Entre el Cotxe i la Paret - I

Ara que estem enmig de la tempesta, i el remolí ens arrossega a la majoria, veurem d'on bufa el vent per saber cap a on anirem a parar, i si podem fer-ne un bon rai per surar. Especialment en el riu Llobregat, en la comarca del Baix Llobregat.
Per als que no s'enrecordin de física, us recordo que un remolí es genera per l'efecte de dues forces contràries que xoquen entre sí. Per una banda tenim l'economia del cotxe i la del totxo, i abans teníem el vent a favor de la globalització i la deslocalització que afavoria l'estat espanyol. Però ara que aquest vent ens arriba de cara, el remolí està xuclant els diners cap altres costats. I no crec que atorgant subvencions de l'estat, sigui Madrid o Barcelona, s'arreglin aquestes coses. Més aviat, sembla allò de llençar sal al mar, que tot s'ho empassa. I és que la fera és un pou sense fons, i la seva gana no es sadolla mai. També és trist que alguns encara facin negoci amb aquesta situació i s'omplin les butxaques amb la crisi a costa de les subvencions i els impostos recaptats. Robin Hood, o el Serrallonga, no estaven pas en lloc de poder per fer la seva feina. Més aviat, ens enrecordarem de l'Alí Babà.

L'economia espanyola, incloent la que es fa a Catalunya, ha fonamentat el seu creixement econòmic durant els cinquanta darrers anys en una industrialització que s'ha concentrat les darreres dècades en la construcció i l'automobilisme. Tant el periòde de la Dictadura com el de la Segona Restauració Borbònica han aprofitat els vents favorables per tirar endavant, malgrat alguna crisi puntual. Formaven part d'una economia internacional, que els ha garantit un salvavides en molts moments, i encara ho fa, per exemple, amb l'euro. Si no fos així, potser ens trobaríem en la situació actual d'Islàndia. L'anàlisi d'aquestos anys està molt ben explicada en un article de Xavier Diez, "L'estat del malestar", on es retrata aquest període històric que ens ha portat a on som ara.
La crisi mundial que ens està afectant és molt forta, ja que a més del final d'un cicle, sembla que entrem en una nova època econòmica, i per tant la crisit no és puntual, sinó de la mateixa estructura. Això implica una metamorfosi de l'economia vigent. I el cicle de la papellona s'està acomplint. La fase de la larva s'està acabant, i ara començarà la fase de la crisàlida, amb el tancament en el capoll. Serà el moment del proteccionisme, i de la política de blocs. El canvi de Jordi Bosch, president dels Estats Units d'Amèrica, i la seva política intervencionista, assenyala un nou temps, encarnat per Barack Obama. Els nordamericans giraran cua per centrar-se en Sudamèrica, Àfrica i Àsia. I els europeus s'hauran d'espavilar amb els russos i els àrabs, per no dir res dels xinesos.
En fi, tornem al Born. Al Baix Llobregat, el totxo i el cotxe han esgotat el seu cicle. Molta gent, amics, veïns i clients, en depenen, i viuen d'això. Les ajudes i subvencions que s'estan donant a les empreses en forma d'ajuts als fabricants, o d'ARE's i compres de pisos a preu subvencionat, per evitar que baixin els preus, només són pedaços per tenir més temps. Cal trencar molts interessos creats per poder reduir el paper de les administracions públiques, tenir empresaris i treballadors qualificats, sí, també cal incloure empresaris, i repartir equitativament els guanys i el treball. Arriben bons temps per al cooperativisme i l'economia diversificada. El turisme, l'educació i la logística han arribat al sostre, però no patiran tant la crisi. Com podeu veure són sectors vinculats al territori, com a capital material, i a les persones, com a capital immaterial. Arriben temps difícils, però el missatge, realment, serà "Yes, we can!".

