L'IMPERI GALLEC O IMPERIO GALEGO

Els resultats electorals de les eleccions autonòmiques de Galícia el 2016 posaven de manifest l'èxit de l'imperi gallec. No se'n parla gaire d'aquest imperi, que domina l'estat espanyol des de fa molts anys, fins i tot diria que des de fa alguns segles. Aleshores de l'entronització de la dinastia borbònica al regne d'Espanya, els gallecs van anar incrementant la seva expansió dintre de les seves institucions. En el segle XVIII ens trobem amb l'edificació de l'emblemàtic Pazo de Raxoi a la mateixa capital, Sant Jaume de Galícia, com a símbol d'aquest fenomen.

Quedava lluny la repressió de la revolta dels Irmandinhos, a mans d'Isabel de Castella. Tal com faria després amb la noblesa gallega. Tot i que de fet, qui va executar l'esclafament de la revolta agermanada es deia Berenguer, és a dir, d'origen català. Per aquest motiu, la catedral de Sant Jaume va batejar una de les seves campanes, la Berenguela, amb aquest nom, recordant que el seu batall el formaven els caps dels ajusticiats. La vida dóna moltes voltes. Qui no ho compararia amb la torna de l'entrada de l'exèrcit de Franco per la Diagonal, segles més tard, on molts gallecs van fer carnatge dels catalans?

Més enllà dels components ideològics, existeix també una lluita entre els diferents pobles. Ha estat moltes vegades així que sota un vernís cultural s'ha fet una crítica dels altres. Què podríem dir sinó del nostre famós Cuixot de la Manxa ? La prova més recent de tot això ha estat la recent investidura del president del Gobierno del Estado a Madrid. El triomf de Mariano Raxoi és l'últim exemple de com els gallecs controlen l'imperi espanyol. I com els diferents partits polítics responen als interessos majoritaris dels diferents pobles. Com el partit que representa els interessos andalusos ha deixat abandonats als seus emigrants catalans, o com el que representa als castellans està subordinat als gallecs.

No debades, els gallecs han col.locat els seus homes a tots els dos partits majoritaris de la segona restauració borbònica, i en tots els organismes públics, o privats que han pogut. No hi ha cap administració pública que no tingui el seu contacte gallec, cap ni una. Per exemple, fins i tot a una ciutat com Sant Boi de Llobregat. L'escàndol de les facilitats per instalar Azkar a l'aeroport del Prat és simptomàtic. En aquest cas s'esmentava José Blanco, Pepinho, del PSOE. Però en l'àmbit econòmic, sobretot financer, es veu més, com el destacat de Rodrigo Rato, ratolí en català, o de José Gonzalez, al capdavant del BBVA. O com Mario Conde va fer carrera a l'empara dels seus orígens. Pel que fa a l'economia, què me'n diran d'Inditex?. El comportament clànic dels gallecs, és a dir, celtes, forma part de la seva personalitat.

Però tota aquesta gent que ha triomfat, ho han fet deixant enrera la seva ànima. S'han convertit en "lobishomes", és a dir, homes llop, que per on van parlen castellà i no toleren que a Catalunya els parlis en català. És la mentalitat imperialista, que ha arraconat tot allò que als ulls dels estranys era motiu de mofa i burla, com aquells acudits de "gallecs" que corrien molt de temps, sobretot per part dels castellans. I ara, vés-los a explicar? . És clar, l'idioma gallec que a l'edat mitjana s'esplaiava per les corts com a símbol de cultura i gentilesa, seguint el model occitano-català, ja no és una referència per als "lobishomes".

Ara entrarem una altra vegada en aquella "longa noite da pedra" que deia el poeta, esperant que algun dia torni a sortir el sol per a tothom. I que la llum del nou dia esvaeixi la "santa companha"; ara ja no la formen pas les ànimes en pena dels difunts, sinó les ànimes perdudes dels vius que han conquerit el seus mons. De què serveix guanyar el món, diu la Bíblia ? Esperem la resurrecció dels esperits, i la vida nova, però abans caldrà lluitar molt. Nosaltres, des de Catalunya, recordarem aquells gallecs "bos e generosos" que ens han fet costat, fent honor a la seva terra. Des d'aquí, restarem en l'esperança d'aquell "Sempre en Galiza".

ACCIDENTS SEXUALS

Fa força anys vaig patir una experiència sexual desafortunada. Al voltant del 1980 estava acabant el segon curs de batxillerat, i un dissabte a la tarda vaig sortir amb dos companys més pel centre de Barcelona. Després de fer una volta per les Rambles, ells dos van anar a veure què feia una companya que havien vist comprant en uns magatzems, aquells esveraments en plena adolescència. Jo vaig preferir quedar-me a veure la cercavila d'uns grups de ball, que passaven just per la vorera del carrer Rivadeneyra, amb ocasió del Festival Folklòric Internacional d'aleshores.
El cas és que estava recolzat contra la barana d'entrada al parking soterrat, com en una segona fila, doncs hi havia molta gent contemplant l'espectacle. Estava girat d'esquena, i no li vaig donar gaire importància a la pregunta que em va fer un desconegut sobre l'espectacle de ball, ni al fet que innocent de mi, li contestés tranquil.lament. Per mi era una pregunta rutinària, però per aquest senyor més gran volia dir una altra cosa. Era més aviat una resposta de consentiment per posar-se al darrera a grapejar-me el cul. Va ser una cosa què, quan em vaig adonar, era massa tard. Les emocions em dominaven i no sabia què passava realment. En aquell moment la meva formació sexual, més aviat teòrica que pràctica, em queia a sobre multiplicant dubtes i pors. L'ambigüitat es va acabar quan al final aquell home em va preguntar si volia anar a prendre alguna cosa. Aleshores es va adonar per la meva cara que s'havia equivocat. Vaig dir que no, i vaig marxar corrents per anar a buscar els companys tal com havíem quedat a l'entrada del metro. No vaig explicar res a ningú, fins que van passar molts anys, quan alguna vegada ho he comentat a algun amic proper o a la meva dona.
L'homosexualitat aleshores estava encara, si no perseguida, molt mal vista. I molta gent se n'amagava. Per això, entenc que allò que vaig patir, més enllà d'una agressió sexual, havia estat un accident sexual. Un malentès, si es pot dir d'aquesta manera. Tenint en compte que a mida que ens fem grans ens adonem que la sexualitat és una cosa molt personal, de cadascú. El problema d'amagar les coses és que algun dia te les trobes i no saps què ha passat, ni com pots superar aquells fets que ens han ferit, i que han provocat un terrabastall a les nostres vides.
De fet, podem comparar aquest esdeveniment amb un accident de trànsit. Per una banda tenim aquells de tipus involuntari, i per l'altra aquells que han estat provocats per un conductor que anava massa ràpid, begut o drogat, o en contradirecció per apostes il.legals. D'aquesta última mena ja podem parlar com a violència viària, en el qual existeix una responsabilitat personal. Que va molt més enllà del deficient tractament que fa la legislació espanyola aprovada a Madris.
Per sort, avui dia les persones poden parlar de la seva sexualitat amb més llibertat, i en aquest àmbit, s'està més avançat en el respecte a cadascú. Es continuen donant casos de violència, però hom pot donar la cara, com aquest àrbitre de fútbol, i es tenen més mitjans per defensar-se. Tanmateix, cal tenir present que no tothom és una víctima ni és un sant. La sexualitat no hauria de tenir, o fomentar, els apriorismes.  Ni els prejudicis que abans s'estenien per la societat ni els que ho fan ara. Cal lluitar contra la violència, però no pot ser que ens carreguem la presumpció d'innocència en el camp sexual, de manera que els homes estiguin culpabilitzats d'entrada.
A la premsa es publiquen les coses amplificant-les, és el seu ofici, però no poden ser tant parcials que no s'escolti l'altra part. Aquestos dies es diu en una entrevista que una dona va preguntar a les companyes de feina si havien patit alguna agressió sexual, i totes van dir que sí, que alguna vegada n'havien patit. Aleshores em faig la pregunta, hi ha homes que no n' hagin patit pas alguna agressió sexual a la seva vida ? Com a home em faig aquesta reflexió, per poder veure la diferència entre un accident i una agressió condemnable. Si no ho fem així, ens estem carregant la sexualitat, com a part important de les relacions entre les persones.

EL LLINATGE DELS CATALANS

El llinatge dels comtes de Barcelona segueix una política de relacions estretes amb l'Imperi Romà, i sobretot perquè a partir del casament de Pere el Catòlic amb Maria Comnena, de Montpeller, filla de la princesa Eudòcia, el casal queda emparentat amb la família imperial romana. A la Crònica Pisana es parla de Ramon Berenguer, l'avantpassat, com a "catalanicus", però no és llatí. És una paraula grega, escrita en alfabet grec, "katalanpros", el més brillant, el resplendent...

Tal com s'explica en el llibre tant interessant de "La Dama de Bizanci", escrit per Ernest Marcos i  publicat el 2013 per la Universitat de Barcelona, la gent de família imperial romana de Constatinoble  s'anomenava "porfirites" per la banyera en la qual naixien i es banyaven els emperadors Comnens. Això ens porta al sepulcre de l'enterrament de Pere el Gran: una banyera de pòrfir, de manera que ell mateix estava reivindicant el seu llinatge imperial. Les pintures de Pere el Gran, així com de l'estàtua coneguda com a Carlemany de Girona, i l'aspecte físic que revela el documental sobre el cos de Pere el Gran lliguen tots els uns amb els altres. Ens mostren l'aspecte de la nissaga imperial Comnena, tal com seria igual pel que fa a la fama de lletja de Maria de Montpeller, i que es va traspassar a la seva neta Maria...simptomàticament. 

