Collim les Cireres del 20 de Juny

Aquest diumenge, 20 de juny, a la nostra ciutat es farà la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada per Sant Boi Decideix. Al darrera, moltes il.lusions, molts esforços, a empentes i rodolons, avançant enmig del desencís general o la indiferència de molts veïns, uns quants catalans ens aplegarem per votar pel nostre compte. Sense gaires partits al darrera, sense massa gent, però almenys sense cap altre obstacle que les nostres capacitats, s'ha anat fent via cap aquesta nova fita. Una fita molt important, en una batalla que ja hem guanyat només de fer-la, i que servirà a tothom per bastir un futur millor, fins i tot, per als que ara no hi són.

Tinc el sentiment d'haver col.laborat poc, potser fins allà on podia, però estic content d'haver-ho fet. Em sento com aquells israelites de Gedeó que no més de tres cents es van aixecar per defensar el seu poble i vèncer l'enemic que els volia esclavitzar. Avui dia, els enemics no són tant les persones sinó aquells vicis i aquelles coses que han corromput la nostra societat. Per això volem dir que no tot és mesquí, sinó que amb esperança voldríem dir com Salvat-Papasseit que "Res no és mesquí, ni cap sang és isarda, ....", i també recitar els versos de Màrius Torres, en el seu aniversari, i escoltar la magnífica versió que va fer en Celdoni Fonoll "Sé d'una ciutat lluny d'aquí, fidel com les boires..."
Però des del Baix Llobregat, recitarem el cant dels pagesos que recullen i mengen les darreres cireres de la temporada, de primavera frescal que ens ha donat Sant Pere Regalat, i que ha vestit els paisatges de la nostra comarca d'un verd ufà, esquitxat del groc intens de la ginesta que s'escampa pels vessants. Cal anar amb compte amb les serps d'aigua que també s'han multiplicat, però que són les primeres de fugir al nostre pas. Ànims, fadrins de Sant Boi, gaudim de les quatre cireres que tenim a les postres abans de celebrar Sant Joan!

"La Passió va per dins"

Aquestos dies d'alegries i penes, com tots, i més en aquest mes de juny, amb la falç al puny, ens trobem que enlloc de la falç funciona més la dalla de la mort. Més enllà de les morts per les guerres, obertes o encobertes, i de les declaracions en pro o en contra de l'ús de la força, i de les víctimes, civils o combatents, no podem restar indiferents a les víctimes més properes, i que ens atenyen més.
Ni es poden justificar les declaracions d'algun embaixador sobre les accions del seu exèrcit, ni les complantes dels brigadistes que sabien amb qui se les tenien. Cal respectar a tots els guerrers, i cal que ho fem assumint les responsabilitats de cadascú. I per això estic indignat per la manipulació, i l'ús abusiu dels rentamans de Pilat. A sobre, alguns s'estripen els vestits en senyal d'un dolor farisaic, i certament hi ha molta hipocresia per totes bandes. Però les víctimes dels accidents es mereixen el seu respecte, i més totes aquelles que reben la violència a la carretera dels altres. I encara més la hipocresia d'aquells que volen enretirar els anuncis dels contactes dels diaris quan aquestos fan propaganda amb uns anuncis encara més pornogràfics com el recent del Circuit de Catalunya: "La passió corre per dins". A més, tot molt subliminal, com aquell de "El Circuit de Catalunya té Sang". Per desgràcia, aquesta sang es vessa cada dia a les nostres carreteres com a tribut al vedell d'or que és el cotxe privat.
I cada dia som més gent que veiem les coses des d'una perspectiva global, com per exemple, els treballs d'economistes com Mishan.

