dilluns, 9 d’abril de 2007

Sostenibilitat i Drets Històrics

Entenc la postura del Senyor Santiago Vilanova en l'article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, “Un Estatut del Segle XX”. Des del seu punt de vista, l'esquema del Nou Estatut que s'està discutint està fonamentat en principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l'estatut estan posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents d'altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat de mirar més enllà, i tirar endavant, però el cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més sostenible, és ferma, la vida diària només deixa entreveure algunes llums. I moltes potencialitats.

Tanmateix, fer del concepte de sostenibilitat el descobriment de la sopa d'all no és massa correcte, i menys contraposant-lo als drets històrics. Tampoc estic d'acord en el concepte de drets històrics, que tants discuteixen, perquè ens escamotegen el seu sentit vital: no existeixen els drets històrics. De fet els drets són civils. I quan algú parla de dret civil català, i ho redueix a dret privat no sap de què parla. El dret civil català és tot l'àmbit jurídic relatiu als drets i institucions dels catalans, i van lligats als drets i llibertats de les persones. I això es concreta en el dia a dia, no en conceptes abstractes d'uns drets que per anomenar-los “històrics” sembla que ja estiguin morts i enterrats.I , menys encara, no són pas drets forals, ja que els furs són concessió reial. No ens oblidem que la casa dels Borbons surt de Navarra.
Però tornem a la sostenibilitat, i intentaré demostrar que també existeix una sostenibilitat “històrica”. Crec que el principi de sostenibilitat no és un concepte nou, però sí que es va reformular modernament. Com que moltes vegades oblidem el significat de les paraules, recordaré el sentit de herència i tradició. Respecte a la herència, els nostres avantpassats consideraven que tot allò que anaven rebent de generació en generació: des de les coses o propietats, fins a les normes, costums o idees, conformava un patrimoni, que calia respectar i millorar. Amb aquest propòsit els camps, els boscos, els rius, la mar, també estaven inclosos aquí. El Gènesi parla del domini de l'home sobre la terra, però aquest domini ve de Déu, i per això, és sagrat. Som lliures, com el nen que juga amb una joguina, que la pot cuidar molt o la pot fer malbé. De la mateixa manera, s'ha de cuidar la natura que també és un do, si som bons senyors.
Respecte a la tradició, recordem que vol dir transportar una cosa o persona, i també es refereix a l'acció de passar una herència d'una generació a l'altra. De fer arribar als fills un patrimoni millor, tot allò que transmetem és la nostra cultura. I la cultura dels catalans també quedava reflexada en les Constitucions catalanes. Com a exemple més destacat, i un dels més antics, tenim l'usatge “Camins”: “Stradas e vias publicas e aigües corrents e fonts vives, prats e pasturas, selvas, garrigas e rocas que son fundadas en aquesta terra ...” ( Víctor Ferro, “El Dret Públic Català”. Eumo Editorial ) el qual es va fer servir en un judici a la Catalunya Nord aquest segle XXI !
En allò que coincideixo plenament amb Santiago Vilanova és que en un món globalitzat, i malgrat la interdependència natural de la gent, cal que siguem autònoms i responsables de nosaltres mateixos com a catalans. Perquè ser lliure vol dir ser responsable, i no podrem ser-ho mentre mantinguem esquemes que avui dia han envellit, com els del segle XVIII o XIX. Comparats amb ells, els Usatges semblen moderns i vigents.

Cap comentari: