divendres, 2 de febrer de 2007

Canvi de Paradigmes sobre la Masculinitat i Feminitat-I

Aquestos darrers mesos han arribat a les meves mans uns quants llibres molt interessants. Excepte un, la resta parlaven sobre la dona, o les protagonistes eren femenines. Com que sóc un home, així m'ha estat donat per la natura, he pogut prendre consciència de determinats punts de vista diferents dels meus. I no perquè no visqui aquesta diferència sinó perquè algunes coses han estat posades en evidència, i sobre la taula. I algunes valen la pena, i altres no.

Vaig començar amb la Maria Mercè Marçal, tal com ja he publicat no fa pas gaire en aquest bloc. Però de fet, la primera presa de consciència va ser fa molts anys a l'institut, quan a literatura catalana vam fer un treball sobre Salvador Espriu, i un altre sobre Mercè Rodoreda. El primer era "Narracions" de l'Espriu, amb el qual hi vaig conectar. El segon era "La Plaça del Diamant", amb la qual no m'hi vaig sentir gens atret. No perquè m'agradès o no, senzillament no "m'hi veia dins".
Com deia, amb la poesia de Maria Mercè Marçal, reprenc el fil del debat de la dona des del meu punt de vista. Aquest debat m'ha portat a llegir un llibre com "La bruixa de Portobello" de Paulo Coelho, on una dona és la protagonista de l'escriptor brasiler, com en altres llibres seus com "El dimoni i la senyoreta Pym", "Onze minuts". En aquestos casos la perspectiva és masculina, però no deixa de capbussar-se en el món femení.
Un llibre més diferent és "Les tres mares. Les Arrels Matriarcals dels Pobles Catalans" d'Esther Borrell, de Pagès Editors. Un llibre feminista escrit per una dona. He de confessar que té un valor important, però n'esperava més. L'autora fa una relació de les petjades religioses que ella vincula a la feminitat. La tesi que defensa sobre la preponderància de les arrels matriarcals en el poble català sembla que vol descobrir la sopa d'all. La comparança amb altres pobles de la península ibèrica es queda curta. A més a més, el seguit de fenòmens explicats sense gaire ordre, atabala una mica. Un discurs pot ser linial o circular, però hauria de tenir un cert ordre. I també una mica de criteri. L'esperit naïf es vol recolzar en un munt de dades, sense discriminar el temps o l'època. Aquesta visió militant és molt respectable, però amb la voluntat de canviar un paradigma, no n'hi ha prou. Cal llegir una mica de mitologia, esbrinar que Mircea Eliade no és George Duby, i veure com moltes coses cal contextualitzar-les, per omplir-les de significat.
Tot i així, conté elements valuosos i aportacions interessants, com la de les "tres mares". I hi estic d'acord que molts elements han quedat amagats per certs interessos. Però l'autora també caldria que tinguès en compte les possibles manipulacions i estafes històriques, com pot haver passat amb la troballa de la famosa "Dama d'Elx".