Per això, el país dels gots, que s'anomenava Gòtia, comença a ser més conegut com a Catalunya a partir del segle XII. L'objectiu del casal de Arrià era pujar de rang en l'ordre feudal, i això s'aconseguia amb els casaments familiars. Per aquest motiu, Ramon Berenguer, ja va voler esposar la princesa Eudòcia amb el seu germà Berenguer Ramon, aleshores Comte de Provença. Després es van tirar enrera per por a les represàlies de l'emperador germànic Barbarroja. Les repercussions van ser força tràgiques per a tota aquella generació involucrada en el casament fallit.

Tanmateix, a partir de Jaume I la nissaga ja va passar a tenir el sobrenom de "catalana", i els territoris del casal de Barcelona van passar a dir-se catalans en contraposició amb el territoris occitans o provençals... Per això el títol de Tirant lo Blanc amaga el significat real de la paraula "català", i la vinculació dels catalans com a part de la família imperial, cosa que es traduïa en el màxim rang o escalafó de la societat feudal, just per sota de l'emperador romà de Constantinoble. I per aquest motiu per sobre d'altres emperadors o d'altres reis d'aleshores.

EL FEUDALISME DE L'IMPERI ROMÀ

Sempre s'ha parlat en els llibres d'història de què l'Imperi Romà va caure quan els gots d'Alaric van entrar a Roma. I es diu que només quedava l'Imperi Bizantí, a l'altra punta del Mediterrani. Com si fos una cosa aliena, d'un altre món. Això ha estat una construcció de la historiografia dels estats-nació, que com a fills, van celebrar la mort del pare quan els turcs van conquerir Constantinopolis, al segle XV. Això va permetre a l'Europa Occidental que el Renaixement clàssic fonamentés un sistema jurídic nou que reproduïa, a una altra escala, el sistema romà.

L'antiga Bizanci, situada en una latitud semblant a la de Roma, o Tarragona, esdevingué la capital per ser la residència d'aquells que s'anomenaven a si mateixos Emperadors Romans. I no van deixar de dir-s'ho conscients de tot lo que implicava. L'Imperi Romà podia ser d'Orient o Occident, però el concepte jurídic era indivisible. Sobre aquest concepte jurídic van crear el sistema del "foedus". Quan els gots van entrar a l'imperi per Orient, i van derrotar l'emperador, el seu successor va buscar una sortida al problema que es creava. No podia deixar passar pobles amb un altre dret, els gots, els quals tampoc no podien ni volien accedir a la ciutadania romana. Per això, es va fer un pacte que es va anomenar "foedus", i del qual deriva la paraula de "feudalisme". Es passava d'un sistema de ciutats amb estatuts diferents, a un altre sistema amb persones que tenien un estatut diferent. El concepte jurídic no es fonamentava en un territori, sinó en els lligams personals. El poble federat, el qual no tenia cap ciutat, es posava sota el servei de l'Imperi Romà, és a dir, es consideraven vassalls de l'emperador. D'aquesta manera es mantenia la ciutadania romana per una banda, i per l'altra s'establia un règim jurídic especial. L'excepcionalitat del "foedus" es va convertir en norma per la seva eficàcia a resoldre els conflictes interns dintre de l'imperi romà.

Per això, els conceptes "apriorístics" que parlen d'una Europa Occidental al seu aire, amb una Roma, on el senat es va metamorfosar en una església, i on l'autoritat religiosa era autònoma  respecte a Constantinopolis no quadren gaire. El cisma entre Orient i Occident no apareix fins a l'any mil, i més tenint en compte que va ser iniciativa de Roma. Abans, al segle IX, Carlemany es va fer coronar emperador pel bisbe de Roma. El títol era d'Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Aquesta dualitat en el títol fa evident la dualitat jurídica que existia. Carlemany podia ser emperador germànic, però per nomenar-se emperador va haver de demanar autorització per dos cops a l'Emperador Romà, és a dir, a Constantinoble. Per tant, Carlemany es va convertir en vassall de l'Emperador. El paper de l'ambaixada monàstica de Reichenau va ser decisiva.

El feudalisme no neix del no res, de l'anarquia tal qual, sinó que mitjançant el reconeixement d'una realitat que s'adapta a un sistema jurídic, es produeix una evolució i una innovació en la societat. D'aquesta manera, de dalt a baix, es va estendre el feudalisme per tota la societat a l'Europa Occidental. La prova que demostra que va ser així és que precisament el feudalisme es va anar morint a partir de la desaparició de l'Imperi Romà al segle XV.

Per això, podem dir que el llibre de Tirant Lo Blanc és importantíssim per entendre la mentalitat d'aquella societat medieval, i quins eren els mites que la van fonamentar. No pot haver cap historiador medievalista europeu que sigui prou bo, si no s'ha llegit abans el llibre de Joanot Martorell. Malgrat siguin els grans estudiosos Georges Duby o Le Goff, perquè pertanyen a un altre corrent historiogràfic, nacionalista en el fons. I Tirant lo Blanc ens ajudarà a entendre d'on sortim els catalans, i com els gots vencedors a la batalla d'Adrianopolis van esdevenir amb els segles mereixedors del nom de catalans.