Sant Jordi 2007, tres anys de Vilaweb Sant Boi

Enguany es compliran els tres anys de la inauguració oficial de Vilaweb Sant Boi. Les provatures ja van començar a principis del 2004. Des d'aleshores hem estat darrera aquest projecte. No sense temors, ni sense dubtes, hem anat avançant dia a dia. Però el camí ha valgut la pena. Estem contents de la feina feta, amb ganes de millorar i polir-ho més. En tot cas, veurem què ens portarà el demà. Ara per ara, només puc agrair als nostres lectors la seva confiança, als anunciants el seu suport, i a tots ells les suggerències i les observacions fetes.

També cal agrair la lectura del nostre bloc editorial, de vegades massa personal, però que ha permès arribar a la xifra de més de 7.000 visites. I aviat és dit. Per això, gràcies, i esperem que algun dia cadascú trobem el nostre Pont de Sant Boi. Per a tots vosaltres, la nostra edició general ha preparat aquesta rosa de felicitació que podeu enviar des d'aquí. Per molts anys.

Morts Sense Justícia a la Carretera

Hi ha una cançó de la Maria del Mar Bonet, "L'Asguilando", amb una lletra que diu: "més valguera ser arbre o pedra per no sentir crit ni dolor...". Així els cors se'ns assequen quan escoltem les xifres dels morts a la carretera, i com aquestes no baixen. Parlo de xifres de morts, o de ferits ja no els diuen gaire, i dels a qui no ha passat res greu perquè Déu no ha volgut. Surten els responsables de Trànsit parlant d'accidents, surten els responsables del Racc parlant d'accidents, i surten els jutges parlant d'accidents. 

Tots parlen, i parlem molt, d'accidents. De carnets per punts i de controls, però per desgràcia les persones ens comportem com a nens petits. Ens malcriem, i com que no hi ha ningú que ens corregeixi el comportament, sigui de la manera més adient, continuem fent coses mal fetes. Coses que no només posen en perill la nostra vida, sinó la dels altres. No pot ser que un excés de velocitat sense causa justificada quedi en una multa. Una multa no pot cobrir el cost d'una vida, o si? Conduir sota els efectes d'una droga, legal o no legal, es pot pagar amb una multa? Compensa el benefici de la venda de cotxes gràcies a la seva velocitat, amb els llocs de treball que es mantenen,  amb el cost d'una vida? Quanta gent viu i a canvi quanta gent mor?
Es diu que és el preu del progrés, que són accidents, que és culpa de l'estat de la carretera, que és culpa del temps, que ... Però no es diu que hi ha solucions, que algunes coses es poden millorar amb la tecnologia existent, que es pot compartir cotxe, que hi ha limitadors de velocitat, que es poden fer sentències justes, ... En tot cas, fer una mica de justícia a tots aquells que han mort a les nostres carreteres.

Bloc del Llenguadoc-I

Aquestes vacances de Setmana Santa he pogut gaudir del sol i la platja. A la comarca de l'Herault, aprop de Montpeller, ha fet bon temps. La capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló ha rebut també la visita de molts més turistes, ja que la zona estava bastant plena de gent, aprofitant les vacances escolars, i el centre de la ciutat estava ple de gom a gom de gent passejant. Rellegint la premsa i coincidint amb l'inici de la campanya presidencial francesa us explicaré algunes coses que m'han cridat l'atenció. Per exemple, sobre els blocs.

La lectura del diari predominant a la regió, el Midi Libre, del dijous 5 d'abril anunciava en portada l'efecte d'Internet i dels blocs en la campanya presidencial. Un titular que deia: "Internet, injúries, llibres: la campanya s'endureix". I és que els blocs tindran un paper novedós i destacat també. El candidat occità François Bayrou va llençar la proposta d'un debat dels blocaires francesos amb ell mateix, Nicolas Sarkozy, Segolene Royale, i Jean-Marie Le Pen. No cal dir que la proposta ha aconseguit cridar l'atenció. Només cal esmentar com el mateix diari Midi Libre ofereix un servei gratuït de blocs a tots els seus lectors. Una iniciativa intel.ligent per a un diari capdavanter. Les temàtiques són diverses, i no només trobareu blocs en francés, sinó també en occità llenguadocià. Reseguint la blocosfera de l'estat veí, també trobareu equivalents com el Canalblog.com.
Si voleu fer un seguiment del procés electoral francès, podreu donar un cop d'ull a l'Observatori Presidencial. Malgrat que les eleccions seran posteriors a les municipals a Espanya, ja ens podem fer una idea d'allò que ens trobarem per aquestos verals.

