Economia d'Aparador

Aquest mes de maig s'ha celebrat la sessió inaugural d'una ronda de finançament de projectes empresarials novells. El lloc triat ha estat la sala d'actes d'una prestigiada escola de Barcelona, Diagonal amunt, un dimarts entre setmana. A més del representant del centre educatiu, calia afegir el d'un banc, d'una empresa energètica, i d'una agència de la municipalitat. Tots ells quatre van fer servir un castellà ben farcit d'americanismes econòmics per demostrar que, malgrat ser provincians, estaven al cas de les influències que els arriben de fora. Com que era a Barcelona, van recalcar que aquesta era una segona sessió, doncs la primera s'havia celebrat ja a Madrid. L'ambient era prou relaxat, perquè van començar un quart d'hora més tard de l'horari programat. Després van apressar als jovençans a exposar els seus projectes en menys temps del que van gaudir ells quatre, a cadascuna de les intervencions respectives. Amb gran naturalitat, van fer notar que l'acte més interessant seria el coctel posterior per poder fer conversa i coneixences, si cal ben entrada la nit. Suposo que l'endemà dimecres tenien horari flexible al seu lloc de treball. No sé si amb aquestes pinzellades ens hem fet una idea dels vicis adquirits. Característics d'una economia de relacions públiques i connexions, on sembla que la crisi no els afecta gaire, i no ho podrà pas esmenar.

La ronda de finançament va aplegar força gent, però no sabem si hi havia molts inversors, o molts acompanyants. Alguna de les idees no estava malament, i es notava l'esforç de tothom per tirar endavant. Però no hi vaig trobar creativitat: els ponents feien les exposicions calcades en el disseny, un ús familiar de les tècniques informàtiques i del vocabulari econòmic que fa al cas, com a bons escolans, seguien les regles que els han ensenyat d'acord amb un patró determinat. Algú haurà vist "Padre Padrone" dels Germans Taviani?. Pel que fa als padrins, es van fer més autopublicitat que altra cosa, i alguna cosa no quadrava: si els tutors dels projectes ja havien apostat per tirar-los endavant, per què l'obrien al finançament d'altres socis? les empreses patrocinadores tenien, i tenen, capital de sobres per fer-les rodar sense parar.

La resposta la vaig trobar reflexionant sobre un curt passeig que vaig fer abans d'entrar a l'acte. Carrer avall, vaig trobar la famosa porta gaudiniana que guarda l'entrada a uns jardins. Un porta amb el drac bramant, boca oberta, ensenyant els ullals i remenant una cua amb maces punxegudes. Obra d'artesans, més que de fabricants. Els senyors de Barcelona de principis del segle XX contemplaven aquest treball. Admiraven el talent, l'originalitat, i la distinció. Avui dia, cent anys més tard, ja no tenim gaires artesans ni grans senyors.

Potser hem guanyat en tranquilitat i bons aliments, però això ha convertit l'economia en aquesta mena de marketing, d'anunci que s'estava rodant just al carrer del costat. Un "spot", que dirien en anglès, una escena en un bar. Una economia de cartró pedra, els focus enlluernadors i pensat per durar una campanya, que és tant com un sospir de focs artificials. I aleshores l'economia va de bombolla en bombolla, de campanya a campanya, de manera permanent. La ronda de finançament, la qual es va desenvolupar després d'aquest rodatge premonitori, estava enfocada a mostrar la generositat i els pectorals de les empreses patrocinadores. Els altres estàvem de comparses. Si l'economia ha de dependre d'un anunci publicitari provincià com aquest, tenim crisi, no per anys, per dècades!. Lluny de la roba, que deien els meus pares d'aquesta gent. També sabem com n'és d'estreta la porta del cel.

La Vall baixa del Ges sota son Esguard

Des del santuari de Rocaprevera es pot veure Torelló, el seu castell, i als seus peus s'intueixen Sant Vicenç i Sant Pere. I com des de dalt la carena de la serra de Bellmunt, dividida pel forat Micó, la seva ermita fa partió de la part alta i baixa del riu Ges. Vam passar aquest maig per fer el camí que ressegueix les ribes del Ges, aprofitant aquesta primavera irregular que ofereix flors de colors escampades sobre les catifes de verds de ribera i camps, en contrast amb el gris argilòs que els sustenta. Una ruta molt recomanable per fer a peu, a cavall, i fins i tot, en bicicleta, millor potser en BTT.

L'ambient era primaveral, i convidava a passejar, tot i els núvols amenaçadors. Diferents publicacions comarcals explicaven fets i notícies de la seva gent, algunes d'impacte internacional. L'orgull per la victòria de la torellonenca Clàudia Galícia a la competició bicicletera de la Titan Desert, es contraposava al sentit dol per la mort de la professora d'anglè Marian Thompson, d'orígen gal.lès, que tanta bona feina ha fet pel seu i nostre país. Iniciatives positives com el centre d'innovació del Mas Vinyoles de Sant Pere, o la promoció d'alternatives a la carn de porc com la de poltre, tenien el seu toc d'alerta amb un article de l'ecologista Joan Nogué sobre l'impacte del canvi climàtic a Osona.

