Democràcia sense Demòcrates?

Cada votació és important en democràcia, cada persona dona el seu vot per a una opció. Pot ser per a una persona o per a una cosa. Hom pensa que la propera és la més important de la història, o ens ho fan pensar. Doncs dependrà de les coses en joc, però sobretot de la perspectiva de la gent. Tanmateix, les eleccions no deixa de ser un instrument més de la democràcia, entre d'altres com poden ser la divisió de potestats o d'autoritats, l'imperi del dret, etc... que conformem un conjunt, un tot general que anomenaríem democràcia. I són instruments en mans de les persones, aquestes són les protagonistes. Per què de què serveix la democràcia sense demòcrates?

És més, val més tenir o ser? Els filòsofs, pensadors i religiosos responen que és més important ser en aquesta vida, que tenir moltes coses. Per això, és més fàcil fer un referèndum a la Gran Bretanya, amb la seva tradició consuetudinària, que a Espanya. A la Gran Bretanya, tot i que encara són un imperi, són demòcrates. Mentres que a l'imperi espanyol tenen "democràcia" però no són "demòcrates".

La Segona Restauració Borbònica, d'aquestos 30 anys, va ser una estafa o una comèdia?. La defensa dels privilegis dels espanyols, i sobretot dels poderosos, davant dels altres pobles i els humils, així com la continuació dels anys de perjuri, tant d'uns com d'altres, no seria el despotisme il.lustrat, que acaba amb revolucions, i amb coses com les de Líbia? En el fons, la transició va ser la continuació de l'esperpento que va explicitar Valle-Inclán. Podem recordar la modificació de la Constitución Española en quinze dies? I per a això calia fer un referèndum per a l'estatut de Catalunya, i després al Tribunal Constitucional després de quants anys? Quina presa de pèl! Cada dia es veu més que la democràcia "espanyola" s'està quedant sense demòcrates, i tot va com l'ordeno i mando, cosa més evident! O potser serà que no, que resulta que els demòcrates d'España s'estan quedant sense democràcia?

Però els catalans també ens hauríem d'adonar que nosaltres hem de fer neteja, agafar aigua i sabó, i rentar-nos bé, molt bé. Ser conscients que la llibertat comporta baixar del cotxe luxós i agafar un d'utilitari, significa llogar un cotxe abans que no pas comprar-lo, i molt sovint anar a peu i en bicicleta. Em sap greu dir-ho, però la majoria de partits polítics defensen la "seva" paradeta, posada enmig d'aquestes rambles de Catalunya. El producte que venen està una mica passat, i fa pinta de "congelat", fins i tot aquells que diuen que "són" el poble i els més "progres". La llibertat ens demana fer una tasca de reflexió profunda, de deixar coses enrera, fins i tot la Generalitat, per fer foc nou i tornar a començar. I aquesta llibertat estic segur que és tant beneficiosa per als catalans com per als castellans.

Cal mostrar la nostra ensenya, però també hauríem de deixar de donar voltes a la rotonda. El llibre "Els Darrers Mots" d'Alexandre Deulofeu , editat pel seu net Juli Gutiérrez Deulofeu, recull un petit diàleg amb l'Abelardo Gabancho. "- Per què les cultures estan condemnades a desaparèixer després de repetir-se? i el nostre Alexandre li va contestar: - Perquè no han estat capaces d'ensenyar l'home a conèixe's a si mateix i doncs a escapar del seu destí material!".

Homes de la Diagonal

Aquestos dies han sortit als diaris entrevistes a l'antic director general de la Caixa d'Estalvis i Pensions, en Josep Vilarasau. El motiu era, també, promocionar el seu llibre, on recull la trajectòria professional. La primera impressió era contradictòria: per una banda, hom tenia la curiositat d'escoltar a un protagonista destacat del món econòmic de la transició, i per l'altra, copsar que l'èxit espanyol d'aleshores ha portat al fracàs d'ara mateix.

 

Va començar a dirigir l'entitat financera a principis dels anys vuitanta. Agafava el relleu als directors que romanien, com el Dr. Luño. Aquest pertanyia a una tradició conservadora de les finances lligades al final del franquisme. El paternalisme imperant es va anar esvaint, i la "Santa Institució" va començar a créixer exponencialment. El director general estava envoltat, a més a més, per un bon equip de sotsdirectors, provinents de la burgesia catalana que feien pinya per anar endavant. Un d'ells, per exemple, Abel del Ruste, ha mort recentment. En Vilarasau arribava des de l'empresa pública, i la carrera a l'administració de l'estat espanyol li garantia un recolzament que no el feia dependre directament dels  partits polítics. En aquest sentit, va ser un gestor eficaç, de l'escola de l'antic INI, però més a l'americana.