Sostenibilitat i Drets Històrics

Entenc la postura del Senyor Santiago Vilanova en l'article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, “Un Estatut del Segle XX”. Des del seu punt de vista, l'esquema del Nou Estatut que s'està discutint està fonamentat en principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l'estatut estan posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents d'altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat de mirar més enllà, i tirar endavant, però el cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més sostenible, és ferma, la vida diària només deixa entreveure algunes llums. I moltes potencialitats.

Tanmateix, fer del concepte de sostenibilitat el descobriment de la sopa d'all no és massa correcte, i menys contraposant-lo als drets històrics. Tampoc estic d'acord en el concepte de drets històrics, que tants discuteixen, perquè ens escamotegen el seu sentit vital: no existeixen els drets històrics. De fet els drets són civils. I quan algú parla de dret civil català, i ho redueix a dret privat no sap de què parla. El dret civil català és tot l'àmbit jurídic relatiu als drets i institucions dels catalans, i van lligats als drets i llibertats de les persones. I això es concreta en el dia a dia, no en conceptes abstractes d'uns drets que per anomenar-los “històrics” sembla que ja estiguin morts i enterrats.I , menys encara, no són pas drets forals, ja que els furs són concessió reial. No ens oblidem que la casa dels Borbons surt de Navarra.
Però tornem a la sostenibilitat, i intentaré demostrar que també existeix una sostenibilitat “històrica”. Crec que el principi de sostenibilitat no és un concepte nou, però sí que es va reformular modernament. Com que moltes vegades oblidem el significat de les paraules, recordaré el sentit de herència i tradició. Respecte a la herència, els nostres avantpassats consideraven que tot allò que anaven rebent de generació en generació: des de les coses o propietats, fins a les normes, costums o idees, conformava un patrimoni, que calia respectar i millorar. Amb aquest propòsit els camps, els boscos, els rius, la mar, també estaven inclosos aquí. El Gènesi parla del domini de l'home sobre la terra, però aquest domini ve de Déu, i per això, és sagrat. Som lliures, com el nen que juga amb una joguina, que la pot cuidar molt o la pot fer malbé. De la mateixa manera, s'ha de cuidar la natura que també és un do, si som bons senyors.
Respecte a la tradició, recordem que vol dir transportar una cosa o persona, i també es refereix a l'acció de passar una herència d'una generació a l'altra. De fer arribar als fills un patrimoni millor, tot allò que transmetem és la nostra cultura. I la cultura dels catalans també quedava reflexada en les Constitucions catalanes. Com a exemple més destacat, i un dels més antics, tenim l'usatge “Camins”: “Stradas e vias publicas e aigües corrents e fonts vives, prats e pasturas, selvas, garrigas e rocas que son fundadas en aquesta terra ...” ( Víctor Ferro, “El Dret Públic Català”. Eumo Editorial ) el qual es va fer servir en un judici a la Catalunya Nord aquest segle XXI !
En allò que coincideixo plenament amb Santiago Vilanova és que en un món globalitzat, i malgrat la interdependència natural de la gent, cal que siguem autònoms i responsables de nosaltres mateixos com a catalans. Perquè ser lliure vol dir ser responsable, i no podrem ser-ho mentre mantinguem esquemes que avui dia han envellit, com els del segle XVIII o XIX. Comparats amb ells, els Usatges semblen moderns i vigents.

Salvador Dalí, Mestre de la Tramuntana

Fa dos anys, l'estiu del 2005, el nom de Salvador Dalí va aparèixer a les notícies. No era per parlar de les dues exposicions que s'estaven fent a Hongria, a les ciutats de Veszprém i Budapest. Sinó d'uns fets certament curiosos. A l'aeroport del Prat de Llobregat, un grup de passatgers va okupar durant unes hores la sala reservada als Vips, que porta per nom el del famós pintor de Cadaqués. Aquestes persones feia hores que esperaven l'avió d'una companyia aèria que els havia de portar a Istanbul, l'antiga Constantinoble. I farts d'esperar a les sales sense descans de l'aeroport, van decidir actuar com Tirant lo Blanc desitjós d'arribar al seu destí, però en versió Dalí. Un d'ells es va adreçar a la càmera de TV3, i amb aquell gest que coneixem del pintor, va demanar que els acompanyessin per veure com entraven a la sala i s'asseien als sofàs. No menys surrealista va ser l'actuació de la guàrdia civil de l'aeroport que complint amb el seu deure, demanava que marxessin de l'habitació perquè sinó els haurien d'identificar. Al cap d'un temps, els passatgers okupes van ocupar el seient a l'avió que els pertocava. Una lluita fora de la normalitat per poder començar les seves vacances.

