El Jardí d'Eddy Merckx

El mes passat es va publicar la llista dels millors ciclistes professionals de tots els temps. El màxim rang l'ostenta el belga Eddy Merckx. Els criteris de la puntuació els estableix el polonès Daniel Marszalek amb una autoritat reconeguda en aquest camp. I valora el ciclista més complet, qui ha guanyat més proves i de quin tipus. Per això, Lance Armstrong que s'ha especialitzat en el Tour de França no està al capdavant. I això no li treu cap mèrit a aquest nord-americà resident a Girona.
Però avui parlaríem del país d'Eddy Merckx, i què podem dir des del Baix Llobregat.

El nostre ciclista Eddy Merckx és belga, i veí de Brusel.les. Això fa que la dualitat valona i flamenca sigui menys evident. Potser el país belga té alguna cosa especial que produeix grans ciclistes. Però en la seva època, les infraestructures ciclistes, com carrils bici o vies verdes no eren moltes. Tot i que fa uns tres anys vam poder fer un viatge per Flandes en un entorn molt diferent. Arribar a Brusel.les va ser un xoc, perquè no està gens preparada per als ciclistes, i el tràfic és caòtic. Tanmateix, si viatgeu al nord, cap a Flandes passareu de la nit al dia. En cinc anys han construït tota una xarxa per anar a peu i en bicicleta entre totes les ciutats i pobles de la nació. I al costat de carreteres, trens, etc... Aquí han pensat en tothom, i tothom té els mateixos drets. L'equilibri del paisatge i de les seves cases amb jardí és comfortant, i transmet el plaer de les coses senzilles i ben fetes. Però el nostre campió no surt del no res, és l'exponent de la gran tradició ciclista, tant dels professionals com dels usuaris de la bicicleta que omplen els carrers del país. Abans que un carril-bici hi ha una persona que va en bicicleta.
Ara al Baix Llobregat ens trobarem que Sant Feliu i l'Hospitalet han fet un pla director de la bicicleta. Una iniciativa lloable. Però fer carrils-bici no és l'objectiu principal dels usuaris de la bicicleta. Sinó ens convertiríem només en un lobby de pressió per repartir-nos els pastís. L'objectiu principal dels usuaris de la bicicleta és compartir l'espai i pacificar el trànsit. Això vol dir que som un més en la circulació, amb els mateixos drets i deures, sense voler ser uns privilegiats com els que van en cotxe. I que cal poder anar pel carrer amb seguretat, i sense jugar-se la vida. I això vol dir que aquí tenim un jardí que cal cuidar i millorar dia a dia. Més enllà de les qüestions polítiques i electorals.

Es busquen Còmplices per acabar amb l'Ateneu Santboià

Sembla ser que la fi de l'Ateneu Santboià està pròxima. El seu estat és de coma profund des de fa anys. I ara l'empresa que es va quedar tot en la subhasta està a punt de pactar amb l'equip de govern de l'Ajuntament. Els tants per cent ja no són gaire importants, quan ja no es parla del 100 per cent. Els socis santboians van deixar a les últimes l'ateneu, i quan la gent ja no dóna suport a una cosa, aquesta decau i es marceix. L'ajuntament era la última esperança d'alguns socis que mantenien vius els records sentimentals i els valors que representava com a símbol de progrés dels ciutadans. Però a la subhasta el govern municipal no hi va anar. Per a ells representava una altra cosa. I ara és la seva.

Qui mana a l'Ajuntament vol anar per feina. De cara a les eleccions quedaran molt bé perquè podran urbanitzar la zona, fer calaix i a més a més, diran que hauran tret la discoteca del poble. S'hauran acabat els problemes de soroll, de convivència i brutícia. Tota una sèrie de problemes que els ciutadans de Sant Boi ens hauríem estalviat si l'ajuntament haguès anat a la subhasta. Ara ho arreglaran, quan tot això ens ho podíem haver estalviat si fessin bé la feina.
Com que són molt generosos, o potser és que no tenen la consciència gaire tranquil.la, busquen còmplices entre l'oposició. A canvi d'alguna part en el botí, que ells decidiran, que per això manen, enrolaran algun soldat més al pelotó d'execució. Aquest és el truc de la bala de fogueig, perquè hi hagi dubte en la culpabilitat. Però no dubtaran a delatar-se entre ells, si cal salvar la pell. Sonen els cants de sirena que volen atrapar Ulises en el seu viatge a Itaca. Podran els regidors acceptar la voluntat dels votants que els van escollir per representar-los?
En nom del progrés, la riquesa, els valors i el "bon rotllo" , que va denunciar l'antropòleg Manuel Delgado, es poden matar moltes coses. Serà casualitat que el dilema que es planteja a Sant Boi és el mateix que l'escriptor Paulo Coelho descriu en la seva novel.la "El dimoni i la senyora Prym"?

