i vinya, compartint el seu espai, com si d'un riu Llobregat en verd es tractés. A Metlach mateix trobarem la famosa ceràmica de Villeroy i Boch, a Volkslingen la Saarstahl d'acer, a Homburg la cerveseria Karlsberg, i a Saarbruecken la de la Bit. Encara hi ha molt potencial en aquesta zona d'Alemanya.

Car París dels Museus - II

En l'anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l'excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d'aquelles obres d'art aplegades durant l'apogeu de l'Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d'art catalanes magnífiques.

Una visita continuada permet gaudir de totes les obres d'art que acullen els museus de París: des de l'Edat Mitjana, amb el Museu de Cluny, fins al Museu d'Orsay i el de l'Orangerie, a l'Edat Moderna, passant per famós Museu del Louvre. Es poden reseguir les diferents èpoques culturals i artístiques històriques: des de la vella Sumer fins al París dels Impressionistes i la Belle Epoque.
Però la major part dels seus tresors no són francesos. Per exemple, al Museu de Cluny dedicat a l'Edat Mitjana, podem comprovar que en aquells segles la major part d'obres d'art són peces esmaltades procedents del Llemossí. Amb un blau intens molt característic. Respecte als tapissos, la gran majoria eren flamencs. També hi havia moltes peces del Llenguadoc i la Provença. Sense oblidar també obres d'art catalanes: l'excel.lent treball amb argent que es pot admirar en algunes vitrines d'aquest museu o el del Louvre, anyells, creus amb pedreria, etc... amb les quatre barres incloses! Algun retaule del gòtic català. Potser ens ho podrien tornar igual que ens faran donar les obres d'art del Museu de Lleida ?
A mida que el temps va passant, les millors bres d'art provenen de la Borgonya, i d'Orleans, cosa que fa palesa la veritat històrica que una societat en l'apogeu genera obres d'art que influeixen en els seus veïns, i que s'incorporen en les següents generacions, seguint les onades de la Història, com ja exposava el Mestre Deulofeu. La puixança de la França francesa es comença a notar a partir del Renaixement Clàssic. Aleshores l'esclat d'escultures i pintures que arriba fins a l'Impressionisme, i que fins a la primera meitat del segle XX domina les arts. Anotem la paradoxa de Gauguin, que fa obres d'art tahitianes, o del foll Van Gogh, que del fosc nord ens obre a la llum del sud. No oblidem tampoc que a les Avantguardes triomfen els artistes no francesos: Picasso, Dalí. Això sí, cal destacar el gran paper dels marxants francesos, que realment destacaven en la descoberta del talent, com Guillaume, molt ben explicat a l'Orangerie. De la gran quantitat de magnífics museus de París, jo diria que vaig trobar a faltar un museu, el de la França francesa.
Cal anar a París, però cal veure que els seus museus són un excel.lents contenidors d'obres d'art. L'exemple del Centre Pompidou és bastant clar. Un gran embalatge: en l'art de l'exhibició i seducció els francesos són uns mestres. No tant en altres camps. Són aquelles paradoxes de la vida, com que a París existeixi un museu de la "Vie Romantique" ! doncs el romanticisme i el museu són força antagònics i no lliguen gaire.

Car París - I

París, com Madrid, capital de l'altre estat, ens és molt car. I aquesta paraula l'esmento per tot els seus significats: per una banda, és una ciutat estimada, tant per l'afegit romàntic com per la idealització política; per l'altra banda, cara pels seus preus i el cost de vida. Jo afegiria al "car" el sentit antic que té de la conseqüències que aquestes coses tenen per als catalans. Durant aquest mes d'agost he visitat com a turista la ciutat de París. No he escapat als seus encants, però em sembla que hi estic prou imnunitzat, i he descobert les seves coses bones i també les dolentes. M'he patejat gran part de París, a peu i en transport públic, que és la millor manera de conèixer món. He format part d'aquest nombrós grup de turistes que, tot i la baixada d'un 15%, conformaven una gernació per la ciutat. Compartint lloc amb els parisencs, els altres francesos dels departaments, i els que provenen de les ex-colònies: negres de l'oest d'Àfrica i moros del Magreb. Que per un moment em semblava que més que a Paris estàvem a "l'Afric".