Aquesta actuació es digna de sotmetre's a l'anàlisi del mètode paranoico-crític, però potser el punt principal és la identificació. Vull dir, que de la mateixa manera això només podia passar en un aeroport, Dalí només podia sortir de l'Empordà. Aquesta identitat que ha estat exposada en el llibre de Mark Planellas-Witzsch, “Dalí silenciat. Les transicions d'un separatista”, en un discurs que relliga l'artista amb el seu món. Un món real, viu, que és la base de la seva pintura, on la realitat supera la ficció. Una realitat que té la seva manifestació en el Cap de Creus, de la mateixa manera que s'ha esdevingut aquest cas en el Prat de Llobregat. L'autor d'aquest llibre ens pinta Dalí en una sèrie d'articles que donen una visió panoràmica del nostre personatge. I aquesta perspectiva incorpora la terra, l'aigua i el foc, sobretot. S'insinua l'aportació de l'aire quan cita Manel Brunet: “Salvador Dalí no és home empordanès, és tramuntana pura”. Però passa una mica d'esquitllentes, quan és evident que el títol que més escau a Dalí és el de “mestre de la tramuntana”. Aquest vent que dóna forma i vida a la matèria de l'Empordà, que la traspassa amb la seva força i la transforma. Tant si és amb un vent suau com si arriba a aquells cops d'aire que enlairen totes les coses. Així, Salvador Dalí va saber captar i transmetre tot allò que li va ensenyar la tramuntana, i va construir la seva identitat damunt d'ella. Com els mariners que amb les seves naus van sobre la mar, ell va construir un avió que anava lliscant per l'aire. I malgrat la por de caure com Ícar, va aconseguir el domini i l'imperi d'aquest vent de l'Empordà. Fins arribar al final del seu viatge.
Sant Boi de Llobregat, 24 d'agost 2005

L'Escala Catalana

Gràcies a un article publicat al Punt el dia 20 d'agost del 2005, de Josep Maria Uyà, doctor en filologia hispànica que es titula “L'Estatut passa consulta”, em va venir al cap aquesta resposta a les seves preguntes que s'adiuen tan bé a la imatge d'una escala, que de fet és on sempre estem.

Els catalans som com el nostre país, va del pla i la mar fins a la muntanya. I ho dic perquè moltes explicacions del nostre caràcter es poden fer així. Tenim una escala a la vida, i cada graó ens permet posar el peu i descansar, triguem un temps , i després aixequem l'altre peu per plantar-nos un graó més alt. Això que dic s'assembla a l'escala de Jacob, o a l'escala que ens va descobrir l'admirat Francesc Pujols. No va inventar cap religió, senzillament va saber recollir i transmetre l'ànima dels catalans. Per això, ell deia que era una religió sense ritus, que és l'ànima.
Així fem servir aquest dibuix tan senzill de les dues linies, que representen la vida o el riu de la vida, amb les seves ribes, com són la naixença i la mort que és la naixença en una altra vida. I entremig d'aquestes línies trobarem els grecs, amb aquelles rectes que es cargolen, que expressen la seva la vida com l'ona que avança i retrocedeix una mica, com els dos passos endavant i un endarrere, que ens serveix per anar seguint. Aspecte que va recollir Alexandre Deulofeu a la seva “Matemàtica de la Història”. Aquesta harmonia que representem en la nostra vida diària. I entremig també trobarem a la vora dels vestits de Nostre Senyor i de la Mare de Déu, en aquest romànic cristià tan endins, que enmig del riu de la vida, trobareu aquestos cercles rodons que són com les espelmes enmig de la foscor que emeten llum, i així nosaltres som com aquesta petita llum que brilla, i que també ens assenyala aquells moments intensos en què estem aprop de Déu.
Per això, ara que es parla tant del nou estatut, només puc somriure. Perquè si estem descansant amb un peu en l'esgraó, i no podem posar-lo en el següent, estic segur que farem servir l'altre peu per caminar més amunt. Fins a on ens portarà aquesta escala, no ho sé, però segur que ens portarà a algun lloc.

Després de les Termòpiles, la Batalla de Salamina

El dia 8 de setembre del 2002 es va publicar un article del Senyor José García-Montalo al diari Avui parlant de la nova economia. En aquest article es referia a un altre de la revista The Economist. En ell es deia que les regles del conegut joc de nens del paper, la pedra i la tissora havien canviat. Si la pedra eren els totxos, el paper les accions i la tissora el govern, durant aquestos anys, el totxo manava sobre els altres dos. Tot el globus immobiliari d'aquests anys ha estat el sector que ha recollit els diners que van sortir després de reventar la borsa, o el paper com a metàfora. Però avui, a l'any 2007 què ens trobarem, o quin camí es farà?. Es mantindrà la situació actual, o bé, tornarem a les regles de sempre?. Desorientats, intentem buscar una explicació, tant pel que fa a les noves tecnologies, com al paisatge que contemplem. Però també podem mirar en la memòria, i fer un salt enrera.

