El Cotxe contra la Paret

Aquestos dies s'estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l'enfonsament el sector de l'automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s'enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s'està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s'assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l'Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l'estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l'abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l'automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem.

Solucions que passen per racionalitzar l'ús dels mitjans de transport. No només els materials, em refereixo també als immaterials, com la informació o la comunicació. Si l'autèntica revolució de la comunicació ha consistir en la difusió i transmissió d'una gran quantitat de dades i d'informació entre la gent, perquè encara es fonamenta la nostra economia en el transport de coses materials sense tenir en compte l'eficiència d'aquest transport material? Cal fer totes les reunions entre dues persones de manera física i presencial? Cal desplaçar sempre la gent per poder "anar a treballar"? Bé, aquesta seria una de les línies de treball.
Una altra afecta a la mateixa eficiència en el transport. Molts vegades ens trobem amb cotxes conduïts per una sola persona, per exemple. Hi ha molt espai desaprofitat en un simple cotxe! També ens trobem que molts transports públics, especialment, algunes línies d'autobús estan desaprofitades, degut a que existeixen interessos contradictoris d'explotació. O la manca de promoció del sector del taxi, per exemple. La Federació Catalana de Taxis va fer un document dient que cal reduir el nombre de llicències per millorar els ingressos dels taxistes. No estic gens d'acord, ja que precisament el sector del taxi és deficitari perquè precisament el que sobren són cotxes particulars!!! A les ciutats es veu més aquest fenòmen: la gran massa de cotxes en circulació allunya els clients del taxi, els quals normalment van a peu o en bicicleta. Els clients del taxi són precisament aquells que no poden conduir o anar en cotxe particular!!!
Un altre tema serien els costos directes i indirectes del cotxe particular: perquè no es "nacionalitza" el sector de l'automòbil? perquè no ha d'haver una gestió pública, com la de qualsevol altre bé "social"?

Encara no som Deu Mil, però ens hi acostem!

La manifestació d'aquest dissabte a Brussel.les ha estat un èxit relatiu. Potser no hem assolit la xifra esperada i desitjada, però Déu n'hi Do, dels que van poder anar-hi. I molts que encara estàvem més en ànima que en cos. Ja sabem que la convocatòria tenia un component de clau electoral, de cara a les eleccions del juny al Parlament europeu. I que potser al darrera estaven ERC i CiU fent manetes de cara a les properes autonòmiques. Però, de totes maneres, crec que era una bona iniciativa. A més, fins i tot va fer prou sol enmig del fred belga!. Els belgues, flamencs i valons, deurien pensar que els catalans portaven una mica de calor i color a l'avorrida ciutat comunitària. No ho diguin gaire alt, però a Estrasburg hi ha més marxa, i un bon ambient universitari!!!.

Bé, no tot són il.lusions. El bany de realitat de la senyora Clinton sobre la no ingerència dels Estats Units en afers d'un altre estat és una prova de que, malgrat el Bush o l'Obama, tot està a les nostres mans. En fi, una passa més en el noste caminar cap a la llibertat. Sigui en un país lliure o en un món més lliure, que aquest és la promesa dels catalans per a un món millor. Donar seny al nostre món, i deixar viure a tothom! Per animar la marxa, us poso el vídeo de Joan Baez "We shall overcome..." some day, diu la lletra. Però aquell dia arribarà.

La Misèria dels Latifundismes Espanyols

Com un altre tòpic espanyol, semblant als toros, existeix un fenòmen econòmic característic: el latifundisme. Entenem per latifundisme l'existència de grans extensions de terra en mans de poques persones, que dirigeixen la producció, i que manen sobre molts jornalers o treballadors a sou. Normalment pensem que aquest fenòmen es limita al sector agrari, especialment amb les imatges d'Andalusia, Extremadura o Castella. El latifundisme comporta uns inconvenients i uns avantatges, això cal tenir-ho en compte, sinó no s'aguantaria dret. Una altra cosa és que les persones vulguin viure o no d'aquesta manera.
Tanmateix, vull explicar que el latifundisme existeix en altres sectors productius: estic parlant de l'automoció i de la construcció en aquest estat. I no podem entendre la crisi espanyola i les seves conseqüències sense tenir present el latifundisme en aquestos camps.

