Sí, Ministro

Aquest mes de maig va visitar oficialment Catalunya el Secretario de Estado y Presupuestos, Carlos Ocaña. Un excel.lent article del diari El Punt, publicat el dia 15 de maig, anava acompanyat d'una magnífica fotografia de l'agència EFE. No podia ser més oportú el gran retrat fet al Secretario de Estado. Per a aquells que van, i vam, seguir amb delit la sèrie britànnica "Sí, ministre" i "Sí, primer ministre" vam descobrir el nostre "Sir Humphrey Appleby". Clavats, gairebé, vaja!

Per als profans en la matèria que ens interessa, un Secretario de Estado és el càrrec màxim per a un funcionari de carrera de l'estat espanyol. No és un càrrec de designació política, sinó que és el càrrec que no tomba cap tempesta política. I encara més si correspon al que remena els diners, i els pressupostos de l'estat. I fer-lo sortir a la llum pública, i a les portades de la premsa, és un tota una proesa. Comprensible només en els moments tan delicats que estem vivint, i que precisament requereixen tota la habilitat política de Sir Humphrey per acontentar tothom, i fer veure que tots hi guanyen en una nova ronda de negociacions per aconseguir el tros d'un pastís que cada dia es va fent més petit. Sobretot de cara a afrontar la tempesta econòmica que ja estem vivint, i que per tant, obliga a reforçar i reparar les escletxes que es puguin obrir en la línia de flotació del vaixell.
En fi, a veure què passarà els propers mesos. Tot i que Espanya no és la Gran Bretanya, tant admirada per Manuel Fraga, com pot comprovar amb el PP avui dia. Per als catalans, ja ens podem imaginar que a tot estirar podrem omplir la barretina. I tapar-nos les orelles, de tot lo que és dirà i se'ns tirarà a sobre.

Piove, Porco Governo!

Aquesta famosa dita italiana, utilitzada en el sentit que la culpa de tot sempre la té el govern, assoleix una dimensió irònica aquestos dies de pluja primaveral. Una pluja que ens baixa del cel, tant desitjada després de mesos de sequera real. I que per a alguns, arriba com una maledicció que fa veure quanta porqueria s'acumula en els rius i torrents del nostre país. Si per una banda, la gent pagesa intenta sobreviure enmig dels contratemps econòmics, només falta que els governants encara estiguin a l'altre bàndol. Per no parlar-ne d'entitats que apleguen "prohoms" que diuen defensar el país també, com Fomento, el Racc, o el Col.legi d'Enginyers?. A sobre, parlen amb molta naturalitat de "sequera estructural", cosa aquesta que no s'aguanta per enlloc, sinó no s'explica qui està bevent-se tota l'aigua.

És clar que potser només es tracti d'una manera de distreure al personal, ja que em recorda els temps de la "pertinaz sequia". Una excusa ja utilitzada abastament pel franquisme per amagar la crisi econòmica, l'autarquia i l'estraperlo o l'especulació d'aleshores. Podríem analitzar a més a més, com utilitzen els governants d'aquesta època "democràtica" la terminologia més emprada durant la dictadura, com la "desafección política", així, en castellà, per ser més clars i catalans. Només una anàlisi acurada del llenguatge ens podria acostar als pensaments més genuïns de la nostra classe dirigent.
Però no tota la culpa està de la seva part. Esgarrifa veure que amb la "pertinaz sequia", la gent de classes més populars no s'estan de glorificar la dimensió de Franco com a gran "estadista" que construia pantans per preveure aquestes situacions. Una mentida molt arrelada en l'imaginari espanyol. A Catalunya podem dir amb orgull que no va anar igual. A principis del segle XX tenim l'empenta de la Canadenca, liderada pel Doctor Pearson, que va encetar la construcció a les comarques pirinenques, sobretot de la Noguera Pallaresa, d'embassaments per generar electricitat i reg a dojo. També van engegar la línia del Vallès dels FGC. Vull recordar que el Doctor Pearson va morir en el naufragi del Lusitània, torpedinat per un submarí alemany. Potser a compte del senyor March, que es va quedar després la companyia amb el nom de Fecsa.
Aquest article vol ser un homenatge a aquells pioners que van emprendre una tasca molt important. Construir en un país, del primer a l'últim treballador, com un dels meus avis, que va venir de Múrcia a treballar a Catalunya. Va venir a treballar aquí perquè no podia viure a la seva terra. I ara encara els manaires murcians volien que l'aigua de l'Ebre fos per continuar enriquir-se a costa de tots aquells que van alçar les preses el segle passat. A cadascú lo seu!

