Els estudiosos ens han parlat de la influència de la llengua basca, l'euskera, en el català. Especialment Joan Corominas va defensar aquesta tesi, la qual està ben exposada en la magna obra de
l'Onomasticon Cataloniae. El treball que va fer sobretot en el parlar del Pallars és important. Però fins a quin punt podem donar al basc la categoria de fonament? Fins i tot Corominas ha de tenir en compte altres pobles, i llurs llengües, en el procés de formació de la nostra llengua. A més del llatí, hauria de tenir més en compte els celtes o gals, anteriors als romans, i els germànics o goths, posteriors als llatins.
El filòleg ens parla de sorotapte, i altres denominacions específiques, quan parla d'etimologies prèvies a la romanització. Aquesta llengua incògnita es pot reconèixer si apliquem el coneixement de les llengües cèltiques, encara vives, de la branca britònica: gal.lès, cornuallès, i sobretot, la bretona. Sobre aquesta proposta en faré un quants exemples per destacar la seva pervivència en el parlar popular, i els manlleus que existeixen amb d'altres llengües. En aquest cas, amb el germànic.
Una mostra clara és l'etimologia de Tremp. Tremp és el nom original, i ens adonem que Trimplo és una traducció al llatí. És una llatinització d'un nom antic. Si cerquem Tremp en llengua celta, trobem "tremen", i "trempeln", en llengua gothica. Molts noms catalans han perviscut amb la seva denominació idèntica en català actual com antic, això en referma que és el nom original, i el nom llatí una traducció. Com per exemple, Sant Boi de Llobregat. Aquest fenomen ja s'esmenta en "Història de la Llengua Catalana" de Josep M. Nadal i Modest Prats. Això ho esmenten comparant el nom llatí amb els recollits en els capbreus d'aleshores i amb els topònims actuals. Com Loria, Meranges, Salent, Palerols, etc...
Tant el "tremen" celta, com el "trempel" germànic ens vol dir volta, o desviació en el camí. Perquè Tremp estava en el camí que permetia superar l'estret de Susterris, on està el pantà de Sant Antoni. I en el cas de Tremp, encara es fa més evident. El fet que el nom donat als seus habitants, trempolins, s'acosta molt més a la seva significació original gothica. Penseu que l'urbanisme antic de Tremp segueix el patró romà encreuat, i que a un extrem de la població es troba el Peiró, potser l'antic oppida ilerget. Ben aprop tenim Talarn, fins i tot Corominas li atorga un origen celta. Però és que en germànic ens significaria Tal-arm, o braç de la vall. Un altre exemple dels lligams celtes i germànics és el topònim d'Envall, a la Vall Fosca. En-vall ens mostra l'adjectiu Enc, en celta, i Enk, en germànic que vol dir estret. Per tant, tenim una vall estreta tal com veiem en el seu paisatge.
Pel que fa als rius, recordem que "Ster" en bretó vol dir riu, i els topònims derivats ja els hem explicat en altres articles: Ser, Segre, Esterri, etc... A més tenim les Nogueres, els nostres afluents que neixen enmig de roques punxegudes. En germànic està la paraula "nocke" que vol dir roca punxeguda. A més ens trobem que en irlandès "cnoc" vol dir turó. Si anem a buscar més exemples, ens trobem amb el de Terradets. El gran congost del Montsec que ens derivaria de Terr- riu, i -adets, on la paraula bretona "a dreuz" vol dir que travessa, que creua, en el nostre cas la serralada.
Què més podem dir? Si mirem els noms antics recollits pels romans, els quals prenien nota del nom que li donaven els seus pobladors, podem mirar de trobar-ne el significat. Com a exemple, a la Depressió Central tenim el tossal de Gebut a la població de Soses. Allà s'han anat fent les excavacions d'aquest oppida d'època ibera, que va ser abandonat fa segles. Segurament que als seus peus es trobava prou aigua per poder abastir la població. En aquest cas, Corominas ens dona diferents etimologies, però cap és concloent. De fet, jo diria que el nom s'ha mantingut inalterat durant segles. Gebut derivaria del celta "Ker o Ger", que vol dir poble, i la terminació -ut provindria del celta, -ul, que en bretó fa "uehl", i vol dir alt, aixecat. Recordem que aprop de Balaguer també ens trobem amb la població de Gerb, als turons al costat del riu Segre, que seguiria el mateix patró.
En resum, moltes de les etimologies dels topònims que s'han establert oficialment concorden poc amb el seu paisatge. I el nomenclàtor oficial encara les emmascara més, com a Rialp. Sense descartar altres influències, el fonament de les llengües celtes britòniques en la formació de la llengües romances, i en el nostre cas, del català, es fa evident. Per tant, aquesta raó ens demana recuperar i treballar en la nostra etimologia, la qual no és cap clos tancat. No fem cap favor al gran filòleg Corominas, ni a nosaltres mateixos, si deixem de banda les perspectives de recuperar els nostres tresors.
%20of%20P1230993.jpg)