Em centraré en el latifundisme del sector de l'automòbil, en el qual tinc una mica més de coneixements. En aquest cas, veurem si la tesi s'ajusta a la realitat. Podem veure que el latifundi presenta una gran concentració de la propietat en poques mans. I la resta queda subsidiària o dependent de les decisions que els amos prenguin. A més a més, seguint una estricta jerarquia i una acceptació de l'autoritat sense discussions. Els amos controlen i acaparen la riquesa que es genera en el latifundi, i quan venen mal dades, no pateixen els cops directament, ja que disposen d'un bon coixi. Això els permetrà mantenir la propietat, raó dels seus esforços, i de la qual en gaudeixen. Els jornalers, o treballadors assalariats, viuran depenent dels beneficis que obtinguin el propietari. Com que la producció es fonamenta en un sistema estructurat i rígid, que és poc flexible, com pot ser l'agricultura fonamentada normalment en el monocultiu, només es pot mantenir la propietat si existeix un element prou flexible com el jornaler o la mà d'obra barata, i temporera. Quan hi ha guanys, els treballadors viuran prou bé, però quan no sigui així, els jornalers hauran de subsistir amb un plat a taula i un sostre on dormir. No es quedaran sense menjar, però passaran prou gana. Han de viure depenent completament de l'amo, ja que tampoc tenen capacitat econòmica per construir una alternativa econòmica. "O lo tomas o lo dejas", la famosa frase dels capataços delegats i intermediaris de l'amo. Per tant, en aquestos casos, la misèria arriba al límit de la subsistència.
Ara compararem aquest esquema amb la realitat que s'està aplicant al sector de l'automòbil. En el cas de la construcció, no ens anem gaire d'osca, i més tenint en compte que aquestos dos sectors són dominants al Baix Llobregat. En primer lloc, determinaríem que existeixen unes determinades empreses automobilistiques, de tipus nacional o multinacional, que semblen moltes, però que de fet, a escala del món, són una proporció petita. El canvi a un món globalitzat ha fet que els mercats esdevinguin molt competitius a nivells de preus. Per tant, el benefici net per cotxe venut ha baixat. Com que tothom té uns costos industrials fixos de producció, no es pot baixar més el preu, llevat que afecti als materials emprats o al cost de la mà d'obra. A la dècada dels 90, SuperLópez era el paradigma de la reducció de costos via qualitat del material i de collar als proveidors, els quals van passar a dependre completament de les marques compradores, i sense gaires possibilitats de diversificar. Això va fer que la cadena productiva s'allargués, però que alhora fos més ferrenya per als fabricants de components auxiliars. Ara, en aquesta primera dècada del segle XXI assistim a la reducció de costos via reducció de preu en la mà d'obra. Així, Espanya està patint el mateix fenòmen que es va donar a la dècada dels seixanta a Alemanya o França, per exemple, amb una diferència, les fàbriques alemanyes estan en mans alemanyes, i les franceses en mans franceses. Van obrir delegacions, i van repartir el treball, però no van tancar les "seves" fàbriques. Ara a Espanya no existeix cap companyia "estatal", ni la Seat, vaja!
Per tant, la crisi en el sector de l'automòbil a Espanya està convertint els seus treballadors en jornalers i mà d'obra cada dia més barata. I l'estat està actuant de capataç, només faltava veure els beneficis fiscals que ha donat a les empreses per assistir al Saló de l'Automòbil de Barcelona que es farà el proper mes de maig. Diríem que l'Anfac ha tret la faca, i ha dit "o caixa o faixa"... amb els resultats evidents per a les butxaques dels "españolitos". Encara hi ha diaris que fan editorials lloant aquest atracament??? Per cert, el paper de la solidaritat internacional i dels sindicats torna a quedar sota mínims. Com que la Nissan s'emportava la producció de la nova furgoneta a Tànger, al Marroc, ja han signat el que faci falta. La Seat només cal que amenaci amb Skoda, i tots a còrrer. Després diran que venen molts moros i molts eslaus, precisament al Baix Llobregat??? En fi, ja tenim el cortijo "catalán" instal.lat a la nostra comarca. Què més volem?
Doncs, sí, volem un Circuit de Catalunya on se celebri el Gran Premio de España de Fórmula 1. Per poder promocionar les curses de cap de setmana als estadis, és clar, però això després passa factura als nostres carrers i carreteres de cada dia. Que el vicepresident català parli dels beneficis que aporta el Circuit de Catalunya, del qual forma part del consell d'administració, i lloi la motorització del nostre país, promovent la formació de joves conductors catalans, per aconseguir que algun dia sonin Els Segadors al podi és paradoxal. Precisament el sector de l'automòbil és un dels pilars de l'estat espanyol! A no ser que es comporti com la "Pimpinel.la Escarlata"? I no cal parlar de la joventut catalana, ja que aquest cap de setmana mateix han mort set persones a les nostres carreteres, d'elles cinc joves. A aquest pas no hi haurà joves pilots catalans, el tribut que paguem a aquest dRACC és molt, i molt alt.