Imperi Universal i Domini Propi

En l'aniversari de la Constitución Española del 1978, vulgues o no, els catalans fem balanç. El temps ha passat per veure tot el que ha donat de sí, i allò que molts van preveure s'ha acomplert. Com que aquestos darrers van ser titllats de radicals, i foragitats dels beneficis del pacte, als que s'han quedat amb el règim establert se'ls pot donar els mèrits i els demèrits de tot el que ha passat. Una altra qüestió serà si nosaltres volem encarar el futur i el present sota aquesta Constitución o no?
Però ara que és moment d'espera, no només pel Nadal, hem d'esperar també unes quantes sentències. L'any vinent tornarem a les urnes, i ens deixaran dir algunes coses. Els catalans estem molt marejats, ens trobem com el toro que no fa més que empaitar una capa de colors vius mentre el torero està preparant l'estocada final. El toro només té dues solucions, atacar al torero i no a la capa, o bé saltar la barrera i sortir per on pugui. A l'arena no l'espera sinó la mort. Metàfores apart, hem de pensar i repensar qui són els catalans, i què volem ser quan siguem grans.

En les condicions actuals i mirant a la nostra història com a poble, uns quants volem la independència. Però encara que no ho sembli, hi ha moltes menes d'independència. En general, s'entèn que volem tenir un estat propi. Aquesta via portaria a una guerra total, i podria suposar l'expulsió dels catalans de Catalunya. Seria una mort amb més honor que l'agonia lenta a que estem sotmesos. L'altra opció seria la lluita per la independència individual: als barris de Les Corts i Bonanova, a les mansions d'Olot, o Girona, a Reus, etc... també molts catalans han aconseguit una independència personal il.limitada. La meva proposta vol triar el camí del mig, on sempre hem estat de fet, aconseguir la independència personal i col.lectiva alhora. I com es menja això? , què vull dir? La resposta és senzilla: drets civils i constitucions catalanes.
Fixeu-vos que no parlo d'una constitució catalana, ni d'un estat català propi. En això sempre hem fracassat, i el motiu és que nosaltres no som estatistes ni nacionalistes com els espanyols o els francesos. I avui dia, a Europa Occidental, l'estat va camí de la seva desintegració tal com el coneixem. En tot cas, anem cap a unes noves institucions polítiques. I la Unió Europea (d'estats) no serà la nostra solució ni la dels espanyols ni la dels francesos, per exemple). Lluitar per una cosa que va camí de desaparéixer és perdre el temps. Podríem tenir un "estat", però el nom no seria allò que entenem com a tal. De fet, estem anant cap a l'estat universal, que és l'imperi, liderat pels nordamericans. Per això vaig fer la proposta d'estat lliure associat als EUA, o bé, seguir la tradició catalana de la neutralitat. Com es troben a Andorra.
Si existeix un imperi global, cal aleshores establir el domini local. Això vol dir que els pobles dintre de l'imperi han de poder mantenir el seu dret civil, estiguin dintre de les fronteres que es trobin, o com a poble federat. I el dret civil és un cos jurídic que neix de la gent i de les persones, com era el dret civil català a la gloriosa i revolucionària Edat Mitjana. On les Corts catalanes es reunien per atendre les peticions dels comtes, i no al revés com passa avui dia amb els reis.
Des de Sant Boi, on Rafael Casanova està enterrat, podreu veure el seu ofici: doctor en drets (catalans). Drets plurals i constitucions plurals, que recullen la sobirania i la font del dret que són les persones i els pobles lliures.

La Tristesa del Poc

Quan hi ha poques coses més a dir, i quan veus que algú altre també diu coses ben dites, crec que és obligat difondre allò. No tant per l'ànim d'omplir el teu bloc, sinó més aviat, per saber que la teva ànima no està sola al món. Així, anem fent camí amb els companys, els coneguts i els desconeguts, envers un futur, difícil, però com deia la cançó d'en Llach: "Cal que neixin flors a cada instant". I com canta una preciosa cançó de l'occitana Maria Roanet, "sota la capa de gel, l'aigua camina". A sota trobareu dues glosses d'articles publicats al diari El Punt, combinats en el díptic del títol del bloc.

