Diccionari de les Paraules Oblidades

Aquestos dies es fa la presentació de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana feta per l'Institut d'Estudis Catalans. S'hi incorporen paraules noves, que posant-les al diccionari sembla que tinguin validesa oficial. Com em fa notar un amic, sempre és millor fer servir aquelles paraules naturals de la llengua, davant d'altres opcions. I això va més enllà de modes temporals, o de paraules de moda, que amb el temps també decauen ràpidament. Però el meu propòsit d'avui es refereix a totes aquelles paraules oblidades en el temps. Aquelles que han perdut el significat que se li va donar al seu dia, i en aquest cas per qüestions polítiques i culturals.

Avui dia els estudis filològics esmenten de passada la influència de la llengua goda, del grup germànic, en el català. Tot i que la base llatina predomina evidentment, el fet que la població goda tinguès importància en el nostre naixement com a poble, incloent l'orígen del seu nom, fa estrany que no se'n parli gaire d'aquest punt de vista. Em sembla estrany que l'origen desconegut d'algunes paraules no sigui investigat prou en aquest àmbit gòtic. Parlem de fa mil anys, amb la gestació de Catalunya. I com a exemples, no em mouré del Baix Llobregat.
Són noms que encara pronunciem: Sant Boi, de Sant Baldiri, o Baldrich, oi? Més noms germànics: Castelldefels, alguns parlen de "castell de fidels"?, jo proposo "castell de la roca", en alemany "felds", tal com està situat. Tenim també el nom de Gavà, potser del germànic "gau" contrada, país, pagès? En català tenim una expressió: "és un gau!", per dir que una persona és un no-res, un murri. També tenim el castell d'Eramprunyà. Fent de Sherlock Holmes, puc deduir un Er-Der, que seria l'article, un Amt- que vol dir institució, cort, lloc oficial- i un Prunk que vol dir majestuós, cortesà, pompós? Aquelles pedres caigudes dalt d'una punta del Baix Llobregat, no van ser en aquells temps de glòria un castell altívol i senyorial durant molts segles? Només unes quantes paraules trobades en el Diccionari d'Alemany-Català de l'Enciclopèdia Catalana.
La meva pregunta s'adreça a molts estudiosos, què passa quan existeixen evidències i per què no s'expliquen a la gent? La ciència està lliure de prejudicis, i d'interessos?

Les Comunitats dintre del Laberint de la Unió Europea

Quan aquest cap de setmana es commemora el cinquantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma que posava en marxa les Comunitats Europees, els dubtes sobre el camí a seguir són molt importants. Podem saber si estem en una cruïlla, en un cul de sac o bé s'ha seguit abans un camí equivocat? Si estem en una cruïlla, tenim dos camins possibles. En un carreró sense sortida podem saltar la paret. I si el camí no era el que volíem, cal tornar al punt d'origen. 

Precisament se celebra el naixement d'aquesta construcció comunitària europea. Després de les guerres mundials, calia buscar noves vies per anar més enllà de les guerres, dels estats i dels seus interessos econòmics. El model de l'estat-nació no podia afrontar amb garanties els reptes de futur a nivell de tot el món. Aleshores, els fundadors van crear les comunitats sobre la base d'uns interessos econòmics comuns, que permetessin l'existència d'una ciutadania europea recolzada en un mínim comú denominador. Després d'aquestos anys, el bon plantejament de les comunitats ha estat controlat pels estats-nació. La resistència a perdre els seus privilegis ha conduït a la creació d'una Unió Europea, entesa com a suma d'estats, però sense una fussió. Per això, el Tractat per a la Constitució Europea està embarrancat en la sorra. I els temporals que s'acosten no afavoreixen la recuperació del vaixell.
Una de les opcions de la Unió Europea com a suma d'estats, atorga la primacia a l'Alemanya ja que és l'estat més gran. I actuaria com a centre generant cercles concèntrics desiguals al seu voltant. Això afecta de ple als països mediterranis, ja que els bàrbars del nord passarien a dominar els territoris del sud. Una altra metàfora possible és la de Teseu dins del laberint del Minotaure. Caldrà resseguir el fil d'Ariadna per trobar la sortida. Així, les Comunitats Europees haurien de sortir del laberint de la Unió Europea.
Si al seu dia es va comparar la situació de Grècia amb Roma, i s'ha fet l'equivalència amb Europa i els Estats Units, la via romana que proposava Remy passaria doncs pels Estats Units. Aleshores tindria sentit una construcció comunitària igualitària entre estats, i sobretot, sobre la base d'una ciutadania europea real, de representació directa parlamentària i presidencial.