Els Americans d'Europa

Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s'han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l'estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc... Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d'Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d'estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte "territorial", i el concepte "personal", que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?

Els Catalans sabem que som europeus, ja que estem al continent europeu. El nom d'una realitat geogràfica, i que hauria d'implicar una realitat social i política determinada. Però això no és així. Confondre Europa amb la Unió Europea és una visió reduccionista, precisament "eurocèntrica"?. Seria confondre l'estat amb els ciutadans, per exemple? Rússia també és europea, almenys fins al Urals, per exemple. O Suïssa. I no estan a la Unió Europea. Però el model estatalista tampoc no és l'únic possible. L'estat-nació neix de les monarquies absolutes, però l'estat-poble neix de l'home lliure. Un va de dalt cap avall, i l'altre d'avall cap amunt.
Si els Catalans ens considerem un poble sobirà, no podem acceptar la imposició del mateix tipus d'estat que trobem a la Unió Europea. Més aviat, hauríem de buscar el tipus o model americà. Quan un president de la República Txeca parla d'estat totalitari referint-se a la UE, molts s'escandalitzen sense entendre el que vol dir, ni els problemes que honradament està denunciant. De la mateixa manera, es convoca una manifestació dels Deu Mil a Brusel.les per denunciar la ideologia estatal imperant: es vol un estat propi, i això vol dir per als catalans, que no pot ser un estat com el francès o l'espanyol. Volem ser iguals però no de la mateixa manera. Tot això, pica, i força, a moltes bandes. A fora de Catalunya, però també a dins, no ho oblidem. Per què Colom assenyala sempre Amèrica? Per què ens caldrà triar entre una Unió Europea i uns Estats Units d'Europa? Si voleu encara allargo més el títol: Unió Europea d'Estats o Estats Units dels Pobles d'Europa. Per això, vull recordar-vos com comença la Declaració d'Independència Nord-Americana: "Nós, el Poble...". Els catalans encara ens hem de descolonitzar d'Europa, en molts sentits.

El Pepe Rubianes se n'ha anat a votar a Galícia

Avui, fent honor a la seva ascendència gallega, en Pepe Rubianes se n'ha anat d'aquest món. L'ha reclamat la seva "retranca" en el dia de les eleccions autonòmiques. I demà l'enterraran, quan ja sàpiguem el resultat de tot el recompte. Segur que guanyarà l'acta de "deputat".
A més, ha tingut el gran detall de deixar-nos passat el Carnaval perquè en gaudim a plaer, ja que la Quaresma se l'ha emportat. En aquest món l'hauríem coronat rei del Carnestoltes, i podríem sentir l'amenitat i seducció del seu parlar. Unes paraules rogalloses, però amb un sentiment que no ofenia si no es tenia la pell molt fina. Gracinhas, Pepe!