Què més podem dir? parlar del museu de la Torneria, de la tradició mobiliària d'aquesta zona, amb la cooperativa Mobles Pirineus celebrant els cinquanta anys, amb la forta reclamació de la figura de l'aprenent. La reducció dels valors cadastrals promoguda per l'ajuntament de Sant Pere, d'importància relativa, però beneficiosa per als seus habitants. Els bons productes de la Granja Armengol, i el menjar de nivell europeu, per qualitat i horaris, de Cal Pagès, etc ... Malgrat la duresa i llargada de la crisi, la terra encara dóna prou fruit per a sostenir la seva gent. Una altra cosa, és com els homes fem el repartiment dels seus fruits, i de com treballem per aconseguir-los. Les fàbriques en estat precari són el testimoni del pas del temps, com cal mirar endavant i lluitar per un futur per a tothom, amb l'exemple dels nostres avantpassats. Mirem els núvols que tapen el cel, per veure si ens porta una bona pluja que apagui la nostra set. Sota l'empara protectora de la Mare de Déu de tots, i la seva, la de Rocaprevera.

Ucraïna i el Didukh

L'any passat vam estar de vacances pel pont de la Puríssima a Portugal, un país de l'oest d'Europa. Com que era ja el temps d'Advent, a la parròquia de Sant Martí estaven exposats uns quants pessebres dels feligresos. Entre ells destacava un, acompanyat per una bandera ucraïnesa i al seu costat una petit feix de blat amb un text explicatiu. Així com els catalans posem la nota escatològica amb el caganer, els ucraïnesos posen una cosa més natural i ecològica com el Didukh. És un costum popular que en el temps de Nadal s'escampa o es posen unes garbes de blat a cada casa, explicant la llegenda que a l'establia van agafar una mica de palla per tapar els forats per on s'escolava el vent fred. Un ritual amb fortes reminiscències paganes, com a símbol de benaurança i fecunditat. Mentres els emigrants ucraïnesos exposaven el seu pessebre a l'oest, al país de l'est europeu s'esdevenia la Maidan a Kiev, la seva capital.

Els fets des d'aleshores s'han anat precipitant: caiguda del govern, establiment d'un govern provisional, la tornada de Crimea a Rússia, una escalada en el conflicte militar que s'estendrà fins a les noves eleccions i, segurament fins a Sant Joan. A hores d'ara, els pobles i els protagonistes ja han estat presentats a escena: ucraïnesos, rusos, tàtars, americans, i organitzacions internacionals, com la UE, la Nato, etc... el desenllaç de tot això posarà punt final a l'onada d'independència i consolidació dels nous estats a l'est del continent europeu, tal com ens explicaria l'Alexandre Deulofeu.

El final dels acords de Potsdam, amb la imatge més destacada de la caiguda del mur de Berlin, de la qual es compleixen els 25 anys amb una petita exposició fotogràfica al Palau Robert de Barcelona, ha marcat tota una generació. La construcció dels nous estats de l'est comporta una redifinició de pobles i països, i per això, també comporta noves fronteres.  Ara és el torn d'Ucraïna, que està trencant amb els esquemes antics per donar pas a un nou projecte polític. Tenint en compte que el nacionalisme, fonamentat en cada poble, marca aquest projecte. Per això, les fronteres heretades de la URSS ja no serveixen. Crimea és el primer pas. Però potser seguiran d'altres territoris que entraran a la Federació Russa. Per una banda, o Ucraïna esdevé tota un estat fronterer amb Rússia, o es partirà en funció de les poblacions majoritàries a cada regió. Com que la primera opció està descartada tant pels ucraïnesos com pels russos, la lluita que s'està desenvolupant jugada rera jugada, ha de permetre arribar amb el màxim avantatge possible a cada contrincant a la taula de les negociacions. Veurem que el nou estat d'Ucraïna ha desfet el joc d'equilibris entre pobles rus i ucraïnès, i que es va a un trencament territorial, o a l'establiment d'una confederació.

Aquí tothom ha atiat el foc tant com ha estat possible, des dels americans fins als russos, passant per Alemanya mitjançant la Unió Europea. Els americans sembla que siguin els senyors del temps, i els russos els senyors de l'espai: la mobilització popular i els oferiments de diners i suport polític  han tingut la seva contrapart a l'altre costat. Els jocs d'aliances amb Polònia i Croàcia, tenen també els flancs russos amb Hongria o Bielorússia. Els russos sembla que juguin als escacs, i van movent els seus peons, i els americans fan els seus jocs de rol. Entremig, els alemanys, ja fa anys que estan acostumats a practicar la seva Mittelpolitik.

I no és només el control de l'accés al Mediterrani, ni el del subministrament del gas, també, com ens recordava en un excel.lent article periodístic Gustavo Duch, es tracta del control per les collites de les pròsperes terres d'Ucraïna. Fins i tot els àrabs i els xinesos tenen contractes de compra de la producció agrícola. Si ens fixem bé en tots els escenaris bèl.lics, veurem com només apareixen ciutats i els seus accessos. Al camp no estan per a batalles, tenen una guerra molt més important que es planteja cada any, amb l'obtenció d'una bona collita que permetrà pagar el gas, allò que fa falta per viure la resta de l'any, i els ucraïnesos comerciaran una altra vegada amb alemanys, russos, xinesos, americans, i àrabs si fa falta. Perquè com deien a casa, amb el menjar no s'hi juga, que sinó tothom passaria molta fam i portaria moltes més morts que els que hi ha ara mateix, per desgràcia.

A partir de Sant Joan, amb els resultats de la collita sobre la taula, les cotitzacions als mercats mundials del preu del blat fixat, i amb el nou govern escollit, s'estabilitzarà la situació. El nou estatus quo decidirà el futur dels ucraïnesos i dels rusos. En el fons, lo més important és el projecte de poble, de cadascun, i si cal redistribuir la gent o el territori, tenint en compte les zones de frontera... Aleshores, quan hagi acabat el conflicte, tornaran els traginers de Sebastopol, si Déu vol, com ens va recordar la dita un polític català. D'aquí a cinc anys s'hauran completat tota una sèrie de canvis, i començarà un cicle nou a l'Europa Occidental.