Blocs i Política, més que Blocs Polítics

Xarxa Santboiana va tenir l'honor d'acollir una tertúlia a Cal Ninyo el divendres 16 de maig sobre Blocs i Política. Un acte que va aconseguir portar a la nostra ciutat l'elit dels blocaires amb representació política, acompanyats de Saül Gordillo i de Marc Vidal, els quals van obrir foc creuat per "agitar a malta" com cantava Zeca Afonso. Durant dues hores una cinquantena d'assistents van seguir amb interès, malgrat el perill de caure en el pamflet. Felicitacions als assistents.

L'acte va estar presentat per Josep Maria Comas, de la Xarxa Santboiana, que va presentar el nou agregador de blocs del Baix Llobregat, que amb els de Sant Boi, sumen gairebé quatre-centes adreces blocaires. Una mostra de la vitalitat i de l'activitat xarxaire a la nostra comarca. A davant seu es trobaven molts blocaires santboians atrets per la convocatòria, així com membres de partits polítics amb representació a l'ajuntament de Sant Boi, militants i alguns regidors.

Marc Vidal va encetar la tertúlia amb foc de morter sobre els blocaires polítics. L'espai d'internet ha permès a la gent fer arribar la seva opinió a tot arreu, establint nous canals de comunicació, i d'aquesta manera, els partits polítics també s'han hagut de posar a la xarxa i mullar-se. Malgrat que els partits fan servir els blocs per a les seves tàctiques: el perill de desinformació, d'endogamia, dels monoblocs o blocs sense comentaris, etc... Aquí ja es va començar a evidenciar el fet que la política és més que la suma dels partits polítics, i que per tant, blocs i política en mans dels ciutadans és més que els blocs dels polítics.

Després va tocar el torn a Saül Gordillo, que va intentar treure ferro al començament, encara que va acabar per esmentar també els mals dels partits polítics. Davant d'aquest foc creuat, va tocar la tanda als blocaires polítics, que amb coratge i experiència, van anar dient la seva. Dolors Camats d'Iniciativa va explicar com el seu bloc inicialment polític, i receptiu, ha acabat moderant els comentaris, davant d'algunes crítiques ferotges i insultants. Va recomanar el bloc del Raül Romeva, destacant l'accessibilitat i visibilitat que donen els blocs a la tasca que es fa en diferents institucions malgrat la distància física. A diferència de Dolors Camats, Carme Porta va recalcar que no volia enquadrar el seu bloc només en el camp polític, i que també volia reflectir altres qüestions personals, tenint clar que com a persones és molt difícil separar unes coses de les altres. En Carles Campuzano va estar més dinàmic en la seva explicació, fent un exemple dels avenços tecnològics amb l'ús del mòbil per captar unes imatges que van aparèixer gairebé a l'instant al seu bloc. Carles Campuzano va recordar que els blocs són un canal més de participació dels partits polítics, i que permeten certa interactivitat, i que alguns partits tenen en compte les opinions dels comentaris. Era la quota masculina, que representava al 75% de blocaires masculins, davant de només el 25% de blocaires femenines, com va esmentar el Josep Maria Comas a la presentació. Per això, Lourdes Muñoz va recalcar la importància de l'accés de les dones a les TIC, i que és necessari que aquestes arribin a tota la població per evitar l'escletxa digital, cosa que alguns ja qualifiquen d'esvoranc.

