Oficis que es Perden: els Caixers

Obra del Josep Nogué

Hi ha un llibre editat per l'editorial Millà, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Popular Catalana, que es titula així. La seva portada s'il.lustra amb  el gravat antic d'uns artesans que serren fustes. En el seu interior trobarem diferents oficis que a l'any 1981 ja es consideraven en via d'extinció, bàsicament per la manca de professionals i pels avenços tècnics. Una llista que arrenca explicant els gremis , i els diferents oficis com llauners, ferradors, vidriers, fusters, etc ... Tota la gent dedicada a una feina especialitzada, la qual cobria les necessitats més importants de la seva societat. Que avui dia el seu nombre hagi minvat tant, no vol dir que deixin de ser molt importants. No ens enganyem, sempre seran necessaris. Una altra qüestió serà qui farà aquest ofici, ni des d'on el farà. Ja diu la dita que "val més un bon ofici que un benefici", com a mostra del predomini i prestigi que havien tingut. Per desgràcia, en la societat on vivim ara preval el benefici. I altres professions han passat al davant.

Tot i així, ens podem trobar que unes quantes d'aquestes professions també estan en vies de desaparèixer. Aquest seria el cas dels caixers, ja que la mort de les caixes d'estalvi comporta la seva desaparició. Ja hem vist que l'automatizació els ha deixat sense una part de la seva feina, i per l'altra banda, la seva funció de rigor i serietat queda aparcada davant les consignes de comercialitat i les exigències dels clients.

Aquestos dies s'ha publicat en un diari de gran tirada que la principal caixa d'estalvis es convertirà en un banc el proper any 2011. Cal ser ben conscients que serà el final d'un procés que acabarà amb un model financer català, i que aquest procés es va engegar fa molts anys. Amb el nomenament d'un director general que va canviar la guardiola per una estrella de Miró es van començar a fer força moviments en una direcció més o menys prevista: la internacionalització del sistema financer català mitjançant la metamorfosi de les caixes d'estalvi, després del fracàs dels bancs. D'aquelles pluges d'estrelles daurades en temps de bonança ens han arribat aquestos llots de crisi, i de maresmes perilloses. Caldran bones naus adaptades per poder fer la travessa dels anys vinents.
Això sí, potser de caixers ja no en quedaran, tot seran gestors. I esperem que els propers anys poguem reprendre una economia fonamentada en una societat sana, ja que és la societat la base de tot. No a l'inrevès, com ens volen fer creure. L'editorial tindrà la sort de fer una nova tirada del llibre incloent aquest ofici de caixer, que estarà en perill d'extinció com la filosofia d'En Josep Moragues, el fundador de la Caixa d'Estalvis per a la Vellesa i de Pensions de Catalunya i Balears . Potser tant com la desaparició dels estalvis per a la vellesa i de les pensions que molts han cotitzat durant tants anys.

L'Espelma de Santa Llúcia

Aquesta setmana celebrarem la 60ena Nit Literària de Santa Llúcia, la qual tindrà l'apogeu aquest divendres 17 a l'Àtrium de Viladecans. Diem aquesta setmana perquè s'han realitzat diferents actes organitzats per Òmnium Cultural al Baix Llobregat. És una bona notícia que en un territori amb un nivell cultural tan baix, no només de cultura catalana, siguem capaços de realitzar un acte d'aquesta categoria. És una satisfacció personal i col.lectiva enmig d'aquestos dies curts, on la foscor ens senyoreja i ens quedem endormiscats. Malgrat les dificultats tenim l'empenta necessària per encendre una espelma, i a l'empara de la seva petita llum poder cosir, o fins i tot, llegir, sabent que anem cosint lletres i paraules, frases i paràgrafs que ens il.luminen l'esperit.

