Als dos costats de l'Exili

Aquestos dies es fan les commemoracions per als 75 anys del final de la Guerra dels Tres Anys i l'exili dels vençuts, la majoria nord enllà. També es va fer evident que es va viure un exili exterior, com també un exili interior. La repressió es va estendre durant anys, i encara avui dia la patim de manera més suau, però no per això, menys real. Les persones van haver de decidir entre romandre al nostre país o de fugir. Qui es quedava, més enllà de la derrota, podia trobar-se amb la mort a mans dels vencedors, cosa que va passar a més gent del compte durant la post-guerra.

Qui marxava, sabia que almenys viuria, i podria continuar lluitant des d'un altre costat. L'exili exterior, cap a França, on la majoria s'escampà precisament per terres occitanes. Amb l'aventura excepcional de la senyera d'Orà, en aquells anys, Algèria francesa. Per això, Tolosa de Llenguadoc té més renom entre els catalans que la població de Navarra. Si les Corrandes de l'Exili de Pere Quart resonen, també ho fan les més innocents del poema sobre la Noguera i la Garona de Mossèn Cinto. Els ponts de Tolosa creuant el Garona van ser una perspectiva viscuda per molts catalans.

Imatges que avui dia es poden trobar a les diferents poblacions que van veure passar aquella riuada de gent, travessant les fronteres estatals i els cims dels Pirineus. Dels passos de Banyuls, la Jonquera, la Vajol, el Coll d'Ares, etc... allà a França, que volen endolcir la fugida, amb el nom de Camins de la Retirada. Al mig de l'hivern, com així va ser de cru aquell any. L'estat francès va obrir les portes, però es va cobrar el seu peatge. Com ja havia fet segles enrera als comtats de la Catalunya Nord. De la monarquia borbònica a la república francesa, per als catalans representava que assolies la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Teníem tot això, però no podíem ser catalans. A l'exili interior, vam patir també molt. Podíem ser catalans, a l'estat espanyol, sense llibertat, ni igualtat ni fraternitat. Molts van morir per aquesta raó. La consciència de ser esclaus també ens va mantenir vius. Per això, hom havia de triar entre ser o tenir. I els catalans des de fa segles, ens fan ballar el cap amb aquest dilema. Quan de fet, el que Hamlet planteja que és: "ser o no ser".

Fa cinc anys es va fer un gran exercici de recuperació històrica d'aquells fets, cosa que va permetre rescabalar la memòria d'aquells anys, incloent tots dos bàndols. Un exemple, és el llibre de Joan Manent, "Records d'un sindicalista llibertari català". O el llibre de Vila-Abadal titulat "Catalunya, la meva Nació dissortada i decadent" és un esforç d'honradesa i passar pagina. A Catalunya s'ha fet un gran re-coneixement de les coses que van passar aleshores. I això ens ha permès avançar com a país i com a poble, malgrat tot. En el fons, no hem de triar ni que ens facin triar com Ulisses. Ni Escil.la ni Caribdis ens han de lligar les mans. Espriu deia que un poble no pot ser si no és lliure. En aquell vers resumia la veritat que cada persona, com un tot, ha de ser lliure, ser fratern i ser igual perquè el seu poble sigui com tots els altres.

Diàlegs de Joan Mascaró amb l'Índia

L'any passat vaig demanar uns llibres a l'editorial Moll, que em van ser enviats de seguida. Una campanya de suport per internet havia fet que donés un cop d'ull al seu catàleg, el qual em va fer recordar En Joan Mascaró, i el seu magnífic llibre "Llànties de Foc". Com que ja el tenia, em vaig fixar en uns altres, com el de "Diàlegs amb l'Ìndia", que he acabat de llegir aques mes de gener. Entremig han coincidit tota una série de notícies relacionades entre Catalunya i aquest llunyà país. La visita castellera als govindes, o el casament d'una rica hereva hindú a la ciutat de Barcelona, fins a les més recents com l'entrevista periodística amb el rector de la universitat americana de Harvard, o les relacionades amb una empresa mixta que importa xals del Caixmir.

Les relacions de Catalunya amb l'Índia han estat fluctuant entre un eix espiritual, i un altre més material. Al primer trobaríem el filòsof i religiós Raimon Panikkar, i també Mascaró. Vicenç Ferrer, així com altres, es trobarien en un camí intermig. Aquesta dimensió espiritual amara la perspectiva cultural entre catalans i altres pobles d'aquell subcontinent. Però com explicita Joan Mascaró en el seu llibre, allò més important és l'esperit que es manifesta en la nostra vida, i la comunió amb Déu com un tot.

El llibre editat per Moll és precisament un recull de textos, pròlegs i escrits aplegats al voltant d'aquesta idea. Des de la justificació de les traduccions poètiques de l'autor, amb l'ànim d'arribar a tots els lectors, especialment als oients. Fins a la cosmogonia de les religions hindú i budista. De paraules de saviesa fetes per homes i adreçades a d'altres, del lligam entre Orient i Occident, sense maniqueismes ni dualitats contraposades. D'allò oriental que sembla politeista, o panteista, però que hom pot trobar també en les nostres religions monoteistes. És allò que ens fa conscients, malgrat tot, de la nostra unitat amb l'univers, i amb Déu. I del camí que representa la nostra vida per assolir aquesta comunió.

Després d'admirar de lluny les idees de Gandhi, els viatges dels famosos Beatles, de veure films com la "Boda del Montsó", etc.... resulta que aquí a Catalunya vam tenir una boda de pel.lícula, que Panikkar resta enterrat al petit cementiri de Tavertet, i que en Mascaró va construir un pont de paraules entre aquestes galàxies, que conformen moltes estrelles, i que a manera de petites llànties de foc van il.luminant les nostres passes per la terra.