Encara recordo quan Trias Fargas o Maria Aurèlia Campmany pujaven les escales de la Via Laietana per anar a demanar finançament. Ara ja no és així, van canviar la seu central, d'estil neogòtic, i la de l'antiga Caixa de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, per les torres negres a la Diagonal. Tota una declaració d'intencions: el triomf de les elits que viuen per sobre d'aquesta avinguda. Les escales es substituïen pels ascensors. Potser és llei de vida, però cal entendre que una escala puja o baixa més a poc a poc, i l'ascensor, de la mateixa manera que puja molt ràpid també baixa igual. Es van incrementar els beneficis, la plantilla, i les remuneracions del personal i l'expansió territorial, acompanyada d'un creixement de les oficines per tot arreu. La bonança econòmica permetia superar els entrebancs, tant financers com polítics, però transformava una entitat d'estalvis en un banc.

Poc o molt, el camí ja va començar amb el nou logotip de l'estrella. El requadre negre amb l'estel blau gran i els punts groc i vermell, tant espanyol com català, ves per on, era ple de contingut. Miró va fer el tapís així, el simbolisme del quadrat negre, com el mur que protegia l'estrella interior de les maltempsades de l'exterior, a la manera oriental. Amb els anys, el creixement de l'entitat va deixar enrera la filosofia de l'estalvi, d'una obra social assistencialista: escola d'infermeria, hospital de Santa Madrona, la xarxa de bibilioteques, reminiscències dels plantejaments de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que amaraven l'esperit del fundador de la Caixa, el Sr. Moragues. La guardiola va quedar arraconada per la capsa.

Es va canviar tot això per un enfocament de grans equipaments culturals, seguint l'estil francès presidencialista. Es deixava lo vell enrera, i la progressia beneïa tot en nom d'aquest ideal, en el fons, força materialista. El traç negre anava fent-se cada vegada més gruixut, i omplint l'espai blanc del tapís. Però el temps ens posa al nostre lloc. Tot i que està millor que altres entitats bancàries, la Caixa s'encamina cap a un nou model que deixarà enrera també l'època del Sr. Vilarasau. Hi ha nostàlgia dels anys de benestar econòmic, però no ens enganyem: "de aquellas aguas, vinieron estos lodos".

Bagà, a les Ribes del Bastareny

Vam aprofitar el pont de Tots Sants, i el dijous vam sortir cap a Bagà. Una mica més tard del compte perquè la nit abans vam celebrar una castanyada amb els amics i vam ballar amb el grup de música Riu de Sant Boi de Llobregat.  Amb un bon regust, vam agafar l'autobús entre Manresa i Bagà, que surt cap al tard. Al dematí no tenen un bon horari, i en això, donem plenament suport a les reivindicacions de millora del transport públic al Pirineu. Doncs allà s'hi troba l'Alt Berguedà, on l'alta muntanya agombola arbres i rius a les seves valls.

Bagà també s'arrecera a la vall, en un petit turó a la vora del riu Bastareny. Aquest és un afluent del Llobregat, i des de Sant Boi no vam fer altre cosa que pujar aigües amunt. A veure si el projecte de recuperar els camins de la conca del riu Llobregat per anar a peu i en bicicleta que impulsa la Diputació de Barcelona arriben a bona fi. Jo estic segur que seria un projecte tant exitós com el de la Via Verda del Carrilet d'Olot. No debades, encara es troben els senders del carrilets que baixaven des de la Pobla de Lillet i Bagà fins a Guardiola de Bergadà, i continuaven fins a Berga i Manresa. Avui dia, la carretera per als cotxes ho aplega tot, i les caravanes hi són habituals, doncs no hi ha cap via alternativa.

Per sort, encara trobem camins i racons per passejar i respirar, com l'arranjament de la Via Nicolau. Prou apta per anar fins a Guardiola, o riu amunt fins a Sant Joan de l'Avellanet, tant a peu com en bicicleta. Si voleu fer cicloturisme, la carretera que surt de Bagà en direcció a les fonts del Bastareny és fantàstica!. Podeu arribar-vos fins a La Salle Natura, una casa de colònies ben equipada i posada en l'antiga masia coneguda com Cal Cerdanyola. En aquestos dies de tardor, els arbres verds s'esquitxen dels colors daurats d'aurons o arços, i roures, mentre la remor del riu s'escolta alegre per les pluges que han portat el mes d'octubre.

Per l'altra banda de Bagà, us podeu enfilar cap al santuari del Paller, també amb hostal i refugi, on podeu escalfar-vos amb el sol que s'escola com per entre la finestra que forma aquesta petita vall. El santuari conserva un bonic altar barroc ben restaurat, amb una Mare de Déu molt maca, acompanyada en un lateral per Santa Teresa de Jesús.  Un cop tornats a Bagà, podeu fer l'acabat d'estrenar camí de la serra, que us donarà la possibilitat de veure la vall de dalt a baix.

I al final, però no us la perdeu, Bagà mateix us conduirà pels seus carrers antics, la magnífica plaça porxada, esguardar la font de l'isard, i passar per l'esglèsia de Sant Esteve. Davallar cap al pont medieval, que creua el Bastareny, i arribar-vos al seu cuidat parc de la vila. Potser trobareu que Bagà no és gaire gran, però sí que condensa moltes coses: és una cruïlla en l'espai de les valls pirinenques, i en la història de la nostra gent. Bé val qui a Bagà hi va.