Tot això ho vam viure, i ho vam sentir, durant l'homenatge que es va fer al professor Joan Solà el divendres 10 de desembre al casal de Cal Ninyo de Sant Boi. Després de la presentació d'en Jaume Sans, en nom d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat, vam poder escoltar la magnífica conferència de la professora Laura Borràs, antiga alumne, i deixeble seva. Mitjançant la seva sentida exposició vam poder acostar-nos i entendre la figura d'un mestre. D'un Joan Solà que va lluitar com un lleó per defensar la nostra llengua.

Entre les virtuts d'aquest professor, jo destacaria l'honestedat i l'entusiasme en el seu ensenyament. Si de petits rebem més educació que ensenyament, de grans un bon mestre arriba a transmetre els seus coneixements de manera que assimilem l'educació a un nivell superior. Va ser un bon mestre, doncs va tenir bons mestres com Pompeu Fabra o Joan Coromines, i va tenir la sort de dedicar-se amb passió a la seva feina. I tota aquesta lloança del Joan Solà es va manifestar esplèndidament per boca de la Laura Borràs. Us puc dir que per mi va ser una de les millors conferències que he escoltat, i que a més a més, em va fer reflexionar. La gran virtut de tot plegat va ser que una possible elegia es va transformar en un pregon agraïment per una vida dedicada a la llengua catalana, i a la seva defensa. Per tot allò important que cal valorar i si cal, com va dir ell, plantar cara. Que malgrat tot, ens poguem reconèixer en el mirall, il.luminats per la feble però poderosa llum d'una espelma encesa la Nit de Santa Llúcia.

El Cel d'Espanya sota el Control de l'Estat

Després de normalitzar-se la situació als aeroports de l'estat espanyol, i deixant reposar els sentiments dintre d'aquest vi força agre, i amb molt de sulfit, en faré quatre ratlles. Molts ja han escrit i explicat força coses, tant dels fets presents com dels que s'han esdevingut anteriorment, i per tant, ens podem fer una composició de les coses. Aquesta composició només fa que anar en la línia de les declaracions sorprenents del Xavier Sardà, vista la seva militància política, com de l'encertadíssim editorial del Vicenç Partal.

Sabent una mica més tot, i ponderant les diferents causes i les responsabilitats de les diferents persones, crec que estic en el dret d'escriure aquestes línies. Doncs sóc un dels molts afectats, que amb resignació, però amb el cap fred, intentem pair els fets. En aquestos moments, el meu pensament em fa sentir com aquell que en una baralla entre dues parts ha estat al mig i s'ha emportat unes bones trompades. Aquestes dues parts han defensat interessos propis, també polítiques partidistes, i amb esperit de tot o res, deixant a la gent de la mà de Déu. També les raons econòmiques de la privatització i de la defensa dels interessos d'estat al servei d'unes elits determinades han prevalgut davant dels interessos d'una classe mitjana resignada per la força. Només faltava la declaració d'estat d'alarma, que ha deixat alhora un regust amargíssim, i que posa a la gent en guàrdia per al futur.

La meva reflexió personal, i l'aportació que faig en aquest cas que no he vist gaire exposada, és que tot aquest afer dels controladors aeris i del govern central és un exemple evident del tarannà espanyol. Amb el desenvolupament d'aquest sainet tothom ha pogut descobrir el "tipical Spanish", i tothom,  vol dir el món sencer. I més si ho comparem amb una típica "corrida de toros": en aquest cas, el toro han estat els controladors aeris, de gran "casta" i poderosa cornada, però que davant del nivell del "diestro" govern espanyol, no ha pogut evitar que els fessin unes quantes "veròniques", ni que els clavessin les "banderilles", fins que al final, una estocada amb la tècnica de la declaració d'estat d'alarma els ha deixat morts i espatarrats sobre l'arena del coliseu. Tota una "Fiesta Nacional", per la qual els catalans ja hem passat amb el Nou Estatut. Allò que encara em meravella més, és que et trobes gent que vol continuar anant a veure aquestos espectacles a aquesta plaça de braus que s'anomena España.