Entre Alfarràs i Almenar o Al Farah i Al Manar

Avui 3 de març s'han ajuntat commemoracions i actes de diferent color: algun d'alegre, altre de més trist. Potser és convenient encarar les penes, i recordar els bombardejos químics espanyols sobre els habitants del Rif al Marroc, a principis del segle XX, a Arrhash. El fet que els berbers fossin dels primers a patir aquesta mena d'atacs massius en l'època contemporània no deixa de ser corprenedor. De fet, els imperis lluiten per vèncer altres pobles, pensant que tenen la raó de la seva part. Quan no invoquen Déu mateix. Cal tenir coratge per lluitar contra un enemic més poderós com va fer AbdelKrim. Una de les primeres associacions magregines que es van constituir a Catalunya portava el seu nom amb orgull. El fet que enguany també Òmnium Cultural apadrini la Casa Amaziga és un gest d'amistat entre pobles que lluiten per la seva identitat, i la seva llibertat. Valors que sempre estan amenaçats per interessos polítics i comercials, no només al Marroc sinó també al nostre país.

L'associació AbdelKrim tenia la seu a la Via Laietana de Barcelona però més aviat comentaré els interessos polítics i comercials que se succeixen a la capital. I més concretament, dels preparatius per a les eleccions municipals dels propers dos anys. El fet que les enquestes prevegin la pèrdua de la ciutat per al PSC-PSOE ha portat als seus estrategs a plantejar mesures per a minimitzar les diferències. Per una banda, la creació de la nova Àrea Metropolitana amb la possibilitat d'un president que no sigui l'alcalde de Barcelona suposa un salvavides. Un altre salvavides que ha preparat aquest partit és la candidatura per als Jocs d'Hivern del dos mil vint-i-pico, quan potser ja no hi siguin. Però els moviments i viatges d'Hereu per preparar la candidatura per als cims nevats del Pirineu amaguen una maniobra de distracció profunda. No busca el fred dels Pirineus sinó la calor del desert, ja que abans d'anunciar els Jocs Olímpics se'n va anar de viatge al Marroc a parlar amb entitats polítiques i culturals d'aquell país, les quals tenen influència en les magrebines de Catalunya.
No cal dir que el paper d'aquestes entitats magrebines està ben representades per l'associació Ibn Batuta i el diputat Mohamed Chaib, seguint les conegudes tàctiques polítiques del clientelisme. La seva postura promarroquina enfront de la vaga de fam de la política saharauí Amminatú Haidar el va deixar ben retratat. Ja sabem que la llibertat d'uns quants jeu de vegades sobre la presó d'altres. Tampoc no entrarem a valorar els fets de Salt, ja que la realitat i els discursos oficials van per camins no sempre paral.lels, ni que evidentment, qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra: siguin catalans, espanyols, magrebins, d'on siguin...
Però si la política va lligada a la cultura, i a la religió, i on es debaten les questions de sexe i gènere, cal tenir en compte el paper de la dona, i allò que el feminisme va convertir en espai de llibertat, per altres, és un espai de control. I no parlo dels signes externs, ja que tothom hauria de reflexionar sobre els signes interns també. En fi, cadascú sabrà el que s'hi juga. Avui, 3 de març, dintre dels actes per commemorar el Dia Internacional de les Dones del 8 de març, l'associació Al Farah ha organitzat un dinar intercultural a Can Massallera a Sant Boi. El nom d'aquesta associació vol dir l'Alegria, i aquest nom em recorda el d'Alfarràs a Lleida. També el d'Almenar, ben a prop, que en àrab vol dir la torre de guaita o vigilància. Us recomano que tasteu i mengeu els plats de l'associació Al Farah, ja que són molt bons i ben fets. Però també cal que estiguem amatents a allò que els polítics estan fent. Ja que caldria que saber quants membres de l'associació Al Farah no estan pas afiliades al PSC-PSOE de Sant Boi? Només cal recordar que durant la Guerra dels Tres Anys, el General Franco va portar els moros a combatre a Catalunya i la República Espanyola, i que ell mateix es va envoltar de la famosa Guàrdia Mora durant quaranta anys.