Hi havien passat una hora i mitja, i encara quedava el torn obert de preguntes. Però malgrat tot, la gent tenia ganes de continuar i fer arribar la seva opinió, tant respectable i tant poc respectada pels polítics. Una de les preguntes va exposar precisament la distància entre els ciutadans i els polítics professionals, no només a nivell català, sinó mundial.

Uns minuts abans de les deu, l'alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch, va arribar de l'Escola Llor, on hi havia participat en la festa de lliurament dels diplomes de graduació dels alumnes. Va ser un detall de respecte, tot i que aviat va haver de marxar al pregó d'inici de la Festa Major. Aleshores es va interrompre l'acte uns minuts per lliurar personalment uns obsequis a tots els ponents convidats.

Al cap d'una estona, ja es va donar l'acte per finalitzat, tot i avisant de la convocatòria de la II Trobada de Blocaires el dissabte 24 de maig a Cal Ninyo. A fora, esperava un pica-pica per als assistents, que van poder conversat entre ells, i aconseguir una samarreta dissenyada per a la Xarxa Santboiana, amb el lema "bojos pels blocs". Cal fer un balanç positiu de la tertúlia que va assolir un interès que va trascendir el sentit partidista, per aconseguir un equilibri i un consens sobre la política com a activitat personal i civil. Tot i que a més d'un se li cau la bava quan veu algun polític a la vista, i se sent atret per "l'eròtica del poder".





La tertúlia "Blocs i Política" es va fer al teatre de Cal Ninyo el divendres 16 de maig, a les 8 del vespre. A la tertúlia, que va estar presentada i moderada per Marc Vidal, promotor de les Jornades de la Catosfera 2008 que es van fer el passat mes de gener a Granollers i en les que Xarxa Santboiana hi intervingué com a ponent en una de les taules de debat. A la tertúlia van participar els següents polítics i polítiques dels principals partits del país que comparteixen el fet de ser blocaires:

*
Lourdes Muñoz, del PSC, Diputada al Congrés
*
Carles Campuzano, de CDC, Diputat al Congrés
*
Carme Porta, d'ERC, Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania
*
Dolors Camats, d'ICV, Diputada al Parlament
*
Saül Gordillo, Director de l'Agencia Catalana de Notícies (ACN)

Aquí trobareu algunes imatges de l'acte, així com del sopar posterior.

Els Llibres de les Bèsties

Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s'ha de dir, podem resseguir les aventures d'aquells animals que anomenem bèsties, i que s'acosten molt a l'home en les faules. S'acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc... que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic.

Els savis han explicat que les persones podem aprendre en la vida llegint de tres tipus de llibre: el llibre de la vida, el llibre de la natura i el llibre de l'home. I tots tres estan a l'abast de tothom, cadascú pot triar quin prefereix, i què vol aprendre o trobar.
En Llull, amb el Llibre de les Bèsties ens fa una reflexió global sobre el poder. Com a escriptor general, sempre té en compte a tots els possibles lectors. Com a polític, busca la manera d'ensenyar què és el poder, i quin és el seu costat bo i dolent, i com es poden esmenar els torts, si es produeixen. Aquest lligam amb el poder, va acompanyat del lligam religiós, la qual cosa era comprensible en l'Edat Mitjana, i el feudalisme.
Diem que el poder va lligat a l'autoritat i a la potestat, representats pels dos apòstols del començament. Això és així, per als responsables polítics d'aleshores, i de totes les èpoques, i que el llibre ens ho ensenya a simple vista. Però no podem oblidar altres possibles lectures. El Llibre de les Bèsties no es pot reduir a un nivell estrictament polític, sinó que també amaga un nivell simbòlic que cal cercar, no a l'exterior, sinó al seu interior. Amb això vull exposar que el Llibre de les Bèsties és alhora un retrat de l'ànima i la psicologia de la persona, i que també està abocat a l'educació i el creixement espiritual del lector. L'ús que fa dels animals com a representació de vicis i virtuts, com la vanitat amb el paó, la por amb el conill, l'astúcia amb la guineu, etc... són un món interior que es manifesta paral.lel a l'exterior. De manera semblant a la posterior "La Flauta Màgica", per exemple.