Durant els mesos de juliol i agost podeu aprofitar que és temporada baixa a la ciutat. L'alta comença al setembre amb els congressos i fires!. Vam trobar allotjament a l'Hotel BeauSejour, petit, clàssic i agradable, un dels pocs amb jardí, un luxe en aquestos dies d'agost en que hi va fer tanta calor a la ciutat. La gent jove s'aplegava cada nit a les ribes del Sena per beure, parlar i divertir-se a la fresca.
A més dels monuments destacats com la Torre d'Eiffel, de les catedrals, també vam recòrrer bona part dels seus museus. La mida de tota la ciutat és gran. Tant gran que no te l'acabes, i calen encara més dies. Però et pots fer una bona idea del seu atractiu cultural, i del seu esperit més vital, més polit i endreçat si el comparem amb qualsevol altre ciutat d'aquesta banda de la frontera. Potser Barcelona recull una part d'aquest esperit a una escala més reduïda, és clar.
Cal destacar que els preus són molt alts per a les nostres butxaques, ja no parlem del preu dels pisos o dels lloguers. El govern francès va rebaixar una part de l'impost en la restauració en alguns productes, cosa que va fer passar un cafè exprés de 2,20€ a 2€ !. En fi, que el turisme fa molt per la ciutat i que es cuida, i es vigila, amb la policia que faci falta, i avisant dels carteristes per tot arreu. Una presència discreta però efectiva, i amb un tracte de guant blanc, la veritat. Una altra cosa que em va sobtar va ser en aquest sector l'anglès és la llengua imprescindible. Molts treballadors no són francesos: polonesos, brasilers, sudamericans, etc... que venen a la ciutat per assolir prestigi i curriculum. La gran majoria dominen anglès, i és clar, el francès. Sobta sentir dones sudamericanes adreçant-se't en un francès impecable: algú pot dir que a Catalunya no estan capacitades per fer-ho en català?.

L'Alliberament de Paris, un Museu per als Morts per França

La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se'l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc ... tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos.
Aquest dimarts, 25 d'agost, Paris celebrava l'alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l'ocupació per part de l'exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d'exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l'honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.

Una mica lluny de Paris, ple de museus d'art, a Champigny a la vall del riu Marne, es troba el Museu de la Resistència "Nacional". Una mica abans de trobar-se l'Eurodisney, quina ironia! El museu allotja diferents peces i exhibeix els diferents episodis d'aquella lluita sorda i fosca, on no ho oblidem, tots els combatents creien defensar la veritat i el seu país. Malgrat recòrrer als mètodes més terribles.
Per contra, aquestos dies s'estrena als cines de França la pel.lícula de Tarantino, "Inglorius Bastards", la qual desenvolupa l'acció en aquells anys de la Segona Guerra Mundial. A l'estil Tarantino, és clar, on no compta el component ideològic sinó només la venjança i la revenja. Res més lluny de la realitat d'aquells anys terribles que van encetar-se a l'Estat espanyol el 1936. I que a França van rebre tan "amablement", tant abans com després durant "la retirada", doncs així es coneix l'exili republicà. Encara sort.
Aquest dimarts, doncs, a la plaça de l'ajuntament de Paris s'ha desenvolupat una cerimònia de record i homenatge als soldats supervivents encara d'aquella entrada a la ciutat l'agost del 1944. Els americans van cedir el pas a la unitat de blindats francesa, composada per una majoria d'exiliats republicans espanyols, també catalans, i d'ideologia anarquista i comunista, entre d'altres. Per als francesos que van lluitar als carrers de Paris i hi van morir una placa recorda el dia i el lloc on van caure per la pàtria. Un ram de flors amb la bandera tricolor s'ha col.locat a cadascuna. Honors per a tots ells, moltes reverències, però poca cosa de més. Així, dintre d'una vitrina es conserven millor les coses, i sota una llosa no fan gaire soroll. Tot allò que hi havia de resposta vital d'aquelles persones no s'hi explica gaire. Si algú vol preguntar-se quina història real hi havia al darrera, caldria que aixequès les llambordes de Paris per trobar els grans de sorra de la platja de la Història, com deien al Maig del 1968. Encara hi estan, igual que les piràmides d'Egipte estan envoltades per la sorra del desert.