Flors per Madeira

Un dels fenòmens més atractius de l'illa de Madeira són l'esclat de flors de la primavera. Amb uns colors vius que se sobreposen a un verd maragda, gràcies al clima temperat tot l'any i a les pluges suficients. Aquest hivern, tanmateix, les pluges s'han desbocat, i la seva terra ha patit nombroses esllavissades, amb grans danys per a la gent i les seves cases. Des del mes de desembre que ha estat plovent a bots i barrals intermitentment, però sense pausa. Igual que a Catalunya, però amb uns dies d'antel.lació, les borrasques del sud-oest escombraven l'illa, i enfilaven Gibraltar per després pujar fins aquí més desgastades. Els madeirencs no tenien un hivern així des de feia trenta anys.

Penseu que la primera impressió d'aquesta illa de l'Atlàntic, abans d'arribar a les Canàries, és la d'una Andorra al mig de l'oceà. En pocs quilòmetres quadrats es passa del nivell del mar als cims de més de mil metres, on arriba la neu, amb fondalades que s'enfilen cap al cel plenes d'una vegetació esponerosa gràcies als vents i les pluges. De la mateixa manera, les cases, els seus carrers i carreteres serpentegen, i els bancals i les feixes se sobreposen unes a les altres. Els seus habitants viuen de la seva posició geogràfica, ideal en la ruta d'Àfrica o la d'Amèrica, i del seu clima, que els permet tenir un turisme de gran nivell, una bona pesca, i una agricultura petita, però ufanosa. I Madeira és el centre miraculosament verd d'un arquipèlag, amb illes com Porto Santo, i d'altres que són illots deserts.
Tot i així, no són gaire rics, i el fenòmen de l'emigració ha escampat molta gent per tot el món. Els darrers anys, el govern autònom de Madeira va aprofitar els diners rebuts per la Unió Europea per millorar sobretot infraestructures viàries, a nivell d'autovies, carreteres i túnels per creuar les muntanyes. Això anava lligat de la mà d'un urbanisme expansiu, que ha posat moltes segones residències ens mans d'inversors. Després hi anava el comerç i el consum, deixant al darrera el suport a la pagesia i la pesca. Aquest desenvolupament excessiu no ha pogut suportar les pluges excepcionals d'aquest hivern, les quals ja han anat provocant força danys i desperfectes des del mes de desembre. Les esllavissades de terra i arbres afectaven a camins i regs dels pagesos, les famoses "levadas", i l'aigua baixava per les rieres amb molta força fins que arribava al mar.
Malgrat tot, encara van poder celebrar els magnífics focs artificials de Cap d'Any, on l'amfiteatre natural que ofereixen els turons que envolten la capital, Funxal, multipliquen l'espectacle. Molts portuguesos del continent, britànics i alemanys es quedaven bocabadats davant l'esclat de llums, sorolls i les sirenes dels vaixells encorats al port per saludar l'Any Nou, acompanyats de les llums de Nadal que garlanden tota l'illa, mentre al seu país la neu glaçava els seus carrers.
Però així com les altres vegades, les parts més afectades pels temporals van ser el nord i el nordoest, el darrer ha escombrat el sud, on es troba la capital i gran part de la zona turística. Les parts baixes, i més antigues de la ciutat de Funxal a dreta i esquerra i el seu front marítim, han estat negades per l'aigua, el fang i les pedres. El desgast acumulat per la terra ha sobrepassat els seus límits, i aquesta combinació entre la vegetació i la pedra ha rodolat amb una força imparable. Les imatges de les rieres sobreeixint de mare, i dels túnels de les carreteres convertits en canals plens d'aigua, ens donen una idea del poder de la naturalesa, la qual recupera els cursos i les lleres edificats en excés. Ara mateix només podem ajudar a refer-se de les desgràcies, i esperar que torni a sortir l'Arc de Sant Martí. I si podeu, us recomano que hi aneu de vacances, on trobareu gent amable i cortés, uns preus assequibles i un país generós.