En el temps clàssic dels grecs, a la segona invasió dels perses. Va ser un moment decisiu per a la seva civilització. Les ciutats-estat independents anaven creixent, i tot el futur resplendent que s'intuïa va estar en greu perill. L'imperi persa envaïa la península grega. Un gran imperi atacava, i la lluita semblava la de David contra Goliat. Les ciutats s'ajuntaren per defensar-se contra l'enemic comú. Però no hi havia res a fer : una darrera l'altra els exèrcits perses anaven conquerint una darrera l'altra. 

Els valerosos espartans van intentar barrar el pas dels perses al congost de les Termòpiles. Leònides i els seus guerrers lluitaren de valent, i amb pocs homes pogueren aturar el gran exèrcit enemic en aquest estret. Eren uns bons soldats, i amb empenta i destresa aconseguiren la victòria moltes vegades. Però llavors, els perses buscaren un traïdor, i aquest els va portar pels passos de les muntanyes per atacar-los per darrera. Els van encerclar , i no en va sobreviure cap. Això està explicat en la recent pel.lícula "300".
Ja no quedaven obstacles al pas dels perses. I s'adreçaren cap a Atenes. En aquells moments tan crítics els atenencs buscaren l'ajut de l'oracle de Delfos. La seva resposta els va deixar encara més dubtosos : “La fusta d'Atenes us salvarà”. No quedava gaire temps, i calia decidir-se ràpid. Un grup d'atenencs va decidir quedar-se a la ciutat perquè confiaven que els poders màgics de la muralla, que en aquella època era de fusta, aturaria l'enemic. Els perses van arribar, i el mateix dia entraren a sang i fetge a la ciutat, agafant tot lo que trobaren i fent esclaus els qui van quedar vius.
Per sort, un altre grup va decidir una altra cosa. Agafaren lo imprescindible, i es feren a la mar. Amb les naus van buscar recer, i cercar el moment i el lloc propici. L'exèrcit persa estava lluny del seu país, i necessitava els queviures que li portava la seva flota. Els grecs van aplegar totes les naus, i en la badia de Salamina van presentar batalla. Després d'un combat ferotge, la flota persa va ser anorreada, les naus que no es van enfonsar, van ser capturades. Sense els proveïments, l'exèrcit de terra persa va haver de tornar ràpidament al seu país. La fusta d'Atenes havia salvat Grècia ! I aquella civilització encarava amb entusiasme l'entrada a la seva època d'or.
Tornant d'aquesta antiga història, podem girar els ulls al paisatge que tenim avui dia. Si mirem atentament, veurem els perses acostar-se . Van vestits de moltes maneres, i l'amenaça que representen és molt gran. Hem vist també que els pioners de les noves tecnologies, igual que els espartans, van lluitar amb coratge i saviesa malgrat la superioritat dels enemics contra els que combatien. Dintre del congost dominaven el terreny, però no tenien prou marge de maniobra, i els enemics els atacaren per l'esquena. Els perses van trencar les regles del joc, perquè a la guerra tot s'hi val. D'aquestos pioners de la societat de la comunicació i la tecnologia gairebé no en queda cap.
La nostra societat també ha buscat els seus oracles, els seus gurus, i confiant en l'estat de les coses, han buscat la salvació en el poder de les pedres per protegir-se dels enemics. Una actitud passiva que també els pot portar al desastre. Els qui restaren en la seguretat de la ciutat d'Atenes perderen la llibertat i les seves propietats. En això, no som gaire diferents confiant en l'especulació immobiliària i la fortalesa de l'euro. Sobretot les pedres.
Evidentment cal coratge per tirar endavant, i pensar que la victòria s'aconsegueix lluitant fins al final. Potser caldrà deixar enrera moltes coses, però també es guanyen moltes altres, i sobretot, es conquereix la llibertat. Potser avui l'oracle hauria dit : “Els totxos us salvaran” . Però no és el totxo qui ho farà, sinó el material de què està fet : el silici. Curiosament el mateix material del que estan fets els semiconductors dels nostres ordinadors.
Espero que la història de la batalla de Salamina esvaeixi els nostres dubtes, ens esperoni cada dia, i puguem conèixer que la fortuna somriu als valents. Així sia.