Perpectives Catalanes

Aquestos dies he estat llegint "La Solució Cambó" del Francesc Pujols editada per l'editorial L'Esfera dels Llibres. Com que tot allò que prové del Pujols no té desperdici, aquesta lectura us aprofitarà més que qualsevol llicenciatura en politiqueses. Com sempre, no us deixarà indiferents perquè aporta una perspectiva catalana de les coses. Amb això vull dir que parla de què pensem, què fem i com som. La solució que proposa als nostres mals podia ser bona o dolenta, de fet, va ser impossible. La raó, com l'enraonar, no va triomfar. Ara per ara.

Allò important del nostre escriptor és que fa un esborrany i neteja el mirall en el qual els catalans ens mirem. De manera que podem veure si el nostre vestit ens va curt, si està arrugat o tacat. I només per això, el Francesc Pujols és un dels grans filòsofs catalans, i potser universals. Com diu el seu ofici, filo sofia, és a dir amic del coneixement o la veritat.
Però sent com som els catalans, caldria actuar en conseqüència, però de vegades no és fàcil. Els nostres enemics ens tenen engabiats. Però es que nosaltres tampoc no som pas uns sants. Sigui com sigui, i si Déu vol, existeixen diferents camins per aconseguir la llibertat. Una opció seria encongir-nos tant que poguèssim passar pels barrots de la presó. I l'altra seria engrandir-nos tant que trenquèssim igualment les reixes. Si ens fem petits abandonant qualsevol aspiració a Madrid o a París. Si ens fem grans posant els nostres ulls en la conquesta de l'imperi nord-americà.
En tot cas, si un president dels Estats Units va aconseguir que un president d'Espanya parlés americà, nosaltres hauríem d'aconseguir que un president nord-americà parlés català.

Més que un Nom en una Llista

Fa mesos, almenys des de finals del 2005, que tots els partits polítics de Sant Boi estan preparant les properes eleccions del 2007. A un any vista, les associacions organitzaven els afiliats, i es feien les propostes internes de candidats. Així com les "quinieles" i les combinacions més possibles dintre de cada partit estaven en boca de tothom. Algunes ja eren segures, i les altres que estaven més amagades comencen a sortir a la llum pública. CiU, PP i ERC ho tenien més clar, i el PSC-PSOE i IC-Verds no tant.
Durant aquestos mesos s'ha pogut sentir un cert nerviosisme dintre de l'ajuntament, i una remor sorda que no tenia un orígen cert. L'alcaldessa Montserrat Gibert va manifestar públicament la seva voluntat de continuar, però el seu partit no ho ha volgut així. Més enllà de les relacions entre candidats i aparells polítics, aquestos tenen la paella pel mànec. Amb llistes tancades, la democràcia també es troba tancada. Però si algú pensa que només són qüestions personals s'equivoca. N'hi ha més coses al darrera.

Sense fer balanç definitiu del govern de Montserrat Gibert durant aquestos dotze anys, ja que aquest s'escriurà a les properes eleccions. Perquè l'alcaldessa no es vol plegar a fer el relleu tal com ella va entrar a l'alcaldia al seu dia. Potser és un darrer gest, que l'honora, perquè aquest any serà llarg. Cal dir que es nota l'absència de la seva amiga Roser Suriol. Però les coses bones o dolentes no depenen només d'una persona. Durant aquestos anys la nostra població s'ha quedat aïllada dintre del Baix Llobregat. Tot i el redreçament i l'equilibri entre el respecte mediambiental, la construcció i la indústria, la manca de recolzament a nivell institucional per part de la Generalitat, de Madrid o del propi partit socialista han colocat Sant Boi sota les servituds i interessos d'altres poblacions. Amb la qual cosa, els ciutadans de Sant Boi no acabem d'aixecar el cap. Més que un capità calia un exèrcit, i més enllà del nucli de l'alcaldessa, no hi havia un suport real per afavorir la nostra població. Però a part de les persones, també hi ha un model o projecte de futur. Potser a Sant Boi aquest s'aguanta amb tres potes: pagesia, serveis logístics i treballadors. Però amb la marxa de Montserrat Gibert, la seva defensa del parc agrari també marxa. L'alcalde entrant, com va dir a la Nit de l'Esport, té predilecció per la logística i els serveis. Amb la manca de terreny a la zona metropolitana, i amb els nostres polígons ocupats al cent per cent, l'aposta és clara: els polígons s'eixamplaran i Sant Boi quedarà enganxat al Prat, a Viladecans i a Santa Coloma en els propers anys. Tal com passa ara al marge esquerra del riu. Si serà això el que volen els ciutadans de Sant Boi es veurà a les properes eleccions. Sigui per bé o per mal.