Països Catalans: Desfent el Camí

Quan hom es troba que el camí que ha agafat és equivocat, i que no el porta on vol anar, ni va cap a un altre lloc que no és bo, ens parem, pensem, i si cal tornem al punt de sortida. O bé tornem al punt on sabem del cert que estàvem segurs. Així ens passa en els viatges, en les excursions. També a la nostra vida. I també això és el que ens està passant amb el concepte de Països Catalans. El concepte territorial s'ha sobreposat al concepte de poble, i ara caldrà desfer el camí que hem seguit, ja que ens trobem en un camí sense sortida.

Repassant el nom de Països Catalans, ens enrecordem de l'admirat Joan Fuster. Però quan parlava des del seu punt de vista, vulguem o no, des del País Valencià, es referia a un terme geogràfic. Però l'arrelament a la terra no ens ha de posar-la al davant de qualsevol cosa. I tampoc no podem limitar el concepte a aquest àmbit. Podem parlar d'Espanya com de Països Espanyols?, podem contraposar Espanya a Països Catalans com a dos territoris confrontats, i equiparables? La seva realitat, i el seu significat, no són semblants. La connotació per a Espanya té un matís territorial molt marcat, i Països Catalans n'incorpora d'altres. I els incorpora perquè nosaltres els hi donem un accent diferent.
La realitat del País Valencià, tant com del Principat, les Balears o Catalunya Nord, ha buscat adaptar un concepte territorial alié. Fer una suma de Províncies Espanyoles o Franceses no és el mateix que si seguim el patró lingüístic, ni el jurídic català! Per això, Josep Guia no va tenir més remei que fer un llibre titulat "Senzillament digueu-li Catalunya". Aquest concepte evidentment per força s'ha de referir al país dels catalans, i això es fonamenta en principis jurídics diferents als espanyols. Un cop derrotats els catalans per la guerra, el següent pas va ser anorrear els drets civils.
El Decret de Nova Planta ho va fer, perquè eren conscients que era un dels pilars del nostre poble. Per això, cal recuperar el dret civil. No la seva lletra, com fan els castellans, sinó el seu esperit. Això porta a la sobirania popular, que no és nacional, i porta si es vol o no, a un estat. Però aquest estat haurà de ser diferent constitucionalment del castellà o del francès. I encara la majoria no som conscients de lo que això significa. No podem reivindicar uns Països Catalans igual que altres reivindiquen Espanya. I com deia, Joan Fuster, el nom sí que fa la cosa, i per tant, no podem parlar de Països Catalans.

30 Minuts Perduts en un Embús Televisiu

El programa de 30 Minuts que parlava sobre els embussos de trànsit a Barcelona i l'Àrea Metropolitana em va decebre molt. Més enllà de fer un retrat de la qüestió, des d'una perspectiva reduccionista i parcial. Aquest reportatge no va aportar res d'interessant ni gaire positiu. Només veure com tot es pot reduir a l'absurd, sense oferir altres punts de vista.

Un anàlisi global hauria donat veus diferents. Per què només surt en un costat el representant de la Fundació Racc, i el del PTOP, i per l'altra el representant de la PTP? És que només que es pot escollir entre rics i pobres? Només hi ha dues visions de la realitat, tot és blanc o negre? Com pot ser que el Racc digui la falsedat de què es gasta menys en el cotxe del que es recapta? Dic que és fals perquè no es compten els costos monetaris dels perjudicis a la salut, ni al medi ambient. Dic que és fals perquè mentre la xarxa de rodalies es cau a trossos, els president Zapatero i Montilla van anar aquesta setmana passada a la Seat de Martorell a firmar un conveni conforme l'estat subvencionaria la fàbrica, com si fos una empresa pública qualsevol? Per què no es diu que els embussos afecten a tota l'Àrea Metropolitna? No només per anar a Barcelona. Per què no es diu que no existeixen camins a peu o en bicicleta per anar i tornar de les poblacions de la zona, sinó que tothom ha de passar per una carretera o per un tren? Existeix realment una llibertat per triar, o és que les insfraestructures tenen un disseny molt deficient? Per què no es diu que l'ús de les noves tecnologies de la comunicació permetrien afavorir uns horaris flexibles i el teletreball?
Però és clar, tot això només afavoreix a uns quants, i deixa les coses sense solució per a la majoria de la gent. Em sap greu que TV3 s'hagi quedat embussada al mig del debat, i que la Plataforma per al Transport Públic s'hagi deixat manipular. Traslladar el debat a un enfrontament entre transport públic i privat és posar en una dialèctica a l'espectador que obvia altres maneres més modernes d'enfocar el debat com l'anàlisi global.