El primer està escrit per Josep Maria Uyà, "Molts trist, tot plegat", i el segon està escrit per Manel Larrosa, "Del quart cinturó a la crisi". D'aquí vé "La tristesa del POC". He rebatejat el PTC (Polític Tòpic Convencional) del Manel Larrosa pel de POC (Polític Oficial Convencional), més sonor crec jo.
El primer parla de la nova llei d'educació de Catalunya, amb totes les coses que es veuen des de fora. La meva glossa afegiria que a més de la qüestió econòmica, es presenta una crisi de model educatiu general. Les estructures actuals estan antiquades, però adaptar un model nord-americà sense tenir en compte les grans beques que reben els estudiants és una cosa poc entenimentada. El cas és que el conflicte d'interessos és tan gran, que al final els grans perjudicats seran els alumnes, i per tant, els nostres fills i els dels veïns. El poder de l'executiu de la Generalitat és massa gran per poder diferenciar entre manar i governar. I trobem a faltar en aquesta "parca" democràcia la divisió de poders, i la garantia d'uns tècnics independents.
Sobre l'actual democràcia, i els polítics oficials convencionals, com a protagonistes de l'escenari, tracta el següent article de Manel Larrosa. Podem veure les actuacions demagògiques d'alguns partits que diuen defensar no sé què per poder deixar fer no sé qui? . Per desgràcia, l'alternativa no existeix, o ha estat anorreada. Això implica que tota una generació està vagant pel desert. Quan arribem a la vista de la Terra Promesa, alguns ja no hi serem, i les noves generacions prendran la seva Catalunya.

La Crisi ja ha arribat de ple

Aquesta setmana m'han confirmat que la crisi ha arribat a Catalunya, i pel que respecte a nosaltres, a Sant Boi. Puc explicar que una persona coneguda va marxar de vacances amb una carta d'acomiadament a la mà. Aquest setembre tindrà la feina de buscar-ne una. I també puc explicar que un xinès es va queixar que la cosa estava malament, i tot molt car: el lloguer, la llum, etc... Si fins i tot, un xinès, considerats gent soferta i treballadora es queixa, ja ens podem calçar. En altres casos, algun treballador ha marxat a Austràlia cridat per la seva germana que ja s'hi estava allà. Un altre persona, un immigrant moro s'ha venut la casa que tenia aquí per tornar al Marroc a treballar en la construcció, que viu un creixement espectacular al seu país, degut als diners que s'hi estan invertint. El pressupost d'una casa allà és de 20.000€.

Aquí ens arriba una crisi econòmica forta, i caldrà veure com la gent va lluitant per tirar endavant. Els grans negocis ja s'estan començant a desunflar, i qui no hagi guardat gra per als anys que vindran, ho passaran magre. Tot i que em sembla que, més o menys, tocarà a tothom. Un exemple notori pot ser el tancament del local de la Cooperativa Agrària a Sant Boi per posar un establiment de venda d'una cadena majorista de fruita, verdura i peix. El lloguer que pagaven compensava als propietaris el tancament, però ara a la cadena ja no els hi surten els números. A finals d'estiu ja l'havien tancada, i ara de moment, la persiana continua baixada. Els productes de la Cooperativa on venien altres pagesos del Baix Llobregat ara ja no arriben a la nostra ciutat.
Com passa en molts altres negocis, l'increment de costos s'ha menjat tot el marge de beneficis. I entre els costos que han pujat més caldria incloure els impostos per part de les administracions públiques. A més de l'increment del petroli. Com podem veure, l'ús del petroli portarà Espanya a la venda del seu patrimoni. I veurem que algun espanyol arribarà a dir: "Espanya, antes mora que rota!". És clar que el primer que ho va posar en pràctica modernament va ser el dictador Franco, amb l'ús de les tropes mores durant la Guerra dels Tres Anys, i amb la seva Guàrdia Mora. Ell mateix no es refiava de cap espanyol!