TRESORS MARIANS A LA SEGARRA

La recent lectura del llibre "Devocions Marianes Populars La Segarra" de l'autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d'una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l'escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n'adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l'autoritat religiosa, l'autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l'exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m'han cridat més l'atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d'elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l'advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m'ha cridat l'atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s'escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma "gras" és una paraula germànica que vol dir "herba". Un significat que s'allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament "ray gras". Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d'agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d'Oluja, que com diu l'autor, remet a un lloc d'on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d'Oluja va ser molt important a l'època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia "Aluges"...

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s'hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per "Mala Faciei" que l'allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l'autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc... I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic "Mal" o "Mahl", que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula "Kar" que vol dir circ o cercle, cosa que s'adiu més amb l'espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me'n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d'aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l'església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l'església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell "Mons Ledo" del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l'església dels Hostalets. L'església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se'n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d'Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l'aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d'aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a "Molió". També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d'indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d'un " bell rast de corall". Malgrat l'estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre'ns per la puixança i devoció d'altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d'Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d'aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d'aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.